L’Orquestra Nacional de França amb D. Gatti a l’Auditori
Programa del concert: fragments d’òperes de Verdi (Nabucco, Macbeth, I vespri siciliani, Otello, La forza del destino) i Wagner (Tannhäuser, Tristan und Isolde, Parsifal, Die Meistersinger von Nürenberg)
Intèrprets: Orquestra Nacional de França
Director: Daniele Gatti
Lloc: l’Auditori
Data: 19 de juny
Aquest era el darrer concert de la temporada Ibercàmera 2012-2013, i per cloure-la amb tota la pompositat, es va programar un concert de luxe per celebrar el bicentenari dels dos compositors d’òpera més rellevants del segle XIX: Verdi i Wagner. Els intèrprets escollits van ser uns coneguts del públic d’Ibercàmera: l’Orquestra Nacional de França, dirigida pel seu titular, Daniele Gatti, que la temporada passada ens havien ofert una esplèndida novena simfonia de Mahler.
Ara bé, aquest concert va ser decebedor en més d’un sentit. Personalment, tinc una tírria especial als concerts amb un programa construït a base de trossos d’obres, ja siguin òperes o peces de concert. Però tractant-se d’aquests intèrprets i especialment d’aquest director -gran coneixedor de Parsifal-, vaig decidir anar-hi.
El programa, previsiblement, va dedicar la primera part a Verdi i la segona a Wagner. De Verdi van tocar l’obertura de Nabucco, el ballet de Macbeth, l’obertura d’I vespri siciliani, les danses d’Otello i l’obertura de La forza del destino. Tot plegat, un programa que semblava de festa major. Per què? Doncs perquè les òperes italianes produeixen un resultat impactant en la seva totalitat, especialment en les parts cantades. L’òpera italiana està molt enfocada a la veu i a la melodia cantada, l’orquestra hi fa poca cosa més que l’acompanyament, i els trossos instrumentals queden bé inserits dins l’òpera, però tocats de manera aïllada, sense el context que els és propi, sonen com una música menor, de festa major. La part Verdi del concert va ser tan popular, que semblava un succedani de la música de debò.
A més a més, l’orquestra tenia un nombre de músics desmesurat, especialment a la secció de vent metall. Allò era ben bé l’orquestra de Wagner. El resultat fou un Verdi fortíssim que caminava com un elefant. La música de Verdi és impactant i trepidant, amb un ritme sovint accelerat que necessita brio -un brio que, pel meu gust, ningú com Muti no li dóna. Amb aquella orquestra tan pesant era impossible que Verdi fos trepidant. Gatti no va saber calibrar la intensitat ni el volum i la primera part es va acabar d’una manera absolutament grisa.
A la segona part, amb un programa Wagner, em pensava que la cosa canviaria com una mitja, però no va ser així. A l’obertura de Tannhäuser durant un tros llarg la corda i el metall van anar molt descompassats, la qual cosa impedia ficar-se dins la música. En el tros central de l’obertura, tot i que es van posar a to, corda i metall no es notaven gens conjuntats, sinó que se sentien com si els uns toquessin per una banda i els altres per una altra. No hi havia sentit d’unitat. Això es va repetir, tot i que no tan exagerat, al preludi i mort d’Isolda, que a més, va tenir un error gravíssim: les dues primeres vegades que sona l’acord característic de sèptima disminuïda sobre la sensible, no van sonar les quatre notes alhora, sinó que primer se’n va sentir una i després les altres. En aquest acord això és imperdonable. El preludi i els encants del divendres sant de Parsifal van ser les peces més reeixides del concert. No va fallar res. A l’obertura de Die Meistersinger von Nürnberg els metalls van tornar a fallar i van fer entrades fora de lloc.
En conjunt, doncs, va ser un concert força gris, mediocre, tant pel programa -especialment el de la primera part- com per l’execució de les obres. Potser l’Orquestra Nacional de França no és la Filharmònica de Viena, però va sonar molt diferent de l’any passat, quan ens va oferir una novena de Mahler esplèndida. Potser Gatti no estava prou inspirat. Va ser tota una llàstima.