La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

A propòsit de Boulevard

Actualment fan una nova comèdia de Carol López a la Sala Villarroel de Barcelona, Boulevard, que genera expectació després de l’èxit esclatant de la seva última producció, Germanes. Aquesta darrera vaig anar-la a veure fa mig any, atès que un conegut me l’havia recomanada enfervoridament; així doncs, les meves expectatives eren molt altes perquè confiava en el seu gust teatral.

Però les expectatives ràpidament es van esvair vista la mediocritat del’obra. D’antuvi, he de dir que no entenc per què una obra de teatre -o una sèrie de televisió- ha de tenir personatges que parlen en castellà i personatges que parlen en català, i ho dic per aquest ordre perquè el castellà primava molt per damunt del català a Germanes. Tan alta és ja la diglòssia que patim a Catalunya que el teatre, que és un dels pocs àmbits on el català gaudeix de bona salut, també l’ha d’acusar? D’altra banda, la pel·lícula VOS, amb guió de Carol López, també barrejava sistemàticament català i castellà, amb un predomini important del castellà.

Dit això, que no és pas anecdòtic, l’obra és un pitafi monumental. Argumentalment molt fluixa, té uns personatges desdibuixats que només criden i mantenen diàlegs banals i propis d’una comedieta d’embolics molt barata, amb un llenguatge molt vulgar que només es justifica per la vulgaritat dels personatges mateixos. És un argument sense cap substància amb uns personatges grotescos. Tan horrorosa vaig trobar l’obra, que no sabria dir si els actors ho van fer bé o no.

El que no puc entendre és que una obra així hagi rebut tants premis. Tan poc gust té el públic barceloní? Hi ha obres que em poden agradar més o menys, com ara Els nois d’història, que no em va agradar gaire -els actors, magnífics, però l’obra em va grinyolar-, però totes tenen un mínim de dignitat teatral. Germanes és un esperpent, i un insult que dugui el títol de l’obra de Txèkhov.

Així doncs, no penso anar a veure Boulevard, ni que em regalessin les entrades. Si no hagués vist res de Carol López hi aniria, perquè el títol i els cartells de l’obra són suggerents, però de les produccions d’aquesta senyora no vull saber-ne res.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Llengua i política

Ahir llegia l’article setmanal de Joan Solà al suplement cultural de l’Avui, titulat “Model de llengua”. Parlava, com en tantes altres ocasions ho fa, de la connexió entre llengua i política. Qualsevol llengua necessita, per sobreviure, a banda de parlants, una política potent de promoció. El català té parlants però les polítiques per promocionar-lo sempre han estat tèbies i porugues des del començament de la democràcia. Els governs catalans de qualsevol color sempre s’han sentit acomplexats davant la llengua forta a l’hora de dur a terme una política d’expansió i consolidació de la llengua pròpia del país.

Segons diu l’art. 3.3 de la Constitució Espanyola de 1978, La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció. Si Espanya fos realment un estat federal en tots els sentits, maldaria perquè gallec, català i èuscar tinguessin, com a mínim a les comunitats on són cooficials, el mateix rang que el castellà. Tenint en compte que el terreny de joc fa pendent a favor del castellà per la quantitat de mitjans de comunicació, etiquetatge i altres elements que hi ha en aquest idioma i no en el del país, l’Estat hauria de procurar que l’ensenyament fos tot en català, potenciar enormement els mitjans de comunicació i l’edició en català i, és clar, fomentar el català al cinema.

Tot això, que la Generalitat fa a mitges, a l’Estat li sembla una imposició. El terreny ens és cada cop més desfavorable per molts motius: perquè tenim un estat a la contra, perquè tenim un govern feble que, encara que volgués, tampoc no té prou diners per fer la política lingüística que ens cal, i, darrerament, per la immigració que ens ha arribat, que s’”integra” massivament en castellà.

La política lingüística a Catalunya hauria de ser ferma, radical i decidida en favor del català, sense parar-se a pensar si va en contra de ningú. No es pot pensar en termes d’anar en contra d’una llengua, sinó en els d’anar a favor de la llengua pròpia del país. A vegades es parla de Suïssa, on es diu que conviuen tres llengües i que els ciutadans les parlen totes tres. Ara bé, cal afegir que cadascuna d’aquestes llengües té al darrere un estat que les protegeix amb zel (França, Alemanya i Itàlia). El català no només no té un estat que el protegeixi (la Generalitat només ho fa a mitges) sinó que en té un que hi va en contra. Encara que l’Albert Branchadell digui que un estat propi no normalitzaria el català, el que sí que sé és que sense un estat propi mai no es normalitzarà. L’estat propi no és la panacea però sí una eina absolutament imprescindible.

Hi ha força gent gran que ja ha desistit i que creu que el català està en vies d’extinció. Només depèn de nosaltres que no sigui així. Tot és cosa de poder polític, de diners i devoluntat. I ho dic pensant en Israel, que en seixanta anys ha aconseguit revifar una llengua morta i enterrada i convertir-la, no tan sols en l’idioma oficial del país, sinó en la llengua d’ús comú i habitual entre els seus ciutadans. Com ho han fet? Amb poder polític, diners i voluntat. Per tant, l’empresa és titànica però factible. I com qualsevol altre país petit amb un idioma que no traspassa fronteres, han adoptat l’anglès com a segona llengua, com fan també des de fa molts anys els països escandinaus. És una manera de preservar allò que és seu i alhora d’internacionalitzar-se, per tal que els seus ciutadans puguin viatjar, treballar i estudiar arreu del món.

A Catalunya s’hauria d’aconseguir que el català fos la llengua d’ús comú en tant que llengua pròpia del país (i elevar-ne el nivell), i que l’anglès fos la segona llengua. És a dir, que a les escoles, en lloc de fer immersió lingüística en català i aprendre el castellà, es fes immersió lingüística en català (naturalment, en quin idioma, si no?) i aprendre l’anglès. I a partir dels 13 anys, una tercera llengua a escollir, entre les quals hi hauria d’haver el castellà, en tant que llengua majoritària al món. Mentre no ens mentalitzem que actualment patim la síndrome de l’esclau (com que no sabem prou anglès ens pensem que amb el castellà anem a tot arreu), i la superem, seguirem sent dependents de l’idioma de l’estat que ens xucla els diners i l’ànima.

La llibertat i les prohibicions

Tinc un iPod classic de 80 Gb on puc emmagatzemar una gran quantitat de música per escoltar anant en transport públic o pel carrer. Amb tanta capacitat d’emmagatzematge, sempre puc triar quina música vull sentir perquè hi podria fer cabre tota la discografia que tinc a casa. Els reproductors portàtils d’mp3 estan pensats per escoltar-los mentre hom es mou, especialment a l’espai públic. Però al carrer sempre hi ha soroll i per tant, tots els que fem ús d’aquests aparells, inconscientment n’apugem el volum per tal de sentir la música per damunt del soroll. Però resulta que hi ha una normativa europea que impedeix que els iPods puguin ultrapassar un límit determinat de decibels, per tal de protegir l’oïda del ciutadà.

Aquí comencen la meva estranyesa
i els meus dubtes: els poders públics tenen dret a regular coses com aquesta,
en una clara invasió de la llibertat individual? Estic segura que el volum que
proposen és l’adient per a algú que en fa un ús continuat i que la norma està
carregada de bones intencions, però no deixa de ser paternalisme. La llibertat
individual s’acaba allà on comença la de l’individu del costat, per tant, si
algú escolta música a un volum alt, en principi només es “molesta” a si mateix.
Així doncs, per què les autoritats s’hi han de posar?

Sóc molt individualista i crec
que la llibertat personal és sagrada (mentre no envaeixi la del del costat, com
he dit abans). Aquest cas és com el de voler prohibir el menjar escombraria. Cadascú
és lliure de menjar el que vulgui; a nivell individual només l’imperatiu moral pot
determinar què és correcte i què no ho és. Els ciutadans som majors d’edat i no
ens mereixem que els governs ens tractin com si fóssim criatures i ens haguessin d’educar a cop de llei. Tanmateix, estic segura que el nombre de ciutadans
irresponsables que duen conductes poc o gens saludables és molt gran, però això
és un problema estructural que no es pot arreglar fent lleis, sinó amb un
sistema educatiu que faci conscienciar els ciutadans d’allò que és saludable i
d’allò que no ho és. Però intentar canviar la conducta dels ciutadans adults,
que ja tenen preses les directrius de la seva vida, a banda que en violenta la
llibertat individual, és una tasca inútil.

La llibertat individual és el
valor més preuat que tenim els humans, i res ni ningú no ha de poder
torpedinar-lo. Ara bé, la llibertat ha d’anar intrínsecament associada a la
responsabilitat, també individual. Qui és lliure de fer actes, també n’ha d’assumir
la
responsabilitat. En el cas de l’iPod, no veuria bé que algú
que ha quedat sord per culpa d’escoltar-lo a un volum massa alt després vulgui
recórrer a la sanitat pública perquè amb els diners de tots els contribuents es
pagui el dany que ell solet s’ha produït. No es pot entendre la llibertat sense
la
responsabilitat. Per a això l’individu compta amb l’imperatiu
moral, que l’adverteix d’allò que és correcte i d’allò que no ho és. L’imperatiu
moral vindria a ser una mena de sentit comú, però no és un instint innat sinó
un criteri adquirit amb la cultura i l’educació que hem rebut, sobretot durant
la infantesa.

En termes kantians, l’imperatiu
moral és universal –per tant, innat–, però els avenços de la psicologia durant
el segle XX han demostrat que és un element de judici adquirit a través de l’educació.
Per això és tan important l’educació que els infants reben, no només a l’escola
sinó –i sobretot– la que els donen els seus progenitors. Cal que els individus
siguin autònoms en les seves decisions, que en prevegin les conseqüències, i
que els poders públics no hagin de venir a regular aspectes que atenyen l’àmbit
més privat de les persones, envaint-ne així la llibertat.

Publicat dins de Filosofia | Deixa un comentari

David Lanz i la música New Age

Sóc una gran melòmana. Sovint s’associa aquesta paraula a l’afició a la música clàssica, però el DIEC defineix el melòman com aquell que té passió per la música, sense especificar-ne el gènere. Tanmateix, sóc melòmana en el sentit tradicional de la paraula, és a dir, l’amant de la música clàssica. Ara bé, avui no vull parlar de música clàssica convencional sinó del que jo considero que és la música clàssica dels nostres dies: l’anomenada New Age.

Fa anys vaig descobrir un
programa que feien al Canal 33 que es deia ‘Hidrogen’. Era un programa curt,
pels volts de mitjanit, en què s’oferien tres o quatre videoclips amb paisatges
fantàstics i música relaxant. Em va captivar totalment. Recordo que
enregistrava tots els programes i les peces que més m’agradaven les passava a
cintes de cassette (quins temps!). Aquelles cintes les vaig fer servir per
estudiar durant els meus anys universitaris, i em van anar d’allò més bé, em
sentia com si entre la penetració del coneixement i de la música entrés en una
altra dimensió, gairebé m’alienava.

A través d’aquest programa,
sobretot els primers temps, en què era purament New Age –després van afegir-hi
altres gèneres, com el blue-grass o músiques ètniques, que ja no m’agraden tant–,
vaig conèixer una bona colla d’artistes que fan música d’aquesta: David Lanz,
William Ackerman, Steven Halpern, Chris Spheeris o la famosa Enya. Uns
anys més tard vaig descobrir un programa de ràdio que es deia ‘Música privada’,
que s’emetia de dilluns a divendres d’onze a dotze de la nit a la desapareguda Sinforadio,
presentat per Jorge Flo. Allà vaig conèixer encara més artistes d’aquests: els
germans Bruce i Brian Becvar, Raphael (un pianista nord-americà fabulós, no
confonguéssim!), Oisten Sevag o Craig Armstrong. I per cert, aquest programa el
vaig recuperar anys més tard a M80Radio, els diumenges de dotze a dues de la
nit, amb el mateix presentador i encara ara l’emeten en aquest mateix horari.
Escolteu-lo si en teniu l’ocasió.

Avui vull parlar una mica del
pianista David Lanz, que va enregistrar tres àlbums amb el
multiinstrumentista Paul Speer: Natural
States
, Desert Vision i Bridge of Dreams. Els dos primers es van
convertir en DVDs amb uns paisatges dels parcs naturals d’EEUU esplèndids. A
banda d’aquests tres àlbums, David Lanz n’ha enregistrat molts en solitari,
tant solos de piano com fets amb piano i orquestra. Potser el més famós és Christophori’s Dream, que conté una
versió magnífica de la cançó ‘A whiter shade of pale’, d’Annie Lennox. De fet,
per mi la versió de Lanz supera de molt la cançó original.

El tema que us proposo es titula ‘Lover’s
Tarot’, la primera peça de l’àlbum A cup
of moonlight
, de l’any 2007. És un solo de piano deliciós que comença tènue,
suau, i que a poc a poc es va animant i agafa una força que es va modulant al
llarg del tema. És un tipus de música que a mi em fascina, però que, més enllà
d’aquesta apreciació personal i subjectiva, és la música clàssica del segle
XXI. És música tonal però plena de modulacions (canvis de tonalitat) que la fan
rica i l’omplen de matisos que transmeten un doll de sensacions. Se’m fa difícil
descriure la música, perquè el que s’ha de fer és escoltar-la, però encara se’m
fa més difícil descriure aquesta música. David Lanz és un pianista
extraordinari que toca de manera immaculada i que treu un so espectacular al
piano. Un pianista similar és George Winston, del qual probablement parlaré en
un altre apunt. Kevin Kern, en canvi, és un pianista més carrincló, la seva música
és tova i no té la força expressiva de la de Lanz o la de Winston.

Una altra cosa és que no tinc
clar com s’ha de denominar aquest tipus de música. De fet, no sé si n’hi ha
alguna denominació estipulada i acceptada per tothom. Jorge Flo sempre defuig l’etiqueta
‘New Age’ i l’anomena ‘música instrumental contemporània’. Potser ‘New Age’ s’associa
més a coses esotèriques i beneites, no ho sé. Però és una etiqueta que permet
delimitar amb claredat a quin tipus de música hom es refereix.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Les institucions catalanes davant el Decret de Nova Planta

De tant en tant és bo recordar què commemorem exactament l’11 de setembre. M’imagino que tots els qui llegiu aquest bloc ho sabeu, però a mi m’agradaria parlar de les institucions que van sobreviure durant dos segles –amb prou dignitat–  en un marc polític i governatiu que els era aliè i hostil, des de Ferran el Catòlic fins a Felip V. Estic parlant dels anomenats ‘Tres Comuns’, és a dir: les Corts, la Diputació del General i el Consell de Cent.

El primer que trobo important de
remarcar és que no ens podem mirar aquestes institucions i llur funcionament
amb els nostres ulls postil·lustrats, atès que la divisió de poders va ser una
cosa inexistent durant l’edat mitjana i l’edat moderna. El poder governatiu
(avui en diríem ‘executiu’) feia també funcions judicials, i això era la norma. Fet aquest incís,
em disposo a parlar dels Tres Comuns.

En primer lloc, cal dir que la
Corona catalanoaragonesa funcionava com un veritable estat federal, tant és així
que cadascun dels regnes –llevat del de Mallorca– celebrava corts pròpies. Si
algun cop se celebraven conjuntes per a tots els regnes, això s’acabava
convertint en una deliberació a part per a cadascun. És per això que les lleis
de Catalunya són les Constitucions, mentre que les lleis d’Aragó i les de València
són els Furs. La cort general servia per promulgar lleis, que sempre eren
paccionades. Això vol dir que s’havien de consensuar entre el rei i els Braços –la
Cort estava integrada pel braç militar o nobiliari, l’eclesiàstic i el reial,
que era el poble. Així, si les lleis aprovades eren les estatuïdes pel rei,
esdevenien Constitucions. Si eren estatuïdes pels Braços, Capítols de Corts. Un
cop acabada la deliberació, els Braços oferien el donatiu preceptiu al rei per
tal que pogués sufragar, entre altres coses però de manera especial, les guerres que tingués entre mans –en època de Pere
III el Cerimoniós els donatius foren força quantiosos per aquest concepte.

La celebració de corts era una cosa més aviat feixuga i és per això que, malgrat que el 1283 se’n va determinar una periodicitat anual, el 1301, sota el regnat de Jaume II, es va decretar que se celebrarien cada tres anys. Pere III va ser el rei que, com en tantes altres matèries institucionals, va forjar-ne l’estructura essencial. A cada convocatòria de corts, les negociacions parlamentàries entre el monarca i els Braços -també anomenats ‘General’-, finalitzaven amb l’aprovació de la nova legislació per al govern de la terra, la reparació de greuges i el donatiu al monarca com a contrapartida. La col·lecta era una cosa que es feia un cop acabada la celebració de corts, amb la qual cosa a la Cort de 1289 es va crear la primera diputació estamental encarregada de fer l’aplega. En època de Pere III, la necessitat d’un òrgan permanent que continués la feina feta a la Cort general, va convertir aquella diputació puntual en permanent, i així és com va sorgir la Diputació del General, també anomenada ‘Generalitat’. Concretament va sorgir a la Cort de Cervera de 1359, data que es considera com el naixement de la institució de la Generalitat.

La Diputació del General era una institució que s’encarregava de recaptar tributs i de vetllar pel patrimoni del General (la representació estamental de la Cort), que havia de quedar clarament diferenciat del reial. Els tributs del General s’anomenaven ‘generalitats’ o drets del General, i ja van quedar instaurats des del naixement de la institució com a fiscalitat permanent, a diferència del donatiu de la Cort, que era puntual. A l’edat moderna, vista la manca d’un monarca propi, la Diputació del General es va convertir en el veritable òrgan governatiu de Catalunya (n’hi havia una per a cada regne de la Corona catalanoaragonesa, igualment com les corts se celebraven separadament).

El Consell de Cent era l’assemblea consultiva del govern municipal de Barcelona. A l’edat mitjana, les autoritats governatives municipals eren els batlles, que podien ser reials o senyorials, en funció de la titularitat de la terra on exercien l’autoritat. Cal recordar que Catalunya era plena de dominis senyorials els senyors dels quals eren precisament els qui no volien deixar que el rei fes la seva i li volien condicionar la governació a través de la Cort. El gran poder oligàrquic català fou el que va fer possible unes institucions tan originals arreu d’Europa.

Però el 1412, amb el Compromís de Casp i la irrupció a la Corona catalanoaragonesa d’un monarca forani, tot va començar a canviar. Bona prova d’això fou la guerra que es va produir de 1462 a 1472 entre Joan II i la Generalitat. Entremig hi va haver la pugna per la primogenitura del rei, i mentre la Generalitat es va decantar pel príncep Carles de Viana, Joan II, instigat per la seva segona dona, Joana Henríquez, va optar per Ferran (el Catòlic). Fou una guerra entre la voluntat d’un poder absolut per part del rei i una oligarquia que volia mantenir els seus privilegis i les lleis paccionades mitjançant les institucions catalanes. 

Els segles XVI i XVII, amb la irrupció de la Monarquia Hispànica sorgida dels Reis Catòlics, la Corona d’Aragó quedà subsumida dins un regne que era un magma de territoris dispars amb la sola figura del rei com a denominador comú. Així, les institucions catalanes, els Tres Comuns, van continuar, però ara sota la supervisió del virrei o lloctinent, que ocupava les funcions del rei, que gairebé mai no era a Catalunya. De Corts només se’n van celebrar el 1599 i el 1626. Després va haver-hi la Guerra dels Segadors, en què la Diputació del General es va aixecar contra Felip IV i la Unión de Armas, que volia que els soldats castellans s’allotgessin als masos catalans en la guerra contra França.

L’agonia de les institucions catalanes, doncs, fou lenta però inexorable, i el cop de gràcia li vingué amb el Decret de Nova Planta, que les suprimia de socarel. Cap rei absolut no podia tolerar que hi hagués institucions que li condicionessin la governació del país. Catalunya, doncs, va tenir els òrgans de govern més avançats d’Europa abans que ningú, però des dels Reis Catòlics van quedar petrificats a l’edat mitjana i no van poder evolucionar cap a formes més modernes perquè el sostre reial ho impedia. Els Habsburg mai no van tenir gaire interès en la Corona d’Aragó -si no era per demanar-los diners a les Corts-, en part perquè amb la descoberta d’Amèrica, l’activitat econòmica va passar a bascular a l’Atlàntic i el Mediterrani va perdre la puixança que havia tingut a l’edat mitjana, en què Barcelona era una capital temible, tal com recordaven els genovesos.

Per acabar, voldria recomanar un parell de referències: el magnífic llibre de Víctor Ferro, El dret públic català: les institucions a Catalunya fins al Decret de Nova Planta, per aprofundir en allò que institucionalment era Catalunya abans del desastre, i, d’altra banda, un lloc web per assabentar-se de manera fàcil i ràpida de què va perdre Catalunya amb el Decret de Nova Planta.

Publicat dins de Història | Deixa un comentari

Eloïse

El cinema català està d’enhorabona. D’una banda, comptem amb un director esplèndid com és Ventura Pons, que fa pel·lícules que no tenen res a envejar al cinema francès o a l’italià; de l’altra, darrerament s’han estrenat unes quantes pel·lícules catalanes als nostres cinemes. Una n’és Eloïse, de Jesús Garay, la història d’una noia confusa i perduda que a poc a poc va descobrint els seus sentiments i les seves pors.

Les
dues protagonistes són dues actrius ben joves que jo desconeixia
completament: Diana Gómez (que jo diria que és l’Scarlett Johansson
catalana per la semblança física que hi té) i Ariadna Cabrol.
Laura Conejero fa el paper de mare de la primera, i està esplèndida
com sempre, tot i que aquí no és la protagonista. Deixant de banda
algunes errades lingüístiques presents sobretot al principi del
film, constato que és una pel·lícula no només digna, sinó
brillant.

La
història s’arrapa a la pell, sembla que es pugui tocar amb els dits,
i és que la sensació final que en queda és que és una pel·lícula
físicament palpable. Els sentiments que afloren en els personatges,
l’amor, el desamor, la confusió, el no saber on anar, es transmeten
físicament a l’espectador. L’Àsia, la protagonista, dubta durant
tota la pel·lícula, i el dilema esdevé angoixant, especialment pel
misteri que envolta l’altra protagonista, la que dóna nom al film:
Eloïse.

Eloïse
és un personatge estrany i enigmàtic que transforma la seva amiga.
Salvant totes les distàncies, em va recordar la noia misteriosa de
la pel·lícula “La novena puerta”. Es veu que l’enigma el
confereixen uns ulls clars, grossos i brillants. Tant en un cas com
en l’altre, aquest era el tret característic de les noies. Eloïse,
que al principi sembla que no sigui aigua clara i que vulgui
aprofitar-se de la seva amiga, al final veiem que és un personatge
tendre i necessitat d’amor, com tota la resta. És una història,
doncs, que, amb dosis ben minses de misteri, aconsegueix embolcallar
l’espectador en una espiral de sentiments i sensacions a la pell.

La
banda sonora, composta per Carles Cases, és magnífica, i està
inspirada en el segon moviment del concert per a piano i orquestra en
Sol Major de Ravel. Els moments de clímax i de felicitat tenen la
il·lustració musical d’una espiral de piano que, indefectiblement,
duu a aquell concert, que comença petit i a poc a poc es va
desplegant de manera tranquil·la i sense sumptuositat, amb
naturalitat. Així és com es desplega la pel·lícula i el
personatge de l’Àsia, que comença essent un cap de pardals i acaba
en un magma de sentiments profunds que no pot controlar. Nota que la
vida la depassa i es troba que ha de prendre decisions que se sent
incapaç de prendre.

La
pel·lícula està molt ben feta i l’argument i els personatges hi
estan molt ben dibuixats. La trama es desenvolupa a un ritme adequat
que gira al voltant de l’evolució anímica i sentimental de la
protagonista. La descripció, la introspecció dels personatges passa
completament per damunt de l’acció, que al capdavall és molt minsa,
just l’imprescindible perquè la història avanci i prou. En això és
una pel·lícula molt francesa. Així doncs, els qui us agrada el
cinema europeu, no us la podeu perdre. És una bona pel·lícula
sense ser gaire alternativa. I fa apujar la moral als catalans de
veure el bon cinema que tenim a casa nostra.

Publicat dins de Cinema | Deixa un comentari

La novel·la policíaca escandinava

Com ja vaig escriure en un apunt anterior, no he romàs aliena al fenomen Larsson. Durant la primera meitat de l’any vaig llegir les tres novel·les de la trilogia Millennium amb gran fruïció i avidesa. Com en qualsevol novel·la policíaca, l’acció prima en gran mesura per damunt de la descripció, i, de fet, aquesta és la premissa perquè una novel·la pugui considerar-se policíaca, d’intriga o de misteri. De fet, allò que –en principi– fa que el lector s’hi enganxi no és pas la trama ni els personatges, sinó la dosificació que l’escriptor fa en la presentació de les peces del trencaclosques. Per tant, una novel·la policíaca, més que una creació artística, és una obra d’enginyeria literària.

Ara bé, tot i que ja n’havia llegit un parell de Henning Mankell, després de llegir en Larsson, el gènere a mi m’ha marcat un abans i un després. Fa anys, durant una bona temporada vaig devorar novel·les policíaques d’escriptors com Michael Connelly, Donna Leon, Andrea Camilleri o Alexandra Marinina. I ja recordo com, mentre a les d’en Mankell al final sempre hi havia peces que no encaixaven enlloc i que quedaven per resoldre, les de Donna Leon eren la quadratura del cercle: un reguitzell de peces -senzilles– que al final casaven totes a la perfecció. En Larsson, que a les seves novel·les hi barreja molts elements de la societat sueca i que dibuixa uns personatges outsiders, tot plegat combinat amb una trama policíaca molt potent, eleva el nivell fins a un punt que les novel·les de Donna Leon cauen dels dits per la seva simplicitat tan evident.

Però el fenomen Larsson no s’acaba ni amb Millennium ni amb l’autor mateix. Al seu darrere s’han començat a traduir, jo diria que demanera massiva, tot d’autors que a les nostres latituds eren absolutament desconeguts: Mari Jungstedt, Asa Larsson, Arnaldur Indridason o Leif G. W. Persson. I això per no parlar dels creadors de la novel·la policíaca escandinava: el matrimoni format per Maj Sjöwall i Per Wahlöö, que van deixar escrites entre 1965 i 1975 deu novel·les protagonitzades per l’inspector Martin Beck. Actualment n’hi ha les tres primeres traduïdes al català a Columna: Roseanna, L’home que es va esfumar i L’home del balcó. He llegit la primera i he de dir que m’ha agradat molt i que es veu ben actual, llevat d’algunes apreciacions de la vida quotidiana com ara la dependència del telèfon fix o la presència de màquines d’escriure als despatxos. Llevat d’això, aquestes novel·les no han perdut vigència.

Aquest, doncs, serà un mercat ampli a explotar. Les editorials ja s’han posat les piles amb les traduccions i sempre tenim algun autor nòrdic a les taules de novetats de les llibreries. Jo ara mateix estic llegint El pit-roig, del noruec Jo Nesbo.

No sé què tenen aquests autors, potser la precisió de bisturí amb què presenten les peces del trencaclosques i la mestria amb què el resolen, coses que no estan renyides amb la calidesa de les històries que narren. Trobem personatges molt propers a nosaltres, difícils, amb problemes, amb dilemes morals, amb decisions importants a prendre. No sé què té tot aquest magma, però a mi m’enganxa, com es diu vulgarment. I sobretot, l’arquitectura de les històries, per la seva complexitat i per la manera com es va descabdellant, és una peça mestra de l’enginyeria literària.

Les paraules i les coses

He decidit redissenyar
aquest bloc pel que fa als continguts. Pel que fa al grafisme, ni en
sé prou d’HTML ni tinc temps per entretenir-m’hi gaire, però també
m’agradaria fer-hi alguns canvis. Espero que vindran en una segona
fase. La síndrome de Stendhal
té tres mesos i mig de vida i, tot i que el vaig encetar amb el
propòsit d’escriure-hi un apunt diari, la manca de temps m’ho ha
impedit sempre, i el bloc ha acabat convertint-se en un poti-poti
d’apunts molt variats -massa- escrits quan trobava el temps i la
inspiració per fer-ho. He decidit posar punt i final en aquest petit
desgavell i organitzar el bloc en temes per dies. Això em permetrà
a mi ser més organitzada i alhora tenir el bloc més estructurat.
Aquesta organització es traduirà en un apunt diari, cada dia de la
setmana sobre un tema diferent, però sempre el mateix per a dilluns,
dimarts, etc. Així, dilluns parlaré de teatre o cinema, dimarts
d’història, dimecres de música, dijous de filosofia, divendres de
llengua, dissabte de literatura, i diumenge de política. Creuo els
dits per trobar el temps d’escriure cada dia. Així doncs, avui,
divendres, escric sobre llengua, tal com m’he proposat.

 

Aquest
dilluns vaig llegir una carta a la
bústia de l’
Avui,
signada per Jaume Aulet, professor de literatura catalana a la UAB, a
les classes del qual vaig tenir el goig d’assistir com a oient. Feia
referència al llenguatge emprat a la megafonia d’FGC i acabava
reivindicant la qualitat de la llengua com a eina indispensable per a
una societat que es vol culta, avançada i moderna.

L’element
que em va fer ballar el cap va ser la flexió verbal ‘segueu’, que
pertany al verb ‘segar’ i no al verb ‘seure’, tal com Aulet remarca.
Això ve a tomb de la frase que va veure escrita en alguna
dependència d’FGC, ‘No segueu a les escales’. Una servidora,
d’antuvi, ho hauria escrit igual que les autoritats ferroviàries,
per això ràpidament vaig consultar la conjugació de l’imperatiu del verb ‘seure’, que, efectivament, fa la segona
persona del plural com a ‘seieu’ i no ‘segueu’, malgrat que la resta
es fan amb la lletra ‘g’ (segui, seguem, seguin). Sempre agraeixo
enormement que m’aclareixin dubtes lingüístics o que em corregeixin
coses que dic malament. És l’única manera de millorar.

Feta
aquesta precisió morfològica, allò que denuncia la carta no és
tant aquesta errada concreta com la laxitud amb què avui fins i tot
les capes més cultes de la societat catalana es prenen la llengua.
Parlar bé no és un luxe prescindible sinó una necessitat
peremptòria, per dos motius: perquè la llengua catalana cada dia
calca més estructures sintàctiques del castellà i perquè per
qualsevol llengua, la correcció gramatical dels parlants és bàsica,
ja que el llenguatge és l’expressió del pensament, i parlar i
escriure bé no indica altra cosa que tenir un pensament ben
estructurat.

Aulet
rebla el clau quan recorda l’eslògan socialista de les darreres
eleccions catalanes: “Fets, no paraules”. I amb això se suposa
que Montilla havia d’arribar a un lloc anomenat ‘Parlament’! És un
oxímoron flagrant que només pot denotar que les nostres autoritats
més importants no atorguen a la llengua la importància que té -o
que hauria de tenir-. Sé que l’eslògan es refereix als xarlatans, a
aquelles persones que saben jugar tan bé amb el llenguatge que el
fan servir com a arma per engalipar els altres. Però els polítics
no poden caure en aquesta trampa i acabar per menysprear el
llenguatge. El llenguatge és bàsic, atès que és el reflex del
pensament i de les persones, però actualment hem arribat a un punt
que els polítics fan jocs de paraules per rebatejar els conceptes.
Per exemple, si del Quart Cinturó en diem ‘Ronda del Vallès’ (em
sembla que li’n volien dir així), aleshores ICV ja es pot sumar al
projecte perquè ells al programa electoral hi duien escrit ‘No al
Quart Cinturó’, i no pas ‘No a la Ronda del Vallès’. Senyors
polítics, el llenguatge no és una cosa abstracta sense cap
referència al món real; al darrere hi ha conceptes que la gent
entén, per més que vostès vulguin disfressar-los.

El fenomen Larsson

Aquest apunt ve arran
d’una notícia que vaig llegir a l’Avui aquest dilluns
proppassat, però no l’escric fins avui, ja que ahir vaig anar a
veure la segona pel·lícula de la saga Millennium. Abans de
res he de dir que n’he llegit les tres novel·les i n’he vist les
dues primeres pel·lícules. Les novel·les em van agradar molt, són
peces d’una enginyeria literària molt elaborada: una multitud de
personatges, de trames i de situacions on tot queda perfectament
lligat i travat, sense cap cap per lligar. Si es vol dir així,
l’estructura és d’una racionalitat desapassionada i freda, malgrat
que els personatges són psicològicament complexos, la qual cosa vol
dir que dubten i a vegades actuen de manera contradictòria amb els
seus propis ideals. Tot aquest conglomerat fa que les novel·les
siguin una construcció arquitectònica esplèndida. Les pel·lícules
en són una traducció força fidel, escurçada per força, amb
elements simplificats o directament omesos. Estan ben fetes i defugen
les típiques pel·lícules de lladres i serenos americanes,
precisament per l’originalitat dels personatges protagonistes.

Dit això, del que vull
parlar és del que envolta el fenomen Stieg Larsson, concretament de
la seva vídua. La història, que coneixia a mitges, és tan
rocambolesca com patètica. Pels qui no la conegueu, resulta que com
que en Larsson i l’Eva Gabrielsson no estaven legalment casats sinó
només ajuntats, un cop mort ell, ella ara no té dret a cobrar ni
una corona dels immensos fruits econòmics que estan donant els drets
d’autor tant de les novel·les com de les pel·lícules d’en Larsson.
Els guanys van a parar íntegrament als seus hereus legals: el seu
pare i el seu germà, amb els quals feia temps que no es feia. I
resulta que aquest fet ha escandalitzat mig món.

La vídua afirma que està
arruïnada. M’imagino que es deu haver gastat els estalvis en
advocats per mirar de cobrar alguna cosa del pastís, a la qual creu
tenir dret. Vaig llegir en un reportatge a la revista Qué leer
que aquesta senyora és arquitecta i que es guanya bé la vida. Així
doncs, no és una pobreta que calgui auxiliar. Però tot i així,
s’ha creat un grup de suport a internet que mira de recollir diners
per “compensar” d’alguna manera la “injustícia” que ha
originat el sistema legal suec. I per si això fos poc, resulta que
entre un 5 i un 10% de les aportacions particulars vénen de l’àrea
de Barcelona. Estic tan atònita davant de tanta estupidesa que tinc
la necessitat d’expressar el rebuig que tot plegat em provoca.

1.
El dret civil suec, com el de tants altres països, diu que una
parella que no estigui legalment casada no té els mateixos drets que
una que sí que ho estigui. Cadascú és lliure de casar-se o de no
fer-ho, però tothom sap a quines conseqüències s’atén en cada
cas. Normalment qui no es casa és perquè creu que des de
l’Administració pública no n’han de fer res de la seva vida íntima,
i decideix no formalitzar públicament el seu vincle amb la parella.
En canvi, qui opta per fer un contracte amb la parella, també
anomenat ‘matrimoni’, sap que contreu unes obligacions però que, a
canvi, també obté uns drets, com és, per exemple, el de
convertir-se en hereu de la parella en cas de defunció. A mi això
em sembla la cosa més normal del món, i qui no vol casar-se, ja sap
els drets que té i els que no té. No es pot voler anar a peu i a
cavall alhora, Sra. Gabrielsson.

2.
A Catalunya, fins fa poc, això era igual que a Suècia, però el
govern socialista va decidir modificar-ho i equiparar una relació de
parella no oficialitzada de més de dos anys amb un matrimoni.
D’aquesta manera, haver conviscut dos anys amb una altra persona ja
genera drets. Això em sembla completament inadmissible en tant que
invasió flagrant de la intimitat de les persones. Qui no es casa ja
sap per què ho fa. L’Administració no ens ha de venir a tutelar la
vida privada, que ja som prou grandets! És absolutament aberrant.

3.
Si la Sra. Gabrielsson vol gastar-se diners en advocats per canviar
la llei sueca, ella sabrà què es fa, però això és voler anar a
peu i a cavall alhora, i si ella havia viscut trenta anys amb en
Larsson sense casar-se, per alguna cosa devien acordar-ho així.
Segur que coneixien els avantatges i els inconvenients de viure
ajuntats i prou. Ara no té dret a reclamar una cosa que legalment no
li pertoca. La llei és igual per tothom. Si no, Suècia deixaria de
ser un Estat de Dret.

4.
El que ja és el súmmum de la cursileria més estúpida i ruca és
el suport econòmic que se cerca des de la pàgina web
www.supporteva.com. És una
pàgina amb versions en anglès, francès, alemany, noruec, suec i
espanyol. Ens informa de la quantitat que val el llegat de Larsson i
fa un memorial de greuges del “calvari” que està patint aquesta
senyora. Hi ha un lloc on ens indica quina quantitat hem de donar, en
funció del grau d’enervament o irritació que ens provoqui aquesta
“injustícia”. Crec que això és el més semblant a una extorsió
feta des de l’estupidesa més carrinclona i idiota. I per si fos poc,
la notícia de l’
Avui deia
que entre el 5 i el 10% de les aportacions vénen de l’àrea de
Barcelona. Segur que són els mateixos que surten corrent a
manifestar-se per la llibertat de Palestina i en canvi callen com a
morts quan el que es reivindica és la llibertat de Catalunya. Els
“pijoprogres” de Sant Gervasi, per entendre’ns.

Publicat dins de Cinema | Deixa un comentari