La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

“Mil cretins”, de Quim Monzó

Quim Monzó és un dels meus clàssics. És un autor que fa molts anys que m’agrada, tot i que ara feia molt de temps que no en llegia cap llibre. Recordo que quan vaig començar-lo a llegir, fa uns setze anys, quan acabava d’entrar a la universitat, vaig llegir un darrere l’altre tots els llibres que havia escrit fins aleshores. Jo era una joveneta inexperta i plena d’il·lusions davant d’un món per descobrir, i la literatura de Monzó em va captivar, especialment els seus llibres d’articles periodístics, que trobava divertits i corrosius.

Han passat els anys i he de dir que Monzó em segueix captivant de la mateixa manera que abans. Ho he pogut comprovar arran de la lectura de Mil cretins, que he fet a propòsit de la pel·lícula homònima que n’ha fet Ventura Pons i que ben aviat aniré a veure.

És un llibre dividit en dues parts. A la primera hi ha els contes més llargs i més centrats en el dolor, la vellesa i la solitud dels personatges. A la segona hi ha contes més curts i amb l’estil propi del Monzó de sempre. El Monzó de sempre vol dir l’autor que per construir una història sempre pensa a fer un pas més enllà del que hom sap o pressuposa. És allò que un dia Sergi Pàmies va dir l’ “i si…?”, és a dir, què passaria si en una situació determinada, en lloc de succeir el que tots sabem, la cosa anés per una altra banda. És un punt de partida molt interessant i que dóna molt de joc en un conte.

Aquest mètode també l’emprava Borges, del qual recordo vivament un conte que reprenia el mite del Minotaure i el laberint però narrat des del punt de vista de la bèstia, que, avorrida de ser al centre del laberint, es queixava a Teseu de la tardança en haver-lo anat a trobar.

Estilísticament, Monzó escriu amb una prosa tan senzilla com impecable, cosa difícil d’aconseguir si no es té un gran domini de l’ofici d’escriure. La seva prosa clara i diàfana el fan un autor assequible i atractiu per a tot tipus de públic, tan culte com llec, i a mi, la lectura dels seus llibres em fa sentir d’allò més còmoda, pel que diu i pel com ho diu. Potser aquest estil no és apte per a fer novel·les, ja que Monzó només n’ha fet dues, i pel meu gust no arriben al nivell dels llibres de contes, però aquest estil fresc, espontani i directe, i l’escriptura acurada, em recorden, encara que sigui de lluny, la prosa de Josep Pla.

Anna Bolena: Gruberova forever

Ahir vaig assistir a una de les millors funcions que he vist mai al Liceu a nivell vocal: una Anna Bolena amb un trio estel·lar format per Edita Gruberova, Elina Garanca i Josep Bros. Aquesta fou precisament l’òpera amb la qual la diva eslovaca tan estimada al Liceu va descobrir Josep Bros, un tenor que em té el cor robat per la manera impol·luta que té de cantar, i que va ser tot un plaer tornar a escoltar. I cal no oblidar Garanca, una mezzo en plena expansió que canta amb una veu esplendorosa i una facilitat insultant.

En realitat, Anna Bolena és una òpera que mai no ha anat bé a Gruberova, la qual, potser cansada del repertori de soprano lleugera, un dia es va llançar a fer rols de més envergadura vocal, com són les tres reines donizettianes: Anna Bolena, Maria Stuarda i Elisabetta I. Això no invalida el fet que Gruberova és una cantant amb majúscules, amb una tècnica perfecta i una gran dama de l’escena. En resum, una bèstia parda. Però amb una veu inequívocament de soprano lleugera, prima i sense greus. I per més tècnica que tingui, no pot eixamplar la veu, que és pura i cristal·lina. Una tècnica que sempre li ha permès fer aquells pianíssims típics de la Caballé, i dels quals sempre havia abusat de la mateixa manera. Fins ara. Gruberova acaba de fer 64 anys i comença a tenir limitacions vocals, però no pas en els aguts estratosfèrics, sinó en l’emissió dels pianíssims. Cosa que una servidora li agraeix en gran mesura, i més encara en un paper com el d’Anna Bolena. En la primera ària de la reina, va demostrar una presència vocal fins ara mai vista, la veu semblava que se li feia més ampla i així dotava de més cos el personatge regi que encarnava. Una meravella que em va deixar impactada.

L’ària més famosa de l’òpera, en canvi, “Al dolce guidami”, la va fer com sempre, farcint-la de mel·lismes i de pianíssims, que en alguns casos, sobretot al registre greu, li van fer rascar un xic la veu. Això sense comptar que va atacar el recitatiu calant una mica. Però vaja, per a una diva de la seva categoria, això és filar tan prim, que no val la pena recrear-s’hi, perquè va fer una Bolena incommensurable.

Al seu costat, una Elina Garanca exultant, pletòrica, expansiva, que semblava que s’ho menjava tot amb una veu gran, ampla i càlida, i amb una bellesa física força impressionant. És una mezzo disputada pels principals teatres d’òpera del món, amb grans facultats i una bona tècnica. El gruix i la calidesa de la seva veu resulten explosius, i la facilitat amb què canta dóna molta credibilitat a la seva interpretació. Friso per poder-li veure una Favorita.

La tercera pota del trio fantàstic fou Josep Bros, un tenor dels grans, amb una tècnica perfecta i un frasseig immaculat, que sap cantar belcanto com ningú -i que Flórez em perdoni- i que es dóna tot a cada personatge que encarna. La veu amb els anys se li ha eixamplat, cosa que dóna més calidesa a les seves interpretacions. Té una veu lírica però un temperament dramàtic, combinació explosiva que, juntament amb un frasseig impol·lut, el converteixen en un tenor perfecte, encara que hi hagi melòmans que el trobin fred. El seu lliurament a cada personatge és total i la possible fredor de la veu queda absolutament compensada amb un temperament que, sense deixar de ser apol·lini, és arravatat. No tinc més paraules i sé que no puc ser imparcial amb Josep Bros, perquè fa molts anys que la seva manera de cantar em té el cor robat.

L’escenografia fou freda i impersonal, i amb un punt de frivolitat, però sense arribar a molestar. Com vaig trobar a faltar les riques estances i els rics vestits de la cort d’Enric VIII, però què hi farem. El trio estel·lar ho va eclipsar tot.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Les llengües al Senat

Aquesta setmana hem assistit a un nou episodi d’esperança federal (espanyola) que, com és habitual, s’ha convertit en desesperació. Estic parlant de les sessions del Senat d’aquests dies proppassats, en les quals cada senador va poder emprar la seva llengua pròpia, és a dir, qualsevol de les quatre que són oficials a l’Estat.

La primera cosa que es va esgrimir, com sempre, és el cost de les traduccions. Mariano Rajoy va dir que això no passa a cap país normal. Com es coneix que els polítics espanyols no viatgen, i no només perquè el president del govern central no parli cap altra llengua que la seva (!), sinó perquè en països federals de debò com Bèlgica o Suïssa, si no calen auriculars, és perquè els parlamentaris coneixen les altres llengües del seu Estat.

Potser si Espanya fos un Estat federal de debò, cofoia de tenir un patrimoni cultural tan ric, exhibint-lo a l’exterior, jo no seria independentista. I no per ser independentista he deixat d’alegrar-me del que he vist al Senat aquests dies. És meravellós sentir els nostres senadors en català, els bascos i navarresos en èuscar, els gallecs en gallec, i la resta amb auriculars posats per escoltar les traduccions dels discursos. Contràriament al que pensa el Sr. Rajoy, veure aquestes imatges em produeix la sensació que Espanya és Europa, que es normalitza, que entén les diferències. Però no ens enganyem: és un miratge.

Mentrestant hem d’aguantar la pluja de retrets de tots els membres del PP. Alícia Sánchez-Camacho, fent gala d’una barra sideral, diu que no pensa parlar en català al Senat, i en canvi, no té cap problema per parlar en castellà al Parlament de Catalunya (?). Ella adduirà la legalitat vigent per acollir-se a aquesta actitud tan mesella. I no li falta raó: mentre que a Catalunya el català és cooficial amb el castellà, a les autonomies sense llengua pròpia, l’únic idioma oficial és el castellà. Aquest és el veritable gol lingüístic que ens van colar durant la Transició. Perquè català, èuscar i gallec estiguessin en igualtat de condicions amb el castellà, s’hauria pogut optar entre dues opcions: o bé declarar les quatre llengües oficials a tot l’Estat, o bé declarar el català com a llengua oficial única a Catalunya (i les altres als seus territoris) i el castellà a la resta de l’Estat. Però ens van encolomar una cooficialitat que només fa que beneficiar el castellà per molts motius: perquè és una llengua amb molts més parlants, amb molts Estats que la defensen i la promocionen (Espanya i tota l’Amèrica Llatina), i perquè l’allau immigratòria dels anys ’50 i ’60 procedent d’Espanya va suposar una irrupció fins aleshores desconeguda de castellanoparlants a Catalunya.

Avui el conseller Mascarell diu que el català mai no havia gaudit de tanta salut com ara, però ell que és historiador, sap que durant la II República hi havia tot un estol de publicacions periòdiques en català (La Veu de Catalunya, La Publicitat, El Matí, Mirador, El Be Negre, L’Esquella de la Torratxa, etc.), mentre que ara tenim una invasió de televisions espanyoles que emeten continguts espanyols en castellà, i que formen l’imaginari col·lectiu de moltes llars catalanes. 

La cooficialitat de català i castellà no fa altra cosa que relegar la llengua feble a la invisibilitat en molts àmbits, sense anar més lluny, l’etiquetatge dels productes. Aquesta invisibilitat, Espanya la voldria completa, i les reaccions davant el que ha passat al Senat aquesta setmana en són un símptoma ben clar. Però a mi se m’acudeix una pregunta: si Zapatero parlés anglès no li caldrien traductors quan surt d’Espanya (si no és per anar a l’Amèrica Llatina, clar), i amb això ens estalviaríem uns quants diners, oi? 

La becària

La Fàtima i la Pilar són dues advocades que, sense ser amigues, són col·legues de feina que es porten bé. Totes dues són interines a l’Administració i es preparen unes oposicions prou dures per tal de poder convertir-se en funcionàries i assegurar-se el futur laboral.

La Fàtima és de caràcter dur, adust i fins i tot esquerp. Cal saber-la tractar. La Pilar és reservada i parla poc, però en canvi, no té problemes per relacionar-se amb els altres companys de feina. La Fàtima, per contra, sí. De fet, només es fa amb la Pilar. Cada matí surten plegades a esmorzar i parlen d’una o altra bagatel·la. Res seriós, però prou sucós per ocupar l’estona del cafè amb llet i l’entrepà.

A l’hora de preparar les oposicions, la Fàtima, que és molt intel·ligent i s’ho té ben cregut, no té intenció de demanar ajuda a cap col·lega, ni tan sols a la Pilar, perquè té por de donar idees als altres que els facin pensar en alguna pregunta concreta que pugui sortir a l’examen. La Pilar, que és molt discreta, no li parla mai del tema; això ho parla amb la resta de companys, amb qui sovint queda per estudiar en grup. La Fàtima ho sap però no li sap greu, perquè està convençuda que amb la seva capacitat i el seu esforç farà un resultat excel·lent que li assegurarà la plaça.

Els deu col·legues que opositen estan segurs que trauran plaça, atesa l’experiència que tenen a l’Administració i els punts que els donen els anys d’interinatge. Només han d’aprovar les tres parts de l’examen i prou. Tots estan convençuts que ho superaran sense gaire problemes, la Fàtima especialment. És una noia metòdica, racional i ordenada, i mai no se li descontrola res. Sap que passar les oposicions no és difícil però no vol confiar-s’hi excessivament; s’ha de mantenir en tensió fins a l’esprint final.

El dia de l’examen es troben tots deu, la Pilar va a saludar la Fàtima, però aquesta se n’aparta i fa veure que no la coneix. No vol que res ni ningú la distregui. Tots els opositors fan els tres exàmens en un matí després del qual surten força extenuats. La Fàtima aleshores va a trobar la Pilar i li pregunta com li ha anat. Li diu que força bé però que no està segura de si ha aprovat o no. La Fàtima està convençuda, no només d’haver aprovat, sinó d’haver tret una de les millors notes dels exàmens.

Els resultats es van sabent a poc a poc, amb comptagotes pràcticament. La primera prova l’han passada tots deu. Respir. A la segona, on el tribunal ha garbellat més fi, en cauen cinc. A la tercera en cauen tres més, entre els quals la Fàtima. Ho veu i no s’ho creu, allò és impossible. En un primer moment d’histèria pensa en impugnar el resultat del tribunal, però més tard s’asserena i veu que no hi té res a fer. El resultat és inapel·lable. Només li queda l’esperança que li puguin conservar la plaça d’interina, cosa que passa sovint a l’Administració. Dels deu, només dos han superat les oposicions i seran nomenats funcionaris, un dels quals, la Pilar.

Finalment, el cap de secció anuncia que només dos dels vuit interins que han suspès podran continuar d’interins. La Fàtima respira. Però només momentàniament, perquè ella està precisament a l’altra llista: la dels sis que hauran d’abandonar el lloc de treball i cedir-lo a algú de fora que ha superat les oposicions i ha guanyat la seva plaça. La seva plaça! La Fàtima estava convençuda que la tenia en propietat i ara veu com se li volatilitza.

Poques setmanes més tard de la incorporació dels nous advocats, la cap de servei, que és amiga de la Fàtima, aconsegueix que se li ofereixi un lloc com a becària al costat dels seus excompanys. Ella està alhora enrabiada i contenta. No suportarà parlar-se amb ningú però com a mínim durant mig any tindrà un sou per viure. El que no sap és si estarà més enutjada amb els seus excol·legues o amb els advocats nous. El que sí que sap és que durant aquest mig any pensa fer-li la vida impossible al qui li ha pres la plaça. La seva plaça.

Publicat dins de Ficcions | Deixa un comentari

Orquestra del Concertgebouw d’Amsterdam i Joshua Bell

Ahir vaig anar a sentir la que a mi em sembla la millor orquestra del món: la Reial Orquestra del Concertgebouw d’Amsterdam, dirigida per Semyon Bychkov, amb el violinista Joshua Bell com a solista. Com a programa, el concert per a violí núm. 1 de Max Bruch i la simfonia núm. 11 de Xostakóvitx.

Tinc un record molt viu d’aquesta orquestra del primer dia que la vaig escoltar en directe, i d’això ja en fa una bona colla d’anys. Fou un concert memorable, dirigit pel gran Nikolaus Harnoncourt, en el qual l’orquestra va interpretar el concert per a piano més captivador de Mozart, el núm. 20 (amb Rudolf Buchbinder al piano) i la simfonia del Nou Món de Dvórak. Novament, vaig sentir aquesta orquestra fa quatre mesos a Brussel·les, dirigida pel seu titular, Bernard Haitink. Qui no havia sentit mai, en canvi, era Joshua Bell, malgrat que en coneixia la fama i el prestigi.

Fou tot un descobriment. No només perquè toca un Stradivarius de 1713, sinó perquè la manera que té d’executar les obres és impol·luta, immaculada, i alhora plena de força i de tremp. Transmet lirisme i dramatisme ensems, fa una simbiosi perfecta entre els elements apol·linis i els dionisíacs. Així, té una línia melòdica perfecta però quan l’obra ho requereix, fa girs bruscos dels quals sempre cau dret. Un violinista excels, amb el permís de Pinchas Zukerman i d’Ytzhak Perlman, i a més a més, un xicot guapíssim amb un aire d’estrella de cinema. Que ho té tot, vaja.

El programa, per al meu gust, fou desigual. Però això, repeteixo, és qüestió de gustos. El concert de Bruch és un dels meus preferits, estaria al mateix altar que els concerts per a violí de Beethoven, de Mendelssohn o de Brahms. És una obra totalment romàntica, plena de força i d’agitació al primer moviment, de lirisme al segon, i de tremp al tercer. Xostakóvitch, en canvi, el trobo més aviat avorrit i mancat d’interès. Suposo que per dir això m’autoincloc dins el segment més conservador del públic melòman, però m’és igual. La simfonia núm. 11 té molts moments àlgids, brillants, però en conjunt, no em captiva, no em corprèn. Però, tot s’ha de dir, la interpretació que en va fer l’Orquestra del Concertgebouw d’Amsterdam fou la millor. Bychkov va saber donar la força i la intensitat justes a cada moment per tal de fer arribar a l’oïdor el missatge del compositor (és una simfonia de commemoració de la Revolució russa de 1905). En resum, doncs, un concert absolutament magistral i excepcional.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

“Pluja constant”, de Keith Huff

Dissabte llegia a l’Ara una crítica teatral en la qual el crític no acabava d’entendre per què unes obres funcionen i unes altres no, cosa que venia a tomb de les dues obres nord-americanes que actualment es representen a Barcelona: “Pluja constant”, de Keith Huff a la Villarroel, i “Agost”, de Tracy Letts al TNC. Són totes dues americanes, d’autors joves. La primera acaba de tancar la tanda de representacions de manera discreta. La segona ha hagut de prorrogar una setmana en vista de l’èxit i s’han esgotat totes les localitats ràpidament amb una fúria inaudita. Per què aquesta diferència de recepció per part del públic? I jo encara vaig més enllà, perquè a mi la diferència em sembla palmària. Per què la persona que s’autoerigeix en crític teatral no és capaç de veure la raó del fenomen?

No hi ha cap misteri. “Agost” és una obra de teatre, escrita com a text dramàtic, és a dir, com una sèrie de diàlegs entre diversos personatges que a mesura que l’obra avança, van configurant un argument. A banda d’això, que és el mínim exigible a qualsevol peça teatral, és una obra molt ben escrita, amb diàlegs molt ben travats, amb personatges complexos que fan reflexionar l’espectador sobre els problemes d’avui. Però això és secundari. Voldria redundar en la primera part de l’argument, perquè aquest mínim exigible a qualsevol obra de teatre, “Pluja constant” no el compleix. En aquesta obra hi veiem dos personatges que no mantenen cap conversa que faci avançar cap mena d’acció. Cadascun es dedica a explicar vivències, experiències passades. S’alternen, ara l’un, ara l’altre. Com a màxim hi ha alguns moments en què “escenifiquen” algun dels monòlegs que reciten. Perquè no és altra cosa que això: tot un seguit de monòlegs de cada personatge, alternats. És doncs, una obra de teatre en estil indirecte. Cadascú explica el que ha vist, el que ha fet, el que ha sentit. En el passat.

Que em perdonin els crítics però això no és teatre. Aquesta tècnica es pot emprar en una novel·la, però el teatre és bàsicament acció en el present. El teatre no pot ser en estil indirecte, perquè deixa de ser teatre, i perquè és summament avorrit. Si encara hagués estat cinema, es podrien haver amanit els monòlegs amb flaixos de les escenes que descriuen els personatges. Però òbviament, el teatre això no ho permet. Constantment es fa referència a personatges que mai no veiem, és talment com si fos una novel·la llegida en veu alta, en una lectura lleugerament dramatitzada. Res més. Com pot ser que el crític de l’Ara no hagi vist una cosa tan evident?

A banda d’això, els actors, especialment Joel Joan, fan una actuació brillant enmig d’un decorat absolutament minimalista. Ja hi tornem, si calgués recrear totes les escenes que descriuen en els seus monòlegs, necessitarien uns quants canvis de decorat. No val la pena estendre’s més, només concloure que aquest text seria bo en forma de novel·la o de pel·lícula, però en teatre és un nyap perquè no és teatre.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

L’atzar i la necessitat

He triat aquest títol perquè el tema que vull tractar m’ha fet pensar en el llibre clàssic de Jacques Monod que es titula precisament així. Del que vull parlar és del significat que moltes persones miren de donar al número de loteria que han comprat, especialment el dia de la grossa de Nadal.

Tots hem sentit més d’una i més de dues persones que compren un número determinat de loteria perquè per a elles, les xifres que el componen tenen algun significat: el resultat d’un partit de futbol, una data assenyalada, etc. De què és símptoma això? En primer lloc, diria que és voler racionalitzar una cosa tan irracional com l’atzar. És a dir, és voler atorgar un sentit, una dimensió humana de comprensió a un fenomen que s’escapa de les mans humanes. Si no ho fes, no parlaríem d’atzar.

L’atzar és el fruit de la contingència, és a dir, és allò que es produeix de manera fortuïta, el contrari de la necessitat. Aquesta ha estat una dicotomia eterna en l’existència humana: l’home es mou per contingència o per necessitat, està determinat o és lliure? L’atzar és incertesa, manca de control sobre el món. Com que la incertesa ens angoixa, volem tenir-ho tot sota control i racionalitzar-ho per tal que adquireixi una dimensió copsable a la nostra ment. Necessitem atorgar una capa de significat a un joc d’atzar com és la loteria que ens faci pensar que hi ha una raó que ens ha fet optar per un número i no per un altre. Però això són il·lusions falses, perquè l’atzar no és racionalitzable.

Tenir un pressentiment és això i prou, i m’imagino que tothom n’és conscient. Si els pressentiments fossin visions, tothom qui en té seria futuròleg. El que em meravella no és això sinó el que he exposat abans: la necessitat de donar un significat a allò atzarós. Cosa que confirma la teoria que la incertesa, el desconeixement, allò inconegut ens fa por, basarda, necessitem conèixer-ho, desvetllar-ho, tenir-ho sota control.

Publicat dins de Filosofia | Deixa un comentari

A favor d’Europa

M’agradaria retornar a la pel·lícula El discurs del rei per fer èmfasi en la part musical, concretament en la que es compon de música clàssica. La veritat és que és una pel·lícula que aborda uns quants fronts: el polític (interior i internacional), el monàrquic, el personal, i també l’emocional. La música és l’element essencial per copsar l’estat d’ànim del futur Jordi VI en tot moment.

Tal com vaig dir a l’apunt sobre el film, el moment àlgid és el discurs que fa Jordi VI a tots els súbdits britànics davant l’esclat de la II Guerra Mundial. Aquest moment estremidor va acomboiat pel segon moviment de la simfonia núm. 7 de Beethoven. Personalment, la barreja d’ambdós elements em provoca un sentiment d’adhesió immediata a la idea de l’Europa unida. Escolto Beethoven i sento dins meu aquella Europa que va néixer al s. IX a la ciutat alemanya d’Aquisgrà, capital de l’imperi carolingi.

Segurament pensaven el mateix que jo els qui van convertir el quart moviment de la simfonia núm. 9 de Beethoven en l’himne de la UE. És una música alhora de pau, de força i de joia de vèncer les dificultats que hom ha trobat pel camí. I també es poden fer paral·lelismes entre filòsofs i músics. Així, Beethoven seria Hegel, no només per contemporaneïtat, sinó per l’esperit de l’obra de l’un i de l’altre. De la mateixa manera, Kant seria Bach, dos esperits racionals i ordenadors que volen tenir el món controlat i apamat fins al darrer detall.

Mozart, en canvi, és un esperit lliure que supera tots els motllos. També és una part importantíssima de la història i de la idea d’Europa, especialment perquè pertany a l’època de la Il·lustració, que fou quan el vell continent entrà de ple a la maduresa. Mozart és la transgressió però dins la forma, és l’alegria de viure però també l’amargor de la solitud. És un esclat contingut de passió i un devessall d’energia. Sempre serà el meu compositor preferit. Malgrat que l’obra que en va escriure Peter Schaffer, Amadeus, pot donar-ne una imatge distorsionada, me’n quedo amb una frase que sempre més recordaré. A propòsit de Le nozze di Figaro, Mozart deia: “és perfecte, i no puc reescriure el que és perfecte!”. Se non è vero, è ben trovato.

Bach, Händel, Haydn, Mozart i Beethoven són per a mi les cinc puntes de cadascun dels estels que hi ha a la bandera europea. Potser l’actual Europa dels mercats no hi aniria d’acord, però l’esperit romàntic de la unió hi és, encara que al sud siguem catòlics i al nord protestants. Maneres de veure el món que podrien quedar musicalment plasmades en la vella dicotomia entre Verdi i Wagner. Però això ja és material per a un altre apunt.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Una parella ideal

La Sònia i el Marc són un matrimoni perfecte. Ella és cirurgiana a l’hospital de la Vall d’Hebron, ell, advocat d’un bufet molt prestigiós. Tenen una filla de sis anys, la Carlota, que és la nineta dels ulls de tots dos. En aquests moments el Marc està immers en un cas molt complicat, ha de fer un grapat de gestions que el mantenen fora de casa una gran quantitat d’hores que ni tan sols no pertanyen a la jornada laboral, però és un home que es pren la feina amb una gran seriositat i un gran rigor, i no vol que res se li escapi de les mans.

Després de deu anys de casats, la Sònia segueix tan enamorada del seu marit com el primer dia. El sentiment és recíproc. Per al Marc, la seva dona és com si sempre hagués format part d’ell, és la seva amiga, la seva amant i la mare de la seva filla. No sabria imaginar-se la vida sense ella. Són una parella que ha madurat bé amb el temps, que s’ha estimat per damunt de les diferències.

Un dia a la Sònia li arriba el cas d’un nen autista que s’ha d’operar d’un tumor al cap. El Daniel és un nen de set anys amb un caràcter esquerp, no només per l’autisme, sinó perquè acaba de perdre la mare en un accident de cotxe. El Lluís, el seu pare, està encara en estat de xoc però acompanya tothora el seu fill, l’única persona que el fa tocar de peus a terra i estar centrat al món.

Un dia la Sònia no troba cangur per a la Carlota i ha de dur-la a l’hospital fins que ella acabi la jornada laboral, que és prou dilatada. Quan entra veu el Daniel en una cadira de rodes i amb el cap embenat, i se n’hi va de dret. Li sembla estrany que un nen de la seva edat pugui estar tan malalt. La Sònia ha de dir al Lluís que cal operar el seu fill i que les possibilitats d’èxit són força altes però no totals. Tot i que té mà esquerra per comunicar-se amb els pacients, aquest cas li sembla més complicat que la resta, atesa la situació. Mentrestant, la Carlota i el Daniel ja s’han fet amics, parlen i juguen.

La Sònia mira el Lluís amb compassió. Gairebé se sent culpable de ser tan feliç amb la seva família, quan n’hi ha d’altres que passen tantes dificultats. A la nit, el Lluís es queda a l’habitació amb el Daniel, perquè ho vol i perquè no sabria estar-se tot sol a casa, caient-li el món al damunt. Quan plega, la Sònia va a buscar la Carlota i abans de marxar de l’hospital, passen a acomiadar-se del Lluís i del Daniel.

L’endemà el Lluís cus la Sònia a preguntes. Vol saber tots els riscos de l’operació. És físic i creu que podrà entendre tot el que ella li digui. La Sònia, però, li parla amb el llenguatge que faria servir amb qualsevol altre pacient. Aquell home li desperta un gran sentiment de tendresa dins seu. El Daniel pot sobreviure a l’operació però també pot quedar-s’hi, i en aquest cas, no sap com podria prendre’s el Lluís aquesta doble pèrdua.

Passen els dies. L’operació ha anat bé però el postoperatori és més complicat del que la Sònia havia previst. Com que el Marc passa més hores fora de casa que dins, ella ho aprofita inconscientment per quedar-se més i més temps amb el Lluís i el Daniel. Ara ja és cada dia que la Carlota quan plega de l’escola va a l’hospital a veure el seu nou amic. El Lluís està alleujat des del dia que la Sònia li va dir que el seu fill viuria. Que s’hagi d’estar a l’hospital més o menys dies no l’intranquil·litza gens.

La Carlota i el Daniel són tan amics que gairebé actuen com si fossin germans. Ho comparteixen tot, s’entenen i es compenetren a la perfecció, potser perquè tots dos són fills únics i cerquen companyia mútuament. Tant el Lluís com la Sònia estan molt contents de l’amistat dels seus fills respectius. Però amb el pas del temps, dins el Lluís es congria un sentiment cap a la Sònia que va més enllà del respecte i de la gratitud. Comença a enamorar-se’n, sabent que és una dona casada, i lluny de saber-li greu, n’està encantat. La Sònia és una gran dona, no només perquè ha salvat la vida del seu fill, sinó per tot el que veu en ella i que no pot deixar d’agradar-li, cada dia més.

La Sònia no triga a adonar-se del que el Lluís sent per ella. Es troba cohibida, veu més el Lluís que no el Marc, i nota que si no hi posa remei, ella també acabarà enamorant-se’n. Que el Daniel i la Carlota a més, siguin tan amics, és un lligam que els uneix encara més. Sent alhora por, curiositat i desig de conèixer més aquell home trist però terriblement atractiu que comença a venir a l’hospital per alguna cosa més que per tenir cura del seu fill. Curiosament, la Sònia no pensa gens en el mal que li pot fer al Marc, no té ni idea de si amb el Lluís hi vol una aventura passatgera, duradora o si podria arribar a deixar el Marc per ell. En cap moment no s’ho ha plantejat.

Mentrestant, el Daniel es va recuperant fins que arriba el dia que ha d’abandonar l’hospital. La Sònia s’entristeix però la Carlota i el Daniel ja s’han donat mútuament els telèfons i les adreces per seguir en contacte. El Lluís ho sap i això el tranquil·litza. Mentre deixen els dos nens voltant pels passadissos de l’hospital, la Sònia i el Lluís es miren intensament als ulls. Ell li passa la mà pel clatell i li acaricia els cabells. Li acosta el cap al seu i li fa un petó als llavis. Ella està relaxada, se sent com si allò fos una mena de premi. El contacte amb els llavis del Lluís la fa sentir d’allò més bé. Aleshores ell la pren per la cintura i apropa el seu cos al d’ell, però ella l’aparta. Fita a banda i banda, estira el Lluís per la corbata i se l’endú en una habitació on sap que no hi ha ningú. Els dos amants acabats d’estrenar necessiten intimitat.

Publicat dins de Ficcions | Deixa un comentari

“El discurs del rei”, de Tom Hooper

The King’s Speech és una de les millors pel·lícules que he vist mai. Narra la història del duc de York quan ningú no pensava que un dia arribaria a ser rei de la Gran Bretanya, i els seus problemes de quequeig. El futur Jordi VI -pare de la reina actual-, amb l’ajuda inestimable de la seva dona -la reina mare que ens va deixar fa no gaires anys- aconsegueix, amb una gran força de voluntat i dots de paciència, vèncer la seva por a parlar en públic i les seves dificultats a l’hora d’articular les paraules, i esdevenir el rei de tots els súbdits britànics en un moment tan dur i crucial com ho fou la II Guerra Mundial.

Colin Firth hi fa un paper colossal, és un gran actor i un home elegantíssim que aconsegueix de totes totes fer-nos creure que és un monarca nat. L’expressivitat facial i la manera d’actuar transmeten les dificultats i els problemes que experimenta el duc de York, torturat psicològicament per una família que el ridiculitza i per la pressió a la qual es veu sotmès com a successor d’un primogènit díscol.
D’altra banda, Geoffrey Rush hi fa una “versió alternativa” del professor Higgins, el mestre de dicció d’Eliza Doolittle a Pigmalió. Lionel Logue és un professor que empra mètodes poc convencionals però que aconsegueix que el futur rei agafi confiança en si mateix i es cregui capaç de tot allò que pot fer.

La pel·lícula està amarada de tot un seguit d’elements d’un regust britànic innegable: l’ambientació elegant, els escenaris típicament londinencs, la majestuositat, la pompa, la coronació a Westminster, etc. I per reblar el clau, una banda sonora esplèndida trufada d’unes peces de música clàssica que semblen fetes ad hoc per a aquesta pel·lícula: l’obertura de Le nozze di Figaro, el primer moviment del concert per a clarinet de Mozart, el segon moviment de la simfonia núm. 7 i el segon moviment del concert per a piano núm. 5, de Beethoven. El  moment de clímax, quan Jordi VI llegeix el discurs davant dels seus súbdits arreu del món donant-los força perquè s’uneixin davant l’enemic (nazi) que avança implacable cap al destí fatal que suposà la II Guerra Mundial, queda amanit amb la simfonia núm. 7 de Beethoven. Com és que quan hom parla de pau al món ha de sonar Beethoven?

En resum, és una pel·lícula ben feta, ben actuada, brillant, rodona, que desprèn alhora força i tendresa, per un rei i per un home que va vèncer una gran solitud i incomprensió. Altament emotiva però sense caure en la cursileria, Tom Hooper ha aconseguit una obra mestra, magistral, perfecta.

Publicat dins de Cinema | Deixa un comentari