La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Arxiu de la categoria: Ficcions

La utopia (i 5)

Marxa de casa seva pensarós. D’una banda, feliç d’haver estat amb ella, de descobrir que comparteixen tantes coses i de saber que l’atracció és mútua. De l’altra, amb la recança del dubte. Divorciar-se de l’Helena suposaria un terrabastall considerable a la seva vida. Ha d’estar molt segur del que fa. Al capdavall, però, pensa que encara que l’Amèlia no hagués fet acte de presència a la seva vida, tard o d’hora s’hauria hagut de replantejar el seu matrimoni, que és un baluard tan segur com estèril. L’Amèlia ha estat l’espurna que l’ha fet prendre consciència de l’estancament en què es troba la seva vida personal i, de retruc, la professional. Si tingués una vida personal i emocional més plaent i intensa, a la feina rendiria més. Percep l’Helena com un llast que el manté ancorat en el passat.

Durant els dies del viatge no pot deixar de pensar ni un instant en l’Amèlia. Però no només pel que és aquella dona extraordinària, sinó pel que significa a la seva vida. Fins i tot en Sala i Martín el troba apagat. El Ricard decideix confessar-li la seva situació i el seu dubte. En Sala i Martín li diu que l’Helena no li agradat mai gaire i que, pel que li explica de l’Amèlia, és exactament la dona que li convé. Després li escriu la dedicatòria al llibre. Al Ricard li agrada, la troba molt personal. Té ganes de presentar el Xavier a l’Amèlia.

En tornar de Nova York ja ha pres la decisió. Està disposat a passar pel calvari de la justícia pel divorci. L’Amèlia en serà la recompensa. Abans d’anar-li a dir res vol passar el tràngol de demanar el divorci a l’Helena. Li ho enfoca sense embuts i veu que ella no se sorprèn gens. Però no li diu res de l’Amèlia, podria afectar el procés i fer que li demanés més diners dels que li demanarà. Així doncs, i molt a pesar seu, durant el temps que duri el divorci, hauran d’anar amb una cura extrema a l’hora de veure’s. Li sap greu de debò, però vol fer les coses ben fetes.

Una tarda que l’Helena no és a casa, truca a la porta de l’Amèlia.

– Amèlia, amor meu, com t’he trobat a faltar!

– Ricard, jo també t’he enyorat. No m’ho puc creure. Jo, que sempre m’he considerat tan independent, i estic enamorada de tu com una bleda.

– Dona, però això és bo, el sentiment és mutu -la mira libidinosament-. Tinc moltes ganes de fer-te l’amor hores i hores seguides…

Li mossega el lòbul de l’orella mentre li abaixa els tirants de la samarreta que duu. Li fica les mans per dins els sostenidors i li palpa els pits. Aquells pits rodons, perfectes, el tenen completament enlluernat. No triga a prendre-la per la cintura i a dur-la cap al llit. Fan l’amor llargament i salvatgement. El desig que senten l’un de l’altre és molt intens. Quan l’han sadollat, romanen abraçats.

– Amèlia, ja he pres una decisió. Li he demanat el divorci a l’Helena.

– Què dius, Ricard? Això és fantàstic! I quant trigaràs a ser un home lliure per lliurar-te només a mi?

– Uf, no ho sé, la justícia és lenta, però no t’amoïnis gens, perquè ara tenim un horitzó plegats, tu i jo, i això és l’única cosa que compta. La il·lusió ens mantindrà vius, ja ho veuràs.

– Tens raó. Que contenta que estic! T’estimo, Ricard.

Aleshores sent un calfred d’emoció i de plaer per tot el cos. Aquelles paraules són el millor bàlsam per a la seva ànima, el fan envigorir, li donen força, amb l’amor de l’Amèlia se sent capaç de vèncer qualsevol obstacle. S’hi abraona al damunt i la penetra novament.

– M’estimes, Amèlia?

– Sí, aquests dies que has estat fora m’ha costat fer el paper al telèfon eròtic. Només pensava en tu i quan sentia els gemecs dels porcs que truquen em venien basques.

– No m’estranya. El sexe es pot comprar amb diners, però l’amor no. Vull que a partir d’ara deixis aquesta feina immunda i que et dediquis només a escriure. Al meu costat no et faltarà res.

Aleshores el Ricard veu com a l’Amèlia li canvia la cara radicalment. La darrera frase que ha dit no li ha agradat. S’ha posat tensa de cop i s’ha apartat d’ell.

– Ho dius de debò, això, Ricard?

– I és clar que sí. Mai no m’ha agradat que fessis aquesta feina. Si ara hem de ser una parella, crec que tinc dret a donar la meva opinió de la teva feina.

– No, no en tens. Ja et vaig dir que només faig una interpretació teatral. No sóc cap prostituta. Són poques hores i guanyo molts diners. Ni tu ni ningú no té dret a dir-me de quina manera m’he de guanyar la vida, mentre ho faci legalment.

– Amèlia, em sap greu, però no puc acceptar que la meva dona treballi en un telèfon eròtic.

– Doncs tria: o m’acceptes tal com sóc o em deixes.

– T’estimo massa per acceptar que facis aquesta feina. El meu estómac no ho tolera. Però tampoc no vull deixar-te escapar.

– No penso deixar aquesta feina. Ni tan sols per tu.

El Ricard veu com tota la seva il·lusió s’ha esfondrat en pocs minuts. Li és molt dolorós perdre l’Amèlia, però més li dol encara que, vivint amb ell, faci una feina tan indigna d’ella. Ha arribat l’hora de dir-li adéu. Li pesa en tota l’ànima, però ha d’acabar amb allò incipient que havia nascut entre ells. No la podrà oblidar mai, és la dona perfecta, però ara que la seva vida ha virat tan radicalment, és moment de replantejar-se moltes coses.

Aquesta secció continua al blog següent: http://plenadeseny.blogspot.com

Publicat dins de Ficcions | Deixa un comentari

La utopia (4)

Definitivament, l’Amèlia li ha fet veure que ha de canviar de vida. La vida de luxe i d’aparences que porta al costat de la seva dona no l’omple ni el satisfà gens ni mica, i ha estat una tercera persona qui l’ha fet adonar d’això. Es mou en un mar de dubtes. Té clar que li agradaria començar una relació amb l’Amèlia, però vol arribar prou lluny amb ella per separar-se de l’Helena? O potser se n’hauria de separar igualment, encara que amb l’Amèlia no arribés a res?

Per treure’s les cabòries del cap, se’n va de dret cap a una prestatgeria de llibres i en pren la novel·la de l’Amèlia. S’asseu en una butaca i comença a llegir-la. El Ricard no és un gran lector de ficció, li interessa més l’assaig, però de seguida veu que la narrativa de l’Amèlia té molta força. Mentre llegeix, no pot deixar de pensar en la seva veu al telèfon eròtic. I si una nit li truqués ell? Què li oferiria? Potser no li agradaria la sensació de ser tractat com un home més, el que vol és que el faci sentir especial. El que voldria és que totes aquelles paraules porques les hi digués a la cara mentre fessin l’amor.

No sap com ha d’abordar l’Amèlia, però cada vegada se sent més segur de si mateix i no té por d’un refús per part d’ella. Així doncs, una tarda decideix trucar-li a la porta.

– Ricard, com és que véns a veure’m?

La veu radiant, esplèndida. Tornen a venir-li unes ganes terribles de petonejar-li cada racó del cos. Com s’ho farà per controlar-se?

– Hola, Amèlia. Ahir vaig acabar de llegir el teu llibre. T’he de dir que m’ha agradat molt, i no t’ho dic per dir. Vaja, no vindria a molestar-te per fer l’hipòcrita. He vingut perquè m’agradaria molt que me’l dediquessis.

– Caram, quin veí més atent que tinc! Estic enlluernada. A veure, què hi poso…

– Dona, tu ets l’escriptora, en deus haver signat més d’un i més de dos, de llibres -el Ricard es fa el desmenjat, quan el que realment vol és una dedicatòria personal i intransferible.

Mentre escriu, li mira dissimuladament l’escot. Cada vegada se sent més excitat. A mig escriure, l’Amèlia alça la vista i els ulls de tots dos es troben. Ella li fa una mirada maliciosa. Ell està molt encuriosit per saber què li està escrivint. Hi deu haver posat alguna referència al telèfon eròtic?

– Ja està, aquí tens el teu llibre dedicat.

Per al Ricard, que després de descobrir el meu secret, ha descobert el meu llibre i li ha agradat. Amb afecte, Amèlia Rovira.

El Ricard llegeix la dedicatòria. Somriu. Li agrada. La rellegeix tres o quatre vegades.

– Moltes gràcies, Amèlia. Sí que és una dedicatòria personalitzada, t’ho agraeixo de debò.

– T’agrada ballar, Ricard?

Queda completament descol·locat. A què ve ara aquesta ocurrència? Fa cara de sorpresa, no sap què respondre.

– A mi sí i no he trobat mai cap home que li agradés. Tu tens bona planta i si no en saps, series un bon ballador. Vols provar-ho amb mi?

– Amèlia, no sé si m’agrada ballar, no ho he fet mai, però amb una dona com tu, deu ser l’activitat més plaent del món, o gairebé.

– Doncs poso música i ho provem.

Posa Frank Sinatra. Una peça que el Ricard no coneix però que li agrada molt. Aleshores ella li agafa la mà i se l’apropa. Tots dos comencen a bellugar als peus al ritme de Sinatra. Ell no triga a anar-la agafant més i a acostar-se-la cada cop més cap al seu cos. Nota que és prima i que té una cintureta estreta i preciosa. Alhora, té por que li noti l’erecció que fa estona que li ha començat. Però com que mentre ballen té clar com acabarà allò, no s’hi amoïna gaire.

Mentre ballen, ell nota cada vegada més que els peus li volen al costat seu. Acaba de descobrir que té sentit del ritme, que sap ballar i no ho sabia. O és que amb l’Amèlia tot esdevé màgic. La fascinació que sent per ella és creixent. Quan s’acaba la cançó, l’agafa fort per la cintura, l’estreny contra el seu pit i li besa els llavis. Ella el mira amb una dolçor infinita. Aleshores ell la besa a la boca amb passió i desig, mentre l’abraça cada vegada més i més fort. Per res del món no voldria perdre aquella dona magnífica.

Li passa les mans per tot el cos, vol tocar-li cada racó de pell. Li besa el coll ardentment mentre comença a treure-li la roba. Ella es deixa fer. Li descorda la brusa i després els sostenidors. Té unes ganes desmesurades de veure-li i de tocar-li els pits. Quan la té nua de cintura en amunt, l’agafa a coll i se l’endú a l’habitació mentre li llepa els mugrons. Allà l’estira al llit i l’acaba de despullar. El seu cos l’enamora, el vol posseir eternament.

Fan l’amor a poc a poc, amb passió, un cop i un altre, assaborint-se els cossos. Després de tres orgasmes, tots dos se senten cansats. Es miren i somriuen. El Ricard endevina la felicitat en el rostre de l’Amèlia i se sent a la glòria.

– T’ho has passat bé, amor meu? T’has sentit a gust amb mi?

– Ricard, ets el millor amant que he tingut, t’ho prometo -li diu, somrient.

– No sé si estic gaire content, d’això que em dius, Amèlia. Em consideres un amant més?

– El que volia dir és que ets l’home que més m’ha fet vibrar i gaudir al llit fins ara. I tampoc no entenc per què t’ho has de prendre malament. Que no sóc una amant jo, per a tu?

Aquí l’ha agafat amb el pas canviat. És evident que té raó, però voldria que no en tingués. Aquella noia no és un caprici passatger, una aventura intranscendent, és alguna cosa més. És la dona que voldria al seu costat, en el lloc de l’Helena, que el fa sentir buit. A partir d’ara haurà de rumiar com se’n surt, d’aquesta situació. Sap que el divorci li sortirà car, però l’Amèlia i la felicitat d’ell no valen tots els diners del món?

– Amèlia, no sé què faré a partir d’ara amb la meva vida, però el que tinc molt clar és que per a mi, tu no ets cap caprici. Vull que ens seguim veient i que fem activitats junts. Demà me’n vaig uns dies a Nova York per feina, mira, m’he de trobar amb algú que a tu t’agrada força.

– Ah sí? Qui és?

– Hahahaha. En Xavier Sala i Martín! Fa molts anys que ens coneixem, hem fet alguns treballs junts i quan vaig allà sempre el vaig a veure.

– I tu com ho saps que m’agrada?

– Perquè tens tres llibres seus en una prestatgeria. Jo també sóc observador.

– Hehehehe. Doncs sí que m’agrada, però en aquest país està prohibit dir-ho perquè de seguida et titllen de neoliberal, de ser de dretes i de què sé jo quantes coses més. A mi, sense ser economista, tot el que diu em sembla de sentit comú, i a més, ho expressa en un llenguatge planer. Escolta, que li podries dir que em dediqués un llibre?

El Ricard veu l’Amèlia molt il·lusionada. Per aquella dona arribaria fins a la fi del món si calgués. L’abraça novament i l’omple de petons. Té una pell de seda que mai no es cansaria d’acariciar.

– Amèlia, per tu et duria perles de pluja vingudes de països on no plou.

– Vaja, veig que tu també vas fer francès a l’escola. 

El sentit d’humor d’aquella noia li encanta. És el mateix que el seu. Tota ella és delicadesa, sensibilitat, dolçor i tendresa.

– Faré una cosa. Aquests dies que seré lluny d’aquí prendré una decisió sobre el meu futur. No vull que siguis la meva amant. Ho vull tot de tu. Encara no tinc clar què fer, però si em quedo amb tu, em divorciaré de l’Helena. Tu no has de ser l’altra, no ho vull. Quan torni et donaré una resposta. T’ho prometo, Amèlia.

(Continuarà)

Publicat dins de Ficcions | Deixa un comentari

La utopia (3)

El Ricard veu que l’Amèlia s’ha asserenat, potser perquè li ha agafat confiança. En aquest moment voldria agafar-la per la cintura, endur-se-la contra el seu pit i besar-la als llavis.

– Escolta, no cal que m’expliquis res. No hi he de ficar el nas, a la teva vida.

– Però…?

Ara és ella qui vol treure informació al Ricard. Ell dubta, però decideix ser del tot sincer amb ella.

– Però em costa d’entendre que una persona del teu nivell intel·lectual es rebaixi a fer una, diguem-ne feina, com aquesta.

– Hahaha. Quants prejudicis que tens! Si tens temps, seu i t’ho explico. Em caus bé.

El Ricard està exultant. Aquella dona el té més captivat a cada moment que passa. Es mor de ganes de saber-ho tot d’ella. A diferència de l’Helena, que és molt exigent però buida al capdavall, en l’Amèlia endevina una dona amb caràcter però flexible. S’asseu al sofà i es dedica a mirar-la.

– No em fa res explicar-t’ho. Ets la primera persona que ho ha descobert. Mira, potser et penses que em podria guanyar la vida d’una altra manera, i és veritat, sóc filòloga i durant anys he fet de traductora, de correctora i de redactora free-lance, però des que vaig descobrir la línia eròtica, vaig deixar la resta.

– Per què? Guanyes més diners així?

– Molts més, Ricard! -Riu- Saps què? el que m’agrada de debò és escriure novel·les, i fer feina de filòloga em prenia el temps que necessitava per escriure. Ara, amb tres hores diàries a la línia eròtica, puc dedicar la resta a escriure. No és fantàstic?

El Ricard queda descol·locat. No s’esperava gens una resposta així. Però està content perquè veu l’Amèlia confiada i desimbolta, gairebé desinhibida. No sap si desitja que li faci una interpretació en viu del telèfon eròtic. Està encantat amb tot el que li ha explicat, l’ha sorprès molt agradablement, l’ha alleugerit de les seves pitjors sospites. S’adona que és una noia culta i extraordinària, i per això no entén què hi fa en una línia eròtica, per més diners que hi guanyi.

– Ja sé què penses. Que un, diguem-ne ofici, així, no fa per a mi, oi? Però mira, sense ànim d’ofendre, l’opinió dels altres tant se me’n dóna. Em mantinc en l’anonimat i no em prostitueixo. Només faig una actuació teatral.

– Sí, però com et va venir de dedicar-te a això?

– És que tu no saps que sóc actriu de doblatge. Un dia, per casualitat, vaig veure un anunci on demanaven una noia amb veu sensual per respondre un telèfon eròtic, m’hi vaig presentar, em van fer una prova i em van contractar. Ara treballo pel meu compte.

El Ricard somriu. El que l’Amèlia li acaba d’explicar li ve completament de nou. Se la queda mirant, embadalit. Aquella dona és perfecta, combina un alt nivell intel·lectual, un físic immillorable i un caràcter flexible. O, si més no, aquesta és la impressió que li fa. Voldria abraonar-se-li al damunt, però es conté. Aprofitarà que són veïns per anar-se ficant a la seva vida. No té ni idea d’on el portarà aquella aventura, però és un repte tan plaent i tan engrescador, que no pot deixar-lo passar.

– Bé, escolta, ni jo ni ningú no sóc qui per jutjar-te. Sóc un liberal i opino que tothom té dret a fer el que vulgui de la seva vida, mentre no molesti els altres. Ens tornarem a veure, Amèlia?

– Hahahaha. Si som veïns, com vols que no ens tornem a veure? Quines coses que dius.

– Sí, tens raó. Bé, la conversa ha estat molt agradable. Ara marxo, no et molesto més. Potser has d’escriure.

– Ara estic repassant les galerades de la meva segona novel·la. He de fer feina, sí. T’acompanyo a la porta.

Un cop a la porta, ell dubta però acaba fent-li un petó a la galta. No vol llançar-se de cap a la primera trobada. Els dolços s’han d’assaborir lentament.

(Continuarà)

Publicat dins de Ficcions | Deixa un comentari

La utopia (2)

L’Amèlia fa un somriure maliciós que el Ricard capta de seguida. Canta victòria al seu interior.

– Vine, que t’ensenyaré on és la cuina perquè m’hi deixis les bosses. Ostres, és la primera vegada que algú m’ajuda amb la compra. Quin luxe!

El Ricard es mor de ganes de preguntar-li per la feina del telèfon eròtic, però no sap com abordar el tema sense semblar-li groller. El que té clar és que no pot marxar de casa d’ella sense saber-ne més coses. Mentre es passeja pel pis es fixa en tots els detalls que pot i, tractant-se d’una escriptora, mira els lloms dels llibres que té a les prestatgeries. Li fa gràcia veure’n tres de Xavier Sala i Martín, que és un vell amic i col·lega seu.

– Vius d’escriure llibres? -li pregunta, fent-se el desmenjat.

– Hehehe. Ja veig que vols treure’m informació.

– Sí… No, perdona’m la indiscreció. És que tinc entès que és pràcticament impossible de guanyar-se la vida només escrivint llibres, especialment si es fa en català o en qualsevol altra llengua minoritària.

– Tens raó -l’Amèlia envermelleix un xic.

– Escolta, em sap molt de greu haver-te incomodat, no era la meva intenció. Marxo, no et molesto més.

El Ricard s’acaba d’adonar que l’Amèlia s’ha vist mig descoberta i que no té intenció ni ganes de revelar el seu secret a ningú, i menys a un desconegut com ell. Ara li costarà més reconduir una propera conversa amb ella. El que sí que sap és que s’hi sent molt atret. Aquella noia és el paradigma de l’elegància, de la cultura i de la discreció. Necessita tornar-la a veure.

– Adéu, Amèlia. No cal que m’acompanyis a la porta. I et demano disculpes novament per haver-te incomodat. No vull que pensis que sóc un barrut.

– Ricard, no marxis encara.

Ja estava a punt d’obrir la porta per sortir de casa seva, quan un calfred d’emoció i de plaer li recorre el cos. Abans de girar-se per mirar-la, vol que l’excitació li marxi de la cara perquè no se n’adoni.

– Escolta’m, ja sé què volies dir quan m’has preguntat si vivia d’escriure. Com que som veïns, si no ho saps, ho sabràs aviat. Per tant, m’estimo més dir-t’ho jo mateixa. M’agrades i no voldria que et fessis una imatge errònia de mi.

– Amèlia, jo…

– Ho saps? Ho has sentit?

– Sí, no t’he d’enganyar.

– Què has sentit?

El Ricard se sent profundament incòmode amb aquesta pregunta. Què espera que li digui? Que li doni detalls de les paraules que li ha sentit pronunciar a la línia eròtica? O potser espera que li faci un judici moral?

– Et diré la veritat. Vaig descobrir la línia eròtica fa un parell de setmanes, i des d’aleshores t’escolto cada nit durant una estoneta. Això és tot.

L’Amèlia es posa a riure. El Ricard es nota inquiet. Tots dos queden uns segons en silenci, mirant-se.

(Continuarà)

Publicat dins de Ficcions | Deixa un comentari

La utopia (1)

El Ricard ho té tot per considerar-se afortunat, teòricament. Però com més anys passen, més buit se sent. L’Helena, la seva dona, cada vegada l’entén menys, i la feina, malgrat que li encanta, no l’omple del tot. No se sent frustrat però sí que nota que la seva vida no és prou plena, prou satisfactòria.

Una nit que li costa agafar el son, es lleva a les dues i comença a sentir uns gemecs al pis del costat. Somriu. L’Helena i ell fan l’amor molt esporàdicament. La seva dona és atractiva, però ja no hi ha la compenetració que hi havia al principi i això li minva les ganes de tenir-hi intimitat. Encuriosit, decideix parar l’orella i escoltar. Aquella veu femenina l’atreu tant que no es pot estar de masturbar-se, fins que arriba a l’orgasme.

No triga a adonar-se, però, que només se sent una veu. Ho troba estrany. Rumia i arriba a la conclusió que, tractant-se d’una veu tan càlida i sensual, ha de ser un telèfon eròtic. El té al pis del costat i no ho sabia. A les tres deixa de sentir la veu i decideix ficar-se al llit, pensarós. Com és que no s’ha fixat mai en la noia que viu al pis del costat? Com deu ser? La veu és indubtablement preciosa i sensual, i denota una persona refinada. Per què fa aquesta mena de feina?

Passen els dies i les nits, i el Ricard ja sap l’horari que fa la noia del telèfon eròtic: de la mitjanit fins a les tres. Cada nit para l’orella, no ja per excitar-se, sinó per sentir-la. Està enamorat d’aquella veu. Pensa si vol anar més enllà i conèixer-ne la propietària. I si el decep? Un dia es para a mirar els noms de les bústies i veu que la del costat de la de l’Helena i seva duu el nom d’Amèlia Rovira. Aquell nom no li és desconegut. Però on l’ha sentit o llegit? Llegit! Ara ho recorda. Fa temps va comprar un llibre seu. Aquella noia és escriptora! No s’ho pot creure. Va ràpidament a la lleixa dels llibres i l’agafa amb frisança. És una novel·la força gruixuda. A la contracoberta hi ha la fotografia d’una noia que sembla tímida i fràgil. Li encanta. Ara sí que té la necessitat de conèixer l’Amèlia en persona.

Comença a rumiar l’estratègia per coincidir amb ella a l’ascensor. No sap quins horaris fa, i ell no pot deixar de fer els seus, que són ben atapeïts. És assessor financer i inversor en borsa, cosa que l’obliga a viatjar sovint, i li encanta, però ara pot ser un obstacle per entrar en contacte amb l’Amèlia. Està encuriosit, il·lusionat, excitat i enamorat d’una noia que no coneix.

Un matí que no treballa va a comprar i, com per art de màgia, veu l’Amèlia al supermercat. La troba preciosa. Decideix seguir-la sense dissimular gaire. Es fixa en el que posa al cistell: verdura, fruita, iogurts, aigua, suc, te, cafè i xocolata. A la caixa es posa darrere seu a la cua, i aleshores decideix presentar-se.

– Perdona, et dius Amèlia Rovira?

Ella fa cara d’estranyada, es mostra visiblement incomodada i no sembla disposada a donar gaire explicacions.

– Sí… Ens coneixem?

– Em sap greu si t’he molestat, no era gens la meva intenció. Em dic Ricard, sóc el teu veí.

– Ah, hola Ricard. No conec gaire la gent de l’escala. La veritat és que fa poc que hi visc i no surto gaire.

Un cop han pagat tots dos ell s’ofereix per dur-li les coses a casa. Ella sembla més tranquil·la i accepta l’oferiment.

El Ricard se sent trasbalsat. La mira i és com una nina. Té ganes de dir-li i de preguntar-li tantes coses que no sap ni per on començar. Ella se n’adona i somriu. Ell s’adona que l’Amèlia ja no li té por.

– Saps què? L’altre dia em vaig fixar en el teu nom a la bústia i vaig pensar que em sonava d’alguna cosa, i és clar, si tinc un llibre teu! Si t’he de ser sincer, encara no l’he llegit, però et prometo que ho faré aviat.

– Hahahaha. No cal, home, és la meva primera i única novel·la, de moment. Ara n’estic escrivint una altra. Estic contenta de la rebuda que ha tingut. Ser escriptora sempre ha estat el meu somni, i per fi s’ha fet realitat.

El Ricard està radiant. La conversa està anant molt millor del que s’esperava. Tot flueix espontàniament. Fins que arriben al replà de tots dos i s’han de dir adéu.

– Vols que t’entri tot això a casa? 

– No cal, home, no vull donar-te tanta feina.

– Feina? No, dona, per a mi és un plaer ajudar una artista.

Tots dos somriuen, amb una certa complicitat.

 

(Continuarà) 

Publicat dins de Ficcions | Deixa un comentari

Les propietats de l’aigua

La Marta pensa que li sobren tres quilos. Encara que tots els qui l’envolten li diuen que està perfecta, ella sap que d’uns mesos ençà ha guanyat tres quilos que vol perdre sigui com sigui. El que no pot entendre de cap manera és per què no s’aprima. Menja poc i sa, beu molta aigua, fa exercici, o sigui que no té ni idea de quin és l’hàbit que, canviant-lo, li permetrà tornar al pes que tenia uns mesos enrere. Encara que no ho exterioritza per no semblar excèntrica, la processó li va per dins.

– Marta, si tant et preocupen aquests quilos, hauries d’anar al metge i preguntar-li com els pots perdre, tot i que jo trobo que no et sobra res. -Li diu la seva mare, armada de paciència.

– No, és absurd, el metge em dirà que no estic grassa, i de fet, tindrà raó. És cosa meva.

– Ah, ho veus? Tu mateixa admets que això que tens és una obsessió sense fonament.

– Una obsessió no, és una espineta que duc clavada i que vull treure’m. Per què m’he engreixat aquests tres quilos i no aconsegueixo treure-me’ls?

Aquesta conversa l’han tinguda infinitat de vegades, per no arribar mai enlloc. A cap de les dues no els agrada parlar-ne. A la mare, perquè creu que la seva filla és un pèl paranoica i que veu fantasmes. A la filla, perquè sap què en pensa sa mare i sap que té raó.

Un dia que la Marta arriba a casa tota acalorada i assedegada, s’adona que no hi ha cap ampolla d’aigua. S’han acabat i cal anar-ne a comprar més, però per un cop, beurà aigua de l’aixeta. Està convençuda que amb la set que porta i seca com té la boca, ni se n’adonarà del mal gust de l’aigua de l’aixeta. En beu un got ple en pocs glops.

L’endemà, com cada dia, es pesa i amb alegria, s’adona que ha perdut un quilo. No se’n sap avenir, que per fi el seu cos comenci a baixar de pes. No té ni idea de què ha menjat o begut, o què ha fet per baixar aquest quilo, però està tan contenta, que no para a preguntar-s’ho gaire estona. Perquè és una cosa psicològica i ella ho sap, el fet d’haver perdut aquest quilet li retorna el bon humor que havia deixat enrere, les ganes de fer coses i l’entusiasme per la vida.

En realitat, si s’ho para a pensar fredament, racionalment, no sap per què està entestada a perdre tres quilos -bé, ara només dos. Ella sap que és prima, atractiva, que es pot posar la roba que vulgui i que els nois s’hi fixen. Així doncs, per què aquesta mania? No ho té clar, però és així com ho viu. És molt perfeccionista i associa la perfecció a un cos prim, àgil i manejable. Concretament al d’una ballarina.

Un dia quan va al gimnàs, s’oblida l’ampolleta d’aigua, i acaba bebent-ne un got de l’aixeta. Li passa com la vegada anterior: se sent tan cansada i baldada de l’exercici i de la calor, que aquella aigua carregada de metalls li sembla nèctar diví. Tot és subjectiu, pensa. Sap que anant al gimnàs no s’aprimarà, però hi va perquè li agrada, la fa sentir bé i la manté àgil. Ser ballarina és la seva vocació frustrada i quan fa gimnàstica, per un moment fa volar la imaginació i pensa que és dalt d’un escenari ballant la Giselle.

L’endemà, quan es torna a pesar, veu que s’ha aprimat un altre quilo, amb la qual cosa ja només li’n sobra un! No se’n sap avenir de l’alegria. Però aquest cop sí que escodrinya més la causa d’aquesta pèrdua de pes. Ella no ha fet res de diferent del que fa habitualment, ha menjat i ha begut les coses de sempre en les mateixes quantitats, i ha fet les mateixes classes de gimnàstica que sempre. Aleshores, què volen dir aquestes dues baixades de pes? Què podria explicar-ho? No se sent tan amoïnada com encuriosida.

Està radiant de felicitat però, essent que és quelcom imperceptible, no vol comentar-ho a ningú, perquè sap que li diran que no menja i que deixi de fer animalades. Com que és una persona curiosa de mena, no pararà quieta fins que no esbrini el perquè de la pèrdua de pes. Comença a fer tombs al voltant del que ha menjat i ha begut els darrers dies. Res, no hi ha res d’anormal, d’extraordinari. Aleshores rep una trucadaal mòbil.

– Bona tarda, amb Marta Salvador, si us plau?

– Sí, sóc jo.

– Ah, hola, li truquem del gimnàs Sicoda, del qual vostè és sòcia, per informar-la que hem instal·lat Osmotic a les aixetes d’aigua de beure, amb la qual cosa s’estalviarà de dur una ampolleta d’aigua mineral, si és que en duia.

– Molt bé, moltes gràcies. Adéu.

La setmana següent torna al gimnàs, alliberada de l’ampolleta d’aigua, amb el pes que s’estalvia, i, efectivament, troba que l’aigua que surt de l’aixeta és ben bona, tot i que no sap si el cansament contribueix decisivament a fer-ho semblar. Però li és igual. Calcula que en beu l’equivalent a dos gots. Sap que beure aigua és vital per dur una vida saludable i, a més, per aprimar-se.

L’endemà, quan es pesa, veu que ha perdut dos quilos més. Ara sí que comença a preocupar-se de debò. Es mira el cos nu al mirall. Encara no se li veuen els ossos, però clarament està més prima que fa un mes. Quatre quilos ja es noten, i tem que la gent que l’envolta li faci comentaris. El que sí que ja cerca de manera seriosa és el motiu pel qual s’aprima, perquè no és natural. Pensa en l’aigua del gimnàs filtrada amb Osmotic. Però per quins set sous allò hauria de fer-li perdre pes?

Decideix fer una prova a casa. A repèl, beu dos gots d’aigua de l’aixeta. Després s’atipa de galetes i per sopar fa unbon tec. L’endemà la bàscula marca dos quilos menys. Ara sí que veu que és quasibé segur que allò que la fa aprimar és l’aigua de l’aixeta! Però no pot ser, des de quan aquesta aigua té propietats, diguem-ne diürètiques? En realitat no sap com definir les propietats que té, però comença a tenir clar que per cada got que es beu d’aquesta aigua s’aprima un quilo, i això, evidentment, és una cosa que no pot ser.

No gosa explicar-ho a ningú. Té por que la prenguin per grillada. Llavors li vénen una pila de preguntes: només li passa a ella? El seu cos fa una reacció estranya en contacte amb l’aigua de l’aixeta? Si en begués dos gots diaris durant un mes acabaria per fondre’s? Està perplexa. Encara no és conscient de les conseqüències d’aquesta reacció del seu cos.

Fins que un dia la seva mare li diu que instal·laran un Osmotic a casa, i així s’estalviaran haver d’anar a comprar aigua i de carretejar les ampolles o les garrafes. Aleshores la Marta no sap què fer. Li ha de dir la veritat del que li passa? És un fenomen gairebé paranormal, l’espanta a ella mateixa i tot, i té por de la reacció de qualsevol persona a qui li digui. És per això que decideix guardar-se el secret per a ella i començar a buscar pis per independitzar-se.

Publicat dins de Ficcions | Deixa un comentari

La il·lusió

El Roger surt de casa de manera despreocupada. Baixa pel carrer Balmes i com que va amb temps, entra en una llibreria. S’està una bona estona mirant la taula de novetats de filosofia però no hi veu res que no conegui. Aleshores s’entreté a mirar la prestatgeria. Hi ha una noia que també la mira. Tant ell com ella van despreocupats fins que xoquen braç contra braç.

– Perdona, t’he fet mal? -Diu ella, disculpant-se apressadament.

– No, dona. Era inevitable que xoquéssim, concentrats com estàvem tots dos en una prestatgeria tan petita.

– I tant, mira que la llibreria és gran, i ens hem hagut d’ajuntar aquí tots dos.

– Estudies filosofia?

– No, em vaig llicenciar fa anys, però em segueix agradant.

– Vaja, mai no m’havia trobat cap exalumne que seguís llegint filosofia. Em trec el barret.

– Ets professor de filosofia?

– Sí. I tu?

– Ui, no, jo no m’hi he dedicat mai; no m’agrada la docència. Perdona, em dic Natàlia.

– Jo Roger.

La Natàlia li agrada. Malgrat que és grassa, l’atreu i no sap per què. Té ganes de seguir-hi conversant, de manera que es proposa vèncer la timidesa i convidar-la a un cafè. I aleshores és ella qui pren la iniciativa.

– Què et sembla si fem un cafè? Tens temps, o potser anaves a classe?

– Bé, encara tinc uns minuts -menteix, ara sí que té pressa de debò, però no vol deixar passar l’oportunitat de conèixer més la Natàlia.

Al vespre, quan arriba a casa, encén l’ordinador i veu que hi ha un correu d’ella. Un calfred d’emoció i de plaer li recorre el cos. Veu que li ha causat la mateixa impressió que ella a ell. Li explica coses íntimes i al final li diu que li agradaria que es tornessin a veure aviat i li proposa un dia per sopar.

No se’n sap avenir. Sempre li ha costat trobar una dona que estigués al seu nivell intel·lectual. Vol pensar que laNatàlia és aquesta dona. Necessita creure-s’ho. És per això que li respon el correu proposant-li d’anar a sopar el diumenge següent. Està emocionat però té massa experiència a l’esquena i no vol fer-se il·lusions falses. Procurarà no pensar en ella fins al diumenge. Ja s’hi sent ja força atret.

Durant el sopar parlen de tot una mica, ell li deixa anar que no ha fet sort amb les dones, i ella li respon que tampoc amb els homes. Acabat el sopar, l’acompanya a casa.

– Vols que anem al cinema la setmana vinent? -li proposa el Roger.

– I tant! Què et sembla anar a veure l’última dels germans Coen? M’encanten!

– Fet. Vinga, ja ens acabarem de posard’acord pel dia i l’hora, eh?

– Sí. Bona nit, Roger.

Li fa un petó a la galta. Tot i que se’n mor de ganes, encara no vol llançar-se-li al damunt.

A la tercera cita, al cinema, ella li agafa la mà i ell li correspon. Quan surten es fan un petó llarg a la boca.Tots dos estan molt contents. Van a sopar i parlen del futur. La Natàlia ja fa plans per l’estiu. El Roger no se’n sap avenir. Encara no la coneix gaire, però intueix que és la noia que sempre ha cercat: intel·ligent i cultivada.

A partir d’aquell dia es truquen cada dia. La Natàlia està molt emocionada i no para de proposar coses i de fer plans. Passen els caps de setmana junts, ara a casa de l’un, ara a casa de l’altre. Així és com el Roger veu que porten ritmes diferents: mentre que ell és una persona de dia, que es lleva d’hora i no se’n va a dormir gaire tard, ella, com que no té un horari laboral a complir, se’n va a dormir entre les tres i les quatre i no es lleva mai abans de les onze. Quan passa la nit amb ella i a les vuit es desvetlla i no pot tornar a aclucar l’ull, no sap què fer.

Amb el pas de les setmanes, la passió inicial es va refredant i ja no es truquen. El Roger nota que alguna cosa ha canviat, però no vol dir res. Ell vol continuar la relació amb la Natàlia. La compenetració és bona, potser no òptima, és evident que hi ha diferències, però amb el temps les poden anar llimant, pensa. A nivell sexual, la química és extraordinària. Mai amb cap dona no havia sentit el plaer que sent amb laNatàlia. Això ha de voler dir alguna cosa.

Un dia queden per anar al teatre i quan surten esclata allò que el Roger no havia sabut imaginar-se.

– Escolta, Roger, t’he de dir una cosa.

– Què passa, Natàlia?

– No has notat res estrany aquests darrers dies, no m’has trobat més apagada?

– Mmm… No, per què? -Comença a preocupar-se i a quedar blanc de cara.

– Mira, hi he fet molts tombs, i no vull continuar amb tu.

– Per què?

– Al principi de conèixer-nos em vas agradar molt, però passada l’excitació inicial, m’adono que no estic enamorada de tu. Som massa diferents, no tenim prou coses en comú per sostenir una relació de parella. Em sap greu.

– Natàlia, jo…

– Ho sento, Roger. No vull fer-te mal, per això t’ho dic ara, abans que hi hagi sentiments, perquè tots dos puguem retrocedir al punt abans de conèixer-nos i seguir la nostra vida.

El Roger queda transtornat. Encara no l’estimava, encara no se’n sentia enamorat del tot, però hauria donat qualsevol cosa perquè aquella relació funcionés. I ara torna a ser un home solter.

Publicat dins de Ficcions | Deixa un comentari

Punt de gir

El Marc i la Laura són parella des de fa cinc anys, i un dia, ell li demana de casar-s’hi. El Marc comparteix pis amb el seu millor amic, l’Eduard, que es posa molt content per la parella, però que comença a patir pel que pugui passar amb el pis on viu amb el Marc. Fins ara tot ha anat com una seda. Malgrat que la Laura té el seu pis propi, gairebé ja fa vida al pis del Marc i de l’Eduard. Però l’Eduard veu amençat el seu estil de vida dels darrers cinc anys.

El Marc és immensament feliç i ni per un moment no pensa en l’Eduard i en el que passarà amb el pis on fa cinc anys que viuen. L’Eduard, d’altra banda, tampoc no vol dir-li’n res per no espatllar-li l’alegria. La processó li va per dins. Fins ara no s’havia adonat que la Laura gairebé vivia amb ells, i ara, en canvi, comença a veure-la com una intrusa. O l’intrús és ell? Qui es quedarà amb aquell pis i qui n’haurà de marxar quan el Marc i la Laura es casin?

Un cop passada l’excitació inicial de la proposta de matrimoni, la Laura decideix arribar-se al seu pis, que fa temps que no trepitja, perquè pràcticament ja vivia amb el Marc. I amb l’Eduard.

Té un pis de lloguer que va aconseguir per via d’una antiga amistat de la seva mare amb una senyora que no li va voler fer cap contracte escrit i que va voler tots els tractes de paraula. Aleshores a la Laura li va semblar bé. Ara, després d’anys de tenir-lo descurat, té por de com se’l trobarà. Comptat i debatut, fa tres mesos que no hi posa els peus.

Passa pel carrer del pis i no sap veure l’edifici que recordava. Fa memòria, quin número del carrer era? Està segura que era el 139, però ara dubta. Al 139 hi ha un restaurant xinès. No li quadra. Camina per tota l’illa però no, està segura que era el 139. Aleshores decideix entrar al restaurant.

– Bon dia, que fa gaire que és obert aquest restaurant?

– Bon dia, no, de fet vam obrir ahir mateix, però si vol, li podem donar un val de descompte com els que vam donar per la inauguració.

– Aaaarggggg!!!

– Què passa, senyora?

– No res, no res. Adéu.

Aleshores la Laura comprèn que la mestressa del pis devia vendre l’immoble sencer en aquells xinesos o en alguna immobiliària, o qui sap, potser la vella s’ha mort i els fills han fet i desfet sense tenir en compte que ella no tenia res escrit!

Val més no pensar-hi. No ha res d’il·legal. No pot denunciar ningú. Aleshores se’n va cap al Marc plorant. L’Eduard també hi és i no vol perdre’s la conversa.

– Marc, m’he quedat sense pis.

– Com pot ser?

– No tenia contracte de lloguer, tot va ser un acord verbal amb una amiga de ma mare.

L’Eduard veu el seu món a terra. Ara la Laura ha de venir a viure definitivament amb ells, sense esperar que es casin! I ara què? Sabrà suportar la presència d’una dona, encara que sigui la xicota del seu millor amic, a la seva vida quotidiana? Pensa que ha de fer alguna cosa ràpidament. Com ara trobar parella.

Publicat dins de Ficcions | Deixa un comentari

La infidelitat

El Jesús, un dia més, assetja la Maite. No se’n pot estar. D’una banda, per a ell és tot un repte seduir una dona casada que estima el seu marit; de l’altra, n’està enamorat de debò. La Maite se’l treu del damunt, com fa habitualment.

– Que no veus que no vull res amb tu, tros d’imbècil?

– Digues el que vulguis, però acabaràs caient. Et penses que no m’adono que el teu matrimoni no passa precisament pel seu millor moment? -li fa un somriure burleta.

La Maite està amoïnada i trista. No aconsegueix quedar-se embarassada, i precisament perquè sap que ni ella ni l’Eduard no tenen cap problema, no entén per què no s’hi queda. A més, és molt conscient de com n’és d’important per al seu marit el fet de tenir un hereu. Està convençuda que si no l’hi pot donar, la deixarà per una altra. No pot suportar aquesta idea.

Es mira uns informes dels quals ha de donar l’opinió l’endemà, però no té esma d’estudiar-se’ls. Se’ls posa a la cartera per repassar-los a casa, amb tranquil·litat. A la feina, amb el Jesús papallonejant al seu voltant, no pot concentrar-se. Agafa la cartera, es posa l’abric i quan va per obrir la porta, es troba el Jesús. L’aparta d’una revolada i marxa. A ell li encanten els reptes difícils, per això la Maite és perfecta, perquè és una dona que li requereix desplegar totes les seves arts de seducció.

Arriba a casa, convençuda que no hi trobarà ningú. Aleshores sent uns sorollets que vénen de l’habitació. Es treu les sabates i se n’hi va sigil·losament. Sent els sorolls més clars. Són gemecs. Reconeix la veu de l’Eduard. S’hi acosta i el veu al seu llit en ple èxtasi sexual amb l’Olga, la seva exnòvia! És clar que tots dos s’ho estan passant molt bé. Esclataria a plorar, però s’estima més que no adverteixin la seva presència.

Marxa sense fer soroll i un cop al carrer, esclata en plors i sanglots. No pot controlar-se. Aquella visió li ha fet molt de mal. No només perquè és una infidelitat sinó, sobretot, perquè sap que l’Eduard vol una dona que pugui donar-li un fill. Aleshores, per despit i sense raonar, se’n torna al despatx. Hi troba el Jesús sol. L’agafa per les solapes de l’americana i li clava un petó amb llengua als llavis. Ell resta sorprès però de seguida la correspon.

– Jesús, vull que fem l’amor, aquí, ara.

– Què dius, Maite? Què t’ha agafat?

– Tu fes el que et dic i calla.

Fan un clau ràpid, perquè saben que en qualsevol moment els poden sorprendre. Tots dos s’ho passen molt bé. En acabat, el Jesús està pletòric, i ella, desfogada i calmada. Li ha anat bé aquesta bogeria.

Al cap d’un parell de setmanes, l’Eduard li demana a la Maite que es torni a fer el test de l’embaràs. Aquest cop dóna positiu. L’Eduard és l’home més feliç del món. A la Maite, en canvi, se li ensorra al món. Serà capaç de dir-li al seu marit que el fill que espera no és d’ell? Tots dos volien desesperadament un fill, i al final el tindran, però no només no serà l’hereu biològic de l’Eduard, sinó que serà el fruit d’una infidelitat de la Maite.

Publicat dins de Ficcions | Deixa un comentari

Ritmes diferents

No sabia si se’n sortiria. L’examen de piano era al cap de dues setmanes i havia de repassar totes les peces. Estava extremadament angoixat. En aquell examen li anava bona part de la seva futura carrera professional. Per a ell era cosa de vida o mort. El maleït concert núm. 23 de Mozart, que tant li havia agradat sempre, ara el detestava. I la seva amiga Helena, que l’acompanyava en aquest concert, no l’ajudava gens amb les observacions que li feia. Era la peça culminant i la més difícil de totes les que duia, i també la que li sortia pitjor, entenent per pitjor la menys aconseguida.

– Jaume, t’has de calmar. Si segueixes amb aquest estat de nervis, no tocaràs bé ni una sola nota el dia de l’examen. Ja saps que hi ha moltes peces i que les has de dur totes, no ben apreses, sinó perfectament assimilades!

– Ja ho sé, Helena, però el segon moviment del 23, no sé per què, em fa por, em fa sentir insegur!

– Ets un paranoic, et surt molt bé, però hi ha petits detalls perfectibles.

– Que sigui paranoic no vol dir que no em persegueixin. Aaaarrrggg!!! És qüestió de vida o mort, que no ho entens, Helena?

L’Helena havia defer de psicòloga amb el Jaume. Ell li va demanar que l’escoltés mentre tocava les peces per a piano sol i li’n donés l’opinió. Va començar a tocar Beethoven, i va començar pel Presto de la sonata “Clar de lluna”. Va tocar tot el programa desendreçat. L’Helena obria uns ulls esbatanats. Pensava que el Jaume tocava meravellosament bé però que li faltava urgentment centrar-se. La pedra on ensopegava era, efectivament, el segon moviment del concert núm. 23 de Mozart. No ho entenia gens.

– Helena, per què m’encallo sempre amb la mateixa peça? M’ho pots dir?

– Em sembla que ja ho sé. Aquest segon moviment és d’una serenitat i d’una lucidesa que traspassa els límits de la racionalitat. No és un problema de tècnica sinó de les emocions. Si no ets capaç de foragitar l’angoixa que se’t menja per dins, no aconseguiràs mai la serenitat que requereix.

– Això és molt fàcil de dir i molt difícil de fer. No me’n sortiré!

Sis mesos després, el Jaume estava estudiant a la Juilliard School de Nova York amb Daniel Barenboim. Sortint de classe havia quedat amb la seva xicota, una viol·loncelista anglesa que havia conegut a l’escola des de bon principi i de la qual estava molt enamorat.

Quan es van trobar ella va deixar el viol·loncel a terra amb molta cura i se li va llançar al coll.

– Jaume, hola!

– Hola Jackie, com ha anat la classe?

– Uf, els japonesos són durs i disciplinats. Et fan suar sang fins que no treus les peces a la perfecció.

– Ai, Jackie, segurament tens raó, però no creus que tenim molta sort d’estar aquí estudiant amb els millors dels millors?

– I tant que sí! Però hi ha alguna classe que… déu n’hi do!

Quan van marxar, la Jackie va fer adéu amb la mà al seu professor, que no era altre que Yo-Yo Ma. Van decidir anar a la residència a deixar-hi el viol·loncel per poder anar a prendre alguna cosa amb les mans lliures. La residència, expressament, era a dues cases de l’escola, la qual cosa els estalviava molt de temps en tot.

En sortir-ne, es van agafar les mans i van anar caminant cap a la cafeteria més propera, on anaven sempre i on ja els coneixien. La Jackie mirava el Jaume tota embadalida, i ell li va agafar un dit i se’l va posar a la boca. Mai no s’havia sentit enamorat d’aquella manera tan… tan, gairebé adolescent. Van demanar dos capuccinos.

– Escolta, Jackie, hauríem de començar a pensar què farem per vacances. On t’agradaria que féssim una escapada?

– Uf, no ho sé. Per què no defugim tant el teu país com el meu i anem… què sé jo, a Itàlia, per exemple?

– Genial! Ho coneixes?

– Hi vaig anar de petita, però no en recordo res. M’agradaria molt anar a Florència a veure “El naixement de Venus”. És una fixació que tinc de fa molts anys.

– A mi Florència també m’ha tirat molt sempre, però no només per Botticcelli, sinó per tot el que representa la ciutat en general, és el tret de sortida del Renaixement!

– Ha de ser una ciutat màgica, Jaume. Em moro de ganes de recórrer-la amb tu. Saps parlar l’italià?

No, ma si può provare.

Publicat dins de Ficcions | Deixa un comentari

Contrapesos

– Doncs saps què, l’altre dia un alumne em va preguntar com es diu ‘menys mal’ en català, i no vaig saber què dir-li, em vaig quedar en blanc.

– Ara que ho dius… -la Blanca pensa-, jo tampoc no hauria sabut què respondre, hi ha d’haver alguna expressió genuïna per dir això.

– Així que arribi a casa ho buscaré. Escolta, que nosaltres som professores de català, encara que donem un nivell baixet, no podem deixar de saber una cosa així. -Riuen.

Són a la taula d’una cafeteria berenant. Totes dues van molt enfeinades i ara feia temps que no podien quedar per fer un cafè amb tranquil·litat. Són en època d’exàmens i n’han de corregir molts, amb la qual cosa els convé distreure’s.

L’Helena s’acaba el cafè i queda amb la tassa a les mans. Encara se sent extenuada de la nit que ha passat sense aclucar l’ull gairebé. Havia de tenir corregits una bona pila d’exàmens i ha passat la nit del lloro. Sort en té del Ferran, que la sap cuidar com ningú, li fa massatges i li prepara infusions. La Blanca també mira la tassa. Totes dues pensen el mateix.

Un dia, quan totes dues estudiaven a la facultat de filologia, eren al bar allà on es demanen els cafès i tot d’una, sense saber com va anar, l’Helena va agafar la seva tassa i la va abocar al damunt d’un noi que no coneixia de res. Aquell noi s’hauria pogut ofendre molt més del que ho va fer, primer perquè no coneixia l’Helena, i segon, perquè li havia tacat una camisa nova i el cafè cremava prou com per adolorir-li la pell. Ella va demanar-li disculpes mil cops, li sabia greu de debò. Li va dir que li compraria una altra camisa. Ell al principi es va enfurismar, però després la cosa es va calmar i es van acabar fent amics. Al cap d’un any just, el Ferran i l’Helena es casaven.

– Segur que el Ferran t’ajuda molt -li diu la Blanca. Quina sort que vas fer amb el teu marit. Jo, en canvi, m’he casat dos cops i han estat dos fracassos estrepitosos.

– Blanca, ja n’hem parlat molts cops, d’això. Sempre et dic que l’amor és una cosa que no es busca: es troba. Fins que no ho tinguis assumit, no trobaràs el teu príncep blau. Tu creus que quan li vaig tirar el cafè al damunt al Ferran jo podia pensar que es convertiria en el meu home? Doncs tu has de pensar amb la mateixa lògica.

La Blanca i l’Helena són dues dones molt diferents. L’Helena és oberta, directa, sincera i optimista. La Blanca, en canvi, és reservada, introvertida, recargolada i pessimista. La vida li ha somrigut professionalment, no se’n pot queixar gens, però emocionalment no li ha anat gens bé. Ha tingut dos marits que ha acabat deixant per manca d’interès envers ella. Tothom li havia dit sempre que era una princesa i que tots els homes la desitjarien, i als 40 anys es troba divorciada i més sola que la una. A l’Helena, en canvi, que mai no ha fet plans per a res, la vida li ha somrigut en tots els aspectes. Professionalment ha arribat tan lluny com la Blanca, i a nivell personal, s’ha casat amb el príncep blau que qualsevol dona desitjaria.Què més es pot demanar a la vida? Algun cop, però, pensa que tanta felicitat no pot ser bona i que, com diu el taoisme, tot allò que puja, baixa. Sense contrapesos no hi ha equilibri.

Publicat dins de Ficcions | Deixa un comentari

La becària

La Fàtima i la Pilar són dues advocades que, sense ser amigues, són col·legues de feina que es porten bé. Totes dues són interines a l’Administració i es preparen unes oposicions prou dures per tal de poder convertir-se en funcionàries i assegurar-se el futur laboral.

La Fàtima és de caràcter dur, adust i fins i tot esquerp. Cal saber-la tractar. La Pilar és reservada i parla poc, però en canvi, no té problemes per relacionar-se amb els altres companys de feina. La Fàtima, per contra, sí. De fet, només es fa amb la Pilar. Cada matí surten plegades a esmorzar i parlen d’una o altra bagatel·la. Res seriós, però prou sucós per ocupar l’estona del cafè amb llet i l’entrepà.

A l’hora de preparar les oposicions, la Fàtima, que és molt intel·ligent i s’ho té ben cregut, no té intenció de demanar ajuda a cap col·lega, ni tan sols a la Pilar, perquè té por de donar idees als altres que els facin pensar en alguna pregunta concreta que pugui sortir a l’examen. La Pilar, que és molt discreta, no li parla mai del tema; això ho parla amb la resta de companys, amb qui sovint queda per estudiar en grup. La Fàtima ho sap però no li sap greu, perquè està convençuda que amb la seva capacitat i el seu esforç farà un resultat excel·lent que li assegurarà la plaça.

Els deu col·legues que opositen estan segurs que trauran plaça, atesa l’experiència que tenen a l’Administració i els punts que els donen els anys d’interinatge. Només han d’aprovar les tres parts de l’examen i prou. Tots estan convençuts que ho superaran sense gaire problemes, la Fàtima especialment. És una noia metòdica, racional i ordenada, i mai no se li descontrola res. Sap que passar les oposicions no és difícil però no vol confiar-s’hi excessivament; s’ha de mantenir en tensió fins a l’esprint final.

El dia de l’examen es troben tots deu, la Pilar va a saludar la Fàtima, però aquesta se n’aparta i fa veure que no la coneix. No vol que res ni ningú la distregui. Tots els opositors fan els tres exàmens en un matí després del qual surten força extenuats. La Fàtima aleshores va a trobar la Pilar i li pregunta com li ha anat. Li diu que força bé però que no està segura de si ha aprovat o no. La Fàtima està convençuda, no només d’haver aprovat, sinó d’haver tret una de les millors notes dels exàmens.

Els resultats es van sabent a poc a poc, amb comptagotes pràcticament. La primera prova l’han passada tots deu. Respir. A la segona, on el tribunal ha garbellat més fi, en cauen cinc. A la tercera en cauen tres més, entre els quals la Fàtima. Ho veu i no s’ho creu, allò és impossible. En un primer moment d’histèria pensa en impugnar el resultat del tribunal, però més tard s’asserena i veu que no hi té res a fer. El resultat és inapel·lable. Només li queda l’esperança que li puguin conservar la plaça d’interina, cosa que passa sovint a l’Administració. Dels deu, només dos han superat les oposicions i seran nomenats funcionaris, un dels quals, la Pilar.

Finalment, el cap de secció anuncia que només dos dels vuit interins que han suspès podran continuar d’interins. La Fàtima respira. Però només momentàniament, perquè ella està precisament a l’altra llista: la dels sis que hauran d’abandonar el lloc de treball i cedir-lo a algú de fora que ha superat les oposicions i ha guanyat la seva plaça. La seva plaça! La Fàtima estava convençuda que la tenia en propietat i ara veu com se li volatilitza.

Poques setmanes més tard de la incorporació dels nous advocats, la cap de servei, que és amiga de la Fàtima, aconsegueix que se li ofereixi un lloc com a becària al costat dels seus excompanys. Ella està alhora enrabiada i contenta. No suportarà parlar-se amb ningú però com a mínim durant mig any tindrà un sou per viure. El que no sap és si estarà més enutjada amb els seus excol·legues o amb els advocats nous. El que sí que sap és que durant aquest mig any pensa fer-li la vida impossible al qui li ha pres la plaça. La seva plaça.

Publicat dins de Ficcions | Deixa un comentari

Una parella ideal

La Sònia i el Marc són un matrimoni perfecte. Ella és cirurgiana a l’hospital de la Vall d’Hebron, ell, advocat d’un bufet molt prestigiós. Tenen una filla de sis anys, la Carlota, que és la nineta dels ulls de tots dos. En aquests moments el Marc està immers en un cas molt complicat, ha de fer un grapat de gestions que el mantenen fora de casa una gran quantitat d’hores que ni tan sols no pertanyen a la jornada laboral, però és un home que es pren la feina amb una gran seriositat i un gran rigor, i no vol que res se li escapi de les mans.

Després de deu anys de casats, la Sònia segueix tan enamorada del seu marit com el primer dia. El sentiment és recíproc. Per al Marc, la seva dona és com si sempre hagués format part d’ell, és la seva amiga, la seva amant i la mare de la seva filla. No sabria imaginar-se la vida sense ella. Són una parella que ha madurat bé amb el temps, que s’ha estimat per damunt de les diferències.

Un dia a la Sònia li arriba el cas d’un nen autista que s’ha d’operar d’un tumor al cap. El Daniel és un nen de set anys amb un caràcter esquerp, no només per l’autisme, sinó perquè acaba de perdre la mare en un accident de cotxe. El Lluís, el seu pare, està encara en estat de xoc però acompanya tothora el seu fill, l’única persona que el fa tocar de peus a terra i estar centrat al món.

Un dia la Sònia no troba cangur per a la Carlota i ha de dur-la a l’hospital fins que ella acabi la jornada laboral, que és prou dilatada. Quan entra veu el Daniel en una cadira de rodes i amb el cap embenat, i se n’hi va de dret. Li sembla estrany que un nen de la seva edat pugui estar tan malalt. La Sònia ha de dir al Lluís que cal operar el seu fill i que les possibilitats d’èxit són força altes però no totals. Tot i que té mà esquerra per comunicar-se amb els pacients, aquest cas li sembla més complicat que la resta, atesa la situació. Mentrestant, la Carlota i el Daniel ja s’han fet amics, parlen i juguen.

La Sònia mira el Lluís amb compassió. Gairebé se sent culpable de ser tan feliç amb la seva família, quan n’hi ha d’altres que passen tantes dificultats. A la nit, el Lluís es queda a l’habitació amb el Daniel, perquè ho vol i perquè no sabria estar-se tot sol a casa, caient-li el món al damunt. Quan plega, la Sònia va a buscar la Carlota i abans de marxar de l’hospital, passen a acomiadar-se del Lluís i del Daniel.

L’endemà el Lluís cus la Sònia a preguntes. Vol saber tots els riscos de l’operació. És físic i creu que podrà entendre tot el que ella li digui. La Sònia, però, li parla amb el llenguatge que faria servir amb qualsevol altre pacient. Aquell home li desperta un gran sentiment de tendresa dins seu. El Daniel pot sobreviure a l’operació però també pot quedar-s’hi, i en aquest cas, no sap com podria prendre’s el Lluís aquesta doble pèrdua.

Passen els dies. L’operació ha anat bé però el postoperatori és més complicat del que la Sònia havia previst. Com que el Marc passa més hores fora de casa que dins, ella ho aprofita inconscientment per quedar-se més i més temps amb el Lluís i el Daniel. Ara ja és cada dia que la Carlota quan plega de l’escola va a l’hospital a veure el seu nou amic. El Lluís està alleujat des del dia que la Sònia li va dir que el seu fill viuria. Que s’hagi d’estar a l’hospital més o menys dies no l’intranquil·litza gens.

La Carlota i el Daniel són tan amics que gairebé actuen com si fossin germans. Ho comparteixen tot, s’entenen i es compenetren a la perfecció, potser perquè tots dos són fills únics i cerquen companyia mútuament. Tant el Lluís com la Sònia estan molt contents de l’amistat dels seus fills respectius. Però amb el pas del temps, dins el Lluís es congria un sentiment cap a la Sònia que va més enllà del respecte i de la gratitud. Comença a enamorar-se’n, sabent que és una dona casada, i lluny de saber-li greu, n’està encantat. La Sònia és una gran dona, no només perquè ha salvat la vida del seu fill, sinó per tot el que veu en ella i que no pot deixar d’agradar-li, cada dia més.

La Sònia no triga a adonar-se del que el Lluís sent per ella. Es troba cohibida, veu més el Lluís que no el Marc, i nota que si no hi posa remei, ella també acabarà enamorant-se’n. Que el Daniel i la Carlota a més, siguin tan amics, és un lligam que els uneix encara més. Sent alhora por, curiositat i desig de conèixer més aquell home trist però terriblement atractiu que comença a venir a l’hospital per alguna cosa més que per tenir cura del seu fill. Curiosament, la Sònia no pensa gens en el mal que li pot fer al Marc, no té ni idea de si amb el Lluís hi vol una aventura passatgera, duradora o si podria arribar a deixar el Marc per ell. En cap moment no s’ho ha plantejat.

Mentrestant, el Daniel es va recuperant fins que arriba el dia que ha d’abandonar l’hospital. La Sònia s’entristeix però la Carlota i el Daniel ja s’han donat mútuament els telèfons i les adreces per seguir en contacte. El Lluís ho sap i això el tranquil·litza. Mentre deixen els dos nens voltant pels passadissos de l’hospital, la Sònia i el Lluís es miren intensament als ulls. Ell li passa la mà pel clatell i li acaricia els cabells. Li acosta el cap al seu i li fa un petó als llavis. Ella està relaxada, se sent com si allò fos una mena de premi. El contacte amb els llavis del Lluís la fa sentir d’allò més bé. Aleshores ell la pren per la cintura i apropa el seu cos al d’ell, però ella l’aparta. Fita a banda i banda, estira el Lluís per la corbata i se l’endú en una habitació on sap que no hi ha ningú. Els dos amants acabats d’estrenar necessiten intimitat.

Publicat dins de Ficcions | Deixa un comentari

La impotència

El duc està acostumat a tenir a cada moment la dona que vol. Ara mateix està enamorat de Gilda, la filla del seu bufó geperut. Per això, com fa sempre, ordena als seus cortesans que li duguin la noia a palau. Aquests, gustosos, obeeixen perquè així a més, humiliaran el bufó, que sempre s’ha mofat d’ells.

Una nit sense lluna els cortesans, emmascarats, proposen al bufó de raptar la nova conquesta del duc i l’enganyen dient-li que és una altra. Al final acaben tots entrant a casa del bufó, que els ajuda a raptar la seva pròpia filla. Al palau, els cortesans expliquen al duc com ha anat el segrest.

El duc desapareix amb un somriure i ve el bufó amb el cap cot, sabent que malgrat la seva desgràcia, ha de continuar fent riure la cort. Els cortesans li llancen sarcasmes i li demanen que els expliqui alguna xafarderia. Tenen la paella pel mànec i ara els ha arribat l’hora de tornar al bufó tots els escarnis que els ha fet en el passat.

El bufó està incòmode, només pensa a recuperar la seva filla. Va amunt i avall de la sala, observa els cortesans i els maleeix un per un amb la mirada. Entra un patge que pregunta pel duc. Els cortesans li diuen que encara dorm. Això fa posar el bufó en alerta, que veu perillar l’honor de la seva filla i de retruc, el seu. Ell que sempre s’havia burlat de les dones dels cortesans seduïdes pel duc, ara veu que és ell qui ha de tastar la pròpia medecina, però que qui en riu són els altres.

En una llambregada a terra veu un mocador amb la lletra G brodada i això l’acaba de tornar boig. No pot seguir fent com si res no hagués passat. Sap que al palau no hi té res a fer, que el duc no deixarà anar la seva filla fins que se n’hagi avorrit. El bufó està corsecat d’horror i d’angoixa i els cortesans, adonant-se’n, encara se’n riuen més, cada cop amb més crueltat.

El bufó no pot més i explota etzibant-los:

– Cortesans, vil raça damnada, a quin preu heu venut el meu tresor estimat?

Però acte seguit es torna manyac i demana que el perdonin. Els diu que no va contra ningú, que l’única cosa que vol és que la seva filla torni a casa.

 

Publicat dins de Ficcions | Deixa un comentari