La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

“Elogi de l’ombra”, de Junichiro Tanizaki

Junichiro Tanizaki, Elogi de l’ombra. Traducció d’Albert Nolla. Barcelona: Angle, 2006. 94 p.

Des que vaig llegir After dark, d’Haruki Murakami, i posant-lo en relació amb les novel·les d’Amélie Nothomb (que va passar tota la infància al Japó), em va quedar el cuquet de la literatura japonesa. Fa anys que em vaig començar a endinsar en la filosofia i la manera de pensar orientals, i ara m’ha donat per la branca literària. És curiós i sorprenent veure quina manera més diferent que tenen de nosaltres a l’hora de mirar el món i les coses.

El llibre fou escrit el 1933 i si en parléssim en conceptes actuals, podríem dir que és un tractat de feng shui. Però en realitat, és molt més que això. Mentre ens explica com es decoren i com s’avituallen les cases japoneses, ens introdueix a la manera de fer, de sentir i de viure dels orientals. I llegint el llibre, hom s’adona fàcilment que no fan distinció entre fons i forma, que la manera d’explicar és també el contingut del que diu. És per aquest motiu que un tema que podria resultar tan anodí com la decoració d’una casa, es converteix en un petit tractat vital, de com es veuen les coses des d’una òptica que no és la nostra.

Només puc parlar pels japonesos, no he llegit cap llibre de cap autor coreà o xinès, per exemple. El que puc dir-ne és que es recreen en els detalls més trivials, fins i tot insignificants, als ulls occidentals. A allò que nosaltres aniríem per feina, ells s’hi recreen perquè, fent apel·lació a la seva filosofia, només existeix el present; el passat i el futur no tenen lloc, per tant, ens hem de recrear en el moment en el qual vivim. És l’ara i l’aquí. Lluís Racionero deia que el màxim exponent d’aquesta teoria és la cerimònia japonesa del te, que, al capdavall, consisteix precisament a fer una cerimònia d’un acte tan trivial com prendre una tassa de te.

Els occidentals, per contra, sempre estem obsessionats fent plans de futur i ens oblidem del que ens passa en el present, en el moment precís que vivim. Ja ho deia John Lennon: “la vida és allò que et passa mentre fas plans”.

El llibre està escrit amb una prosa deliciosa i aparentment fàcil i lleugera, però no per això hem de llegir-lo més de pressa, perquè podria ser contraproduent, ja que deixaríem d’assimilar coses. La traducció, que signa Albert Nolla, és magnífica, com totes les seves. En resum, una petita joia (dic petita només per l’extensió) que ningú no s’hauria de perdre. 

“Celebració”, de Harold Pinter

És una comèdia agredolça que es representa al Teatre Lliure de Gràcia, amb direcció de Lluís Pasqual. Ha venut totes les entrades, cosa que no m’estranya, per dos motius: perquè és una obra bona i divertida, i perquè tot el repartiment està format per actors televisius ben coneguts. No és un retret sinó una observació.

A mi em costa molt riure al teatre, però he d’admetre que aquesta obra està farcida de detalls que a vegades fan somriure i a vegades fan riure obertament. La història està construïda a base de dos diàlegs separats entre dues parelles a la taula d’un restaurant, i una altra parella en una altra taula del mateix restaurant. Els personatges són grotescos i estrafets, i mantenen uns diàlegs d’una sinceritat exquisida. Són caricatures de les persones que conformem la societat actual, amb les nostres fílies i fòbies.

La sinceritat caracteritza tota l’obra, ja que els sis personatges es tiren els plats pel cap de manera continuada. S’ho diuen tot a la cara, i si la història seguís on ho deixa Pinter, costa molt saber si seguirien mantenint les aparences de matrimonis feliços o si, continuant la tònica del diàleg, ho engegarien tot a rodar. L’obra és divertida i pot semblar lleugera, però ens il·lustra sobre com ens comportem, sobre la interacció amb la resta de persones i sobre la dificultat de la comunicació, com tantes obres anglosaxones.

La interpretació de tots els personatges va ser magnífica. Jordi Bosch, Míriam Iscla, Marta Marco, Eduard Farelo, Roger Coma, Clara Segura, Pep Sais, Àngels Moll i Boris Ruiz van donar el millor d’ells mateixos a l’hora de posar-se a la pell d’uns personatges tan exòtics i extravagants, a punt de la histèria. Els sentiments afloren i els convencionalismes queden bandejats, de manera que és un diàleg en carn viva on tot són retrets, però en clau de comèdia.

El muntatge, d’altra banda, és originalíssim. Com que cal representar dues taules d’un restaurant amb converses diacròniques, l’escenari es mou a dos nivells, dels quals només se’n veu un a cada diàleg, perquè és mòbil: puja i baixa. És una solució original que a més, és un estalvi d’espai. En resum, una bona obra, la darrera de Pinter. Si l’any que ve la fan novament, segurament hi tornaré.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Contrapesos

– Doncs saps què, l’altre dia un alumne em va preguntar com es diu ‘menys mal’ en català, i no vaig saber què dir-li, em vaig quedar en blanc.

– Ara que ho dius… -la Blanca pensa-, jo tampoc no hauria sabut què respondre, hi ha d’haver alguna expressió genuïna per dir això.

– Així que arribi a casa ho buscaré. Escolta, que nosaltres som professores de català, encara que donem un nivell baixet, no podem deixar de saber una cosa així. -Riuen.

Són a la taula d’una cafeteria berenant. Totes dues van molt enfeinades i ara feia temps que no podien quedar per fer un cafè amb tranquil·litat. Són en època d’exàmens i n’han de corregir molts, amb la qual cosa els convé distreure’s.

L’Helena s’acaba el cafè i queda amb la tassa a les mans. Encara se sent extenuada de la nit que ha passat sense aclucar l’ull gairebé. Havia de tenir corregits una bona pila d’exàmens i ha passat la nit del lloro. Sort en té del Ferran, que la sap cuidar com ningú, li fa massatges i li prepara infusions. La Blanca també mira la tassa. Totes dues pensen el mateix.

Un dia, quan totes dues estudiaven a la facultat de filologia, eren al bar allà on es demanen els cafès i tot d’una, sense saber com va anar, l’Helena va agafar la seva tassa i la va abocar al damunt d’un noi que no coneixia de res. Aquell noi s’hauria pogut ofendre molt més del que ho va fer, primer perquè no coneixia l’Helena, i segon, perquè li havia tacat una camisa nova i el cafè cremava prou com per adolorir-li la pell. Ella va demanar-li disculpes mil cops, li sabia greu de debò. Li va dir que li compraria una altra camisa. Ell al principi es va enfurismar, però després la cosa es va calmar i es van acabar fent amics. Al cap d’un any just, el Ferran i l’Helena es casaven.

– Segur que el Ferran t’ajuda molt -li diu la Blanca. Quina sort que vas fer amb el teu marit. Jo, en canvi, m’he casat dos cops i han estat dos fracassos estrepitosos.

– Blanca, ja n’hem parlat molts cops, d’això. Sempre et dic que l’amor és una cosa que no es busca: es troba. Fins que no ho tinguis assumit, no trobaràs el teu príncep blau. Tu creus que quan li vaig tirar el cafè al damunt al Ferran jo podia pensar que es convertiria en el meu home? Doncs tu has de pensar amb la mateixa lògica.

La Blanca i l’Helena són dues dones molt diferents. L’Helena és oberta, directa, sincera i optimista. La Blanca, en canvi, és reservada, introvertida, recargolada i pessimista. La vida li ha somrigut professionalment, no se’n pot queixar gens, però emocionalment no li ha anat gens bé. Ha tingut dos marits que ha acabat deixant per manca d’interès envers ella. Tothom li havia dit sempre que era una princesa i que tots els homes la desitjarien, i als 40 anys es troba divorciada i més sola que la una. A l’Helena, en canvi, que mai no ha fet plans per a res, la vida li ha somrigut en tots els aspectes. Professionalment ha arribat tan lluny com la Blanca, i a nivell personal, s’ha casat amb el príncep blau que qualsevol dona desitjaria.Què més es pot demanar a la vida? Algun cop, però, pensa que tanta felicitat no pot ser bona i que, com diu el taoisme, tot allò que puja, baixa. Sense contrapesos no hi ha equilibri.

Publicat dins de Ficcions | Deixa un comentari

“Truca un inspector”, de J. B. Priestley

És una de les millors obres de teatre que he vist mai. No parlo de la representació actoral, sinó de l’obra en si, del text dramàtic. Està escrit amb la precisió d’un rellotge, no hi ha cap element sobrer, i tots es concatenen de manera perfecta, com un engranatge. Cada personatge té el seu rol i el seu moment per aparèixer a escena i explicar la seva història. L’arquitectura que hi ha al darrere d’aquesta peça és el que la converteix en una obra mestra.

Josep M. Pou, en una roda de premsa, va fer èmfasi en el fet que l’obra presenta les desigualtats socials entre una família benestant anglesa de principis de segle XX i una pobra noia que s’ha suïcidat després de passar per vicissituds diverses. La veritat, però, és que a mi això em sembla secundari, és el rerefons de l’obra. La gràcia d’aquesta obra és la precisió amb què fa actuar cada personatge, la manera com concatena les escenes, i especialment, la narració no lineal del temps, que crea una expectativa que resol de manera magistral.

Podria ser perfectament un episodi d’aquella sèrie mítica, La dimensió desconeguda. Fer anar el temps endavant i endarrere és un recurs teatral molt encertat, si ja se suma a una obra molt ben construïda. El lapse de temps en què l’inspector fa l’aparició a escena és un temps que no existeix, una anticipació del futur, i això és un aprofitament literari de les teories físiques de l’època, concretament, segons vaig llegir al programa de mà, de John William Dunne. El final és impactant després d’una tensió creixent. És com la calúmnia de Rossini: comença petita i de mica en mica es va fent grossa fins que esclata.

En aquesta ocasió, el planter d’actors és sòlid i compacte i resulta molt convincent. Pou fa un paperàs, i també el fan Carles Canut i Victòria Pagès. Paula Blanco, que és una actriu jove que m’agrada molt, va tenir una dicció un punt impostada, afectada, però va fer un personatge convincent. El que cal remarcar per damunt de tot, però, és l’escenografia, que resulta esplèndida en la recreació que fa d’una casa senyorial anglesa, amb tots els ets i uts.

En definitiva, una obra absolutament imprescindible.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Nuria Amat i el Premi Ramon Llull 2011

Déu n’hi do la tempesta que s’ha desfermat arran de la concessió del Premi Ramon Llull d’enguany a l’escriptora Nuria Amat! En primer lloc, he de dir que desconec la perícia narrativa d’aquesta escriptora, puix que no n’he llegit res, però m’agradaria fer un contrapunt a totes les opinions desfavorables a la concessió que se li ha fet del premi.

Fa uns anys jo també em tancava en banda i em negava a llegir res de cap escriptor amb les idees del qual no combregués, però a poc a poc em vaig adonar que això és una actitud pueril i estúpida, perquè un llibre de ficció no expressa les idees d’un escriptor, sinó que és una obra d’art on desplega la seva habilitat narrativa. Potser la literatura és més propícia a fer-ne judicis de valor que d’altres arts, perquè s’expressa amb paraules, però no ho veig diferent d’un quadre o d’una pel·lícula. Veiem o deixem de veure les pel·lícules de Schwarzenegger pel sol fet que sigui governador d’un Estat americà pel partit republicà? Ens agrada Fritz Lang només perquè va haver de fugir dels nazis cames ajudeu-me?

Els premis literaris -en principi- es donen a una obra escrita en un idioma concret. I en aquest cas m’interessa fer èmfasi en el tema de l’idioma, perquè és precisament el motiu pel qual s’ha vilipendiat, tant la guanyadora com el jurat del premi. Si la novel·la de Nuria Amat, escrita en català per la raó que sigui, és la millor de les que s’han presentat al premi, el jurat l’ha de rebutjar només perquè l’autora s’ha passat anys fent declaracions en contra de Catalunya? És més, no hauríem d’estar contents que per fi aquesta senyora hagi escrit un llibre en català?

Ahir escoltava Ernest Folch en una tertúlia radiofònica i argüia que el premi no se li podia donar a Amat perquè no és només un premi literari sinó que és el més ben dotat en llengua catalana i a més, és un referent a nivell de Països Catalans. No ho entenc. He llegit les bases del premi i enlloc no hi diu res d’això. És un premi destinat a la millor novel·la escrita en català que s’hi presenti. I prou.

Dit tot això, no combrego en res del que he sentit a dir a Nuria Amat fins ara, però això no la invalida perquè guanyi un premi literari en català. Si volem que el català es faci fort, el que cal és estimular-lo, especialment per via d’uns mitjans de comunicació, privats i públics, en català, potents. Això crearia un caldo de cultiu que estimularia fortament l’ús social del català. El dia que Nuria Amat publiqui un llibre d’assaig carregant en contra de la immersió lingüística, per exemple, jo seré la primera a criticar-la, però no puc fer-ho perquè hagi guanyat un premi literari en català.