La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Meister encara no és un mestre

En el marc de la temporada d’Ibercàmera a l’Auditori ens han visitat per primer cop l’Orquestra Simfònica de Ràdio Viena, dirigida per Cornelius Meister, i la pianista russa Varvara. Ens van oferir un programa integrat per dues grans obres: el Concert per a piano op. 54 de Schumann i el poema simfònic Ein Heldenleben (Vida d’heroi), de Richard Strauss. Va ser un bon concert, sense arribar a la categoria d’extraordinari.

Ja d’entrada vam veure que tant el director com la pianista eren joveníssims, cosa que sempre és agradable i prometedora perquè ens mostra que hi ha relleu dels grans mestres veterans. En el concert de Schumann, Varvara va brillar amb llum pròpia. És una pianista dotada d’una sensibilitat i una delicadesa molt notables. La interpretació que va fer del concert va estar marcada pel segell de l’elegància, sense cap mostra de virtuosisme. Amb una tècnica sòlida perfectament interioritzada, va desplegar un legato preciós que va realçar el caràcter romàntic de Schumann. Tota la part solista va quedar enfilada a través d’aquest legato i d’uns matisos d’intensitat molt suaus i dolços.

L’orquestra, en canvi, no va respondre tan bé. Malgrat que és una formació vienesa i malgrat que va tocar amb prou solvència, no va resultar un conjunt compacte i harmònic, sinó que hi va faltar unitat. Només la secció de corda ja no sonava com un sol cos, i la de vent era com si toqués de manera autònoma. A més a més, es van produir alguns desajustos amb la pianista en els moments en què el piano acabava una frase i la recollia l’orquestra.

A la segona part, amb la Vida d’heroi de Strauss, la cosa va millorar. Amb l’orquestra visiblement ampliada, Cornelius Meister va dirigir amb més decisió, com si conegués més la peça. La formació va sonar més unida, menys dispersa, i sobretot, cal destacar la concertino, que té molts passatges en solo i els va tocar amb una afinació perfecta i un so a la corda, demostrant un gran domini tècnic. Ara bé, no es va poder evitar que en els trossos més enèrgics, la secció de vent eclipsés la de corda.

A l’Orquestra Simfònica de Ràdio Viena li va mancar precisió. Els principis i finals de frase no quedaven prou ben marcats, i això resta molta definició a la interpretació de qualsevol peça. A més a més, la corda no va sonar de manera especialment brillant per la manca d’unitat. Una formació de conjunt no és la suma d’unes parts molt bones, sinó una unitat. Es tracta d’una orquestra correcta, però no extraordinària. Els músics són bons, fins i tot molt bons, però manca llimar asprors perquè el so sigui el d’un conjunt harmònic ben definit i no el de la suma de parts individuals.

Font: Núvol

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

El curiós incident del gos a mitjanit

La novel·la homònima de Mark Haddon és meravellosa, dolça, tendra. L’adaptació teatral que n’ha fet Simon Stephens també ho és. És una història molt original que gira al voltant d’un nen de setze anys amb la síndrome d’Asperger —si bé en cap moment no se’ns dóna informació concreta del tipus de trastorn que pateix. El petit Christopher Boone és un vailet amb una intel·ligència descomunal per a la matemàtica, però que en canvi, no sap interactuar amb les persones que l’envolten ni amb la societat en general. Tot i així, de seguida empatitzem amb ell i ens hi identifiquem. La clau de l’obra és fer que el públic es posi completament dins la pell d’en Christopher.

La posada en escena que ens proposa Julio Manrique al Lliure de Gràcia és molt imaginativa i enginyosa, ja que ha de recrear molts escenaris diferents: l’escola, la casa d’en Christopher, el carrer, el metro, etc., i ho fa servint-se de tots els racons de l’espai de què disposa, a vegades a nivells d’altura diferents. És de justícia destacar l’enorme actuació de Pol López, un actor de cap a peus que brilla amb llum pròpia en el paper protagonista. Fa un Christopher deliciós i increïblement realista. És admirable com recrea l’autisme d’un infant que viu tancat en el seu món. Ara bé, al seu costat hi ha els no menys magnífics Ivan Benet, Marta Marco i Cristina Genebat. Benet, que en realitat només té vuit anys més que López, s’identifica perfectament com el seu pare, amb uns quants cabells blancs i una mica de maquillatge. Ivan Benet és un actor que a cada obra que fa millora més i més.

El curiós incident ha hagut de prorrogar funcions dues setmanes més perquè ja abans d’estrenar-se havia fet gairebé ple per a tots els dies. Sens dubte, un gran encert de Julio Manrique.

Font: Teatre Barcelona

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari