La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

L’Orquestra Nacional de França amb D. Gatti a l’Auditori

Programa del concert: fragments d’òperes de Verdi (Nabucco, Macbeth, I vespri siciliani, Otello, La forza del destino) i Wagner (Tannhäuser, Tristan und Isolde, Parsifal, Die Meistersinger von Nürenberg)
Intèrprets: Orquestra Nacional de França
Director: Daniele Gatti
Lloc: l’Auditori
Data: 19 de juny

Aquest era el darrer concert de la temporada Ibercàmera 2012-2013, i per cloure-la amb tota la pompositat, es va programar un concert de luxe per celebrar el bicentenari dels dos compositors d’òpera més rellevants del segle XIX: Verdi i Wagner. Els intèrprets escollits van ser uns coneguts del públic d’Ibercàmera: l’Orquestra Nacional de França, dirigida pel seu titular, Daniele Gatti, que la temporada passada ens havien ofert una esplèndida novena simfonia de Mahler.

Ara bé, aquest concert va ser decebedor en més d’un sentit. Personalment, tinc una tírria especial als concerts amb un programa construït a base de trossos d’obres, ja siguin òperes o peces de concert. Però tractant-se d’aquests intèrprets i especialment d’aquest director -gran coneixedor de Parsifal-, vaig decidir anar-hi.

El programa, previsiblement, va dedicar la primera part a Verdi i la segona a Wagner. De Verdi van tocar l’obertura de Nabucco, el ballet de Macbeth, l’obertura d’I vespri siciliani, les danses d’Otello i l’obertura de La forza del destino. Tot plegat, un programa que semblava de festa major. Per què? Doncs perquè les òperes italianes produeixen un resultat impactant en la seva totalitat, especialment en les parts cantades. L’òpera italiana està molt enfocada a la veu i a la melodia cantada, l’orquestra hi fa poca cosa més que l’acompanyament, i els trossos instrumentals queden bé inserits dins l’òpera, però tocats de manera aïllada, sense el context que els és propi, sonen com una música menor, de festa major. La part Verdi del concert va ser tan popular, que semblava un succedani de la música de debò.

A més a més, l’orquestra tenia un nombre de músics desmesurat, especialment a la secció de vent metall. Allò era ben bé l’orquestra de Wagner. El resultat fou un Verdi fortíssim que caminava com un elefant. La música de Verdi és impactant i trepidant, amb un ritme sovint accelerat que necessita brio -un brio que, pel meu gust, ningú com Muti no li dóna. Amb aquella orquestra tan pesant era impossible que Verdi fos trepidant. Gatti no va saber calibrar la intensitat ni el volum i la primera part es va acabar d’una manera absolutament grisa.

A la segona part, amb un programa Wagner, em pensava que la cosa canviaria com una mitja, però no va ser així. A l’obertura de Tannhäuser durant un tros llarg la corda i el metall van anar molt descompassats, la qual cosa impedia ficar-se dins la música. En el tros central de l’obertura, tot i que es van posar a to, corda i metall no es notaven gens conjuntats, sinó que se sentien com si els uns toquessin per una banda i els altres per una altra. No hi havia sentit d’unitat. Això es va repetir, tot i que no tan exagerat, al preludi i mort d’Isolda, que a més, va tenir un error gravíssim: les dues primeres vegades que sona l’acord característic de sèptima disminuïda sobre la sensible, no van sonar les quatre notes alhora, sinó que primer se’n va sentir una i després les altres. En aquest acord això és imperdonable. El preludi i els encants del divendres sant de Parsifal van ser les peces més reeixides del concert. No va fallar res. A l’obertura de Die Meistersinger von Nürnberg els metalls van tornar a fallar i van fer entrades fora de lloc.

En conjunt, doncs, va ser un concert força gris, mediocre, tant pel programa -especialment el de la primera part- com per l’execució de les obres. Potser l’Orquestra Nacional de França no és la Filharmònica de Viena, però va sonar molt diferent de l’any passat, quan ens va oferir una novena de Mahler esplèndida. Potser Gatti no estava prou inspirat. Va ser tota una llàstima.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Il turco in Italia

Títol: Il turco in Italia
Autor: Gioacchino Rossini; llibret de Felice Romani sobre l’obra homònima de Caterino Mazzolà
Repartiment: Ildebrando D’Arcangelo (Selim), Nino Machaidze (Donna Fiorilla), Renato Girolami (Don Geronio), David Alegret (Don Narciso), Pietro Spagnoli (Prosdocimo), Marisa Martins (Zaida), Albert Casals (Albazar)
Orquestra simfònica i cor del Gran Teatre del Liceu
Director musical: Víctor Pablo Pérez
Director d’escena: Christof Loy
Lloc: Gran Teatre del Liceu
Data: 1 de juny

Gairebé podem dir que és una raresa que el nou Liceu programi un Rossini buffo. D’ençà de la reobertura només hi havíem pogut veure una Cenerentola gloriosa amb DiDonato i Flórez. De fet, l’òpera buffa de Rossini per excel·lència, Il barbiere, la vam veure al Liceu per darrera vegada el 1990 -si exceptuem quan es va fer al Teatre Victòria-, amb una Cecilia Bartoli pletòrica. De fet, Il turco in Italia era una estrena al Liceu.

Encara que Il turco sigui una òpera més primerenca i menys coneguda del compositor de Pesaro, no és en absolut inferior a les altres. És una òpera de soprano i baix, secundada per dos barítons buffos i un tenor. És, doncs, una distribució diferent d’aquella a què estem avesats. En aquesta versió que hem pogut veure al Liceu, la soprano georgiana Nino Machaidze brillava amb llum pròpia. Amb només trenta anys -i embarassada de set mesos-, és una cantant que ja té una carrera important en alguns dels teatres més importants del món. És una soprano liricolleugera que pot abordar gran quantitat de rols, atesa l’amplitud de la seva veu, preciosa, gruixuda, i que aborda tant el registre agut com el greu sense problemes. Canta amb gran seguretat i la projecció és òptima. Potser l’únic punt feble que li vaig trobar va ser una certa dificultat a l’hora d’articular les agilitats de l’ària de sortida de Fiorilla, però va cantar tot el paper d’una manera superba. A més a més, cal afegir que és guapíssima, i això la converteix en una intèrpret que farà les delícies de tots els directors d’escena.

Al seu costat, el baix Ildebrando D’Arcangelo va fer un Selim correcte amb una veu avellutada i bonica, però no té un registre greu esplendorós i en general, la seva interpretació no va ser excepcional. Va complir amb el paper i prou. Renato Girolami i Pietro Spagnoli van ser els dos barítons buffos de l’òpera. A Girolami li van faltar agilitats, malgrat que en el seu duo amb Machaidze va estar magnífic. Spagnoli té una veu indefinida entre tenor i baríton, i el seu paper era més aviat parlat que no cantat. El punt negre de la funció va ser el tenor català David Alegret, que té una veueta tan prima, que a la segona ària l’orquestra va aminorar la intensitat perquè se’l pogués sentir. Com a tenor lleuger, em pensava que quan enfilés el registre agut es trobaria com peix a l’aigua, però va resultar que li costava horrors anar cap amunt, que s’escanyava, patia i semblava que la veu se li havia de trencar. És un cantant que no hauria d’haver sortit mai d’un cor, perquè no té veu ni entitat per cantar de solista.

L’orquestra, dirigida per Víctor Pablo Pérez, va ser una grata sorpresa. Va sonar amb molta correcció, i la corda fins i tot va brillar, cosa indispensable en una òpera de Rossini. Les velocitats van ser adequades en tot moment, la qual cosa va garantir el toc buffo que l’òpera demana. Ara bé, també cal dir que massa vegades el cor i l’orquestra es van descompassar, com si el director no donés les entrades del cor.

L’escenografia es deixava veure prou bé. Malgrat que l’acció de l’obra està traslladada als anys quaranta del segle XX, no xocava gaire i no feia gens de mal als ulls. Espero que en les properes dècades tornin a fer Il turco, perquè és una òpera que no té res a envejar a Il barbiere ni a La Cenerentola -que fins no fa gaires dècades també era ben desconeguda. Encara que primer hauríem de reclamar que programessin L’Italiana in Algeri.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Xavier Sabata, un gran descobriment

Programa del concert: Händel’s Bad Guys (àries de les òperes Tamerlano, Faramondo, Ottone, Ariodante, Giulio Cesare Teseo)
Intèrprets: Xavier Sabata, contratenor; Il Pomo d’Oro
Director i violí: Riccardo Minasi
Lloc: Palau de la Música
Data: 28 de maig

La corda de contratenor s’ha revalorat molt els darrers anys i ara ja no és un fet excepcional sentir un concert o un recital de grans contratenors, convertits en estrelles, com Philippe Jaroussky o Andreas Scholl. Personalment és un timbre que m’agrada molt, i ja estic tan avesada a sentir en veu de contratenor els papers que abans feien mezzosopranos, que no sabria tornar a sentir, per exemple, un “Erbarme dich” per una veu femenina. És per aquest motiu que em feia una il·lusió especial assistir al concert de Xavier Sabata al Palau. El programa, a més, era d’allò més llaminer: dedicat exclusivament a Händel.

El jove contratenor català Xavier Sabata ha col·laborat amb grans mestres de la música antiga com William Christie o René Jacobs, i això sol ja és una garantia de qualitat. En aquesta ocasió venia acompanyat per un jove conjunt format el proppassat 2012, integrat per només sis músics, però que sona veritablement com una petita orquestra, amb un so compacte i molt ben conjuntat. El repertori que va oferir és el que integra l’àlbum que ha tret no fa gaire: Händel’s Bad Guys, és a dir, àries dels personatges malvats de les òperes händelianes, com Tamerlano o Tolomeo.

Xavier Sabata té una veu prima però molt ben projectada, la qual cosa li permet arribar a tota la sala. Les coloratures les aborda amb una articulació perfecta de cada nota i d’aquesta manera, el seu cant esdevé espectacular. Sense ànim d’establir comparacions, es podria dir que canta alhora amb la puresa d’un Michael Chance i amb l’espectacularitat d’un Philippe Jaroussky. A la primera part va destacar especialment en les àries de bravura; l’única ària lenta, “Bel labbro”, d’Ottone, li va quedar un xic plana i massa lenta. A la segona part, però, va estar absolutament pletòric i ho va cantar tot desprenent un gran magnetisme. Sobretot la darrera ària, l’espectacular “Voglio stragi”, de Teseo, va ser electritzant.

Sabata estava visiblement emocionat, i ho va fer palès en acabar el concert. Va dir que era un honor cantar al Palau de la Música, i va oferir un bis: una ària de Rinaldo, que va ser del tot insuficient, atès que el públic li’n va demanar més, perquè havia xalat de valent. Per fer emmudir la crida, va repetir el “Voglio stragi”, i vam sortir tots amb una dosi extra d’energia corrent-nos per les venes. Xavier Sabata és el Philippe Jaroussky català, i això s’ha de celebrar i, sobretot, potenciar.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

La donna del lago

Títol: La donna del lago
Autor: Gioacchino Rossini; amb llibret d’Andrea Leone Tottola, a partir d’un poema de Walter Scott
Repartiment: Joyce DiDonato (Elena), Juan Diego Flórez (Uberto), Daniela Barcellona (Malcolm), Colin Lee (Rodrigo), Simon Orfila (Douglas)
Cor i orquestra de la Royal Opera House Covent Garden (Londres)
Director d’orquestra: Michele Mariotti
Director d’escena: John Fulljames
Lloc: òpera en directe des del Covent Garden de Londres al cinema Girona
Data: 27 de maig

Sempre és un plaer tenir l’oportunitat de sentir un Rossini seriós. És un compositor conegut principalment per les seves òperes bufes, i en canvi és el precursor del belcantisme, amb unes melodies bellíssimes, tal com vam poder comprovar en aquesta funció de La donna del lago. Un cop més, es tractava d’una transmissió en directe al cinema; aquest cop, des de la Royal Opera House Covent Garden de Londres, amb un repartiment absolutament estel·lar encapçalat per Joyce DiDonato i Juan Diego Flórez.

Basada en un poema de Walter Scott i situada a l’Escòcia del segle XVI, té un argument complicat i gairebé inintel·ligible. La música, però, és magnífica. L’enfilall d’àries i concertants és meravellós, el lirisme que desprèn és corprenedor. I val a dir que tant DiDonato com Flórez van saber-ho emfasitzar i transmetre-ho amb intensitat i perfecció. També va contribuir-hi una escenografia estèticament preciosa i molt elaborada que transportava a terres escoceses. La il·luminació feia que l’escena semblés un quadre barroc, amb tons ocres i la llum colant-se entre els cantants.

La gran protagonista de l’òpera, la dama del llac, va ser una Joyce DiDonato esplèndida, pletòrica, tal com ja l’havíem sentit al Liceu en la presentació del seu darrer treball discogràfic, Drama Queens. DiDonato interpreta el belcanto amb un legato perfecte i amb una veu cristal·lina, avellutada i uniforme en tots els registres. Sens dubte, és una de les millors cantants que hi ha actualment. Amb un timbre indefinit entre soprano i mezzosoprano, aborda papers de totes dues tessitures amb seguretat i rigor, és una intèrpret perfeccionista que dóna tots els matisos a cada personatge que fa.

Al seu costat, Juan Diego Flórez, el tenor rossinià de moda, va fer un Uberto esplèndid, amb una veu prima però increïblement ben projectada, amb un agut fàcil i amb un legato perfecte. A això cal afegir-hi un frasseig immaculat. És una autèntica delícia sentir Flórez, i sentir-lo en directe encara ho és més. Daniela Barcellona feia de nou un paper transvestit, el de Malcolm. És una cantant per qui no tinc una devoció especial. El seu actiu principal són unes agilitats perfectament articulades, però la veu és molt prima i no és gens uniforme en el registre agut i en el greu. És com si estiguessin dissociats. Tècnicament va fer una bona interpretació, però li va mancar la bellesa i l’elegància que sí que van tenir DiDonato i Flórez.

Ara bé, el veritable descobriment de la nit va ser el tenor sud-africà Colin Lee, desconegut per mi, que va fer un Rodrigo absolutament enlluernador. Només de sortir a escena canta una ària endimoniadament difícil, plena d’aguts i de salts perillosos, que va interpretar amb una seguretat més que admirable. Té una veu prima, de tenor lleuger, un agut fàcil i unes agilitats perfectes. Em va recordar Josep Bros al principi de la seva carrera. Vaig quedar extasiada de sentir-lo cantar amb aquella perfecció. L’únic punt negre de la funció va ser el baix mallorquí Simon Orfila, que ja hem vist algunes vegades al Liceu. És un cantant sense una línia definida i sense legato, i amb una veu estreta i engolada.

L’orquestra del Covent Garden, sota la direcció de Michele Mariotti, va fer un paper esplèndid, amb una corda brillant. Tots els grups instrumentals anaven perfectament conjuntats i l’acoblament amb les veus era perfecte. En definitiva, doncs, va ser una vetllada meravellosa. Hauria estat memorable viure-la en directe.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari