La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Públic = gratuït?

Ahir vaig llegir un article de Xavier Roig al diari Ara que em va semblar magistral. Ras i curt, ve a argumentar una tesi que fa molts anys que comparteixo: que l’individu, com a tal, ha de ser responsable i que no ha d’esperar que l’Estat li ho resolgui tot, perquè això el convertiria en un paràsit. Feia dies que volia fer un apunt sobre la filosofia moral que hi ha al darrera de la gratuïtat dels serveis públics, i l’article de Roig m’ha donat l’empenta necessària per escriure’l.

Els apòstols de l’esquerra diuen que els serveis públics han de ser gratuïts perquè ja els paguem amb els impostos. No hi estic d’acord. Com diu la dita, allò que res no costa res no val, i és ben cert. Tot allò que no ens costa ni cinc, que ens surt de franc, no ho valorem, i no pas perquè no vulguem fer-ho sinó perquè com a humans que som, de manera inherent, tendim a llevar valor a qualsevol cosa que no ens costa cap esforç aconseguir.

Encara que paguem impostos, no crec gens en la cultura del gratis total, perquè lleva responsabilitat individual als ciutadans, ens infantilitza i ens tracta com si fóssim menors d’edat. Ser responsable vol dir, entre altres coses, ser conscient del valor de les coses, i només els nens aviciats no en són conscients, perquè els seus pares no els han ensenyat que tot té un valor.

És per aquest motiu que estic totalment a favor del copagament en tots els serveis públics, no a nivell recaptatori, sinó dissuasori, perquè de la mateixa manera que ningú no qüestiona que el bitllet del metro o de l’autobús tingui un preu, tampoc no s’hauria de qüestionar que en tinguessin tots els altres serveis públics. No sóc tècnica i no sé com s’hauria d’aplicar el sistema, però com a filosofia de fons, la gratuïtat dels serveis públics em sembla poc ètica, de manera que eliminar-la no hauria de ser una qüestió de crisi o de vaques magres, sinó de  filosofia moral: de creure fermament en el valor de la responsabilitat individual i de tractar els ciutadans com a adults i no com a menors d’edat consentits i malcriats.

Com diu Jaume Clotet en aquest article publicat fa un mes a El Singular Digital

[…]Hem d’eliminar la cultura del “gratis total”, sobretot perquè s’ha aixecat sobre consignes de fang i eslògans partisans. Ningú no qüestiona que un bitllet de metro costi un euro, tot i que es podria entendre que el transport públic, en tant que públic, hauria de ser gratuït. El mateix passa amb les taxes universitàries i tantes altres coses que, essent públiques, paguem sense qüestionar-les. És més: hi ha coses que ara són gratis que s’haurien de pagar, com per exemple 25 cèntims per endur-se un llibre o un DVD d’una biblioteca. I totes aquestes coses són, indiscutiblement, menys importants que la salut. La batalla de les idees està guanyada. A què esperem, doncs, per implementar el copagament?

Publicat dins de Filosofia | Deixa un comentari

“Un fantasma a casa”, adaptació de Marc Rosich

L’obra original, Blithe Spirit, és del dramaturg britànic Noël Coward, però n’he obviat l’autoria al títol de l’apunt perquè el que es pot veure al Teatre Borràs de Barcelona, en té ben poc de Coward, i molt de Marc Rosich. Decididament, en els darrers temps cal anar amb molt de compte quan una obra de teatre no es presenta com a traduïda sinó com a adaptada (suposadament el català, en aquest cas).

El primer punt negre d’aquesta adaptació, i que, malauradament, cada vegada s’estila més i fins i tot es percep com a normal en el teatre en català, és que un dels cinc personatges protagonistes parla en castellà. No aconsegueixo entendre quin n’és el motiu. Ens volen colar el “bilingüisme” al teatre? Ens tracten d’imbècils? És per fer alguna gràcia? Sincerament, no ho entenc, em molesta profundament i em fa predisposar molt malament a l’hora de jutjar l’obra en qüestió. És clar que habitualment, les obres (en català) on apareixen personatges castellanoparlants normalment no són de gaire qualitat. El pitjor de tot és que el públic ho percep com a normal, no veu que això és una anomalia intolerable en qualsevol teatre del món. És deixar de considerar el teatre com una art seriosa i banalitzar-lo.

D’altra banda, em va picar la curiositat per saber com és l’obra original, la de Noël Coward, i fent una petita cerca al google, vaig descobrir que, si l’obra és de 1941, el 1945 se’n va fer una pel·lícula produïda pel mateix Coward. Vaig pensar, doncs, que seria fidel a l’obra. Realment, aquella pel·lícula, una comèdia enginyosa, original i molt graciosa, no té res a veure amb l’adaptació que n’ha fet Rosich. Per començar, hi ha un personatge més. A l’original el matrimoni protagonista viu en una casa luxosa i té una minyona. A l’adaptació, la minyona desapareix (volen ser progres?) i qui adopta el seu paper és una pretesa germana del protagonista, que a l’original no existeix i que a l’adaptació fa de dona de fer feines. No és una cosa ben estranya? A més, el personatge de l’esperit, a l’original té un aire burleta i murri, però sense ser ordinari en cap cas. A l’adaptació el personatge, que és precisament el castellanoparlant, es fa repel·lent i odiós.

Però comparacions a banda, no és cap element concret el que diferencia l’original de la còpia, sinó l’atmosfera que respira cadascun. Jo mai no he estat partidària d’actualitzar obres de teatre ni òperes, i en aquest cas tampoc. L’obra marca una època i un estil de vida. Per què s’ha de voler canviar? Des que en vaig veure la pel·lícula he pensat molt en Truca un inspector, una obra magnífica ambientada a la mateixa Anglaterra que Blithe spirit, amb una escenografia i un vestuari cuidats fins al darrer detall. En aquell cas, Josep M. Pou va fer una versió esplèndida de l’obra de Priestley. En el cas del Teatre Borràs, no hi ha ni un gram de la perícia de Pou. Els qui sigueu amants del bon teatre, fareu bé d’abstenir-vos-en. És la típica obra per al públic de Paco Moran i Joan Pera.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari