La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Bona gent

Títol: Bona gent
Autor: David Lindsay-Abaire
Traductor: Joan Sellent
Director: Daniel Veronese
Repartiment: Mercè Arànega, Àlex Casanovas, Antònia Jaume, Carol Muakuku, Ruben Ametllé, Àngela Jové
Lloc: Teatre Goya Codorniu
Dates: del 16 de març al 2 de juny

El teatre Goya Codorniu, pertanyent al grup Focus, és un espai que programa obres que combinen dos trets sovint difícils de casar: la comercialitat i la qualitat. Com a teatre privat, no pot oferir temporades amb gaires obres, però les que fa les encerta de ple —si més no les que hi he vist jo. Penso, sense anar més lluny, en El nom aquesta temporada, o en Celobert la temporada passada. És teatre de text, de temàtica tot sovint social, ja sigui drama o comèdia, que és alhora passador i reflexiu.

Bona gent és una tragicomèdia que va arrencar el març proppassat i que s’acaba el 2 de juny. Escrita pel dramaturg nord-americà David Lindsay-Abaire, dirigida per Daniel Veronese i protagonitzada per una Mercè Arànega pletòrica, és una peça davant la qual no sabem si riure o plorar, perquè ens presenta les misèries quotidianes d’un grup de persones que viuen a la perifèria de Boston, però en un to fresc i desimbolt. No és un drama que es recreï en el sofriment d’una mare sense feina que té una filla discapacitada, sinó que teixeix una trama d’embolics amb sis personatges que minimitza en part el drama de la protagonista.

És, doncs, una obra agredolça. S’hi succeeixen escenes còmiques i malentesos, però el drama plana tota l’estona com un baix continu. La protagonista acaba de perdre la feina per arribar-hi tard massa vegades —perquè ha de cuidar la seva filla discapacitada—, i no li cauen els anells a l’hora de fer el préssec per trobar-ne una altra. A l’altra banda, hi ha el metge, amb una bona posició social, que ha sortit del mateix barri marginal que la protagonista, però que ha pogut anar a la universitat i prosperar socialment i econòmicament. La topada entre els dos mons també revela la hipocresia circumdant.

És una obra que malgrat els moments de comicitat que té, no fa sortir amb un somriure del teatre. Tots sabem que en el fons és molt amarga, i no perquè expliqui cap tragèdia colossal, sinó perquè tracta dels drames quotidians que viuen moltes famílies al món occidental. És punyent, però no carrega contra ningú en concret, sinó que denuncia les misèries de la gent del carrer. El que hi ha és una crítica a un sistema que deixa massa persones excloses.

Mercè Arànega interpreta magistralment la protagonista, la mare soltera sense feina que plora i malda per guanyar-se les garrofes i se les empesca totes per aconseguir-ho. És una de les nostres millors actrius, que dóna frescor i naturalitat a tots els personatges que interpreta, amb aquella veu greu i avellutada que la caracteritza. Àlex Casanovas és l’altre protagonista, l’home que, havent nascut al mateix barri que ella, ha aconseguit anar a la universitat i prosperar. És un metge reputat amb una família feliç i una casa bonica.

Uns secundaris molt bons i la direcció de Daniel Veronese hi fan la resta. Bona gent és una obra que s’estrena a Europa, i Barcelona és la primera ciutat que l’acull. En temps de crisi, cal afrontar els problemes amb un toc d’humor. Un cop més, l’elecció de Josep Maria Pou per programar obres, és d’allò més encertada.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Petita contribució al bicentenari Wagner

Avui fa exactament 200 anys del naixement de Richard Wagner a Leipzig. Jo no sóc precisament una wagneriana de primera hora, sinó una conversa tardana. Sempre he estat una devota de Mozart en particular i del classicisme en general, però amb els anys he expandit els meus gustos al romanticisme i al postromanticisme. Recordo vivament dos esdeveniments operístics cabdals a la meva vida, que es corresponen al descobriment de Strauss i de Wagner.

L’any 1997, quan el Liceu encara estava a l’exili i es feien les òperes al Palau de la Música o al Teatre Victòria, vam tenir l’ocasió de sentir -va ser al Palau, per tant en versió de concert- Elektra, de Strauss, en una interpretació superba i meravellosa de Gwyneth Jones. Aquí va ser quan vaig entrar, no només en Strauss, sinó en el segle XX, que per mi sempre havia estat una fortalesa inexpugnable. D’aleshores ençà Strauss em fascina pels acords dissonants, les melodies trencades i la sensualitat extrema de la música.

Mentre havia obert les orelles a Strauss, Wagner em continuava semblant molt avorrit. Recordo un Parsifal, també al Palau de la Música, que em va semblar soporífer. Però tretze anys més tard del descobriment de Strauss, i quan ja tenia coll avall que mai no entendria Wagner, es va produir un miracle. El 2010 vaig assistir a la representació de Tristan und Isolde que es va fer al Liceu, amb Deborah Voigt i Peter Seiffert, amb direcció de Sebastian Weigle -com el trobem a faltar!-, i alguna cosa es va remoure dins meu. Vaig quedar completament extasiada amb aquella música embriagadora que fa perdre els sentits. De cop, les atonalitats i els acords dissonants sonaven com si fos la mateixa música de les esferes dels pitagòrics. Aquell acord enigmàtic i característic que defineix tota l’obra, la sèptima disminuïda en tercera inversió sobre la sensible, m’havia conquerit i subjugat.

Si ho he descrit amb aquestes paraules grandiloqüents és perquè l’experiència va ser gairebé mística, i d’aleshores ençà, Wagner és un dels meus compositors cabdals, i em sembla fascinant i trasbalsador. Després d’aquest Tristan vaig anar a veure Parsifal i el vaig trobar meravellós. En el fons, Mozart i Wagner són complementaris: el primer és la llum i l’ordre; el segon, la tenebra i el caos. No em puc decantar per l’un ni per l’altre, cadascun té el seu moment i tots dos són necessaris. La veritat és que em sento molt feliç d’haver pogut desvetllar l’enigma d’una música tan esplèndida, gairebé ultraterrenal.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

La Staatskapelle de Weimar i Leopold Hager a l’Auditori

Programa del concert:
· Haydn: simfonia núm. 104 en re major
· Mozart: Rèquiem en re menor, KV 626
Intèrprets: Staatskapelle Weimar, Cor Madrigal, Elena Copons (soprano), Anna Alàs (mezzosoprano), Marc Sala (tenor), Enric Martínez-Castignani (baríton)
Director: Leopold Hager
Lloc: l’Auditori (Sala Pau Casals)
Data: 13 de maig

Un programa de música clàssica -en el sentit original del terme- amb una orquestra fantàstica i un director especialitzat en el repertori sempre és un gaudi per a l’oïda. Encara que les simfonies de Haydn no tinguin la brillantor i la genialitat de les de Mozart, són fantàstiques de sentir. Personalment, les que més m’agraden de Haydn són les Sturm und Drang, però en aquesta ocasió la Staatskapelle de Weimar ens va oferir la darrera simfonia del compositor: la 104, que clou les del període londinenc. D’altra banda, el Rèquiem de Mozart és una obra excelsa i intemporal que és convenient sentir de tant en tant perquè ens reviscola i ens fa tocar l’inefable amb els dits.

Leopold Hager, especialista en els compositors de la primera escola vienesa -Haydn, Mozart, Schubert, Beethoven-, ja l’havíem vist força cops a Barcelona, dirigint fins i tot l’OBC fa una pila d’anys. És un director veterà que ofereix totes les garanties. La Staatskapelle Weimar va tocar la simfonia núm. 104 amb tots els matisos que requereix. Va diferenciar cadascun dels moviments dotant-los de la personalitat corresponent. Els volums i els canvis de ritme eren perfectament idonis i infonien caràcter. La corda va brillar amb exquisidesa i tot el conjunt va sonar tal com Haydn requereix: com un engranatge perfecte. Potser l’única cosa que se li podria trobar és que Hager va posar massa músics a l’orquestra, la qual cosa va fer que el so s’escampés massa i no sonés prou compacte. Però això també es podria deure a una deficiència acústica de la sala.

A la segona part del concert tot va canviar. Feia dies que hi havia anunciats els solistes del Rèquiem de Mozart, per tant, estàvem avisats del possible desastre. L’orquestra va sonar encara millor que a la simfonia de Haydn: va fer una interpretació perfecta. Però els solistes i el cor van ser tota una altra cosa. Un oratori no és una òpera, i les parts solistes han d’estar absolutament conjuntades per tal que formin un únic so, del tot homogeni. Els quatre cantants, en aquest cas, anaven cadascun per la seva banda. Enric Martínez-Castignani és un baríton sense cap mena d’elgància vocal, sense greus ni aguts, que canta d’una manera matussera, a base de frases deslligades, amb una veu tan espontània com gens rodona. Marc Sala és un tenor gairebé inaudible del qual poca cosa es pot dir, perquè de seguida el tapaven o la resta de cantants o l’orquestra. Elena Copons és una soprano amb una veu bonica però que té problemes per trobar una bona línia de cant. La veu no és uniforme i quan va al registre agut el so li queda descobert, per tant perd tota la rodonesa. La mezzosoprano Anna Alàs va ser l’única excepció que va aportar dignitat al conjunt. Té una veu ampla i bonica, potser sense gaires greus, però homogènia i amb una bona línia de cant. En qualsevol cas, el conjunt no va sonar com un tot, sinó com la suma de quatre parts individuals que en cap moment no es van acoblar. El Cor Madrigal va ser correcte i prou. En dues ocasions van desajustar el seu ritme amb el de l’orquestra, cosa que es va fer especialment palesa al final del “Confutatis”, que semblava que no s’havia d’acabar mai.

Així doncs, va ser un Rèquiem instrumentalment apoteòsic però vocalment molt mediocre. No entenc com una organització del prestigi d’Ibercàmera, que ens té acostumats als millors intèrprets del planeta, porta solistes grisos per interpretar un dels cims més alts de la història de la música amb una orquestra i un director excepcionals.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

La vida perdurable

Títol: La vida perdurable
Autor: Narcís Comadira
Director: Boris Rotenstein
Intèrprets: Mercè Managuerra, Emilià Carilla
Lloc: Teatre Akadèmia
Dates: del 13 d’abril al 5 de maig

Sempre és un goig que obri una sala de teatre nova a Barcelona -i a qualsevol lloc, de fet. Aquesta temporada, el novembre proppassat, va alçar el teló -metafòricament parlant, és clar- el Teatre Akadèmia, situat en una zona de poc ambient teatral com és la part alta de l’esquerra de l’Eixample (c. Buenos Aires, 47, prop de la plaça Francesc Macià). Des que ha obert, hi he anat a veure obres molt bones i interessants: Quartet, de Heinrich Müller (amb una Muntsa Alcañiz i un Mingo Ràfols esplèndids), Constel·lacions, de Nick Payne, i La vida perdurable, de Narcís Comadira. És un teatre de format molt petit que espero que tingui una trajectòria llarga, ja que el que ofereix és realment bo i poc corrent.

La vida perdurable és una obra deliciosa que enfronta dues generacions diferents, un fill i una mare, que, per lògica i com ja deia Saint-Just, són més fills del seu temps que dels seus pares. És una conversa que aborda diversos temes, però que fa èmfasi en les diferències irreconciliables que separen els dos protagonistes. La mare, una dona conservadora, és incapaç d’acceptar l’homosexualitat del seu fill petit. Hi ha punts de trobada -pocs-, que es redueixen a banalitats, mentre que en els aspectes principals de la vida de cadascú no hi ha cap acostament de posicions possible.

Més enllà de l’interès del tema i de l’estructura de l’obra, cal remarcar que està escrita en un català esplèndid, lliure de barbarismes, i alhora fluid i natural. Ho faig notar perquè avui dia és molt difícil trobar una obra contemporània que no estigui farcida de barbarismes que no aporten cap matís semàntic i que, en canvi, degraden el català d’una manera absurda. És, doncs, un text rodó en una interpretació rodona per part dels dos actors: Mercè Managuerra, amb elegància, personalitat i una veu preciosa, és la mare tossuda que no pot -ni vol- entendre la posició del seu fill. Emilià Carilla, que encara recordo de quan presentava el concurs Ruïna total a TV3, es revela com un bon actor que fa un paper gens fàcil perquè es tracta d’un personatge massa “normal”, sense histrionismes ni sortides de to.

Així doncs, ens hem de felicitar d’una nova obra de Narcís Comadira i d’una nova sala de teatre. Darrerament la majoria d’obres que es programen a Barcelona són fetes amb només dos actors, la qual cosa no és sinònim de pocs recursos i molta imaginació, sinó que en els casos que veiem, sovint es tracta de textos magnífics, intensos i punyents, que compten amb dues interpretacions boníssimes. Són els casos de Com dir-ho?, After Play, Blackbird o Cosmètica de l’enemic, només per citar-ne alguns dels més recents. A vegades la conversa intel·ligent és més suggeridora que el cafarnaüm d’una obra amb molts actors a l’escenari.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Contra el progrés, Contra la democràcia, Contra l’amor

Títol: Contra el progrés / Contra la democràcia / Contra l’amor
Autor: Esteve Soler
Directors: Joan M. Segura / Carles Fernández Giua
Intèrprets: Txell Botey, Xavi Idáñez, Dani Arrébola, Eva Cartañà, Laia Martí, Guillem Motos
Lloc: La Seca-Espai Brossa
Dates: 21 d’abril, 5 i 12 de maig

Esteve Soler és un jove dramaturg català més conegut fora de les nostres fronteres que no pas al seu propi país. Vaig descobrir-lo en saber que a La Seca-Espai Brossa s’hi representava una obra titulada Contra l’amor. El títol i la sinopsi que en vaig llegir em van semblar interessants i estimulants, i hi vaig anar. Vaig sortir-ne sorpresa molt gratament, era una obra fresca, original i divertida. I per damunt de tot, feia la volta a la majoria de conceptes assumits sobre l’amor, la qual cosa portava a rumiar força. Més tard em vaig assabentar, que Contra l’amor formava part de la trilogia dels “contres”, juntament amb Contra el progrés i Contra la democràcia, i que totes tres es podrien veure a La Seca en tres dies concrets. No vaig dubtar d’assistir-hi.

He de dir que Contra l’amor és la millor de les tres, és la més teatral, la més elaborada. El missatge, igual de punyent, és més subliminal i tota l’obra esdevé més grotesca, absurda i divertida. Totes tres estan construïdes a base d’històries independents, amb una escenografia mínima, i interpretades per tres actors a la primera obra (Contra el progrés) i quatre a les altres dues. No és difícil deduir quina és la diana dels dards a cadascuna, i la principal virtut de Soler és que fa servir el millor teatre de l’absurd per carregar contra molts convencionalismes establerts i assumits per la societat occidental.

Contra el progrés, dirigida per Joan M. Segura i interpretada per Txell Botey, Xavi Idáñez i Dani Arrébola, presenta situacions al límit en què un individualisme desaforat passa per damunt de qualsevol escrúpol moral. Històries grotesques que arrenquen alguna petita rialla porten fins al paroxisme conceptes habituals dels nostres dies com les relacions contractuals o la tecnologia. Contra la democràcia, dirigida per Carles Fernández Giua i interpretada per Dani Arrébola, Eva Cartañà, Laia Martí i Guillem Motos, és la menys brillant de les tres, perquè és més òbvia i menys subtil. És gairebé teatre de denúncia, a manera de pamflet polític, i el missatge és tan evident que no dóna joc als personatges. Gairebé sembla que facin mítings. Contra l’amor, dirigida i interpretada pel mateix equip que Contra la democràcia, és on Soler brilla més. Les històries són molt originals i suggeridores, i tots ens hi podem sentir reflectits. Reprèn la comicitat de Contra el progrés i acaba d’una manera esclatant, amb la cançó de Nilsson “Without you”.

La marató de les tres obres, que dura més de cinc hores amb els entreactes, val ben bé la pena, no es fa llarga en cap moment perquè no deixa mai de sorprendre. És una sessió que es podria programar un cop per setmana —si els actors ho aguantessin—, i segur que omplirien la sala, tal com ho van fer el proppassat 12 de maig. A propòsit dels actors, és un goig i un plaer descobrir i veure actors nous damunt l’escenari, gent jove que mai no havia vist a la televisió ni en cap altra obra. És molt important que surtin actors nous i que no sempre veiem els mateixos a tots els teatres.

És, doncs, un encert absolut, l’obra, el format i els actors. La prova és que aquestes peces s’han traduït a deu idiomes i s’han exportat fora de les nostres fronteres. És saba nova, i ens fa molta falta al món de l’art.

Font: Diari Gran del Sobiranisme

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Sokolov, una decepció al Palau de la Música

Programa del concert:
· Schubert 4 impromptus, D. 899; 3 peces per a piano, D. 946
· Beethoven sonata núm. 29, op. 106, “Hammerklavier”
Intèrpret: Grigory Sokolov, piano
Lloc: Palau de la Música
Data: 10 de maig

Era un concert que m’havia generat una expectació molt gran. Havia sentit a dir meravelles de Sokolov al piano. Hi ha qui diu sense dubtar que és el millor pianista del món. Jaume Vallcorba, que tinc per un home cultíssim, va dir una vegada que sentir Sokolov és una experiència única i meravellosa. Si a aquestes lloances hi afegim un programa absolutament llaminer, el resultat és que em delia per anar-lo a sentir, i em disposava a passar una vetllada de somni.

Tanmateix, pensava en tots els grans pianistes que he vist en directe, i em costava de creure que pogués ser millor que Barenboim o que Pollini, per posar només dos exemples. La dura realitat va ser que Sokolov no tan sols no és cap d’aquests dos, sinó que la seva interpretació de Schubert i Beethoven va ser maldestra i em va deixar absolutament freda. Les expectatives eren tan altes, que la caiguda va ser més dura.

Schubert, pertanyent al primer romanticisme, té un estil lleuger, delicat i sublim, gairebé com una ploma que voleia, però carregat de sentiment i d’angoixa. És com un batec incessant que mai no troba repòs. Sokolov en va interpretar els impromptus i les peces per a piano d’una manera pesant i cerimonial, a banda de fer un ús abusiu del pedal, amb la qual cosa treia un so desmesuradament fort del piano, que no s’adeia gens amb la música de Schubert. Especialment el segon impromptu, que té un aire juganer i que dibuixa saltirons, el va tocar amb una lentitud exasperant, que el desvirtuava del tot.

La gran sonata de Beethoven, la “Hammerklavier”, la va tocar millor que les obres de Schubert, tot i que a mi la seva interpretació no em va agradar i no em va produir cap emoció. El so del piano tornava a ser massa fort, expansiu quan no calia. A més a més, té el costum de tocar en staccato, és a dir, fent les notes massa picades, massa curtes, i això va ser especialment dolorós a la part més melòdica del tercer moviment de la sonata, quan tot ha de ser legato per reforçar el lirisme de la melodia. Sokolov va destrossar aquest moment de clímax.

Va tocar-ho tot sense matisos de cap mena, vaig tenir la sensació com si fos una interpretació en blanc i negre, amb els forts fortíssims i els piano pianíssims, sense grisos, sense matisos. No sé per quin compositor té sensibilitat, però és ben segur que per Beethoven i per Schubert -aquest especialment- no. Si la sonata “Hammerklavier” no és capaç de remoure les entranyes de l’oïdor, és que la interpretació és mediocre. Així ho va ser la de Sokolov.

En el torn de les propines va tocar millor. Segurament perquè la majoria de peces eren barroques, i en aquest estil l’staccato hi és del tot adient. Però el romanticisme és tota una altra cosa, i sembla que Sokolov no acaba d’entendre ni Schubert ni Beethoven.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Das Rheingold

Títol: Das Rheingold (L’or del Rin)
Música i llibret: Richard Wagner
Intèrprets: Albert Dohmen (Wotan), Kurt Streit (Loge), Andrew Shore (Alberich), Mihoko Fujimura (Fricka), Ewa Podles (Erda), Ain Anger (Fasolt), Ante Jerkunica (Fafner), Ralf Lukas (Donner), Marcel Reijans (Froh), Mikhail Vekua (Mime), Erika Wueschner (Freia), Lisette Bolle (Woglinde), Maria Hinojosa (Wellgunde), Nadine Weissmann (Flosshilde)
Cor i Orquestra del Gran Teatre del Liceu
Director musical: Josep Pons
Director d’escena: Robert Carsen
Lloc: Gran Teatre del Liceu
Data: 2 de maig

L’any Wagner s’ha iniciat al Liceu amb el pròleg de L’anell del nibelung, la tetralogia amb la qual el compositor volia fer reviure la tragèdia grega a la seva època, amb el rerefons de la mitologia germànica. En les temporades següents veurem la resta d’òperes de L’anell: Die Walküre, Siegfried i Götterdämmerung, totes dirigides musicalment per Josep Pons -actual titular de l’orquestra del Liceu- i amb escenografia de Robert Carsen.

Das Rheingold, que és el preludi de tota la història de poder entre déus i humans, és una partitura complicada, especialment per l’orquestra, perquè té concentrats molts Leitmotiv que s’aniran repetint a la resta d’òperes de L’anell. Només començar l’obertura ja ens adonem d’aquesta complexitat, que es va desplegant en tots els instruments d’una manera intensa i dilatada, com si Wagner volgués encabir la tetralogia sencera en aquella música. Es tracta d’una òpera coral, sense un protagonista clar, però amb tres personatges importants: Wotan, Loge i Alberich.

La versió que n’hem pogut veure i sentir al Liceu ha estat discreta i fluixeta. A Albert Dohmen se li nota la veu gastada, cansada; ha estat un gran cantant i un molt bon Wotan, però a dia d’avui és una ombra del que va ser en el passat. És un Wotan amb una autoritat força rovellada. Kurt Streit, en canvi, és un bon tenor líric d’estil mozartià a qui el paper de Loge li venia una mica gros. És un personatge llarg, ingrat i difícil, que requereix un frasseig exquisit -Streit el té- i una veu ampla i amb molta resistència. Streit no era el tenor més adient per a Loge, però properament li veurem el rol titular de Lucio Silla de Mozart, on segurament estarà esplèndid. Qui va punxar clarament va ser Andrew Shore com a Alberich. En lloc de cantar semblava més aviat que cridés, els aguts li anaven molt justos i en general, és matusser en la línia vocal, té veu però no sap conduir-la.

Qui va ser una sorpresa molt agradable va ser la mezzo Mihoko Fujimura, que va fer una Fricka plena d’autoritat, amb una veu greu, avellutada i ampla i una línia de cant elegant i magnífica. Els dos gegants van ser l’altra revelació de la nit, especialment Ain Anger -Fasolt-, amb uns greus potents i un estil immaculat. Ewa Podles com a Erda va complir justet amb el paper, va fer massa inflexions estranyes amb la veu i la manca de legato va deslluir el seu tros, curt però intens. Els secundaris van ser discrets, o directament dolents, especialment Ralf Lukas com a Donner. Però és que a Das Rheingold no hi ha secundaris; fins i tot les filles del Rin tenen tot el protagonisme a la primera escena de l’òpera, i s’hi han de posar veus potents que puguin sobrepassar còmodament una orquestra wagneriana.

Val a dir, però, que qui va punxar d’una manera més clara va ser Josep Pons, que va fer sonar l’orquestra d’una manera que no semblava Wagner. Van tocar totes les notes, fins i tot amb molta correcció, però el que se sentia no sonava a Wagner. Li mancava tremp, força, intensitat, electricitat. Pons ho va dirigir d’una manera totalment lírica i mancada d’esperit, com un cos sense ànima. L’obertura va ser especialment desafortunada. És una peça difícil, plena de matisos, amb un aire aparentment desordenat i que denota caos. En la versió de Pons, l’orquestra va tocar totes les notes de manera perfectament endreçada, l’una darrere l’altra, i allò, lluny de ser el caos previ a la creació, semblava una ràdio mal sintonitzada. És a dir, les notes hi eren totes, però no hi havia visió de conjunt, i en l’art, el tot sempre és superior a la suma de les parts.

Per acabar, dir quatre coses de la posada en escena de Robert Carsen. A hores d’ara no ens ha de sorprendre cap muntatge dels que vénen al Liceu. El de Das Rheingold era estèticament tan sobri com lleig i no contribuïa gens a fer intel·ligible l’argument de l’òpera, que es podia seguir malgrat l’escenografia, a través del sobretitolat. Hi havia detalls petits però importants que no passaven per alt: les pomes daurades, eren vermelles; l’elm d’Alberich era en realitat una gamusa daurada, i el martell de Donner s’havia convertit en un pal de golf. Són elements grotescos, que conviden a riure i que, lluny de l’èpica wagneriana, banalitzen la història dels déus i dels homes que el compositor volia tan grandiloqüent. Novament, reivindico que es facin les òperes en versió de concert.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Jean-Guihen Queyras al Palau de la Música

Programa del concert: sis suites per a violoncel de Bach, BWV 1007-1012
Solista: Jean-Guihen Queyras
Lloc: Palau de la Música
Data: 3 de maig

Sempre és un plaer i un goig poder sentir en directe la integral de les suites per a violoncel de Bach. L’única vegada que les havia sentit va ser en la versió de Lluís Claret, que no passa de ser un intèrpret correcte i prou. Aquestes suites, a mig camí entre l’estudi i l’obra d’art, són un microcosmos de l’obra i del món de Bach. Són dipositàries d’una bellesa rara i dura, plenes de lirisme i d’una malenconia inherent al so del violoncel. Sens dubte, són un repte difícil per a qualsevol intèrpret, no només tècnic, sinó també a nivell d’expressivitat i de caràcter. Cal fer sonar el violoncel amb prou amplitud perquè en surti un so que ho ompli tot. El violoncel·lista francès Jean-Guihen Queyras va aconseguir-ho i va superar el repte amb nota.

Encara recordo una conversa que vaig tenir amb el dependent de la botiga Harmonia Mundi de Perpinyà a propòsit d’aquestes suites. Jo li vaig dir que la millor versió era la de Pierre Fournier, perquè realment m’entusiasma com les toca, però també és cert que no n’he sentit cap altra. El dependent em va dir que aleshores no puc dir que m’agrada l’obra pròpiament, sinó la interpretació de Fournier. D’altra banda, va afegir que la versió canònica és la de Pau Casals, que, per desgràcia, és un enregistrament amb un so bastant deficient.

Queyras va fer-ne una interpretació gairebé perfecta, amb un legato que els conferia un lirisme deliciós. Va saber trobar el punt just de caràcter entre l’estudi (el virtuosisme tècnic) i l’obra d’art (l’emotivitat) i va donar-hi tots els matisos necessaris. Va estar especialment inspirat en la tercera i la cinquena, i potser la menys lluïda va ser la quarta. Va executar les múltiples dobles cordes amb resolució i sempre amb una afinació perfecta. Va ser una interpretació emotiva que a cada nota suscitava un nou punt d’interès. Dic que va ser gairebé perfecta perquè, malgrat la gran tècnica que posseeix, massa vegades va passar l’arc per un lloc equivocat de les cordes i algunes notes no es van sentir. Però se li ha de disculpar, perquè en conjunt, va ser una interpretació memorable.

Estic segura que Queyras es convertirà aviat en un nou Rostropovitx o un Yo-Yo Ma (que, per cert, estic esperant que algun dia es deixi caure per Barcelona). És un intèrpret molt sòlid, posseeix un gran domini tècnic i sap treure un so molt intens del violoncel. Sens dubte, el seu Bach és esplèndid perquè sap trobar l’equilibri perfecte entre el lirisme i la duresa. En acabar, abans d’oferir -encara- una petita propina de Kodaly, va tenir un record pel recentment desaparegut Janos Starker, i per Pau Casals, el redescobridor d’aquestes suites.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

L’estranger

Títol: L’estranger
Autor: Albert Camus
Traductor: Rodolf Sirera
Adaptació: Carles Alfaro i Rodolf Sirera
Director: Carles Alfaro
Intèrprets: Francesc Orella, Ferran Carvajal
Lloc: Teatre Lliure (Gràcia)
Dates: del 18 d’abril al 12 de maig

Hi torno amb una producció del Teatre Lliure, perquè, repeteixo, aquesta temporada estem d’enhorabona amb totes les obres que ens ha presentat. Es tracta de l’adaptació per a teatre de la novel·la més coneguda d’Albert Camus, L’estranger, feta per Rodolf Sirera i Carles Alfaro. L’adaptació d’una obra aparentment simple però en realitat complexa, és complicada, i s’ha optat per reduir l’escenografia a un decorat únic i per posar només dos actors a l’escenari: Ferran Carvajal i Francesc Orella.

Malgrat que és una adaptació ben feta, la lectura de la novel·la deixa una sensació més profunda de l’absurditat de les coses que li passen al protagonista. Tot comença com si res, es va enfilant i al final acaba amb una condemna a mort per no se sap ben bé què. A la versió teatral els ritmes estan més marcats, i com que Francesc Orella fa tots els papers que no són el protagonista, no es percep tant aquesta sensació de cosa que flueix per inèrcia, però això no resta mèrits a la funció.

Ferran Carvajal és qui encarna tothora el personatge de Mersault, el protagonista que se sent estrany dins seu i dins la societat. Viu en una alteritat constant que l’acaba condemnant. La solitud del protagonista queda reforçada per una corrua de personatges secundaris que el circumden, amb els quals no té res a veure. Tots aquests comparses els interpreta Francesc Orella magistralment, passant de l’un a l’altre amb gran immediatesa i de manera ben intel·ligible.

L’escenografia, un paratge rocós i indefinit que podria ser qualsevol lloc d’un país càlid per la seva blancor trencada, serveix com a rerefons de tots els llocs per on es deixa veure Mersault, des de la platja fins a la presó, passant pel palau de justícia. Per acabar de refermar aquesta indefinició volguda, els dos actors van vestits igual, amb una mena de pijama de color gris clar, en consonància amb el decorat. És com si en formessin part. Les variacions d’escenografia es fan exclusivament mitjançant la il·luminació, que determina el lloc que es vol representar a cada moment.

No cal dir que Francesc Orella és un actor de raça, que aquesta temporada ja havíem pogut veure a Pàtria, de Jordi Casanovas, també al Teatre Lliure. La seva naturalitat en posar-se a la pell de qualsevol personatge el fa únic; mai no sobreactua, només interpreta. Ferran Carvajal, sense les taules d’Orella, fa un Mersault digne i creïble, l’home perdut que no sap on va.

Camus és un dels màxims exponents de l’existencialisme, i L’estranger n’és una bona mostra, tot i que s’hauria de traduir per L’estrany, perquè no té cap connotació geogràfica, sinó filosòfica. És la història d’un home que no se sent a gust vivint en la societat que li ha tocat, que detesta el gregarisme i que només vol fer la seva i que el deixin estar. És un existencialisme diferent del de Sartre, és més individualista i apel·la a la llibertat de ser diferent i a la rebel·lia.

Després d’haver pogut veure, en anys anteriors, El malentès (Teatre Lliure), Calígula (TNC) i La caiguda (TNC), ara podem veure L’estranger. Una obra brillant amb dues interpretacions brillants.

Font: Diari Gran del Sobiranisme

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari