La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Tu digues que l’estimes

Títol: Tu digues que l’estimes
Autor i director: Ivan Campillo
Intèrprets: Ivan Campillo, Sílvia Forns, Ramon Godino, Laura Sancho, Joan Sureda
Lloc: Teatre Gaudí Barcelona
Dates: del 3 d’agost al 30 de setembre

Gairebé es pot dir que és un luxe veure teatre a l’agost a Barcelona. Ja és el segon estiu que el Teatre Gaudí Barcelona ens ofereix una comèdia de la mà d’Ivan Campillo, un talent que a parer meu està força desaprofitat. L’any passat va traduir, dirigir i protagonitzar La importància de ser Frank, d’Oscar Wilde. Enguany ens ofereix una peça de creació pròpia, i m’atreveixo a afirmar que podria ser perfectament l’equivalent de Wilde al segle XXI. La comèdia que ens proposa és enginyosa, divertida, crea expectatives i està ben construïda.

La podríem titllar d’una comedieta romàntica més? Crec que no. Té prou gruix argumental per poder-se representar més vegades. No és el més pur teatre comercial com el que fan als teatres de masses de Barcelona, sinó una història divertida amb una trama ben buscada i ben travada, amb uns quants elements que queden ben entrellaçats. És la història de dues parelles de la societat benestant barcelonina (una més que l’altra) que volen i dolen, per a qui tot ha de ser ostentació. Representen un món en el qual les aparences són més importants que els sentiments.

Els personatges són tots ells molt caricaturescos, cosa que facilita la comicitat de les situacions. Una nena pija està preparant les seves noces amb un jove que aspira a ascendir professionalment gràcies als contactes del seu futur sogre. Paral·lelament, l’altra parella fa deu anys que són casats i entre la inèrcia del matrimoni i el fet que han vist minvats els seus ingressos, estan a punt de la ruptura. Els punts de contacte entre les dues parelles són molts i diversos, però durant l’obra s’hi afegeix el més important: un personatge extern, la tercera persona que irromp a la vida de totes dues parelles. La tercera persona és la qui els fa adonar de la bombolla d’hipocresia dins la qual viuen.

És, doncs, una obra que admet més d’un nivell de lectura. I a més és divertidíssima. Els cinc actors de la companyia Apunta Teatre fan un treball molt digne i pulcre. Però també cal dir que en un teatre més gran, amb una clara separació entre l’escenari i les grades, el grau de complicitat amb l’espectador seria tot un altre. Poder veure els actors tan de prop (i gairebé tocar-los, jo estava a primera fila) resta perspectiva però suma complicitat. Tenim un planter d’actors joves i amb ganes de fer coses noves amb propostes com aquesta. Cal tenir en compte el nom d’Ivan Campillo, perquè és bo i perquè permet sortir del cercle viciós dels noms de sempre.

Així doncs, la recomano absolutament a tothom. Serveix tant de divertimento per un diumenge a la tarda com de bon teatre si voleu rumiar. I a més a més, amanit amb música clàssica molt ben triada per a cada ocasió (llevat de Carmen, que no sé per què s’associa a la infidelitat, quan a mi em sembla un símbol de la llibertat, però aquest és un altre tema). No us en penedireu. Jo crec que hi tornaré abans no s’acabi.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Alexei Volodin el dionisíac (?)

Intèrpret: Alexei Volodin, piano
Programa: 4 impromptu, Barcarola op. 60, Polonesa op. 61, 24 preludis op. 28 (Chopin)
Lloc: Auditori Pau Casals (Sant Salvador)
Data: 10 d’agost

Encapçalo l’apunt amb aquest títol estrany perquè em veig “obligada” a empassar-me una part de les paraules que vaig dir sobre Volodin a propòsit del darrer concert que va fer a Catalunya, el proppassat 21 de maig a l’Auditori de Barcelona. Les dues vegades que l’havia sentit, acompanyat d’orquestra, havia tocat Bach i Ratxmàninov, i de propina, sempre algun Chopin. En totes les seves execucions sempre hi havia vist un artista refinat, delicat, sensible; en una paraula, apol·lini. Semblava ben bé una ballarina. Però en aquest recital, magnífic, amb un programa integral de Chopin, Volodin va demostrar que pot deixar de banda la faceta apol·línia per convertir-se en el més arravatat dels pianistes. Com deia Giordano Bruno, no pot fer-se déu aquell que no és capaç de fer-se bèstia. Alexei Volodin va ser una bèstia al piano.

Em moria de ganes de sentir Volodin tocant Chopin, i el que vaig presenciar em va confirmar el que ja m’imaginava: que és el digne hereu de Maurizio Pollini com a intèrpret de Chopin. Chopin no és només un compositor endimoniadament difícil, sinó que requereix una manera, una sensibilitat especial per tocar-lo. No tots els grans pianistes en saben. Sense anar més lluny, Daniel Barenboim -el meu pianista preferit- no té ni idea de tocar Chopin. Chopin és foc i passió, sí, però no només això; també demana una gran habilitat i precisió a l’hora de fer perfectament intel·ligible cada nota, i la majoria de vegades són escales i arpegis múltiples a una velocitat supersònica. És a dir, cal tècnica, domini, passió, perícia i un toc especial que pocs pianistes tenen. Volodin ho té tot.

A la primera part, en què va interpretar els impromptus, la barcarola i la polonesa, fins i tot va resultar una mica brusc en algun moment, cosa que em tenia absolutament sorpresa per la idea que jo tenia de Volodin. Cal dir, a més a més, que estava asseguda a la fila quatre, amb la qual cosa el tenia a tocar i li veia les mans amb una claredat diàfana. L’agilitat amb què feia anar els dits i la manera com movia les mans per les tecles eren de vertigen. Però també és de justícia dir que l’acústica d’aquell auditori no era òptima, ja que el so hi sonava sec, i tots sabem que el piano de Chopin és absolutament expansiu. Aquest efecte es va notar sobretot a la primera part. A la segona, en què va tocar els 24 preludis op. 28, va deixar anar l’artilleria pesada, la seva càrrega virtuosística i emocional més íntima. Cada preludi té un aire diferent, i aquí és on vam poder veure, de manera alternada, el Volodin més apol·lini i el més dionisíac.

Com a colofó, ens va obsequiar amb tres propines de focs artificials. En primer lloc, la que ja havia sentit al concert de l’Auditori, el nocturn núm. 20, una peça íntima, etèria i sublim. El Volodin més apol·lini. En segon lloc, el vals núm. 7, op. 64 núm. 2, en la mateixa línia. I finalment, la gran polonesa per excel·lència, la núm. 6 op. 53, “Heroica”, on el Volodin més dionisíac es va descordar del tot i va estar absolutament pletòric i arravatador, i sense ni un deix de brusquedat. Es devia sentir molt còmode. Havia de marxar content de la vetllada. Va donar el millor d’ell mateix i ara només resta esperar que torni perquè ens faci vibrar novament.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

El principi d’Arquimedes

Títol: El principi d’Arquimedes
Autor i director: Josep Maria Miró
Intèrprets: Albert Ausellé, Roser Batalla, Rubén de Eguia, Santi Ricart
Lloc: Sala Beckett
Dates: del 3 al 29 de juliol

Com a colofó del festival Grec 2012, és una proposta més que bona. Amb aquesta obra, com amb d’altres, podem afirmar que el teatre català passa per un moment esplèndid, ja que es tracta d’una bona història, amb un argument que sembra el dubte i fa pensar, i una estructura que juga amb el temps d’una manera molt hàbil. Josep Maria Miró aconsegueix teixir una atmosfera embafadora que es va carregant a mesura que l’obra avança, amb anades endavant i endarrere en el temps, fins que al final, després d’uns fets que no queda clar si han tingut lloc o no, la tensió continguda esclata en ràbia i por.

Vaig quedar força impressionada de la manera de construir la història. Una història, que, ben mirat, és senzilla, trivial, que ens porta al mateix tema que Dubte, i en fa el mateix plantejament: el judici dels altres del comportament presumptament pederasta d’un professor/monitor. Els fets denunciats han tingut lloc realment? No ho sabem en cap moment, i no hi ha cap indici en el text o en l’actuació dels personatges que permeti pensar una cosa o la contrària. A partir d’aquí, l’autor només fa que jugar amb la por dels personatges. Tots fan suposicions, conjectures, hipòtesis del que podria haver passat. I a partir de les conjectures fan judicis. És una il·lustració de la societat contemporània, que jutja a partir d’hipòtesis no contrastades, de comentaris agafats al vol, perquè necessita tenir certeses, encara que siguin falses.

Als nostres dies, la pederàstia és un tema d’actualitat i s’està convertint en un tabú, ja que qualsevol acostament afectuós a un infant sembla que sigui susceptible de ser jutjat com a comportament pedòfil. Ens hem tornat paranoics? El text de Miró és una reflexió al voltant d’aquesta paranoia, exemplificada en el pare del nen, que no dubta d’anar a la piscina i posar el crit al cel perquè el monitor ha fet un petó al seu fill. Els altres no saben què creure. A partir d’aquí l’escalada de tensió continguda va creixent. Tots tenen coses a amagar i retrets a fer-se. El monitor no entén la reacció virulenta dels pares en contra d’ell i comença a agafar por.

El més interessant de l’obra és l’estructura narrativa. No és lineal sinó discontínua. Comença amb una escena que temporalment correspondria a la meitat de l’obra, i les altres escenes es van succeint de manera interrompuda, fent salts endavant i endarrere. L’inici i el final de cadascuna permeten que l’espectador les enllaci mentalment i que així es construeixi l’acció de l’obra linealment. És una tècnica fascinant que dóna moviment a l’obra, ja que, fet i fet, l’acció és gairebé inexistent. Pràcticament només és un combat dialèctic entre les històries i les posicions de cada personatge.

Escenogràficament, en un teatre tan petit com la Sala Beckett, s’aconsegueix un efecte mirall en girar l’escenari, ara cap a una grada, ara cap a l’altra. Per últim, cal lloar el treball dels actors, que interpreten llurs personatges amb gran versemblança. Fan partícip l’espectador de les seves angoixes i els seus dubtes. En un teatre petit i amb pocs recursos escènics, aconsegueixen que tot sigui molt més gran. I és que el que és gran és el text i tots els interrogants que planteja.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Aida

Títol: Aida
Autor: Giuseppe Verdi
Llibret: Antonio Ghislanzoni
Repartiment: Sondra Radvanovsky, Ildiko Komlosi, Marcello Giordani, Joan Pons, Vitalij Kowaljow, Stefano Palatchi. Cor i orquestra del Gran Teatre del Liceu
Director: Renato Palumbo
Lloc: Gran Teatre del Liceu
Data: 21 de juliol

Aquesta Aida esplèndida com a colofó de la temporada i la programació de la que ve fan pensar que el Liceu no nota la crisi. M’atreveixo a dir que ha estat la millor òpera que hi hem vist enguany. Una funció rodona a tots els nivells: vocal, instrumental i escenogràfic. A vegades penso què hauria passat si els decorats d’Aida de Mestres Cabanes també s’haguessin cremat en el darrer incendi del Liceu. Veuríem una Aida de Bieito o de Carsen ambientada en una nau espacial, per exemple, o una mena de Stargate? D’una banda, és una sort que no hi haguem de pensar. De l’altra, no entenc per què aquesta òpera és escenogràficament intocable i la resta no.

Divagacions a banda, el repartiment d’aquesta Aida va ser absolutament estel·lar. En el paper titular debutava la soprano americana Sondra Radvanovsky, un prodigi de veu i de temperament, una autèntica soprano verdiana. El timbre és fosc, ple i molt atractiu, dóna pes i veracitat al personatge. L’emissió és neta i la manera de cantar és tan perfecta, que no li sabem trobar cap característica especial, perquè s’acobla com un guant al personatge. Filant molt prim, només es podria dir que li falta domini del pianíssim, ja que especialment en el registre agut sembla que la veu se li hagi de trencar. Però això no desmereix gens la força i el temperament d’una gran veu verdiana, digna hereva de la Callas. Sens dubte, va ser l’estrella i la revelació de la nit.

Ildiko Komlosi va fer una Amneris magnífica, amb força i personalitat. Físicament, semblava ben bé Elizabeth Taylor fent de Cleopatra. La veu de Komlosi és clara i avellutada i té uns greus molt potents. Em va recordar molt Dolora Zajick, l’última Amneris que havia vist. Fa molt creïble el personatge i la seva apoteosi va ser l’escena del quart acte. Marcello Giordani, que havia vist a Cavalleria rusticana, va fer patir una mica a l’ària del primer acte. La veu està ben projectada i té uns aguts esplendorosos, però no té aquella tècnica perfecta que fa l’efecte que la veu sigui a prova de bomba. Malgrat això, la veu és càlida i desprèn passió, cosa que el va convertir en un Radames esplèndid.

I per acabar, Joan Pons, en la seva darrera funció operística. L’havia vist feia dos mesos fent Adriana Lecouvreur, i em va agradar molt però se li notaven els anys. Ara, en canvi, com a Amonasro va estar pletòric, infonent autoritat i temor, tant als enemics com a la seva filla Aida. Pons es retira deixant un regust de mel a la boca de tots els liceistes.

També cal parlar de l’orquestra i del cor. El cor ja fa temps que funciona molt bé, però la gran sorpresa va ser l’orquestra. Habitualment quan toca òperes alemanyes (Wagner o Strauss, principalment), sona molt bé, potser perquè vénen directors millors i més coneixedors del repertori; en canvi, quan toca òperes italianes sembla més aviat una orquestra de festa major. En aquesta Aida va haver-hi un tomb important i Renato Palumbo va saber treure un gran so de l’orquestra per interpretar aquesta òpera tan monumental.

Així doncs, el Liceu clou la temporada 2011-2012 d’una manera, millor impossible, parafrasejant el títol de la pel·lícula. Així se’ns farà més curta l’espera per la propera temporada, que s’obre l’1 de setembre amb el Festival Bayreuth a Barcelona, que portarà la companyia sencera al Liceu per interpretar-hi tres òperes: Lohengrin, Der Fliegende Holländer i Tristan und Isolde.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Dubte

Títol: Dubte
Autor: John Patrick Shanley
Traductor: Joan Sellent
Direcció: Sílvia Munt
Intèrprets: Rosa Maria Sardà, Ramon Madaula, Mar Ulldemolins, Nora Navas
Lloc: Teatre Poliorama
Dates: de l’1 al 29 de juliol

És la mateixa obra de la qual es va fer una pel·lícula el 2008 dirigida pel mateix Shanley i protagonitzada per Meryl Streep i Philip Seymour Hoffman. Tal com diu el títol, és una obra que sembra el dubte sobre el fet al voltant del qual gira la història: la presumpta actitud pederasta d’un capellà que fa classe en una escola religiosa de Nova York als anys ’60. L’argument planteja un dilema entre els caràcters dels dos protagonistes: d’una banda, el capellà bona persona que vol que els nens s’ho passin bé a l’escola (Madaula); de l’altra, la rectitud extrema de la monja que vol imposar mà de ferro a l’escola que dirigeix (Sardà).

És evident que el cinema té molts més recursos que el teatre, i és per això que als qui hem vist la pel·lícula, l’escenografia d’aquesta posada en escena ens ha semblat pobra. Al cinema s’hi veu el col·legi, els jardins, els nens, tot és més natural i hi ha una separació més clara d’ambients interiors i exteriors, però conscients que tot això no es pot traslladar al teatre, no pot ser objecte de crítica. Tot i que no sé si calia fer que tota l’obra transcorregués en un únic lloc: el despatx de la directora de l’escola. A vegades penso que els directors fan expressament minimalisme escenogràfic per ressaltar el text i que l’espectador no se’n distregui. Salvant totes les distàncies, és el mateix que va passar amb el Coriolà de Rigola.

Tot amb tot, és innegable que Dubte és teatre de text -el que a mi m’entusiasma-, de confrontació d’idees i de personatges. El presumpte tracte massa afectuós del capellà amb un nen negre, que és el que genera les enraonies i el dubte, posa en relleu una cosa que no fa gaire li vaig sentir dir a Yasmina Reza en una entrevista: que vivim a la civilització del comentari, on és més important allò que es diu que allò que es fa. Quan s’acaba l’obra, després de parlar molt i d’exposar tothom els seus arguments, no queda clar si el comportament del capellà denunciat per la directora s’ha produït efectivament o no.

El personatge que més dubtes té, que més fluctua i canvia de pensament al llarg de l’obra, perquè és el més sensible i més humà, és la monja jove (Ulldemolins), que vol creure’s el capellà i la directora alhora perquè tant els arguments de l’un com els de l’altre li semblen bons. De fet, els personatges de les dues monges recorden una mica l’Antígona i la Ismene de Sòfocles: Antígona, la dona segura de si mateixa, que té molt clar què ha de fer i que mai no dubta del que creu (la directora en cap moment no dubta de la culpabilitat del capellà); Ismene, la dona espantada que tem per la seva vida i no sap per on tirar. Els quatre personatges de l’obra, incloent-hi la mare del nen (Navas) són caràcters de pes, ben dibuixats, que quan interaccionen xoquen.

A nivell interpretatiu, som davant de quatre valors molt sòlids del teatre català. Sardà i Madaula broden els papers respectius. És una llàstima que no puguem veure la Sardà més sovint als escenaris catalans. Nora Navas va ser un descobriment per a mi, ja que no havia vist res del que ha fet (tampoc no he vist Pa negre). I Mar Ulldemolins es va confirmant com una actriu jove i bona, que estic segura que encara n’ha de donar molt més del que ha donat. Sílvia Munt ha optat per un muntatge auster, on l’enorme creu de fons que es va aprimant a mesura que avança l’obra, simbolitza l’assetjament social, no només al capellà, sinó a les clavegueres de l’Església catòlica.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari