La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Els Països Baixos (2)

//

//

Els Països Baixos m’han agradat molt per moltes coses. A les nostres latituds sovint es diu que ens agradaria ser l’Holanda del sud. Això només és possible en part. Els Països Baixos estan configurats per una sèrie de ciutats mitjanes, fetes a escala humana, de dimensions semblants, amb un volum d’activitat similar. Si la capital oficial és Amsterdam, la seu del parlament, del govern i de la monarquia és La Haia, i el port principal -i primer d’Europa-, Rotterdam. A Catalunya sembla que tot s’ha de concentrar a Barcelona, com una taca que ho esquitxa tot concèntricament.

Tot i que també cal dir que als Països Baixos no hi ha muntanyes, és una extensió plana des de la frontera amb Bèlgica i Alemanya fins al mar. Les ciutats són actives i tranquil·les alhora, s’hi pot passejar molt bé, el transport més estès és la bicicleta, que no incomoda ningú perquè té un carril propi al marge tant de la calçada com de la vorera. Tothom pedala, des de mares amb els nens en un cistell fins a executius encorbatats. D’altra banda, Amsterdam és una ciutat plena de tramvies, que en cap cas no destorben el trànsit. És clar, no hi ha la munió de cotxes que hi ha a Barcelona.

Són ciutats envoltades d’aigua pels quatre costats, amb canals a dojo. A Amsterdam, els tres més importants són el Herengracht, el Prinsengracht i el Keisergracht, que són el nucli de l’expansió de la ciutat al segle XVII. Com que literalment són països per sota del nivell del mar, el sòl és pantanós i per edificar-hi cal plantar-hi pilars perquè les construccions puguin assentar-se amb solidesa. En altres èpoques, com que els pilars eren de fusta, no es podien fer cases gaire altes. És per això que la fesomia d’Amsterdam és la que coneixem amb aquestes casetes baixes de maons, moltes de les quals estan tortes, perquè alguns pilars han cedit una mica. Per tal d’ampliar la ciutat cal deixar que l’aigua aflori, i això s’ha fet històricament canalitzant-la. Actualment, els canals donen a les ciutats neerlandeses un aspecte entranyable.

Als Països Baixos cada ciutat té personalitat pròpia: Rotterdam, que va ser devastada per la segona guerra mundial, avui sembla Manhattan amb els seus grans edificis de vidre. És una ciutat amb molta activitat econòmica, especialment al port, i el pont Erasme, construït el 1996, li dóna una fesomia molt característica. La Haia, la capital “política” del país, és allà on es fa realitat el vers de Foix amb el qual tant m’identifico: “càndid rampell: m’exalta el nou i m’enamora el vell!”. Al costat del complex del parlament, que és un conjunt medieval integrat per un pati de llambordes, un edifici central que sembla un castell de fades i tot d’edificis als costats, hi ha tot d’edificis alts i moderns. És la ciutat neerlandesa on he caminat millor, l’única on no hi ha pedrots impossibles. Utrecht i Maastricht tenen força semblança, són les típiques ciutats amb un aire medieval alemany, una mica a l’estil Aquisgrà -sobretot Maastricht. Els canals i la vegetació els confereixen un aire bucòlic. Maastricht, ciutat fronterera, és plena a vessar de botigues de luxe una al costat de l’altra. Sorprenent. Leiden és una ciutat petita plena d’encant, amb una universitat importantíssima i uns carrers tranquils i encisadors.

I què hem de dir d’Amsterdam, una capital feta a escala humana a tots nivells. Poca densitat de població, tramvies arreu, gent amable, bones llibreries, museus plens de curiositats… No és monumental com París ni preciosa com Florència, i aquest terme mitjà la fa ideal per viure-hi. Els Països Baixos, un país petit i avançat. Tot un model a imitar.

Els Països Baixos (1)

//

//

La setmana passada vaig tornar d’un meravellós viatge als Països Baixos, també coneguts com a Holanda. Ara bé, si parlem amb propietat, Holanda només es correspon a dues províncies d’aquest país; concretament, Holanda septentrional i Holanda meridional. Les deu províncies restants no es diuen d’aquesta manera. Així doncs, el nom oficial és el de Països Baixos, encara que soni poc precís i massa neutre. Els Països Baixos -en sentit polític actual- estan integrats per dotze províncies: les dues ja mencionades, Zelanda, Limburg, Brabant septentrional, Utrecht, Frísia, Groningen, Drenthe, Flevoland, Gelderland i Overijssel.

La història dels Països Baixos és llarga i complicada. En aquest breu apunt només voldria fer una precisió semàntica del terme. En català no tenim dues maneres de designar els Països Baixos en sentit polític i els països baixos en sentit geogràfic. En anglès, en canvi, hi ha dos conceptes ben clars: Low Countries es refereix als països o a les terres del nord-oest d’Europa que queden per sota del nivell del mar i que és on desemboquen dos rius: el Rin i el Mosa. En sentit geogràfic, els països baixos comprenen el que avui són els estats dels Països Baixos (per entendre’ns, Holanda), Bèlgica, Luxemburg, el nord de França i una part d’Alemanya. Tampoc no es correspon a la denominació Benelux que va funcionar durant una part del segle XX i que tenia connotacions econòmiques i comercials.

Així doncs, si Low Countries són els països baixos en sentit geogràfic, Netherlands és genuïnament els Països Baixos del Nord. Històricament també s’havia anomenat així, per diferenciar-ho del territori que actualment és Bèlgica, que es denominava Països Baixos del Sud. La història de tot aquest territori és força complicada, però el tall principal que els separa -més enllà de la llengua- és el moment històric en què cadascun va assolir la independència política d’Espanya. Mentre que els Països Baixos del Nord la van assolir plenament el 1648 amb la Pau de Westfàlia amb la qual s’acabava la guerra dels Trenta Anys, els Països Baixos del Sud van quedar sotmesos al domini espanyol fins al 1795.

Amb el pas dels anys, la denominació geogràfica Països Baixos s’ha convertit en la denominació política oficial d’un dels estats que té aquesta condició geogràfica. Per tant, no hem de parlar d’Holanda sinó de Països Baixos. A més a més, l’anglès encara té una altra paraula màgica, que és dutch, per designar l’adjectiu que es refereix a tot allò que és neerlandès, ja sigui la llengua o les persones. Parlar amb propietat és molt important, i per aquest motiu no m’estranya gens que l’anglès sigui l’actual lingua franca.

//

Tristan und Isolde. Bayreuth a Barcelona III

Títol: Tristan und Isolde
Autor: Richard Wagner
Repartiment: Robert Dean Smith (Tristan), Iréne Theorin (Isolde), Jukka Rasilainen (Kurwenal), Franz-Josef Selig (Rei Marke), Michelle Breedt (Brangäne), Ralf Lukas (Melot)
Bayreuther Festspieleorchester und Festspielchor
Director: Peter Schneider
Lloc: Gran Teatre del Liceu
Data: 6 de setembre

El Tristan und Isolde que aquesta setmana hem vist al Liceu no el tornarem a veure mai més. El nivell que ens ha deixat la companyia del festival de Bayreuth ha estat estratosfèric, però és que a més, aquesta òpera ha tingut com a protagonista una Isolde que ho ha eclipsat tot.

Tristan und Isolde és una òpera molt especial. És la que enceta l’etapa creativa final de Wagner i és on comença a abandonar el llenguatge tonal per endinsar-se en harmonies noves, en dissonàncies i atonalitats que anticipen Strauss i fins i tot el dodecafonisme. El professor Albert Sardà al conservatori sempre ens deia que en l’acord del Tristan hi ha continguda tota l’òpera. No li faltava raó. L’acord de sèptima disminuïda invertit, que resol a la dominant passant per una appoggiatura clarament dissonant, té dins seu tota la profunditat, la immensitat d’aquesta òpera tan filosòfica. Hi ha l’amor, el desamor, l’encant, el foc, la passió, el gel, el desencant, la tristesa; en definitiva, hi ha barrejades les dues pulsions oposades que en aquesta òpera formen una simbiosi perfecta: l’amor i la mort, Eros i Thanatos.

Tristan und Isolde conté també la filosofia de Schopenhauer. El filtre d’amor que tant Tristan com Isolde es beuen al primer acte i que els fa caure de manera irresistible en l’amor mutu, no deixa de ser una mostra de la voluntat. No poden viure si no és per estimar-se. La voluntat els empeny a estar sempre junts, si no, llurs vides no tenen sentit. Al final, com que hi ha obstacles pel mig, l’única solució perquè la voluntat continuï és la mort. L’amor no pot ser si no és en la mort. Segons Schopenhauer, la voluntat és un monstre que se’ns menja per dins i que només es pot eradicar amb la mort. En el cas de Tristany i d’Isolda, la salvació no és l’amor, com molts cops s’ha dit, sinó la mort.

Musicalment l’obra és atrevida, transgressora, dura, profunda i sublim. El meu tros preferit, al mig del segon acte, en què Brangäne fa una aparició espectral i avisa els amants que la nit s’acaba, conté unes dissonàncies que em recorden moltíssim el lied Morgen de Strauss. Com Brangäne, és una música que sembla d’ultratomba, com si hagués sortit del més enllà i se n’hi tornés.

L’orquestra i el cor del festival de Bayreuth (aquest cop el cor té força menys paper) van fer una actuació esplèndida, sota la batuta experta i veterana de Peter Schneider. L’única cosa que se li pot retreure és que no fes abaixar una mica la intensitat del so en alguns moments en què l’orquestra va tapar els cantants. Iréne Theorin va fer una Isolde de somni, amb una veu ampla, ben posada, sense excés de vibrat, amb aguts i greus, plena de força i temperament, que ho va eclipsar tot. Va ser immaculada. No vam tenir la mateixa sort amb Robert Dean Smith, que va fer un Tristan discret, sense errors però sense geni ni res a destacar. Li va faltar potència i força, no va saber donar al personatge tot allò que necessita i, per descomptat, no es va compenetrar gens amb Theorin. Michelle Breedt va fer una Brangäne esplèndida i sobretot, cal destacar Franz-Josef Selig, que va substituir Robert Holl com a rei Marke. Ja l’havíem vist fent el Daland de Der fliegende Holländer, i aquí va brillar absolutament en el seu curt paper. És un baix amb autoritat, amb una veu ben projectada, bonica i potent. La prova és que Selig i Theorin van ser els més aplaudits de la vetllada.

El festival Bayreuth al Liceu ja s’ha acabat, ara ens hem de refer i esperar que no torni a trigar mig segle a venir novament a Barcelona.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Der fliegende Holländer. Bayreuth a Barcelona II

Títol: Der fliegende Holländer
Autor: Richard Wagner
Repartiment: Samuel Youn (l’Holandès), Ricarda Merbeth (Senta), Franz-Josef Selig (Daland), Michael König (Erik), Benjamin Bruns (timoner), Christa Mayer (Mary)
Bayreuther Festspielorchester und Festspielchor
Director: Sebastian Weigle
Lloc: Gran Teatre del Liceu
Data: 4 de setembre

El miracle no es va repetir. La comunió i l’èxtasi a què es va arribar el dia de Lohengrin amb la música de Wagner no es va repetir amb Der fliegende Holländer. Val a dir que a mi aquesta òpera no m’agrada tant com les altres perquè la trobo poc wagneriana, poc alemanya i massa italianitzant. Encara que sigui la primera òpera de maduresa de Wagner -després de Les fades, L’amor prohibit i Rienzi-, no té aquella duresa característica de les òperes wagnerianes. És massa “popular”, massa mundana, queda lluny del misticisme d’un Lohengrin o d’un Tristan. No sé si això és el que fa que tingui un altre aire, però a mi no m’acaba de fer el pes.

Però ara no pretenc fer cap dissertació sobre les òperes de Wagner perquè no en sóc cap entesa. El que cal és parlar del Festival de Bayreuth, que aquests dies ens visita al Liceu. La direcció aquest cop es va tornar a encomanar a Sebastian Weigle -que ara no va tenir cap lapsus-, mentre que a Bayreuth se n’havia encarregat Christian Thielemann, un dels millors directors wagnerians del moment. Hi ha qui ha dit que a Weigle li ve gran tant de Bayreuth. A mi no m’ho ha semblat; més enllà del lapsus, ha dirigit l’orquestra i el cor amb gran mestria. Van tornar a demostrar una eficiència més que provada en la interpretació de Wagner. En aquest cas, una orquestra més reduïda que a Lohengrin, va aconseguir un so meravellós, amb corda i vent perfectament equilibrats. El cor va sonar novament com una massa compacta, amb una potència i una perfecció increïbles.

L’apartat de solistes va ser més irregular que el dia de Lohengrin. Cal destacar especialment tres intèrprets: Samuel Youn, Franz-Josef Selig i Benjamin Bruns. Youn va fer un holandès ple de força i potència, amb una veu ben projectada -malgrat que en alguns moments àlgids el tapava l’orquestra- i una dicció perfecta de l’alemany. Ja ho deia el professor Higgins a Pigmalió: no hi ha ningú que parli la seva pròpia llengua a la perfecció. Selig va ser un Daland ufanós i superb, i cal destacar Benjamin Bruns com a timoner. És un tenor que farà carrera com a intèrpret de Mozart i Rossini, amb un timbre lleuger i una projecció perfecta. Michael König va fer un Erik gris, però la gran decepció va ser la Senta de Ricarda Merbeth, que l’any passat havíem vist fent Daphne de Strauss. No té prou veu ni prou potència per encarar aquest paper, l’orquestra la va tapar tota l’estona, especialment a l’ària inicial. La intenció hi era, però li faltaven els mitjans. Els aguts els va defensar molt bé, però quan anava cap avall costava sentir-la. Fins i tot semblava que la veu no sortia ben projectada, com si un tel li impedís treure-la endavant. Senta necessita la veu d’una Isolda, no la d’una Elsa.

Així doncs, el miracle no es va repetir, però espero que es repeteixi demà amb Tristan und Isolde, on sí que podrem veure exactament el mateix repartiment que a Bayreuth, inclòs el director, Peter Schneider. Tanmateix, l’orquestra i el cor del festival de Bayreuth ens hauran deixat un regust de boca dolç com la mel, i això ja val un imperi.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Lohengrin. Bayreuth a Barcelona I

Títol: Lohengrin
Autor: Richard Wagner
Repartiment: Klaus Florian Vogt (Lohengrin), Annette Dasch (Elsa), Thomas J. Mayer (Telramund), Susan MacLean (Ortrud), Wilhelm Schwinghammer (Heinrich), Ralf Lukas (herald)
Director: Sebastian Weigle 
Bayreuther Festspielorchester und Festspielchor
Lloc: Gran Teatre del Liceu
Data: 2 de setembre

Aquest principi de setembre Barcelona viu uns dies de glòria suprema que ens fan oblidar punyalades tan sagnants com la pujada de l’IVA del 8% al 21% en la cultura. La companyia del Festival de Bayreuth en ple (orquestra i cor) visita el Liceu per oferir-hi tres de les cinc òperes que aquest estiu s’han pogut veure al santuari wagnerià: Lohengrin, Der fliegende Holländer i Tristan und Isolde. Trobo que, posats a fer cinc funcions, haurien pogut afegir-hi les altres dues, Tannhäuser i Parsifal, i fer-ne una de cada. Però no ens podem queixar, perquè el nivell que ens han portat no el tornarem a veure mai més al Liceu.

L’única diferència entre el Lohengrin de Bayreuth i el de Barcelona és el director. Mentre que allà va dirigir Andriss Nelsons, aquí ha estat Sebastian Weigle, gran coneixedor del teatre. A banda d’això, les tres òperes ens arriben en versió de concert, afortunadament, després de conèixer els detalls de les produccions que s’han vist enguany a Bayreuth. El repartiment ha estat el mateix.

Un Klaus Florian Vogt esplèndid, que ja havíem vist a Parsifal l’any passat, va desplegar novament un timbre líric, que també el fa apte per a Mozart, i alhora una potència vocal i una resistència impressionants per desafiar qualsevol Wagner. És una veu que té una projecció esplèndida. La veritat és que em va recordar molt el malaurat Gösta Winbergh, fins i tot per una certa semblança física. Winbergh, sense tenir la potència vocal de Vogt, també tenia alhora un timbre líric i una resistència vocal remarcable que li havia permès encarar rols com els de Tristan o Florestan. Annette Dasch va ser una Elsa immaculada, amb una veu cristal·lina, dolça i molt ben projectada, sense cap mena d’estridència, sòlida i compacta. Va donar tot el que el personatge demana: innocència i dolçor. Susan MacLean, en canvi, té una gran veu i un gran caràcter, però els aguts li queden una mica curts. El duo d’Elsa i Ortrud va ser impactant, perquè Dasch i MacLean encarnaven a la perfecció cadascuna el seu personatge: eren la candidesa i la malignitat en duel. Thomas J. Mayer va fer un Telramund convincent, amb una veu plena d’autoritat. Realment, eren les veus més adequades cadascuna per al seu paper. Gairebé semblava que els rols els eren fets a mida.

Però, què dir de l’orquestra i el cor, que van ser els autèntics protagonistes de la vetllada i els qui es van endur la màxima ovació del públic, un públic completament subjugat que no va proferir ni un sol estossec durant tota l’òpera! L’orquestra va brillar en tot moment, la corda i el vent queden tothora ben equilibrats i especialment en el primer preludi, la corda va brillar d’una manera gairebé electritzant. Pel que fa al cor, va ser la primera vegada que en un concert veig un cor sense partitura. Amb els homes als extrems i les dones al mig, va sonar com una massa sòlida i compacta i va completar la feina de l’orquestra al mateix nivell. Només s’ha de fer una petita observació: al principi del tercer acte, després del preludi, per un lapsus de Weigle, el cor va entrar tard a la marxa nupcial, però amb professionalitat va agafar la segona frase com si res.

La vetllada, doncs, va ser memorable, irrepetible, a un nivell d’excel·lència estratosfèric. El que veiem aquests dies al Liceu pertany a una altra dimensió. Diumenge al vespre, en sentir aquell Lohengrin demolidor, crec que tots plegats, per una estona, ens vam sentir alemanys.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Wagner a Barcelona

Aquests dies Barcelona viu un moment àlgid. Durant sis dies la companyia del Festival de Bayreuth ve en pes al Gran Teatre del Liceu per representar-hi Der fliegende Höllander, Lohengrin i Tristan und Isolde, amb el mateix repartiment que aquest any s’ha vist a Bayreuth. L’únic canvi és que la direcció de Lohengrin i de Der fliegende Höllander a casa nostra va a càrrec de Sebastian Weigle. La meva “conversió” al wagnerianisme és recent, des que vaig veure el darrer Tristan und Isolde al Liceu. Va ser com la caiguda del cavall de sant Pau. L’any següent vaig anar a veure el Parsifal i vaig poder corroborar que la “conversió” havia estat real i no il·lusòria. És doncs, una ocasió especialíssima per gaudir de tres òperes magnífiques en una interpretació que segurament serà inoblidable. Amb Wagner, ja se sap, s’ha de fer abstracció dels arguments i fixar-se només en la música. Sense desmerèixer gens ni mica la qualitat de la música de Wagner, també s’ha de dir que l’apologia de la ignorància que fa tant a Lohengrin com a Parsifal no és justificable com a argument de res.

 

Publicat dins de Música | Deixa un comentari