La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Arxiu de la categoria: Sociolingüística

La “marginació” del castellà

Ahir llegia al diari Ara que un dels punts que el PP esgrimeix en contra de l’opció independentista per a Catalunya és que “la secessió dificultaria -encara més, segons els populars- la vida dels castellanoparlants” (a Catalunya, òbviament). Ja sé que tots els partits parlen amb eufemismes i que els ciutadans necessitem fer hermenèutica per entendre el que realment volen dir, però en aquest cas, aquest eufemisme és vacu, perquè, que potser pretendrien els senyors del PP que els castellanoparlants no se sentissin marginats a França, a Holanda o a Alemanya, per exemple (llevat que parlessin les llengües respectives oficials)?

Aquest pseudoargument cau pel seu propi pes. A mi m’agradaria que fos cert, i no per mania al castellà ni als castellanoparlants, sinó perquè una Catalunya independent, com a país normal, tindria el català com a única llengua oficial, la qual cosa comportaria que totes les televisions que emetessin des del territori nacional serien en català (qui volgués veure Telecinco o Antena3 podria posar-se un satèl·lit, és clar), els diaris també, l’Administració faria tots els papers exclusivament en català i, en definitiva, en una Catalunya estat, el català s’hauria de normalitzar com és normal el castellà a Espanya o el noruec a Noruega.

Si Espanya fos un país amb mentalitat federal, o bé les quatre llengües oficials ho serien arreu de l’estat, o bé en els territoris on es parlen llengües no castellanes, hi serien llengua oficial única. El bilingüisme és un gol immens que ens van colar amb la Constitució que tenim i que, atesa la manca de poder i de recursos del català per fer-se fort, el condemna a l’agonia i a la diglòssia permanent. A Bèlgica, el neerlandès és l’única llengua oficial a Flandes, i el francès ho és a Valònia. A Brussel·les, on són cooficials totes dues, acaba imperant la llei del més fort: el francès té un 85% de presència, enfront del 15% del neerlandès.

El català, cal recordar-ho, no és una llengua minoritària, sinó minoritzada. I comparteixo l’opinió que l’única manera de salvar-lo és aconseguir la independència d’una part del territori del qual és llengua pròpia. Al capdavall, tal com diu Josep M. Terricabras, és un fenomen únic al món que la llengua forana arraconi i escombri la pròpia. I tal com diu el savi August Rafanell, la feina del franquisme encara la percebem avui dia: que el castellà es vegi com a llengua normal a Catalunya.

Per cert, recomano enfervoridament l’apunt d’avui del blog de Toni Cucarella: Independentisme en castellà: matar el català a la irlandesa.

El dret a la ignorància

No m’agrada repetir-me sobre el tema, però la situació lingüística a Catalunya fa unes giragonses tan esperpèntiques i ja han corregut tants rius de tinta, que, personalment, també vull posar-hi el meu granet de sorra. Em refereixo, òbviament, a la interlocutòria que ha emès el TSJC sobre la demanda de tres famílies que viuen a Catalunya per escolaritzar llurs fills en castellà.

Els arguments a esgrimir són clars i diàfans. Tenint en compte que una llengua no s’aprèn només a l’escola sinó també en l’ambient en què cada persona es mou, és evident que inundats com estem de mitjans de comunicació en castellà, es fa absolutament imprescindible que la llengua vehicular única a l’escola a Catalunya sigui el català. També és evident que si ens parem a analitzar quines famílies seran les que demanin l’escolarització de llurs fills en castellà seran precisament aquelles que més necessitarien que ho fossin en català. Ho demanaran perquè la seva llengua familiar és el castellà i veuen el català com una nosa que cal treure’s del damunt com si d’una berruga es tractés. Diuen que és un dret constitucional que el castellà també sigui llengua vehicular a l’escola a Catalunya.

Ara bé, si ens centrem en els resultats, que al capdavall és el que compta, tots sabem que els nens i nenes que surten de l’escola catalana dominen igual de bé o de malament les dues llengües (teòricament, a la pràctica em sembla que dominen més el castellà, però ara això no ve a tomb). Puc posar-me jo mateixa com a exemple. Vaig néixer a Barcelona el 1976, de mare catalana i pare gallec, a casa sempre hem parlat en català, a l’escola vaig fer totes les matèries en català, tant a la primària com a la secundària, llevat de les assignatures de llengua i literatura castellanes i la d’anglès; sempre m’he relacionat amb tothom en català, i el resultat és que parlo, llegeixo i escric amb gran correcció tant el català com el castellà.

El que m’agradaria en aquest apunt, perquè tot el que pugui argumentar jo ja ho ha argumentat aquests dies gent que en sap més, és transmetre l’aportació de tres persones importants que s’han pronunciat sobre el tema en algun moment del passat, no en referència, doncs, a aquest fet puntual. En primer lloc, un article que el professor Xavier Sala-i-Martín va escriure el 20 de novembre de 2008 a propòsit del text que Xavier Solano, aleshores delegat de la Generalitat al Regne Unit, havia enviat al setmanari The Economist pel reportatge que havia fet carregant contra les autonomies a l’Estat espanyol. Em va venir al cap de seguida així que va esclatar l’afer de la interlocutòria del TSJC, ja que Sala hi argumenta que el català en cap cas no és obstacle per a ningú a l’escola. A la tertúlia d’avui de RAC1 ha reblat el clau tot dient que el català no podrà ser la llengua vehicular de l’escola amb normalitat fins que Catalunya no assoleixi la independència, perquè tots els estats defensen la seva llengua amb ungles i dents. Espanya també.

En segon lloc, una petita conversa que el professor Josep M. Terricabras va tenir amb una senyora castellanoparlant que vivia a Catalunya i que li va etzibar que el català no es podia declarar obligatori perquè cal deixar llibertat als ciutadans per triar la llengua en la qual volen expressar-se. Aleshores Terricabras, murri com és, li va respondre que ella quantes llengües parlava. La senyora li va dir que una i ell va reblar: “doncs així vostè no té cap llibertat per triar res; jo, en canvi, que parlo sis llengües, sí que tinc llibertat d’elecció”.

La darrera referència, un article que Quim Monzó va escriure fa molts anys a propòsit de les associacions i plataformes que en una època van sorgir en “defensa” del bilingüisme a Catalunya, tipus Asociación por la Tolerancia o Convivencia Cívica Catalana. Monzó argüia que, sota l’aparença de la defensa del bilingüisme, el que en realitat defensaven tota aquesta gent era el dret d’ignorar el català, perquè ells eren a Espanya, on l’idioma oficial és el castellà, i no se sentien ni obligats ni necessitats d’aprendre cap altra llengua. Però clar, en aquest cas tornem a ser al cap del carrer. Qui són els bilingües? Òbviament, els catalanoparlants. Però és estèril seguir parlant d’això. Com deia Giordano Bruno, per més que rentem el cap al ruc, seguirà igual de brut.

És natural el bilingüisme?

Ho he dit algun altre cop però ho repeteixo perquè no en quedi cap dubte. No sóc sociolingüista ni filòloga, però sí que m’apassiona la llengua, tinc curiositat i sóc observadora. Actualment a Catalunya està força estesa la creença que el bilingüisme és natural, saludable i enriquidor [per a tothom]. Es considera que és una riquesa comptar amb dues llengües oficials, a saber, català i espanyol, i que ser poliglot és un do que ningú no hauria de menystenir.

Espero que cada vegada hi hagi més persones que es despertin i posin aquest dogma en qüestió. Anem a pams. El bilingüisme és natural? Recordo que quan vaig estudiar sociolingüística a COU, em van explicar que no hi ha cap comunitat que sigui bilingüe per naturalesa, pel fet evident que no hi ha cap persona que pugui parlar en més d’una llengua alhora. Totes les persones tenim una única llengua materna, i això no obsta perquè més endavant puguem adquirir altres llengües i arribar-les a parlar amb el mateix grau de fluïdesa que la materna. El “bilingüisme” en una comunitat de parlants només hi arriba per dues vies: per la conquesta armada o bé per una pressió demogràfica que porta una altra llengua. No cal recordar que Catalunya ha patit els dos fenòmens.

El bilingüisme és saludable? Depèn de l’estatus de què gaudeixi cadascuna de les llengües. Si estan en estricta igualtat de condicions, ho seria. Posem per cas, si a Catalunya català i espanyol gaudissin d’un tracte idèntic en tots els àmbits, jo hi estaria d’acord. Això voldria dir remetre’ns novament a la sentència del TC sobre l’Estatut de 2006, en què es qüestionava l’obligació de saber el català i la preferència de la nostra llengua als mitjans de comunicació públics. Coses, d’altra banda, que haurien de ser òbvies per a qualsevol persona amb una capacitat racional mínima. En el marc espanyol, o bé les quatre llengües haurien de ser cooficials a tot l’estat, o bé a cada nació només hi hauria de ser oficial la llengua pròpia.

El bilingüisme és enriquidor? Expressat així, en abstracte, naturalment que sí. Ara bé, si ho extrapolem al cas de Catalunya, és evident que per als catalanoparlants és empobridor de la manera que ens el fan viure. Només cal fer un cop d’ull als canals de televisió que podem veure. Quants n’hi ha en català i quants en espanyol? Això per no parlar del cinema (que jo, personalment, prefereixo en versió original de totes totes, i per tant, no crido gaire o gens a favor del doblatge al català). A nivell de premsa cal reconèixer que s’ha fet un pas endavant molt important, amb les quatre grans capçaleres editades a Barcelona en català: Ara, El Punt Avui, La Vanguardia i El Periódico. Però què passa amb les publicacions periòdiques? I amb els jocs d’ordinador? I amb les sèries i pel·lícules en DVD? Res, que no som un país normal.

Mentre el català no sigui necessari per viure a Catalunya, no estarà normalitzat. Però cada vegada que es parla de l’obligació de conèixer la llengua de Catalunya, es trepitgen uns quants ulls de poll. Ens fa por demanar una cosa òbvia? Volem que el català sigui independent o residual, tot parafrasejant el president Pujol? Si continuem permetent que el català necessiti la crossa del castellà al costat per caminar, ho tenim molt pelut.

D’altra banda, per què hem de pensar que el bilingüisme ha d’ésser entre català i espanyol? Què passa amb els catalanoparlants que viuen a la Catalunya Nord? I amb els que viuen a L’Alguer? Llur bilingüisme no és amb l’espanyol sinó amb el francès i amb l’italià, respectivament. El català s’ha d’independitzar de qualsevol altra llengua, fer el seu camí, reivindicar i fer servir amb naturalitat les seves pròpies estructures sintàctiques, sense interferència de l’espanyol o de qualsevol altra llengua que pugui contaminar-lo.

Tot llegint les delicioses Converses filològiques que ens va llegar Pompeu Fabra, cito un text del mestre que encara avui, noranta anys més tard, segueix tan vigent com aleshores:

“[…] Perquè no es tracta pas d’escriure i de parlar amb correcció gramatical. Es tracta d’escriure i de parlar el català correctament -cosa sensiblement distinta. La primera aspiració és important. La segona ho és molt més. És sobretot la més positiva, la d’efectes més reals i transcendents. La correcció gramatical és una qüestió de l’ordre de la higiene. L’altra és una qüestió de pensament. Les llengües tenen un esperit, un geni, que en condiciona la morfologia i la sintaxi. Si podem tornar a la construcció correcta i autèntica, apareixerà l’esperit de la llengua.”

L’estat de la llengua

Ahir llegia un article -magnífic, com sempre- d’Albert Sánchez Piñol al diari Ara. Hi exposava el que molts pensem des de fa temps, i que Joan Solà no es cansava de repetir arreu: els catalanoparlants parlem un català molt empobrit, poc genuí i altament contaminat d’expressions castellanes, no traduïdes sinó directament calcades. És evident que així no podem anar bé de cap manera perquè les expressions, la sintaxi d’una llengua en són l’ànima, allò que la fa diferent de les altres del voltant. Denoten la cosmovisió dels parlants d’aquella llengua.

Ara bé, si tenim en compte l’àmbit en el qual ens movem, és molt difícil parlar un català genuí si no es fa des d’una militància conscient, com és, en part, el meu cas. Els nostres pares i avis deien “bussón” o “aiga”, però parlaven amb unes estructures sintàctiques catalanes. Per entendre’ns, feien servir els pronoms febles i gastaven frases fetes catalanes. Com pot ser que a dia d’avui, en què tots els nens s’escolaritzen en català i tenim una televisió, una ràdio i diversos diaris en català, es parli tant de castellà i un català tan castellanitzat?

Reconec que és una pregunta exasperant a la qual no tinc una resposta suficient ni satisfactòria. Hi ha diversos elements que han contribuït a aquest paroxisme actual. El primer, l’emigració dels anys ’60, que mai no ha quedat ben integrada a casa nostra, atès que quan va arribar, la llengua catalana era absolutament prohibida i amb l’arribada de la democràcia, no van creure que parlar la llengua de la terra que els havia acollit fos important ni tan sols necessari. Aquest fet va impulsar l’adveniment del bilingüisme mal entès a casa nostra, en virtut del qual els catalanoparlants som bilingües i els castellanoparlants, monolingües.

És cert els fills d’aquesta immigració s’han escolaritzat en democràcia i en català, però pel fet que en arribar es van concentrar a l’àrea metropolitana de Barcelona, van crear un macrogueto castellà que encara avui es manté viu, gràcies als mitjans de comunicació en castellà, que són absolutament majoritaris a Catalunya: ràdios, premsa i sobretot, canals de televisió, a banda del cinema i d’una part del teatre.

I nosaltres, catalanoparlants, que cada dia ens sentim més estranys a casa nostra, què podem fer per contrarestar aquesta situació de tanta desigualtat i inferioritat? Com bé diu en Sánchez Piñol, assolint un Estat propi que a base de lleis aconsegueixi rescabalar el català de tot el mal que se li ha infligit durant segles. I ja no parlo només de prohibicions, sinó de minar-lo lentament a través d’anar-lo castellanitzant. No puc entendre que les persones comencin una frase en català i l’acabin en castellà. Què els impel·leix a canviar de llengua? Que no s’adonen de com n’és de perniciós per al català, riure-li les gràcies al castellà?

Quan escolto la gent del PP o de C’s queixant-se de les dites multes lingüístiques amb una mala fe evident, no sé si riure o plorar. Diuen que Catalunya és bilingüe. Doncs jo responc: si Catalunya fos monolingüe en català, el castellà no desapareixiria pas del mapa, perquè té al seu darrere molts estats que el defensen com a llengua oficial. El català només ens té a nosaltres, i per jugar a la primera divisió lingüística, hauria de ser l’única llengua oficial a Catalunya, per estar en igualtat de condicions amb el castellà a la resta d’Espanya.

Com que això no passarà mai mentre Espanya sigui la que és, l’única solució és que Catalunya es doti d’un Estat propi. No és cap radicalisme. És pura supervivència. I com diuen Sánchez Piñol i també Xavier Roig, en això el nostre aliat principal és un PP com més radical millor, perquè així TOTS els catalans obrim els ulls al que realment és Espanya.

Postil·la final: espero que a Barcelona, amb un alcalde catalanista, a partir de l’any vinent tinguem un Grec plenament català.

La voluntat de ser i el poble d’Israel

Dimarts vaig anar a veure una pel·lícula israeliana, “El viatge del director de recursos humans”, basada en una novel·la d’Abraham B. Yehoshua, i un cop més, vaig pensar en l’enorme coratge, valentia i voluntat de ser del poble d’Israel en el tema lingüístic concretament. Un poble que fa seixanta anys va decidir i va ser capaç de desenterrar una llengua morta i convertir-la en idioma d’ús social, literari i oficial, no només em desperta una admiració immensa, sinó que ens hauria de servir de model als catalans per veure que no hi ha res perdut.

A casa nostra hi ha molts catalanoparlants que es desesperen de veure com el castellà s’escampa a Catalunya com una taca d’oli, acomboiat per tota mena de mitjans de comunicació i per un Estat fort dotat de recursos i de tentacles per expandir i imposar la seva llengua arreu. Jo mateixa alguns cops també caic en el desànim, però quan em passa això sempre penso en el miracle israelià: amb un Estat fort, amb recursos i amb voluntat de ser, van ressuscitar una llengua morta i enterrada i en menys de cinquanta anys es va convertir en un idioma tan normal com el de qualsevol altre Estat.

Per tant, fora els laments i el desànim, i a treballar per aconseguir el mateix estatus pel català a Catalunya que el de l’hebreu a Israel. Sé que se’m pot contraargumentar dient que Israel ha gaudit i segueix fent-ho, dels recursos econòmics que el seu benefactor, EEUU, li subministra, però no és menys cert que sense una voluntat de ferro no haurien arribat on són. Afortunadament, la situació del català no pot comparar-se de cap manera a la de l’hebreu amb anterioritat a la creació de l’Estat d’Israel, i és precisament això el que ens ha d’insuflar l’alè de la victòria, perquè no hi ha res perdut, però tampoc guanyat.

Cada dia es fa més palès que ens cal un Estat propi per a moltes coses, també per normalitzar el català definitivament, perquè sigui la llengua oficial única a Catalunya i puguem llegir les etiquetes de tots els productes en aquest idioma, perquè sigui oficial a la Unió Europea i els nostres europarlamentaris puguin parlar-lo amb la mateixa normalitat amb què els diputats de Dinamarca parlen en danès.

En la creació de l’Estat d’Israel hi va participar molta gent que no sabia ni un borrall d’hebreu, però la voluntat de ser era tan forta que, venint d’orígens molt diferents, el van aprendre i se’l van fer seu per sentir-se una comunitat unida. A casa nostra, el pretès bilingüisme sempre acaba esdevenint una trampa per fer avançar el castellà en detriment del català. Perquè és una evidència que en qualsevol lloc del món, una llengua avança perquè en recula una altra. Els humans no podem parlar més d’una llengua alhora, i quan optem per una o per una altra estem prenent partit per l’una o per l’altra. 

Ara bé, a Israel saben que el seu idioma és absolutament minoritari i per això ho retolen tot en hebreu i en anglès, per internacionalitzar-se. Aquesta és l’opció intel·ligent que adopten totes les llengües més o menys minoritàries. A casa nostra no. Cras error! Mentre creguem que el castellà és la nostra llengua d’internacionalització només farem recular el català i caurem irremeiablement en la diglòssia. L’anglès, lingua franca actual, no amenaça ni l’hebreu ni el català ni cap altra llengua minoritària, i per això és d’una importància vital que siguem absolutament bilingües, com ho són els israelians, els holandesos o els escandinaus, perquè l’anglès és el nostre passaport al món, i el món és llibertat.

La Vanguardia.cat

La Vanguardia és un diari dels més antics de Catalunya, el van fundar els germans Godó el 1881 com a canal d’expressió per als liberals, i ha arribat fins avui havent passat per vicissituds molt diverses, amb directors tan diferents com Miquel dels Sants Oliver o Luis de Galinsoga.

Que el proppassat 3 de maig tragués el seu primer número en català és tota una efemèride, pel que representa aquest diari a casa nostra. Una publicació de tarannà conservador, que es va arrenglerar claríssimament amb el franquisme i que sempre ha fet una aposta per mantenir l’statu quo, ara també surt en català. Això deu voler dir que l’statu quo a Catalunya està canviant i que s’està desplaçant cap a posicions nítidament catalanes.

Hi ha qui ha dit que si la normalització del català va venir de la mà de TV3 i Catalunya Ràdio en el camp dels mitjans audiovisuals, la normalització quant a premsa escrita ha vingut de la mà de La Vanguardia. Hi estic ben d’acord. Si bé és cert que El Periódico va treure l’edició en català el 1997 i que fa encara no mig any va començar el diari Ara, no és menys cert que el viratge lingüístic de La Vanguardia és titànic, perquè és el primer diari en vendes i en nombre de subscriptors a Catalunya.

Hi ha molta gent a casa nostra, catalans de tota la vida, que sempre han llegit aquest diari, i segurament sempre han trobat normal que fos d’expressió castellana. Ara, doncs, és el moment de conscienciar tota aquesta massa de població (que no és poca), que la llengua de Catalunya i del catalanisme és el català, que la diglòssia mental que encara pateixen molts és una anomalia a extingir. Penso, sobretot, que molts dels lectors de La Vanguardia són persones que per edat, s’han educat durant el franquisme i que, per tant, no han tingut l’oportunitat d’aprendre la llengua que parlen. En aquest sentit, precisament, La Vanguardia pot fer, i estic segura que farà, una tasca titànica, per aconseguir que els seus lectors catalanoparlants vagin familiaritzant-se amb el català escrit i que, amb el pas del temps, vagin agafant consciència de la normalitat de la seva llengua.

Independentment del color polític, La Vanguardia és un gran diari perquè està fet per bons periodistes i perquè compta amb articulistes de luxe com Pilar Rahola, Quim Monzó, Màrius Serra o Xavier Sala i Martín, entre molts d’altres. El canvi de xip mental que aquest fenomen provocarà en molta gent és importantíssim. Molt més del que pot semblar a priori. Potser sense saber-ho, el conde de Godó (també) està treballant per la independència!

Nuria Amat i el Premi Ramon Llull 2011

Déu n’hi do la tempesta que s’ha desfermat arran de la concessió del Premi Ramon Llull d’enguany a l’escriptora Nuria Amat! En primer lloc, he de dir que desconec la perícia narrativa d’aquesta escriptora, puix que no n’he llegit res, però m’agradaria fer un contrapunt a totes les opinions desfavorables a la concessió que se li ha fet del premi.

Fa uns anys jo també em tancava en banda i em negava a llegir res de cap escriptor amb les idees del qual no combregués, però a poc a poc em vaig adonar que això és una actitud pueril i estúpida, perquè un llibre de ficció no expressa les idees d’un escriptor, sinó que és una obra d’art on desplega la seva habilitat narrativa. Potser la literatura és més propícia a fer-ne judicis de valor que d’altres arts, perquè s’expressa amb paraules, però no ho veig diferent d’un quadre o d’una pel·lícula. Veiem o deixem de veure les pel·lícules de Schwarzenegger pel sol fet que sigui governador d’un Estat americà pel partit republicà? Ens agrada Fritz Lang només perquè va haver de fugir dels nazis cames ajudeu-me?

Els premis literaris -en principi- es donen a una obra escrita en un idioma concret. I en aquest cas m’interessa fer èmfasi en el tema de l’idioma, perquè és precisament el motiu pel qual s’ha vilipendiat, tant la guanyadora com el jurat del premi. Si la novel·la de Nuria Amat, escrita en català per la raó que sigui, és la millor de les que s’han presentat al premi, el jurat l’ha de rebutjar només perquè l’autora s’ha passat anys fent declaracions en contra de Catalunya? És més, no hauríem d’estar contents que per fi aquesta senyora hagi escrit un llibre en català?

Ahir escoltava Ernest Folch en una tertúlia radiofònica i argüia que el premi no se li podia donar a Amat perquè no és només un premi literari sinó que és el més ben dotat en llengua catalana i a més, és un referent a nivell de Països Catalans. No ho entenc. He llegit les bases del premi i enlloc no hi diu res d’això. És un premi destinat a la millor novel·la escrita en català que s’hi presenti. I prou.

Dit tot això, no combrego en res del que he sentit a dir a Nuria Amat fins ara, però això no la invalida perquè guanyi un premi literari en català. Si volem que el català es faci fort, el que cal és estimular-lo, especialment per via d’uns mitjans de comunicació, privats i públics, en català, potents. Això crearia un caldo de cultiu que estimularia fortament l’ús social del català. El dia que Nuria Amat publiqui un llibre d’assaig carregant en contra de la immersió lingüística, per exemple, jo seré la primera a criticar-la, però no puc fer-ho perquè hagi guanyat un premi literari en català.

Les llengües al Senat

Aquesta setmana hem assistit a un nou episodi d’esperança federal (espanyola) que, com és habitual, s’ha convertit en desesperació. Estic parlant de les sessions del Senat d’aquests dies proppassats, en les quals cada senador va poder emprar la seva llengua pròpia, és a dir, qualsevol de les quatre que són oficials a l’Estat.

La primera cosa que es va esgrimir, com sempre, és el cost de les traduccions. Mariano Rajoy va dir que això no passa a cap país normal. Com es coneix que els polítics espanyols no viatgen, i no només perquè el president del govern central no parli cap altra llengua que la seva (!), sinó perquè en països federals de debò com Bèlgica o Suïssa, si no calen auriculars, és perquè els parlamentaris coneixen les altres llengües del seu Estat.

Potser si Espanya fos un Estat federal de debò, cofoia de tenir un patrimoni cultural tan ric, exhibint-lo a l’exterior, jo no seria independentista. I no per ser independentista he deixat d’alegrar-me del que he vist al Senat aquests dies. És meravellós sentir els nostres senadors en català, els bascos i navarresos en èuscar, els gallecs en gallec, i la resta amb auriculars posats per escoltar les traduccions dels discursos. Contràriament al que pensa el Sr. Rajoy, veure aquestes imatges em produeix la sensació que Espanya és Europa, que es normalitza, que entén les diferències. Però no ens enganyem: és un miratge.

Mentrestant hem d’aguantar la pluja de retrets de tots els membres del PP. Alícia Sánchez-Camacho, fent gala d’una barra sideral, diu que no pensa parlar en català al Senat, i en canvi, no té cap problema per parlar en castellà al Parlament de Catalunya (?). Ella adduirà la legalitat vigent per acollir-se a aquesta actitud tan mesella. I no li falta raó: mentre que a Catalunya el català és cooficial amb el castellà, a les autonomies sense llengua pròpia, l’únic idioma oficial és el castellà. Aquest és el veritable gol lingüístic que ens van colar durant la Transició. Perquè català, èuscar i gallec estiguessin en igualtat de condicions amb el castellà, s’hauria pogut optar entre dues opcions: o bé declarar les quatre llengües oficials a tot l’Estat, o bé declarar el català com a llengua oficial única a Catalunya (i les altres als seus territoris) i el castellà a la resta de l’Estat. Però ens van encolomar una cooficialitat que només fa que beneficiar el castellà per molts motius: perquè és una llengua amb molts més parlants, amb molts Estats que la defensen i la promocionen (Espanya i tota l’Amèrica Llatina), i perquè l’allau immigratòria dels anys ’50 i ’60 procedent d’Espanya va suposar una irrupció fins aleshores desconeguda de castellanoparlants a Catalunya.

Avui el conseller Mascarell diu que el català mai no havia gaudit de tanta salut com ara, però ell que és historiador, sap que durant la II República hi havia tot un estol de publicacions periòdiques en català (La Veu de Catalunya, La Publicitat, El Matí, Mirador, El Be Negre, L’Esquella de la Torratxa, etc.), mentre que ara tenim una invasió de televisions espanyoles que emeten continguts espanyols en castellà, i que formen l’imaginari col·lectiu de moltes llars catalanes. 

La cooficialitat de català i castellà no fa altra cosa que relegar la llengua feble a la invisibilitat en molts àmbits, sense anar més lluny, l’etiquetatge dels productes. Aquesta invisibilitat, Espanya la voldria completa, i les reaccions davant el que ha passat al Senat aquesta setmana en són un símptoma ben clar. Però a mi se m’acudeix una pregunta: si Zapatero parlés anglès no li caldrien traductors quan surt d’Espanya (si no és per anar a l’Amèrica Llatina, clar), i amb això ens estalviaríem uns quants diners, oi? 

El Tribunal Suprem i la immersió lingüística

La setmana passada vam saber que el Tribunal Suprem espanyol havia donat la raó a tres pares que havien reclamat a les escoles dels seus fills que el castellà fos la llengua vehicular de l’ensenyament. Com a conseqüència d’una resolució que donava resposta a tres casos aïllats, ara tenim posat en dubte tot el sistema d’immersió lingüística, atès que la sentència emesa diu que el castellà també ha de poder ser llengua vehicular en l’ensenyament a Catalunya.

Ara per ara, tant CiU com PSC han minimitzat la sentència adduint que només es refereix a tres casos puntuals. Però això no és així, i si no ho veuen és, o bé per ignorància, o bé per mala fe, i no sé quina de les dues és pitjor. El fet que la sentència digui que el castellà té el mateix dret que el català a ser llengua vehicular a l’escola té un sentit general i no particular. A partir d’ara qualsevol pare que reclami aquest dret, tindrà la llei de part seva per fer-lo valdre, i això és molt preocupant.

A Catalunya tothom sense excepció sap que el terreny no és neutre i que el català està en inferioritat de condicions respecte el castellà. Als qui voldrien que el català desaparegués del mapa per dissolució els molesta que a l’Administració i a l’escola sigui la llengua hegemònica. No ho poden tolerar de cap manera, per això s’hi rebel·len. Aleshores apel·len a la llibertat d’elecció de llengua tant a l’hora d’adreçar-se a l’Administració com a l’hora d’escolaritzar un infant. En cas que això fos així, què implicaria? Qui voldria que el seu fill s’escolaritzés en castellà? Naturalment, aquells que són castellanoparlants i que no volen que els seus fills aprenguin el català, pels motius que sigui -i que tots podem intuir.

Qualsevol persona amb dos dits de front no s’oposaria a la immersió, ja que és precisament l’únic sistema que garanteix que tots els joves que han fet l’escolarització a Catalunya dominin “perfectament” (siguem optimistes) català i castellà, especialment aquells que són de famílies castellanoparlants tot l’ambient dels quals és en castellà: família, amics, consum cultural, oci, etc. Aquests serien els qui voldrien fer l’escolarització en castellà? Aleshores no ens enganyem: els pares que volen això -i els polítics que els acomboien- no reclamen el dret de decidir l’idioma que fan servir. Ras i curt, reclamen el dret a la ignorància. A ignorar la llengua pròpia del país on viuen.

Al nou govern català se li gira molta feina en molts fronts, també en el de la política lingüística que, per cert, passa a dependre del Departament de Cultura. No pot tolerar que el català vagi reculant d’aquesta manera tan preocupant. Caldria aplicar mesures molt dràstiques i no sé si cap polític tindrà coratge per fer-ho. Però si Mas ha entrat a la Generalitat brandant l’estendard de l’excel·lència, no es pot deixar trepitjar d’aquesta manera. Tal com deia el sociolingüista F. Xavier Vila i Moreno en un brillant article al diari Ara el divendres passat, “[Artur Mas] pretén perseguir l’excel·lència i li imposen el dret a la ignorància”. No volen arguments, usen la força.

Per normalitzar el català hem d’aprendre… l’anglès

Aquest dimarts vaig llegir al diari Ara un article d’Anna Grau, escrit amb una cruesa excessiva, però amb el qual estic força d’acord. Tot i que no del tot, atès que no em resigno a pensar que el català ja mai més no podrà tornar a ser la llengua normal de Catalunya, la llengua de comunicació i d’ús social majoritari. Sempre poso com a exemple el cas de l’hebreu a Israel: quan es va fundar l’estat d’Israel, el 1948, l’hebreu era una llengua morta i enterrada que no parlava ningú des de feia gairebé dos mil anys, i en poques dècades es va convertir en la llengua oficial i normal del país, en un idioma de prestigi que ha anat generant una literatura ben interessant (David Grossman, Batya Gur, Amos Oz, etc.).

Però no vull treure suc d’aquesta espina que els catalanoparlants duem clavada amb més o menys intensitat, sinó del paràgraf final de l’article, quan parla de la roda de premsa que va fer el Vicepresident Carod-Rovira a Nova York. Després d’haver-la feta en català, els periodistes locals li van demanar de fer-la en castellà per tal que tothom (!) la pogués entendre, i el Vicepresident s’hi va negar. Aleshores, com a solució salomònica (o això es pensaven els novaiorquesos), li van demanar de fer-la en anglès, cosa que va deixar Carod en evidència, perquè no el sap parlar.

Dies més tard, a través d’un dels múltiples cables de Wikileaks, hem sabut que el cònsol d’Estats Units a Barcelona s’estranya que nomenin com a màxim responsable de la Generalitat en afers exteriors algú que no parla l’anglès.

No em cansaré mai de repetir el que és una evidència però que molts no volen veure: els catalans necessitem internacionalitzar la nostra causa, i això només ho podrem fer a través de l’anglès. Mentre no prioritzem l’anglès -i d’altres idiomes- de manera absoluta, mai no ens prendran seriosament enlloc. El que passa és que en l’imaginari col·lectiu d’un poble sotmès de fa tants anys com el nostre, encara hi ha molt arrelada la idea que el castellà és l’idioma que ens permet anar pel món, perquè és internacional i el parla molta gent. I així estem fent el joc a Espanya, que ens vol sotmesos a tots els nivells.

Dominar l’anglès no és una necessitat laboral per a uns pocs o un divertiment per a alguns altres, sinó una necessitat vital col·lectiva per sobreviure com a poble. Hauria de ser obligatori per llei tenir un bon coneixement d’anglès. Parlar, llegir i entendre l’anglès és una de les portes que ens obre el camí cap a la llibertat, perquè suposa ser menys dependents del castellà.

En cap cas no es tracta de menystenir el castellà, sinó de contemplar l’anglès com una llengua que tots els catalans poguéssim parlar amb facilitat. El català, com l’holandès, com el noruec o com el danès -només per posar-ne alguns exemples- és una llengua “minoritària” que necessita una llengua forta al costat per poder accedir al món. I aquesta llengua, sens dubte, ha de ser l’anglès. Mentre ho sigui el castellà, voldrà dir que patim la síndrome de l’esclau, aquella que no ens permet adonar-nos que tenim una cotilla mental que no ens deixa saltar més enllà de la tanca. I el món és molt gran i s’expressa en anglès.

Per què estic en contra del doblatge

Fa temps que volia escriure aquest apunt, però no m’he decidit a fer-ho fins ara. Fa uns dies vaig veure una tertúlia d’ “Els Matins” on el meu admiradíssim Manuel Cuyàs, cinèfil reconegut, feia una defensa a capa i espasa del doblatge. Tot i que entenc els seus arguments, no puc compartir-los.

Cuyàs es va pronunciar a favor de la llei del cinema, que obliga a doblar al català la meitat de còpies de les pel·lícules de les quals ens n’arribin més de catorze. Els qui em coneixen una mica saben que no sóc d’aquells hipòcrites que s’escuden en la versió original per obviar el problema que pateix el cinema en català, però crec fermament que la versió original subtitulada hauria de ser la norma, i el doblatge, una excepció estranya per a casos molt puntuals.

Cuyàs adduïa que de la mateixa manera que quan anem al teatre a veure-hi Shakespeare, l’escoltem en traducció catalana amb actors que diuen el text català, el cinema també és natural veure’l en la versió que els actors de doblatge fan dels diàlegs dels actors-personatges originals. La veritat és que jo ho veig totalment diferent. En una obra de teatre, la traducció es fa a priori, i tant la podem llegir en forma de text dramàtic com veure representada en forma d’obra de teatre. Els actors que interpreten Shakespeare (o Txèkhov o Molière), parlen en català perquè diuen un text que ja està traduït prèviament. Al cinema, en canvi, el procés és ben diferent: es fa emmudir la banda sonora original de la pel·lícula, i a les imatges s’hi sobreposa una banda sonora nova, interpretada per actors de doblatge que fan els personatges de la pel·lícula. Què vol dir això? Doncs que la feina dels actors només la podem valorar a mitges, perquè només en veiem el moviment escènic, però no els sentim la veu, no sabem quin accent tenen, com declamen, fins a quin punt se saben posar dins la pell del personatge al qual donen vida. És per tots aquests motius que no té res a veure el doblatge en el cinema i les obres de teatre traduïdes.

Cuyàs afirmava també que al cinema no s’hi va a aprendre idiomes, sinó que el que interessa és que s’escolti en català. Doncs bé, els motius que acabo d’esgrimir no van pas en la línia d’aprenentatge d’idiomes, sinó de la manera de copsar la interpretació escènica dels actors, que a través del doblatge l’espectador veu mutilada en un 50%. És clar que veure una pel·lícula doblada és molt més còmode per a l’espectador, però també penso que és una comoditat excessiva per als actors de doblatge, que ja tenen el model fet i només l’han de versionar. Els actors bons han de demostrar que ho són fent interpretacions integrals, és a dir, de veu i de cos. El “problema” que tenim a casa nostra és que comptem amb actors de doblatge boníssims, i entre això i la tradició, costarà desempallegar-se del doblatge, però com la majoria de països arreu del món civilitzat, ho hem de fer. A més a més, també ens servirà per aprendre idiomes i tot el que es diu habitualment. Però per damunt de tot, es tracta de percebre i valorar la feina dels actors en la seva integritat.

Joan Solà i el conflicte lingüístic

Dimecres proppassat vaig sentir-me molt apesarada per la pèrdua del nostre filòleg de referència, Joan Solà. No sóc filòloga ni he llegit sencer cap dels seus llibres (en llegia fidelment els articles que publicava al suplement de cultura de l’Avui), però la meva preocupació vers la llengua em va fer sentir òrfena d’haver perdut un dels nostres puntals principals, i no tan sols com a lingüista, sinó també com a ciutadà i com a català.

TV3, encertadament, va posar en un lloc ben visible de la pàgina del 3alacarta, el vídeo de l’entrevista que li va fer Albert Om el juliol de l’any passat, arran de la concessió recent del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, i, sobretot, del discurs que havia pronunciat al Parlament de Catalunya. Era la primera personalitat no política que hi parlava. En aquesta entrevista, Albert Om va fer esment que abans de de dir cap paraula, els tres diputats de Ciudadanos van abandonar la sala. Sense comentaris.

El professor Solà va treure un tema que sempre s’amaga i que jo veig ben palpable a casa nostra. Allò que les ments benpensants diuen “aquí no hi ha conflicte lingüístic”. Sempre que sento aquesta bajanada penso, “com que no?, que no surten al carrer aquests qui ho diuen?”. Em va agradar i fins i tot em va alleujar que en Solà pensés el mateix que una servidora. Als catalans ens encanta interpretar el conte del rei que anava despullat.

Per què hem d’amagar el conflicte? Quins interessos espuris hi ha al darrere? No sóc sociolingüista, però em sembla que el bilingüisme equilibrat és impossible perquè no hi ha persones bilingües, cadascú té la seva llengua materna. Una altra cosa és que vulguem aprendre idiomes per internacionalitzar-nos, però això no té res a veure amb tenir el català vedat en força àmbits importants de la vida. Per què no puc llegir cap revista d’informàtica o del cor en català? Per què no puc llegir el prospecte d’un medicament en català? Per què no puc triar entre una àmplia oferta de canals televisius en català? I així podríem continuar. El bilingüisme, que em sembla força improbable, vol dir anar al 50% en tot, en tot, senyors del PP! No sé com gosen impugnar aquests, ara, els reglaments municipals dels ajuntaments catalans. Suposo que voldrien arrencar la frase que el català és la llengua pròpia de Catalunya.

El conflicte, si no hi és, és perquè els catalanoparlants acotem sempre el cap, després de 300 anys de submissió al poder espanyol, que ens ha rentat el cervell però que sembla que no se n’ha sortit del tot. En un article de fa uns mesos, Patrícia Gabancho deia que la introducció d’una llengua en un territori on no li és pròpia ve propiciada per dos factors: o bé una conquesta militar, o bé un canvi demogràfic en forma d’immigració massiva. L’escriptora concloïa que a Catalunya s’havien donat els dos factors, primer la conquesta militar i després la immigració. Però els catalans encara resistim perquè no volem deixar morir la nostra llengua. Ara bé, hem de ser molt conscients que estem en una situació en la qual, si no la defensem a capa i espasa, no ens en sortirem, perquè el terreny no és pla, sinó que fa baixada a favor de la llengua poderosa (Solà dixit) i la nostra llengua té les de perdre. Però és clar, arribarà un dia que estarem tips de demanar als catalans que siguin militants les 24 hores del dia.

Com es podria resoldre això? Amb un Estat propi on la llengua oficial única fos el català. No dic que l’endemà mateix tot fossin flors i violes, però de mica en mica s’aniria normalitzant. Em nego a resignar-me al fet que el català acabarà desapareixent. Sempre que escolto això penso en el miracle de l’hebreu: l’Estat d’Israel, amb voluntat i diners, va aconseguir revifar una llengua morta i convertir-la en llengua oficial, literària i d’ús social. Per tant, el dia que ens decidim a dir les coses pel seu nom i a posar remei a la malaltia, no dubteu que el català reflorirà.

Les llengües d’un estat federal

Acabo de tornar d’un viatge a Flandes. Faré un mínim de tres apunts sobre temes diferents a propòsit de tot allò que hi he vist i que es pot comparar d’alguna manera amb la situació sociopoliticolingüística de casa nostra. Pel que fa a la llengua, si es vol, hom pot dir que en sóc una maniàtica en general, i en particular, del català. Cada vegada que viatjo en un país estranger m’adono i em lamento del fet que el català no pot gaudir a Catalunya de l’estatus que tenen el noruec a Noruega o el neerlandès als Països Baixos, per exemple.

Amb la Constitució (espanyola) a la mà, a Catalunya, País Valencià i les Illes Balears hi són oficials el català i el castellà; al País Basc i Navarra, l’èuscar i el castellà; a Galícia, el gallec i el castellà, i a la resta de comunitats autònomes, tan sols el castellà, inclosa la capital de l’Estat, Madrid. A Bèlgica hi ha tres idiomes oficials: el francès, el neerlandès i l’alemany. El primer és oficial a Valònia i a Brussel·les capital, el segon ho és a Flandes i a Brussel·les capital, i el tercer ho és en una petita regió que fa frontera amb Alemanya, i que compta amb 71.000 parlants. No conec prou la situació de l’alemany a Bèlgica per parlar-ne, per tant, parlaré de la situació de les altres dues llengües.

Si extrapoléssim la situació lingüística de Bèlgica a Espanya, la cosa quedaria així: a Catalunya, País Valencià i les Illes, el català seria la llengua oficial (única); al País Basc i a Navarra, l’èuscar; a Galícia, el gallec, a la resta de l’estat, el castellà, amb l’excepció de Madrid capital, on serien oficials les quatre llengües. La veritat és que aquest mapa lingüístic és artificial en el sentit literal del terme: és antinatural, a més d’artificiós. La diferència entre Bèlgica i Espanya és la gènesi d’ambdós estats. Mentre que la creació de Bèlgica es va fer el 1830 en un acord entre les potències europees per tal d’evitar l’expansió d’Holanda o de França, Espanya és un estat de matriu castellana que per un procés de conquesta i colonització s’ha apoderat de tots els territoris que ha pogut. Bèlgica és allò que se’n diu un estat-tap, ço és, un artifici politicoadministratiu sense connotacions identitàries, mentre que Espanya és simplement l’expansió de Castella, un estat ple d’història i d’identitat.

La qüestió és que en l’actualitat, qualsevol ciutadà belga es pot adreçar a l’administració central (federal) en qualsevol de les llengües oficials del país (m’imagino que en alemany també), perquè a la capital hi són cooficials el francès i el neerlandès, en igualtat absoluta de condicions. Certament, hi ha coses que allà són bilingües i que a Catalunya només són en català, com ara el nom de les estacions de metro, autobús i tren. Ara bé, no és menys cert que tots els productes de consum van etiquetats també en totes dues llengües, des de l’aigua mineral fins als medicaments, que en aquest cas, el prospecte va escrit en francès, neerlandès i alemany. Realment, a Brussel·les hom té la impressió que les dues llengües estan en igualtat absoluta de condicions i que no n’hi ha una que predomini per damunt de l’altra.

Ara bé, quan sortim de la zona bilingüe i entrem a Flandes, on vaig anar jo, tot està retolat únicament en neerlandès. Els productes de consum segueixen etiquetats en ambdues llengües perquè es distribueixen per tot el país, però la retolació dels comerços o la carta dels restaurants, per exemple, són únicament en neerlandès, atès que a Flandes el francès no hi és oficial. Fins i tot quan agafem un tren que passa per diverses regions, a la zona de Brussel·les anuncia les estacions en francès i en neerlandès, i així que entra a Flandes, ho fa únicament en neerlandès. M’imagino que quan entra a Valònia ho deu fer només en francès.

Pel que fa a l’escola, mentre que a Flandes els nens hi estudien en neerlandès però a més a més hi aprenen el francès, l’anglès i l’alemany, a Valònia l’ensenyament és únicament en francès, amb poques hores d’altres idiomes, amb la qual cosa els estudiants flamencs dominen quatre idiomes mentre que els valons només saben el francès. I és que els pobles que són conscients de l’estretor de les fronteres del seu idioma són els més interessats a parlar-ne d’altres, principalment l’anglès, per poder-se fer entendre i viatjar i conèixer món. Negar-se a dominar més llengües que la pròpia, o no considerar-ho prioritari, és propi d’una mentalitat colonial.

Després de tot el que he vist a Bèlgica em pregunto: per què fa tanta por que el català sigui l’única llengua oficial a Catalunya? Pel que he dit abans, és clar: perquè l’estat espanyol té mentalitat colonial, igual que el francès. Però veure que a Bèlgica és possible i no suposa cap problema (i penso en l’etiquetatge, que aquí es veu com una catàstrofe haver d’etiquetar els productes en català), fa pensar que en cap estat no hauria de suposar un problema, el fet que no hi hagi d’haver un mateix idioma oficial a tot el territori i d’altres, de segona fila, cooficials amb l’important de debò, en parts del territori. Segueixo pensant que el català hauria de ser l’única llengua oficial a Catalunya, però ara que he vist Bèlgica, penso que és possible i factible, i que no és pas demanar la lluna en un cove, sinó la dignitat que el català es mereix.

La salut del català (un altre cop)

Ahir a TV3 es va fer l’enèsim debat sobre la salut del català, al programa Els Matins. Heus-ne ací el vídeo

Entre els convidats hi havia un dels meus filòlegs preferits, l’Albert Pla Nualart, que va posar els punts sobre les is un cop més. Al costat hi tenia una senyora castellanoparlant que donava uns arguments que no es podien rebatre: la Constitució espanyola consagra el deure de conèixer el castellà però només el dret de fer servir el català a Catalunya. Ens podem enfadar, però té raó. Per això l’Estatut intentava equiparar aquesta discriminació, fent obligatori el coneixement del català a Catalunya. Aleshores aquesta senyora va dir que això no era lògic perquè el castellà és la llengua de l’Estat (l’única, deu pensar, m’imagino) i per això les altres, les “llengües vernacles” (sic), no es poden imposar, perquè és anticonstitucional.

Per què la paraula ‘imposició’ sona agressiva quan ve de la Generalitat i no quan la fa l’Estat central? Doncs precisament per això: perquè si una imposició ve d’un Estat, no es qüestiona sinó que s’accepta com a normal. En canvi, si una imposició del mateix tipus ve d’un parlament “autonòmic” (o regional, segons molts), és un atemptat a la llibertat. Aquesta tesi es gira automàticament contra l’opció del federalisme, i en canvi, dóna ales a l’independentisme. Per què volem un Estat? Per protegir el català, per convertir-lo en una llengua de primera, com el castellà ho és a Madrid i el francès a París (tal com va argumentar en Pla Nualart).

El bilingüisme, com el federalisme, és una utopia, a banda de ser un concepte antinatural. No hi ha cap persona bilingüe. Tothom té una llengua materna i després, durant l’etapa escolar, en pot anar aprenent d’altres, però que mai no considerararà com a seves, encara que les domini com la materna.

Hi ha qui es queixa (com aquesta senyora del vídeo) que l’Administració catalana és monolingüe. Només faltaria, que després d’estar envaïts pel castellà per terra, mar i aire, no poguéssim tenir una illa de llibertat! Així i tot, m’agradaria saber si no et pots adreçar a l’Administració de la Generalitat en castellà, perquè si, com diu la Constitució, és un deure conèixer-lo, com podem pensar que no t’atenen en castellà? La prova és que a les oposicions per accedir al cos funcionarial de la Generalitat hi ha el requisit del nivell C del català, però no hi ha cap requisit de castellà, perquè es dóna per descomptat que qualsevol persona amb la nacionalitat espanyola ja té aquest nivell en castellà.

Creure o decidir

Durant tota aquesta setmana hem assistit a una batalla semàntica de nivell escàs però que amagava molts continguts al darrere, el principal dels quals és la por. Em refereixo a la prevenció del PSC per acostar-se al verb ‘decidir’ en termes polítics. Per què no volen decidir? Prefereixen que algú altre decideixi per ells? Doncs a jutjar pel que diu el seu eslògan, ‘segueixo creient’, em sembla que sí.

Si fem un cop d’ull al DIEC, ens adonem que ‘decidir’ vol dir ‘prendre el partit definitiu de fer quelcom’. Per contra, una de les accepcions més nostrades de ‘creure’ és, senzillament, ‘obeir’. En el català de tota la vida, els pares sempre han dit als seus fills que han de creure, comminant-los a obeir el que ells els diguin, perquè són els seus pares, són més grans i tenen més experiència. El PSC, doncs, no vol decidir; vol creure.

Si ens mirem ‘creure’ en una altra accepció, vol dir creure en una divinitat. Quina és la divinitat en què creu un partit poc amic de la religió (catòlica)? La primera vegada que vaig llegir l’eslògan, instintivament vaig pensar en una pregària religiosa. No sé si aquesta és exactament la reacció que pretenen causar en els destinataris de la frase, però aquestes dues paraules soles, sense afegir-hi res més, tenen aquesta ressonància.

Semàntica a banda, tots sabem què incomoda el PSC de la paraula ‘decidir’: les connotacions que té amb l’onada sobiranista i amb CiU, i sobretot, la foto de l’endemà a El País i a El Mundo. Per què no ho diuen? Per què no diuen el que creuen? Per què s’han d’amagar en subterfugis barats?