La síndrome de Stendhal

Dissabte llegia a l’Ara una crítica teatral en la qual el crític no acabava d’entendre per què unes obres funcionen i unes altres no, cosa que venia a tomb de les dues obres nord-americanes que actualment es representen a Barcelona: “Pluja constant”, de Keith Huff a la Villarroel, i “Agost”, de Tracy Letts al TNC. Són totes dues americanes, d’autors joves. La primera acaba de tancar la tanda de representacions de manera discreta. La segona ha hagut de prorrogar una setmana en vista de l’èxit i s’han esgotat totes les localitats ràpidament amb una fúria inaudita. Per què aquesta diferència de recepció per part del públic? I jo encara vaig més enllà, perquè a mi la diferència em sembla palmària. Per què la persona que s’autoerigeix en crític teatral no és capaç de veure la raó del fenomen?

No hi ha cap misteri. “Agost” és una obra de teatre, escrita com a text dramàtic, és a dir, com una sèrie de diàlegs entre diversos personatges que a mesura que l’obra avança, van configurant un argument. A banda d’això, que és el mínim exigible a qualsevol peça teatral, és una obra molt ben escrita, amb diàlegs molt ben travats, amb personatges complexos que fan reflexionar l’espectador sobre els problemes d’avui. Però això és secundari. Voldria redundar en la primera part de l’argument, perquè aquest mínim exigible a qualsevol obra de teatre, “Pluja constant” no el compleix. En aquesta obra hi veiem dos personatges que no mantenen cap conversa que faci avançar cap mena d’acció. Cadascun es dedica a explicar vivències, experiències passades. S’alternen, ara l’un, ara l’altre. Com a màxim hi ha alguns moments en què “escenifiquen” algun dels monòlegs que reciten. Perquè no és altra cosa que això: tot un seguit de monòlegs de cada personatge, alternats. És doncs, una obra de teatre en estil indirecte. Cadascú explica el que ha vist, el que ha fet, el que ha sentit. En el passat.

Que em perdonin els crítics però això no és teatre. Aquesta tècnica es pot emprar en una novel·la, però el teatre és bàsicament acció en el present. El teatre no pot ser en estil indirecte, perquè deixa de ser teatre, i perquè és summament avorrit. Si encara hagués estat cinema, es podrien haver amanit els monòlegs amb flaixos de les escenes que descriuen els personatges. Però òbviament, el teatre això no ho permet. Constantment es fa referència a personatges que mai no veiem, és talment com si fos una novel·la llegida en veu alta, en una lectura lleugerament dramatitzada. Res més. Com pot ser que el crític de l’Ara no hagi vist una cosa tan evident?

A banda d’això, els actors, especialment Joel Joan, fan una actuació brillant enmig d’un decorat absolutament minimalista. Ja hi tornem, si calgués recrear totes les escenes que descriuen en els seus monòlegs, necessitarien uns quants canvis de decorat. No val la pena estendre’s més, només concloure que aquest text seria bo en forma de novel·la o de pel·lícula, però en teatre és un nyap perquè no és teatre.

Havia sentit a parlar molt d’aquesta obra abans d’anar-la a veure, i tot el que se’n deia eren elogis. La veritat és que eren elogis ben merescuts. És una obra llarga, rodona, amb uns diàlegs forts i carregats de contingut, i el muntatge que n’ha fet el TNC compta amb un repartiment estel·lar i una dramatúrgia que resol una obra escenogràficament complicada de manera molt enginyosa.

Tot i que és una obra eminentment llarga (4 hores i 20 minuts), no decau en cap moment, la tensió és constant, atès que a escena s’hi mou un gran nombre de personatges amb trames que s’entrecreuen. Les quatre protagonistes, una mare i les seves tres filles, interpretades per Anna Lizaran, Emma Vilarasau, Rosa Renom i Montse German, tenen tensions constants per motius diversos. Els diàlegs entre elles i amb els altres personatges ens fan arribar una obra moderna, actual i fresca, amb problemes intergeneracionals del món contemporani que ens interpel·len de manera directa. 

És una obra americana que beu del millor Tennesse Williams i que l’actualitza. A més a més, potser per la llargària, es tracta d’una peça molt completa, ja que a banda d’uns diàlegs sucosos i d’una problemàtica contemporània, també ens interpel·la sobre temes intemporals i fins i tot conté una dosi de tragèdia grega amb la irrupció a escena del tema del destí i de la fatalitat. Tracy Letts, un dramaturg de tan sols 45 anys, sap escriure amb mestria i enfilar una història de desamor i de desencontre entre els membres d’una família en procés de desintegració. Els personatges, contemporanis i polièdrics, interpel·len l’espectador a través de les seves experiències i dels seus problemes existencials.

La dramatúrgia també és un element molt ben resolt, mitjançant un escenari a tres nivells, que són els tres pisos de la casa on transcorre tota l’obra. D’aquesta manera les escenes es poden concatenar de manera continuada sense haver de fer cap canvi de decorat. En definitiva, una obra mestra dirigida per Sergi Belbel i interpretada per un estol d’actorassos que en cap  moment no decau, atesa la densitat i la complexitat de la història, dels personatges i dels diàlegs.

M’agraden molt els autors russos, i als nostres teatres els representen sempre molt bé, tret d’alguna excepció. És per això que, després d’algun petit dubte, vaig decidir anar a veure L’hort dels cirerers que actualment es fa al teatre Romea de Barcelona. Els dubtes venien perquè no és un Txèkhov en estat pur, sinó una versió, concretament la de David Mamet. També em feia por que es tractés de l’actualització d’un clàssic, com tantes n’hem vist. La veritat, però, és que tots els dubtes van quedar gratament dissipats.

No conec l’obra original de Txèkhov, de manera que no puc jutjar on hi ha la mà de David Mamet i en quin sentit ha modificat l’obra russa. Però n’he vist d’altres de seves com L’oncle Vània, La gavina o Les tres germanes, i em va semblar que L’hort dels cirerers estava ben bé a l’alçada literària i argumental de les obres originals. Fet i fet, em va recordar precisament Platonov, la darrera obra txekhoviana que havia vist al teatre, especialment per la multitud de personatges a escena, per les relacions que s’estableixen entre ells, i pel fet de ser una obra que transcorre majoritàriament dins d’una casa gran.

L’acció de l’obra és molt simple, i com sempre fan els russos, el que hi ha és una dissecció de cadascun dels personatges, d’allò que pensen i d’allò que senten. Txèkhov, que era metge, s’endinsa en l’ànima humana amb una gran precisió. L’acció que hi ocorre és de melangia, els personatges experimenten sentiments contradictoris però finalment s’adonen que el món en què vivien s’ha acabat. És una mena d’expulsió del paradís.

La versió que ens n’ofereix Julio Manrique com a director aplega un planter magnífic d’actors que es posen hàbilment a la pell de cada personatge. Potser l’única pega que hi trobaria és que Montse Guallar, tot i estar esplèndida, encara no té prou edat per encarnar el paper d’una senyora gran amb dues filles en edat de casar-se. Evidentment, però, la culpa no és pas seva, perquè ella defensa el seu paper amb elegància. Ferran Rañé està superb i natural com sempre, i David Selvas per fi es converteix en un actor convincent al teatre. També vull fer esment de la posada en escena, que vaig trobar meravellosa, i del muntatge musical, que, tot i que xocant, s’acobla perfectament a cada escena de l’obra.

En definitiva, una funció rodona que ningú no s’hauria de perdre.

Quin títol més llarg, oi? És l’obra de teatre d’Anna Burzynska que tot just ahir es va acabar a la Sala Muntaner de Barcelona. És una autora polonesa que desconeixia totalment, cosa normal, d’altra banda, atesa la poca projecció que tenen els dramaturgs de llengües poc internacionals -i que ningú no em malinterpreti, si us plau. Va ser una grata sorpresa el text, l’adaptació i la interpretació dels dos actors, Mercè Martínez i Borja Tous.

En contra del que el títol podria indicar, no és cap drama, però tampoc no diria que és una comèdia. O potser sí que ho és, però amb una gran dosi d’existencialisme tràgic. Potser és per deformació professional meva, però la vaig trobar una obra que, per damunt de tot, parla del buit de l’existència humana, del fet de no saber com omplir les hores lliures/de lleure.

Els dos membres d’una parella jove i d’èxit professional, de cop, es troben a l’atur, però no gosen dir-s’ho l’un a l’altre. Tots els resums d’aquesta obra incideixen únicament en la manca de comunicació entre ells, en el fet que un diumenge que no han de treballar i que poden estar junts, no saben què dir-se. Però l’obra va molt més enllà d’això. Reflecteix el pas de les hores, dels dies, en definitiva, del temps, sense saber com omplir-lo. És el que passa als addictes a la feina, sí, però és també l’angoixa existencial connatural a la vida, sentir-se abocat al món sense una finalitat definida. Per bé que l’obra fa èmfasi en la incomunicació de la parella per manca de coneixença mútua, si cada personatge estigués tot sol, no tinc clar que sabés com omplir les hores durant les quals no treballa. I és que el ritme que la societat contemporània ens imposa és el de la hiperactivitat, de no parar mai el cervell. Que la majoria de suïcidis siguin en diumenge (o en època de vacances) no té a veure amb la relació de parella, sinó amb l’individu i amb la seva inserció als paràmetres de la vida actual.

El diàleg és àgil i en cap moment no decau. És sempre interessant i alhora divertit i desencisat. Els dos personatges estan desubicats, se senten com dos peixos fora de l’aigua, lluny de la feina i havent de compartir la vida, encara que només sigui per un dia. Mercè Martínez, a qui tenia moltes ganes de veure damunt l’escenari, i Borja Tous, fan una interpretació notable de l’obra, saben transmetre l’angoixa dels seus personatges, la d’haver perdut la feina i l’existencial. La traducció és correcta i prou -encara que la cofirmi una autoritat com Joan Sellent-, no sé per què, en les traduccions d’avui, s’hi han de colar barbarismes com ‘assentar-se’ o ‘ho pilles’. No sé què en diria l’Albert Pla Nualart, però jo ho trobo inadmissible.

Aquest és el títol de l’obra d’Adrià Gual que actualment es representa a la sala petita del TNC. El director del teatre, Sergi Belbel, ja va anunciar fa temps que es dedicaria a rescatar els clàssics del teatre català. Així, la temporada passada vam poder veure La dama de Reus d’Ambrosi Carrion, i enguany, Misteri de dolor. Fa uns anys ja vam poder veure Aigües encantades, de Joan Puig i Ferreter. És un gran encert que el nostre teatre nacional es dediqui a “ressuscitar” els nostres clàssics. Si no, qui ho farà?

El teatre català no té res a envejar al francès o al castellà. Fa cent anys, en època del modernisme, hi havia dramaturgs de la talla de Gual, de Puig i Ferreter o d’Ignasi Iglésias, que escrivien teatre seguint l’estela, ja fos del simbolista belga Maeterlink, o del regeneracionista noruec Ibsen. És de justícia, doncs, posar-los al lloc que es mereixen.

Misteri de dolor és una història senzilla, amb tres personatges principals i uns quants comparses. Es tracta d’un triangle amorós tens, atès que les dues dones que estimen el mateix home són mare i filla. És també un drama rural amb personatges rústics que no saben verbalitzar gaire els sentiments que tenen, molt forts d’altra banda. La història és senzilla argumentalment, però els personatges tenen tanta força, que en diversos moments aconsegueixen crear una tensió que no esclata fins al final.

La interpretació va ser molt bona, a mans d’una Mercè Arànega esplèndida, que ja vam poder veure a Mort de dama, al mateix TNC (una de les millors produccions teatrals que he vist mai, si no la millor), d’un Ernest Villegas que es consolida com un gran actor de l’escena catalana, i de Maria Rodríguez Soto, una actriu que desconeixia i que em va causar molt bona impressió. La direcció, a càrrec de Manuel Dueso, va ser impecable, llevat de l’aspecte escenogràfic. Tot i que el muntatge és correcte i agradable, al programa s’adverteix al lector que l’acció de l’obra s’ha traslladat de principis s. XX als anys ’60 per tal de fer l’acció més propera a l’espectador. Així, com que el món rural no canvia gaire, els tres únics elements que ens fan pensar en aquest canvi d’època són una moto, un transistor de ràdio i un fanal elèctric. Per què aquesta mania de voler canviar d’època les obres dramàtiques, ja siguin de teatre o d’òpera? Personalment, no ho puc entendre de cap manera.

Es tracta d’una comèdia que es desenvolupa com una calúmnia. Això és una picada d’ullet a Rossini. M’explico. A l’òpera Il Barbiere di Siviglia, el personatge de Don Basilio, el mestre de música, canta una ària anomenada “La calunnia” en la qual descriu un procés que comença del no-res i que lentament va prenent força fins a esclatar. Ell descriu la creació d’una calúmnia construïda a base de rumors falsos, però en el cas d’Un déu salvatge parlaríem de com l’obra comença amb l’aparença de ser seriosa, amb uns personatges aparentment normals, però que, de mica en mica, es va complicant, els personatges es van desfent de les normes de cortesia i la cosa esclata en mil bocins.

Yasmina Reza és una autora de teatre contemporani brillant. Per mi, brillant és que escrigui històries aparentment intranscendents, però que creiï uns personatges i unes situacions als quals es pot anar fent voltes. Els diàlegs són sempre intel·ligents, i l’in crescendo de la trama li confereix un aire original i fresc. A diferència del teatre contemporani que ens vol fer empassar segons qui, Yasmina Reza sap escriure històries i sap construir diàlegs.

Fa temps que les comèdies i l’humor en general m’avorreixen, però aquesta és diferent. Em costa molt riure al teatre, i en aquesta obra no vaig començar a fer-ho fins que la situació ja era completament hilarant i desgavellada. La mestria de Reza rau a no passar de la hilaritat a la xaronada, entre les quals hi ha una frontera molt prima. Els personatges, que al principi semblen seriosos, a poc a poc van ensenyant les seves febleses i esdevenen grotescos als ulls de l’espectador. L’accentuació dels defectes els converteix en caricatures de si mateixos. I tot passa pel fet d’anar deixant de banda les formes, l’aparença i les convencions socials, primer només subtilment, fins arribar a convertir-se en salvatges que per la diferència més petita amb el veí, li arrencarien la pell a tires. 

La interpretació dels quatre actors és molt bona, d’acord amb allò que l’autora requereix dels personatges. Vicenta Ndongo i Jordi Boixaderas formen un matrimoni amb bona posició social i ben relacionat però que no poden ocupar-se del seu fill, mentre que Roser Camí i Ramon Madaula són un matrimoni més modest, més humil, que estima amb devoció als seus fills (exceptuant l’episodi del hàmster). Els uns, més estirats; els altres, més progres. En definitiva, una comèdia del tot recomanable. Això sí que és alta comèdia contemporània, amb majúscules. La podeu veure al Teatre Goya de Barcelona.

En aquest apunt, però, no pretenc parlar de la música, sinó de la dramatúrgia de la funció que es representa al Liceu. No cal dir que, com és habitual, l’acció està traslladada a l’època actual, amb decorats i vestits contemporanis. Penso que fer això és desvirtuar l’essència de l’òpera, ja que és un gènere que marca una època, amb uns arguments concrets, circumscrits en una mentalitat diferent de la nostra. Fins i tot un cop vaig sentir Jordi Llovet, tan iconoclasta ell, dient que si fos director d’escena, faria representar les òperes de Mozart amb perruques i mirinyacs, perquè així seria una lliçó d’història per al públic. No puc estar-hi més d’acord. Dit això, afegeixo, sense que serveixi d’atenuant, que el que es veu a la funció no és ofensiu a la vista. Per entendre’ns, no és Bieito. Però l’obra queda desvirtuada igualment, i ara explicaré per què.

A les òperes de Mozart hi apareixen dos tipus de personatges: els aristòcrates i els criats, cadascun d’ells caracteritzat com a tal per Mozart, a través de la música que els fa cantar. Així, per exemple, tenim la comtessa d’Almaviva i Susanna a Le nozze di Figaro, o Fiordiligi i Despina a Così fan tutte. L’aristòcrata canta unes àries, o bé lentes, o bé carregades de noblesa i de grandesa, que denoten, no només la posició social, sinó també, i més important, el temperament del personatge. Els aristòcrates es mouen de manera pausada, sense estridències, no expressen mai de manera ostentosa els sentiments sinó que els contenen, cosa que accentua un estat de perfecció, encara que només sigui una cortina de fum. La impressió que causen en l’espectador, és la d’uns personatges dignes, cerimoniosos i elegantíssims. Els criats, per contra, són uns belluguets que tramen intrigues astutes però innocents, i molts cops deixen astorats llurs senyors per la seva capacitat tan aguda de copsar les coses. La música que canten denota tot això: és alegre, viva, agitada i plena de sentiments, ja siguin d’alegria o d’enuig.

Tots aquests elements són presents també a El rapte en el serrall, però sembla que ni el director d’orquestra, ni menys encara, el director d’escena, no ho van entendre així. D’aquesta manera, una òpera esplèndida es va tornar avorrida, perquè els cantants no seguien llurs personatges. L’aristòcrata Konstanze cantava la seva ària “Marten aller Arten” enmig d’un enuig monumental que la feia moure amunt i avall i buidar una copa de ràbia. No és una actitud pròpia del capteniment d’una noble. Konstanze sempre es mostra trista per l’absència de l’estimat, però mai enfadada. Igual que la comtessa d’Almaviva. Blonde, la serventa, en canvi, va cantar la seva segona ària, “Welche Wonne, welche Lust”, que és alegríssima, com Neró cantava les seves cançons acompanyant-se amb la lira, de manera indolent i melangiosa. Pedrillo, que és el criat que ordeix tota la trama per poder-se escapar del serrall, semblava més aviat una ànima en pena.

Estic convençuda que el muntatge que ofereix el Liceu ajuda a aquesta transposició de personatges, però no és menys cert que el director d’orquestra no va saber estar a l’alçada de la gran comèdia que va idear Mozart, amb uns personatges clarament delimitats i diferenciats els uns dels altres. El resultat fou una funció que arrencava badalls, quan és una òpera espectacular.

Després d’aquell horror d’obra vaig dir-me que mai més no aniria a veure res que dugués la signatura de Carol López. Aquest cop, però, vaig dubtar, perquè Roger Coma és un actor que m’agrada molt i em sabia greu quedar-me sense veure’l. També em feia dubtar el preu de l’entrada: 26 € per veure una mala funció em semblava llençar els diners, però la setmana passada, aprofitant el Barça-Madrid, vaig trobar una oferta a 10 € i vaig decidir-me a anar-hi.

A la Villarroel, ara mateix hi recordo haver vist dues obres magnífiques i memorables com Variacions enigmàtiques, d’Eric-Emmanuel Schmitt o Jo sóc la meva dona, de Doug Wright, en una interpretació superba de Joel Joan. A partir d’ara, però, ja no hi aniré més si han de deixar de programar teatre del bo. No sóc tan avançada com el Sr. Olivares, però a mi m’agrada el teatre que diu coses, que fa pensar, que el protagonitzen personatges sòlids que fan accions coherents, i no un teatre d’energúmens que ridiculitza actors bons i que no aporta cap missatge.

Actualment fan una nova comèdia de Carol López a la Sala Villarroel de Barcelona, Boulevard, que genera expectació després de l’èxit esclatant de la seva última producció, Germanes. Aquesta darrera vaig anar-la a veure fa mig any, atès que un conegut me l’havia recomanada enfervoridament; així doncs, les meves expectatives eren molt altes perquè confiava en el seu gust teatral.

Però les expectatives ràpidament es van esvair vista la mediocritat del’obra. D’antuvi, he de dir que no entenc per què una obra de teatre -o una sèrie de televisió- ha de tenir personatges que parlen en castellà i personatges que parlen en català, i ho dic per aquest ordre perquè el castellà primava molt per damunt del català a Germanes. Tan alta és ja la diglòssia que patim a Catalunya que el teatre, que és un dels pocs àmbits on el català gaudeix de bona salut, també l’ha d’acusar? D’altra banda, la pel·lícula VOS, amb guió de Carol López, també barrejava sistemàticament català i castellà, amb un predomini important del castellà.

Dit això, que no és pas anecdòtic, l’obra és un pitafi monumental. Argumentalment molt fluixa, té uns personatges desdibuixats que només criden i mantenen diàlegs banals i propis d’una comedieta d’embolics molt barata, amb un llenguatge molt vulgar que només es justifica per la vulgaritat dels personatges mateixos. És un argument sense cap substància amb uns personatges grotescos. Tan horrorosa vaig trobar l’obra, que no sabria dir si els actors ho van fer bé o no.

El que no puc entendre és que una obra així hagi rebut tants premis. Tan poc gust té el públic barceloní? Hi ha obres que em poden agradar més o menys, com ara Els nois d’història, que no em va agradar gaire -els actors, magnífics, però l’obra em va grinyolar-, però totes tenen un mínim de dignitat teatral. Germanes és un esperpent, i un insult que dugui el títol de l’obra de Txèkhov.

Així doncs, no penso anar a veure Boulevard, ni que em regalessin les entrades. Si no hagués vist res de Carol López hi aniria, perquè el títol i els cartells de l’obra són suggerents, però de les produccions d’aquesta senyora no vull saber-ne res.