La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

El Ballet Nacional de Polònia i la música pura

Títol: Bach Dances (The Kisses, Concerto Barocco, The Green, In Light and Shadow)
Intèrprets: Ballet Nacional de Polònia, Orquestra simfònica i cor del Gran Teatre del Liceu
Director: Jakub Chrenowicz
Lloc: Gran Teatre del Liceu
Data: 25 d’octubre

D’antuvi he de dir que no m’agrada gaire el ballet. Especialment no m’agrada el ballet clàssic, el del tutú, per entendre’ns. En canvi, si es tracta de coreografies creades a partir de música no pensada per ser ballada, el resultat acostuma a ser més reeixit. Un exemple n’és el ballet de Maurice Béjart. Aquest també era el cas del Ballet Nacional de Polònia, que va presentar quatre coreografies a partir de quatre peces insígnia de Bach: el concert per a clave BWV 1052, el concert per a dos violins BWV 1043, l’obertura de la Passió segons sant Joan, l’ària de les Variacions Goldberg i la Suite núm. 3 en re major, BWV 1068.

Com que no sóc entesa ni afeccionada al ballet però en canvi m’apassiona la música de Bach, involuntàriament vaig fixar-me més en l’execució de les obres que en l’execució de les coreografies. El que vaig sentir, certament no em va agradar gens, va ser més aviat lamentable. Potser la pitjor part va ser el primer ballet, amb el concert per a clave tocat de manera avorrida i monòtona, i uns ballarins més aviat insegurs que van fer alguns errors i fins i tot una ballarina va caure a terra. No em va semblar un cos de ball de primera divisió.

Però el cop més dur va venir a la segona part, integrada per dos ballets, a partir del concert per a dos violins BWV 1043 i de la Passió segons sant Joan, respectivament. He de dir que el cos de ball va millorar notablement des de la primera part, però l’orquestra va empitjorar. El concert BWV 1043, que és la quintaessència de la música pura, el segon moviment del qual es diu que és el diàleg de Bach amb Déu, va ser executat horrorosament per una orquestra que semblava una nina que s’hagués quedat sense corda, i uns violins solistes que a banda de desafinar com a lladres, van tocar sense esma, sense expressivitat, sense sang a les venes. Potser és culpa meva de tenir aquesta peça tan interioritzada en la versió estratosfèrica que en fan Itzhak Perlman i Pinchas Zukerman dirigits per Daniel Barenboim, tots tres inspiradíssims i pletòrics, però Bach no es toca d’aquella manera. Quan després va venir l’obertura de la Passió segons sant Joan, l’orquestra va anar una mica millor, però el cor va ensorrar l’obra. La passió, com a obra religiosa, ha d’infondre temor, pietat, profunditat espiritual, i res d’això no va traspuar en la interpretació del cor del Liceu. Les veus, especialment les femenines, tenien un vibrat excessiu i no podien abordar els aguts amb comoditat ni suficiència. Potser tot plegat es deu al fet que el cor del Liceu mai no ha cantat Bach. Pel que fa a la coreografia de la passió, va ser fosca, abstrusa, inintel·liglble, confusa. No sabria dir si van ballar bé o no.

L’última part, per sort, va ser la millor en tots els sentits. Graciosament van enllaçar l’ària de les Variacions Goldberg amb la suite núm. 3, amb naturalitat i elegància, l’orquestra va tocar prou bé, les trompetes no es van equivocar, i el ballet va ser lluminós i diàfan. Com a resum, només em queda dir que amb música enllaunada, el ballet hauria guanyat moltíssim.

Dit això, m’agradaria fer referència a una frase lapidària de Nietzsche: “sense música, la vida seria un error”. Què volia dir el filòsof amb aquesta frase? No pas que la música és un acompanyament a la vida, sinó que la música és un element indispensable per viure com a éssers humans, de manera plena, per poder-nos realitzar. I enllaçant-ho amb Schopenhauer, la música més alta, aquella que ens fa retrobar amb nosaltres mateixos, la que ens fa vibrar, la que ens transporta en un lloc diferent del que som, és la música pura, aquella que no està al servei d’imatges ni de paraules, sinó que amb el so ho expressa tot. A parer meu, la música pura és la més sublim de les arts, per dos motius: perquè no s’expressa amb paraules (la qual cosa voldria dir logos, per tant, raó), i perquè no és tangible. Tot aquest doll de pensaments em van venir al cap arran de sentir/veure la Passió segons sant Joan, l’obertura de la qual em provoca calfreds sempre que la sento. Jo que sóc agnòstica, seria capaç de convertir-me a qualsevol religió només de sentir aquella música. Penso que no admet que se’n faci una coreografia, perquè aleshores la música es posa al servei d’una altra art i és com si, d’una manera subtil, es degradés. La música de Bach, però especialment la religiosa, és tan gran, que no es pot posar al servei de cap altra cosa. És (gairebé) l’obra de Déu.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Visita al Born Centre Cultural

El cap de setmana proppassat vaig visitar El Born CC, que va obrir al públic tot just el passat 11 de setembre, després d’anys de remodelació i condicionament, arran de la troballa d’un jaciment arqueològic d’època moderna al lloc on s’havia d’edificar la biblioteca provincial de Barcelona. No podria haver-se inaugurat en un moment millor que l’actual: a les portes del tricentenari de la desfeta de 1714, atès que n’és alhora la realitat material i el símbol perfecte. Gràcies a l’historiador i arquitecte Albert Garcia Espuche avui tenim El Born CC i no la biblioteca provincial.

El jaciment del Born, un dels pocs d’època moderna, ens mostra la vida quotidiana de la Barcelona de la baixa edat mitjana i l’edat moderna, una vida plena d’activitat comercial i de dinamisme que en bona part desfà la teoria estesa fins ara de l’anomenat període de la Decadència d’ençà de la monarquia dels Àustries a principis del s. XVI. És possible caminar pel jaciment i trepitjar els mateixos carrers que havien trepitjat els barcelonins de fa tres-cents i quatre-cents anys a través d’una visita guiada d’una hora de durada en què un expert va explicant les activitats que es feien a cada recinte que veiem, des de la taverna fins a la casa de la neu —on venien gel— passant pel triquet —la casa de joc. Al final del recorregut podem veure una vitrina on hi ha exposades algunes dels milers de bombes caigudes a Barcelona durant la contesa bèl·lica.

A nivell de terra, als quatre cantons de l’espai del Born, hi ha quatre sales: la Castellví, la Moragues, la Casanova i la Villarroel. A la sala Castellví hi ha la llibreria i el restaurant, gestionat per la casa Moritz. La sala Moragues és un espai polivalent que tant serveix per a conferències com per fer-hi obres de teatre. Les sales pròpiament d’exposició són la Casanova, on hi ha Fins a aconseguir-ho! El setge de 1714, l’exposició temporal sobre la història de la Guerra de Successió, i la sala Villarroel, on es pot veure Barcelona 1700. De les pedres a les persones, l’exposició permanent integrada pels objectes trobats al jaciment, entre els quals hi ha vaixella, cosmètics, daus i bales per jugar, baldufes o peces de vestir. O sigui, el parament domèstic dels barcelonins d’època moderna.

Tot plegat és un equipament cultural de primer ordre amb una presentació impecable. Cal agrair enormement a Quim Torra el seu treball infatigable per fer-ho possible, i és que cal recordar que la seva trajectòria ve de lluny: ja des de l’editorial que va fundar, A Contravent, va fer mans i mànigues per ressuscitar autors catalans del primer terç del XX que havien caigut injustament en l’oblit, com ara Just Cabot, Eugeni Xammar o Francesc Madrid, entre d’altres. És també un dels dos homes que van recórrer contra la sentència del TC sobre l’Estatut català al Tribunal d’Estrasburg. La seva trajectòria és un bon auguri pel que haurà de ser i de significar el nou Born. De moment, el programa d’activitats és ben llaminer.

És una sort per als barcelonins i per als catalans que s’hagi pogut recuperar aquest espai, excavar-lo i museïtzar-lo per fer-lo accessible a tots els ciutadans. La memòria històrica és una peça clau per a qualsevol poble, i al Born n’hi ha molta. No deixeu de visitar-lo.

Web del Born CC

Font: Diari Gran del Sobiranisme

Orquestra Da Camera

Programa del concert:
· Bach: Concert de Brandenburg núm. 3 en Sol M, BWV 1048
· Bach: Concert per a violí, oboè i orquestra en do m, BWV 1060R
· Mozart: Serenata núm. 13, KV 525, “Una petita serenata nocturna”
· Schönberg: Nit transfigurada, op. 4
Intèrprets: Orquestra Da Camera
Antje Weithaas, concertino-directora
Lloc: Palau de la Música
Data: 9 d’octubre

Enguany l’organització Ibercàmera arriba a la trentena temporada, i per celebrar-ho, ha creat una orquestra de cambra integrada pels millors músics d’algunes de les formacions més prestigioses del panorama musical actual. D’antuvi, cal felicitar l’orquestra pel seu esforç, i agrair a Ibercàmera que durant aquests trenta anys hagi portat a la nostra ciutat els millors intèrprets d’arreu del món.

El programa era molt llaminer i variat: Bach, Mozart i Schönberg. Evidentment, com que és una orquestra de cordes, van triar obres específiques per a aquest tipus de formació, de manera que l’únic instrument de vent que vam veure al concert va ser l’oboè solista per al concert BWV 1060R de Bach.

L’Orquestra Da Camera, indubtablement, està formada per la flor i nata dels músics actuals, però amb això no n’hi ha prou. Una orquestra és un conjunt, i és alguna cosa més que la suma de les parts. El so que treuen és potent, brillant, resolutiu, però especialment en Bach va haver-hi alguns problemes d’afinació, i durant tota la primera part es va sentir una orquestra desconjuntada, sense sentit d’unitat. La suma de bons músics no fa una bona orquestra, és tota una altra cosa. Què els falta? M’agradaria pensar que assajos, perquè al capdavall, la unitat i la compenetració només es poden assolir a base de temps, d’assajar i conèixer-se els uns als altres, tocar plegats i endinsar-se en les obres que tenen en repertori. Si l’Orquestra Da Camera ha de tenir continuïtat, necessitaran moltes hores d’assajos en conjunt; si no poden disposar d’aquest temps, val més que es dissolgui. No ho dic per desmerèixer-los, perquè és una formació excel·lent en potència, però cal tenacitat.

Com he dit abans, l’element més destacable de l’orquestra és el so, un so a la corda, compacte i brillant. Però si Bach va sonar desconjuntat, en Mozart aquesta mancança es va accentuar. A la conegudíssima petita serenata nocturna li va faltar tremp, especialment en els dos moviments centrals, que van executar amb massa lentitud. Sovint es diu que Mozart serveix com a termòmetre per mesurar la qualitat d’un intèrpret. En aquest cas, l’Orquestra Da Camera va tocar bé però sense arribar a l’excel·lència.

A la segona part, en canvi, a “Nit transfigurada” de Schönberg tot va canviar. L’orquestra va abordar l’obra amb una compenetració desconeguda fins aleshores i la va interpretar com un sol cos. Schönberg va sonar amb tota la seva esplendor, l’obra concebuda originalment com a sextet de corda i reescrita més tard per a orquestra de cordes, l’Orquestra Da Camera la va brodar. Aquí no es van notar individualitats, sinó un conjunt harmònic.

Així doncs, la iniciativa d’Ibercamera és excel·lent i lloable, però només en cas que l’orquestra pugui mantenir una activitat regular d’assajos. Un conjunt no s’improvisa d’un dia per un altre, sinó que necessita perseverança. Caldrà estar atents a l’evolució de la formació, perquè promet moltíssim.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Eugene Onegin

Títol: Eugene Onegin
Autor: música de P. I. Txaikovski, llibret de Konstantin Shilovski i Peter Txaikovski a partir de l’obra homònima de Puixkin
Intèrprets: Mariusz Kwiecien (Onegin), Anna Netrebko (Tatiana), Piotr Beczala (Lenski), Oksana Volkova (Olga), Elena Zaremba (Madame Larina), Larissa Diadkova (Filippyevna), Alexei Tanovitski (príncep Gremin)
Cor i orquestra del Metropolitan Opera House NY
Director musical: Valery Gergiev
Directora d’escena: Deborah Warner
Lloc: òpera en directe des del Metropolitan Opera House al cinema Icària Yelmo
Data: 5 d’octubre

Aquesta és la primera de les deu òperes que la temporada d’enguany ens arribaran des del Metropolitan de Nova York. L’òpera russa no és precisament la més popular, però val a dir que la música de Txaikovski és altament descriptiva, visual, gairebé tangible. A més a més, Eugene Oneguin té dos grans fragments ben coneguts: el vals del segon acte i la polonesa del tercer. És una òpera densa però passadora, i a més, té el suport d’una història d’Alexander Puixkin.

Sembla que s’està convertint en una tradició que Anna Netrebko obri la temporada del Metropolitan. Enguany no ho ha fet amb un belcanto com en els anys anteriors (Anna Bolena, L’elisir d’amore), sinó amb òpera russa. Al Liceu aquest 2013 li vam veure una interpretació excel·lent de Iolanta, una obra menor de Txaikovski, i vam poder copsar que es tracta d’una intèrpret esplèndida. En aquest cas, la Tatiana d’Eugene Onegin no li va quedar tan bé. Per primer cop de totes les vegades que l’he sentida, he de dir que Netrebko no va estar pletòrica.

Anna Netrebko és una soprano lírica ampla però que no arriba a spinto, i com a Tatiana li va faltar una amplitud i un dramatisme que la seva veu no té. Això no invalida pas que és una gran cantant, amb una veu preciosa, un gran domini de la tècnica, agut fàcil i ductilitat. L’ària de la carta del primer acte la va cantar amb gran intensitat i emotivitat. Aquí no se li va notar cap tipus de mancança. Ara bé, al final, al tercer acte, el duo amb Onegin, amb una forta càrrega dramàtica, li va venir un pèl gran. Netrebko no era capaç de donar tot el que la música demanava. Calia una veu més ampla, més dramàtica, menys flexible i capaç de transmetre la impotència d’un sentiment irreversible. Personalment, penso que Netrebko no s’hauria de moure del belcanto i de Mozart. Encara recordo que amb la seva Donna Anna a la Scala, semblava una cantant mozartiana de tota la vida.

Tres quarts del mateix li va passar a Marius Kwiecien, el baríton que va fer d’Onegin. Té una veu bonica i bona tècnica, però el paper li venia una mica gran. Crec que per aquest motiu no vam poder acabar d’apreciar la qualitat vocal de Kwiecien, que es pot endevinar com un molt bon baríton, però en un rol més adequat. Per contra, Piotr Beczala va fer un Lenski meravellós, va cantar la seva ària “Kuda kuda” de manera deliciosa i sublim, explorant tots els racons de la sensibilitat fins arribar al fons de l’ànima. Tot ell se’l veia completament immers en el paper. Beczala és un tenor liricolleuger amb una veu preciosa que en aquest paper va fer brillar especialment.

L’orquestra i el cor del Metropolitan, en aquesta ocasió dirigits pel mestre rus Valery Gergiev, van estar magnífics, com sempre. Les peces orquestrals, el vals i la polonesa, van sonar meravellosament bé, i és que Gergiev és un gran expert en música russa, tal com ja ha demostrat sobradament cada vegada que ha vingut a Barcelona, especialment, en la Iolanta al Liceu. La posada en escena, com és costum al Metropolitan, va ser impecable, detallista, fidel a l’època en què la història està ambientada, amb un punt de sobrietat que li conferia elegància. Tot plegat va contribuir a embolcallar una òpera magnífica en una interpretació perfectible però esplèndida.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Concerts Bicentenari Verdi al Liceu

Títol: concert bicentenari Verdi I
Programa: fragments d’Oberto, Nabucco, Luisa Miller, I due Foscari, Un giorno di regno, Simon Boccanegra i Rigoletto
Solistes: Elena Mosuc, Désirée Rancatore, Lola Casariego (sopranos); Josep Bros, Antonino Siragusa (tenors); Leo Nucci (baríton); John Relyea, Dimitar Darlev, Pierpaolo Palloni (baixos)
Orquestra simfònica i cor del Gran Teatre del Liceu
Director: David Giménez
Lloc: Gran Teatre del Liceu
Data: 3 d’octubre

La temporada del Liceu d’enguany no ha començat amb bon peu. Si bé estava previst que comencés amb Rigoletto, ho ha fet amb quatre concerts més aviat desangelats integrats per fragments de diverses obres de Verdi, per tal de commemorar-ne el bicentenari del naixement. Personalment, l’òpera italiana cada vegada m’interessa menys, i no m’agraden els concerts de trossos. L’únic motiu que em va impel·lir a comprar una entrada per a un d’aquests concerts va ser la presència de Josep Bros, del qual sóc una gran admiradora, perquè ja feia massa temps que no el sentia en directe.

El repertori assignat a cada cantant va jugar males passades a més d’un. Aquest va ser el cas flagrant de la romanesa Elena Mosuc, una soprano lleugera a qui van fer cantar Luisa Miller i Simon Boccanegra, els rols de les quals estan pensats per a una soprano spinto. Amb la qual cosa les àries van quedar estranyes i coixes, ella no es va poder lluir i no vam poder apreciar la qualitat de la seva manera de cantar. Senzillament, aquell no era el seu registre i els sons no li van ressonar als punts de la màscara adequats.

A Josep Bros li va passar tres quarts del mateix, tot i que ho va salvar millor perquè en els darrers anys, la veu se li ha eixamplat bastant fins al punt de poder abordar amb comoditat belcantos dramàtics, però vam veure que amb Luisa Miller i sobretot I due Foscari, va forçar una mica i la interpretació no li va sortir natural. En canvi, va cantar amb una gran elegància i gust l’ària de Simon Boccanegra, més lírica que les altres. Per acabar la seva actuació, va oferir una “donna è mobile” perfecta, immaculada, com poques vegades se sent en directe. Bros és un tenor que no em cansaria mai de sentir: té una veu bonica, ampla, un frasseig elegant i impecable, una dicció molt bona i una projecció òptima de la veu. Per mi és el tenor perfecte.

Leo Nucci, tot i els seus 71 anys, va donar una lliçó de cant amb Nabucco, que encara va defensar amb molta dignitat, i amb Rigoletto. És evident que se’l nota gastat, però la tècnica hi és i li permet encara ara abordar els aguts amb seguretat i precisió, sense cap excés de vibrato. Désirée Rancatore, en canvi, no va destacar especialment en cap aspecte, més aviat va mostrar una veu poc projectada, sobretot a Un giorno di regno, i uns aguts justos. Cal reconèixer, però, que a Rigoletto va millorar.

Antonino Siragusa és un tenor liricolleuger que malgrat que té bona projecció de la veu, té problemes seriosos amb la respiració. No l’acaba de controlar i no pot fer frases llargues sense ofegar-se, per tant les ha de tallar. És una llàstima perquè la veu és bonica i la manera de cantar també. El baix John Relyea té una veu imponent, però no la sap controlar i el frasseig esdevé nul. És un baix bo en potència, no ho pot fiar tot a una veu gran. Finalment, Lola Casariego va ser una soprano del tot prescindible i a oblidar ràpidament.

L’orquestra i el cor, que han tingut encara no una setmana d’assajos, es van notar fluixos, cansats, sense sentit d’unitat, i això contribueix en gran manera a desmerèixer aquests concerts Verdi. L’orquestra i el cor són el pilar principal de qualsevol teatre d’òpera, i no pot ser que se’ls faci un ERO dos mesos l’any, perquè això és carregar-se el teatre des de l’arrel.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

K. L. Reich: home vs. camp

Títol: K. L. Reich: home vs. camp
Autor: adaptació de la novel·la K. L. Reich, de Joaquim Amat-Piniella
Direcció i dramatúrgia: Ivan Padilla
Intèrprets: Ivan Padilla, Dani Ledesma, Àlex Guix, Laia Oliveras, Ferran Barrios
Lloc: El Born Centre Cultural
Data: 1 d’octubre

És un goig per als barcelonins que hagi obert un nou centre cultural tan atractiu com El Born CC. Sota la direcció de l’infatigable i cultíssim Quim Torra, està vist que ens depara un seguit de sorpreses que ens desvetllaran molts autors, obres i històries de la nostra cultura que ens deixaran bocabadats. Ja durant el setembre vam poder veure L’auca del Born, escrita per Jordi Casanovas, que narrava una història d’amor enmig de la Guerra de Successió. Per celebrar el centenari del naixement d’Amat-Piniella, vam poder assistir a la versió dramatitzada de la seva obra més famosa, K. L. Reich. Amat-Piniella és un de tants autors catalans semioblidats, dels que a Torra li agrada desenterrar, cosa que ja ha fet a bastament amb la labor incansable com a editor de A Contravent.

El Born CC, a banda de dues sales d’exposició -la Villarroel i la Casanova, les quals encara no he visitat-, té un teatre-auditori espaiós on es poden fer múltiples activitats: la sala Moragues, que és on es va representar aquesta obra. Va ser una sorpresa ben agradable retrobar dos dels actors que havia vist fent Oceà d’Alessandro Baricco el mes d’agost al Versus Teatre: Ivan Padilla i Dani Ledesma. Padilla novament, aquí signa la direcció i la dramatúrgia de l’obra. És un talent que cal no desaprofitar.

K. L. Reich, que vol dir “Konzentrations Lager Reich”, era el segell que duien estampats tots els materials existents en un camp nazi. Com molts d’altres testimonis que ens han arribat, relata l’estada de tres catalans republicans deportats a Mauthausen. L’escenografia és minsa, però explícita: està presidida pels filats electrificats del camp. La música del piano acompanya força trossos de la història, i l’actriu fa diversos papers: des d’una cantant fins a un guarda de les SS que etziba ordres i tortura sense compassió els presoners. El muntatge que hem pogut veure al Born CC està fet amb molt bon gust; malgrat que les paraules són més que dures, no s’hi veu cap escena d’aquelles horripilants que estem cansats de veure a la televisió com ara l’amuntegament de cossos inerts o les tortures incessants. Els presoners viuen amb l’esperança de poder tornar a Catalunya algun dia.

No sabria dir si aquest muntatge fa justícia a l’obra d’Amat-Piniella, perquè lamentablement, he de dir que encara no l’he llegida, però ho faré ben aviat. Enguany, pel seu centenari, Club Editor ha publicat una novel·la inèdita de l’autor: La clau de volta. Tant aquesta com K. L. Reich es poden adquirir a la llibreria del Born. Em sembla que hi veurem coses meravelloses.

Web de Joaquim Amat-Piniella

Centenari Joaquim Amat-Piniella

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Sa història des senyor Sommer

Títol: Sa història des senyor Sommer
Autor: Patrick Süskind
Traductor: Lluís Massanet
Director: Xicu Masó
Intèrpret: Pep Tosar
Lloc: Círcol Maldà
Dates: de l’11 al 29 de setembre

El Sr. Sommer s’acomiada, i no és l’únic. També ho fa el Círcol Maldà, el teatre que l’infatigable Pep Tosar ha maldat per tirar endavant amb propostes teatrals d’una altíssima qualitat durant els darrers cinc anys. Que tanqui un teatre sempre és una tragèdia, però encara ho és més si es tracta d’un espai com el Círcol Maldà, modest, amb pocs recursos però amb el talent i la il·lusió de la seva alma mater, Pep Tosar.

Sa història des Sr. Sommer és una obra de l’autor d’El perfum, Patrick Süskind, que Lluís Massanet ha traduït al català i que Pep Tosar ha interpretat en molts teatres en forma de monòleg. Es tracta d’una novel·la curta que narra les peripècies d’un nen en un poble d’Alemanya. La història és quotidiana, trivial, farcida de coses petites i de records tendres. Durant tota l’obra, Tosar sap tenir el públic captivat com si expliqués grans gestes dels herois, quan, de fet, ens explica els records d’infantesa, allò que per a un vailet és crucial i que als grans els fa gràcia per la innocència de la criatura.

Pep Tosar fa una interpretació estel·lar quan es posa a la pell del personatge quan era petit. Ens encomana aquella innocència i les ganes de descobrir coses noves, ens fa estar pendents de les seves conquestes, de les seves esperances i decepcions, i de l’estranyesa que li provoca un personatge enigmàtic com és el Sr. Sommer. És una obra tendra, deliciosa i sense pretensions que encomana un somriure constant. El protagonista d’aquesta obra em va recordar, especialment cap al final, el Papageno de La flauta màgica de Mozart, el caçador d’ocells trapella però innocent que al final es vol llevar la vida perquè no ha aconseguit la dona dels seus somnis. Però al final no ho fa, com tampoc no ho fa el protagonista de Sa història des Sr. Sommer, perquè s’adona que la vida és molt més que unes lliçons avorrides de piano.

És una obra que sap retratar a la perfecció l’èpica de les coses petites a través de la mirada d’un nen. Pep Tosar es posa a la pell del nen i ens transporta al seu món fins al punt que sentim les seves angoixes i temences. Ell sol a l’escenari, a vegades amb una guitarra, fa un monòleg divertit i tendre que interpel·la l’espectador. Amb la seva parla mallorquina, tan dolça, i una veu cadenciosa, ens bressa perquè ens submergim al seu món. Es nota que és una obra que té molt treballada, ja que la seva interpretació traspua una gran espontaneïtat i calidesa. Un deu absolut per Pep Tosar, l’intèrpret, i per Xicu Masó, el director.

Després de deixar el llistó tan alt al Círcol Maldà, restarem amatents als moviments que en temps a venir faci Pep Tosar, un autor i un director de referència indiscutible a casa nostra, que hauria de gaudir de més espais on actuar. El que ha fet al Círcol Maldà durant els cinc anys que ha durat ha estat més que lloable, i que ara tanqui és una petita mort. Espero, esperem tornar-lo a veure ben aviat actuant on sigui. El 3 d’octubre proppassat es va fer el comiat del Círcol Maldà amb una petita festa. RIP.

Font: Diari Gran del Sobiranisme

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari