La síndrome de Stendhal

Títol: Ocells i llops
Autor: Josep M. de Sagarra
Directora: Lurdes Barba
Intèrprets: Carme Conesa, Llorenç Gonzàlez, Roser Tapias, Jaume Madaula, David Bagés, Nausicaa Bonnín, Francesc Lucchetti, Montse Pérez
Lloc: TNC (Sala Petita)
Dates: del 19 de febrer al 6 d’abril

Valoració: ????

Ocells i llops és una obra que s’aparta del repertori més popular de Sagarra, tipus El cafè de la Marina o L’hostal de la Glòria. Pertany a l’època que Sagarra vivia a París i estava influenciat pels aires de la dramatúrgia europea i nord-americana. Ocells i llops és un drama contingut però molt intens amb una clara figura protagonista, la Lucrècia, que s’ha d’empassar totes les desgràcies de la família sense queixar-se ni dir res. És una dona d’aparença fràgil que té l’obligació moral de ser submisa en una societat hipòcrita i opressiva.

És un drama intimista en el sentit que escodrinya l’ànima turmentada d’una vídua mare de tres fills que no la volen deixar viure en pau, amb l’agreujant que pateix del cor. Per aquest motiu tota l’acció de l’obra se situa a casa de la protagonista, i Lurdes Barba ha decidit aprofitar l’escenografia de Terra de ningú perquè sigui la casa burgesa de Lucrècia i els seus fills. Tot passa a l’interior, el lloc reservat per rentar els draps bruts durant una postguerra extremadament cruel i repressiva.

Lucrècia, que anomenen nina perquè és el que tothom vol que sigui, comença l’obra malalta però relativament contenta, en bona part gràcies al cant dels ocells que té a casa, però a mesura que avança l’acció, els seus fills la van ofegant amb problemes com a llops que claven mossegades a un cos feble i masegat. El patiment interior d’aquesta dona em va recordar força el de la Nora de la Casa de nines d’Ibsen, malgrat que el final de totes dues obres és diferent.

Ocells i llops és una gran redescoberta del nostre teatre, una peça escrita en un català ric i planer alhora, amb uns personatges polièdrics plens de matisos que serveixen a Sagarra per retratar temes molt punyents en la nit del franquisme com ara l’avortament o l’homosexualitat. És una remor de fons constant perquè la societat està plena de tabús que ningú no pot ni gosa superar. Fins i tot el llenguatge de l’obra és críptic i subliminal i s’expressa amb eufemismes i subterfugis. L’únic que poden fer els personatges per sortir-se’n és trobar una víctima, un boc expiatori que els ajudi a no enfonsar-se, i aquesta víctima és Lucrècia.

Lurdes Barba ha dirigit una producció esplèndida d’Ocells i llops, amb una Carme Conesa pletòrica que aporta un físic del tot adequat al seu personatge, el d’una dona petita i prima que ha d’aguantar un pes molt feixuc. Diu el text amb molta naturalitat i des de la primera aparició veiem que s’ha fet el personatge completament seu. Al seu voltant hi ha els llops, Jaume Madaula, Roser Tapias i Llorenç Gonzàlez, i la resta de personatges que pul·lulen al voltant de Lucrècia i que la constrenyen sense adonar-se’n.

És de justícia que es vagin desenterrant els sagarres més moderns i menys costumistes, perquè són els menys tòpics i potser els millors. Fa uns anys vam poder veure Galatea, també al TNC, amb uns magnífics Anna Lizaran i Francesc Orella. Encara ara se’m posen els pèls de punta quan hi penso.

Títol: L’encarregat
Autor: Harold Pinter
Traductor: Ernest Riera
Director: Xicu Masó
Intèrprets: Albert Pérez, Carles Martínez, Marc Rodríguez
Lloc: Espai Lliure
Dates: del 20 de febrer al 16 de març

Valoració: ????

No les tenia totes abans d’anar a veure aquest Pinter, ja que la inintel·ligible Terra de ningú m’havia deixat completament freda al TNC. Però no m’agrada tirar la tovallola tan fàcilment amb els grans autors consagrats, i a més, Tornar a casa m’havia agradat força. He de dir que L’encarregat em va sorprendre molt gratament. És una obra molt millor del que m’esperava, i a més, la interpretació va ser-ne magistral.

La història és la d’un indigent que cerca aixopluc al petit magatzem d’un home misteriós, i la cosa es comença a embolicar entre aquest home i el seu germà. Em penso que la trama no és gaire important en aquesta obra, ja que l’enorme força que té rau en el retrat tan cru que fa de la misèria, tant material com moral. El text és dur i els diàlegs són secs, eixuts, directes, i mai no queda clar qui s’aprofita de qui. No hi ha personatges bons ni dolents; només hi ha homes mesquins i egoistes que lluiten per imposar-se als altres. És a dir, no és una obra maniquea a l’estil dickensià, sinó una obra complexa que escodrinya els racons més foscos de l’ànima humana.

Per a aquesta ocasió l’Espai Lliure s’ha omplert d’andròmines rònegues que realcen la misèria dels personatges. I s’ha de destacar que tots tres actors estan esplèndids, actuen amb gran naturalitat i fan els personatges absolutament creïbles. Calen tres actors de raça per a aquesta obra, ja que no han d’interpretar herois o personatges fàcils d’entendre, sinó homes rampelluts, desconfiats i imprevisibles als quals venç la cobdícia. L’única cosa que em va grinyolar d’aquest muntatge, i força, és la translació de les localitzacions geogràfiques. Totes les referències espacials que hi ha, i n’hi ha força, són sempre de Barcelona, ja siguin adreces o estacions de metro. Trobo que queda molt poc creïble i no acosta l’obra a l’espectador, precisament. A mi em va semblar una cosa estranya i fora de lloc. En canvi, si haguessin estat referències londinenques, la història hauria fluït sense problemes.

Pel que fa al gènere teatral, no crec que pugui definir-se com una comèdia. Tot i que té punts de comicitat perquè hi ha situacions grotesques, l’obra és realment dura per la misèria que retrata. A banda de la pobresa, hi ha la baixesa moral, la corruptibilitat de les persones, i això és el que sacseja l’espectador. Amb aquesta obra, Pinter ha tornat a escalar posicions en la meva llista de dramaturgs. De les tres seves que he vist, és sens dubte la millor.

Títol: Kyla (Fredor)
Autor: Lars Norén
Traductor i director: Adrian Devant
Intèrprets: Adrià Díaz, Sergio Freijo, Marc Naya, Junyi Sun
Lloc: Versus Teatre
Dates: de l’11 de març al 2 d’abril

Valoració: ????

La nova proposta del Versus Teatre, Kyla (Fredor), del suec Lars Norén, és una obra escrita el 2003 i ara mateix de rabiosa actualitat per l’auge de l’extrema dreta a Europa. És estrena absoluta a l’Estat espanyol. Imprescindible.

Kyla (Fredor) és una obra de duresa extrema, i no tan sols pel que es veu a escena, sinó per totes les idees que el text conté i desprèn. L’acció se situa a la Suècia actual. Tres nois que tot just han acabat el darrer curs a l’institut s’endinsen al bosc per beure cervesa i esplaiar-se. Aleshores comencen a parlar de la situació actual de Suècia, i de seguida veiem que només tenen una idea al cap que regeix totes les seves accions: la superioritat racial. La violència verbal que fan servir per parlar és palesa, però quan un company de classe, un noi adoptat de petit a Corea, se’ls troba al bosc, la violència verbal no triga a convertir-se en física.

L’escenografia de Kyla (Fredor) és gairebé inexistent —es limita a un tronc a terra i una bossa amb llaunes de cervesa—, la qual cosa accentua la cruesa dels diàlegs. Els tres nois del grup tenen el cervell abduït pel pensament únic, la qual cosa ens remet indefectiblement al nazisme, i de fet, fan la salutació nazi plens d’orgull. Estan convençuts que el seu país s’està ensorrant per culpa dels immigrants, que els ho prenen tot i es beneficien injustament dels ajuts de l’estat del benestar que ofereix el govern. El discurs que sostenen és molt bèstia i abrandat, i no només no se n’amaguen, sinó que el proclamen amb orgull. Tenen com a únic objectiu netejar el seu país de persones que no siguin i no pensin com ells.

Lars Norén ha volgut portar al límit el conflicte existent a molts països europeus, atès que posa com a element de discòrdia no un immigrant nouvingut, sinó un noi que té nom i nacionalitat sueca, i que només a través de les seves faccions veiem que no és nascut a Suècia, sinó a Corea. A més a més, és fill d’una família adinerada que li poden comprar l’últim model de mòbil o anar-se’n de vacances a Grècia. Però com que físicament no és europeu, els altres el consideren un foraster que no es mereix viure al mateix país que ells. Al llarg de l’obra l’increpen, l’insulten, el peguen, se’n riuen, però ell sempre sap mantenir les formes en la mesura del possible perquè té molta més educació que els altres, que només saben amenaçar, ofendre i pegar.

És fàcil relacionar aquesta obra amb l’auge de l’extrema dreta avui dia a tot Europa, i precisament per això Kyla (Fredor) és una obra que tothom hauria de veure per prescripció facultativa. Com a espectadors, vist des de fora —tal com ara ens mirem els horrors nazis amb la distància del temps—, la duresa és gairebé insuportable, però podem estar segurs que la persona més normal i corrent no podria arribar a pensar d’aquesta manera, encara que fos molt més subtilment?

Quant a la interpretació, he de dir que no coneixia cap dels quatre actors, i com a amant del teatre que sóc, sempre em fa il·lusió descobrir-ne de nous. Adrià Díaz, Sergio Freijo i Marc Naya són els tres nois racistes, i a mi em van fer por, sobretot Freijo, que fa el personatge de Keith, el capitost de la banda. Són molt i molt convincents i contrasten d’allò més amb el personatge de Kalle, interpretat per Junyi Sun, un noi que duu roba de marca, discret, molt educat, culte i sobretot, amb idees pròpies. Ell i els altres són la nit i el dia, per això no el suporten. Volen exterminar-lo a ell i tot allò que sigui diferent de la Suècia autèntica de la qual ells es creuen que porten l’estendard.

Sincerament, quan es va acabar l’obra jo havia quedat tan impactada que l’última cosa que tenia ganes de fer era aplaudir, però hauria quedat malament no fer-ho estant a primera fila.

Font: Núvol

Títol: Tomás Moro, una utopía
Autors: William Shakespeare, Anthony Munday, Henry Chettle, Thomas Dekker, Thomas Heywood
Versió: Ignacio García May
Traductors: Aurora Rice, Enrique García-Máiquez
Directora: Tamzind Townsend
Intèrprets: José Luis Patiño, Paco Déniz, Lola Velacoracho, Silvia de Pé, Sandra Arpa, Manu Hernández, César Sánchez, Daniel Ortiz, Chema Rodríguez-Calderón, Jordi Aguilar, Ricardo Cristóbal
Lloc: BARTS
Dates: del 27 de febrer al 9 de març

Valoració: ????

Tot i que Shakespeare té obres ambientades a la seva època, mai no m’havia passat pel cap que pogués tenir-ne una amb Thomas More de protagonista. De fet, però, aquesta obra desconeguda i enigmàtica no és ben bé del geni anglès, sinó que fou escrita a deu mans, dues de les quals eren de Shakespeare. En realitat es considera que Shakespeare va tenir-hi una participació més aviat escassa, i que l’autor principal dels cinc va ser Anthony Munday.

Per què tant de misteri amb aquesta obra? Per què s’ha discutit fins no fa gaire que l’autoria pogués ser parcialment de Shakespeare? Doncs perquè és teatre compromès de l’època. A Thomas More els autors retraten un rei dèspota i sense escrúpols que no dubta a enviar un home just a la forca perquè ha gosat desafiar-lo oposant-se a la conversió de l’Estat al protestantisme. És, doncs, una obra amarada d’èpica en què un home proper al rei s’estima més conservar la integritat moral que trair els seus principis.

En aquest cas és la primera vegada que Thomas More s’ha pogut veure representada a l’estat espanyol, i ha anat a càrrec de la companyia de la Universitat Internacional de La Rioja, sota la direcció experimentada de Tamzin Townsend. Un total d’onze actors a escena donen vida no només a uns personatges, sinó a una època sencera. L’escenografia, molt imaginativa, es basa en projeccions de vídeo que serveixen com a decorats canviants d’espais diversos. Els actors, una companyia que es nota homogènia, fan cadascú el seu paper sense afany individualista per part de ningú. Val a dir que tret del personatge de Thomas More, els altres sempre actuen en grup, ja sigui com a vilatans, com a membres d’un tribunal de justícia o com a família. Així doncs, som davant d’una obra coral que gira al voltant d’un únic protagonista.

A parer meu, l’obra es nota que no és pròpiament de Shakespeare per una raó molt simple: el teatre shakespearià està ple de metàfores, imatges i digressions filosòfiques i cosmològiques, és molt elaborat, bellíssim i amb una sonoritat exquisida. Thomas More, en canvi, està escrit en un llenguatge més planer i més fàcil d’entendre. Només en algun moment, com en una intervenció de la filla de More, hi veiem la mà de Shakespeare, però la majoria de l’obra és directa i perfectament intel·ligible. Potser Thomas More no té l’excel·lència literària del corpus shakespearià, però és un text ple de força i de compromís amb les idees. És teatre històric atemporal, perquè l’argument és universal i extrapolable a qualsevol època.

Pel que fa a l’espai on s’ha representat durant dues setmanes, el teatre BARTS, he de dir que era la primera vegada que el trepitjava. És un teatre de dimensions mitjanes que es compon d’una platea sense desnivell i d’un pis. És modern i còmode, però la manca de desnivell és del tot inconvenient. A banda de teatre també s’hi fan concerts, però no crec que això pugui explicar un pati de butaques pla. Jo vaig tenir sort que a la fila del davant no hi havia ningú.

Títol: El crítico
Autor: Juan Mayorga
Director: Juan José Alfonso
Intèrprets: Juanjo Puigcorbé, Pere Ponce
Lloc: Teatre Borràs
Dates: del 23 de gener al 9 de març

Valoració: ?????

Reconec que no sóc del tot objectiva quan parlo d’una obra de Juan Mayorga. Des que l’any passat en vaig veure Himmelweg a la Sala Atrium, vaig quedar completament enamorada i corpresa per un teatre intel·ligent, uns diàlegs incisius i corrosius, i uns personatges atractius i plens de força. He llegit opinions no gaire favorables a El crítico, dient-ne que no està a l’altura de Himmelweg perquè es perd massa en digressions estèrils. No hi estic d’acord.

Per a mi ja és falaguera una obra que tracta de teatre, igualment com m’agraden molt les novel·les que expliquen històries d’escriptors. Per tant, hi anava molt ben predisposada, i he de dir que l’obra no em va decebre gens ni mica. Només de veure l’escenografia, una sala espaiosa on un crític teatral té la seva biblioteca, ja em sentia còmoda. Aquella escenografia transportava a l’època on el teatre es feia ben fet.

Una nit, el dramaturg Scarpa (Pere Ponce) visita a casa seva el crític teatral més important de la ciutat, Volodia (Juanjo Puigcorbé), per demanar-li comptes d’una mala crítica que li va fer molts anys enrere. A partir d’aquest plantejament, la conversa es va enfilant per viaranys insospitats que deixen el món del teatre per endinsar-se en la complexitat de la vida. La conversa entre el dramaturg i el crític és brillant, toquen l’un les febleses de l’altre, especialment Volodia les de Scarpa, a qui gairebé no deixa dormir el fet que una obra seva no hagués tingut l’aprovació de Volodia.

Un cop més, Mayorga fa un exercici d’esgrima verbal amb un diàleg brillant i un ritme narratiu molt adequat, ja que de mica en mica, la conversa va descabdellant temes nous sense que ens n’adonem. D’altra banda, malgrat que l’obra sigui una conversa a temps real en un únic escenari, en cap moment no decau la tensió, ja que precisament a mesura que parlen, anem coneixent els personatges i hi empatitzem. Estan plens de fissures i de contradiccions, cosa que els fa humans, i malgrat que al principi semblin dos intel·lectuals desapassionats, de seguida comencem a veure’n les febleses i l’obra va bandejant el teatre per centrar-se en la vida.

La interpretació dels dos actors va ser esplèndida, tot i que Pere Ponce té algun problema de projecció de la veu que fa que s’hagi d’esgargamellar perquè se’l pugui sentir des de les darreres files de la platea. Ell és el personatge exaltat, que no suporta el fracàs, que vol tenir-ho tot controlat, i això és precisament el que li retreu el crític, que el seu teatre no respira vida perquè està massa pendent dels aspectes formals. Puigcorbé, l’home tranquil, que es pensa que ho té tot sota control, acaba descobrint que Scarpa li ha fet una jugada que la seva vanitat de crític no li va deixar veure. Puigcorbé, esplèndid, és el contrapunt perfecte de Ponce.

Feia massa temps que no vèiem Puigcorbé a Barcelona. Encara recordo l’última obra que hi va fer ara fa vint anys: Les amistats perilloses, al costat d’una Mercè Sampietro i una Marta Calvó insuperables. Va dir que a partir d’ara mirarà que no tornin a passar tants anys. A veure si és veritat.

Títol: Traduccions/Translations
Autor: Brian Friel
Traductor: Joan Sellent
Director: Ferran Utzet
Intèrprets: Enric Auquer, Jenny Beacraft, Ivan Benet, Òscar Intente, Montse Morillo, Albert Prat, Júlia Truyol, David Vert, Ramon Vila
Lloc: Biblioteca de Catalunya
Dates: del 29 de gener al 14 de març

Valoració: ?????

Traduccions és una lliçó de moltes coses: de llengua, d’història, d’amor a una terra o de senzillesa. Quan encara no sabia de què anava, vaig voler anar-la a veure perquè de Brian Friel n’havia vist Afterplay, una delícia de petites dimensions que em va captivar. Traduccions, en canvi, és una obra llarga amb nou actors a escena que es divideix en dues parts molt diferenciades: a la primera, els protagonistes són els personatges; a la segona, el protagonisme passa a dos personatges abstractes: la geografia i la història d’Irlanda.

L’obra, situada al 1833 en un poblet d’una Irlanda encara pertanyent a l’imperi britànic, narra la vida rural dels seus vilatans en pla bucòlic, i com aquesta pau es veu alterada per l’aparició de l’exèrcit britànic, que ve a canviar els topònims gaèlics per topònims anglesos per tal que siguin més intel·ligibles, amb tota la component de colonialisme que això significa. El xoc entre els dos mons és total, començant perquè només el mestre d’escola sap anglès i es pot entendre amb els soldats, que no saben gaèlic.

Tant Joan Sellent a la traducció com Ferran Utzet a la direcció han brodat una obra esplèndida de per si. En aquest cas, la traducció té molt de mèrit, ja que calia fer notar la diferència de parla entre els vilatans i els soldats, que, encara que visiblement parlaven en català, havia de semblar que ho feien els uns en gaèlic i els altres en anglès, i no podien entendre’s. Per això Sellent, tal com va dir en una entrevista, va optar per posar en boca dels vilatans un català gairebé arcaic i tacat de barbarismes.

D’altra banda, l’elenc d’actors és magnífic: cadascun es posa a la pell del seu personatge com una mà dins d’un guant, i així tenim Ramon Vila fent de mestre, Òscar Intente fent el filòsof o Ivan Benet fent un dels soldats. A banda dels actors, també hi ha el fet de l’escenari, les cavallerisses de la Biblioteca de Catalunya, que en aquest cas esdevé màgic, amb una il·luminació de tons ocres que ens transporta de ple a la Irlanda de mitjan del XIX. Així doncs, veure Traduccions és una delícia per a tots els sentits, és una obra llarga que flueix de manera molt lleugera i agradable. La música de gaita irlandesa que sona contribueix notablement a transportar-nos en aquell ambient.

Més enllà de l’obra en si, plana tota l’estona per damunt la comparació entre el cas irlandès i el cas català: Irlanda, finalment i després de la crisi ferotge de la patata que va fer perdre una gran part de la població al país, el 1939 es va independitzar del Regne Unit però en canvi, el gaèlic va quedar completament substituït per l’anglès. Tot i que cada cas és diferent, pot ser un avís per Catalunya? A l’obra veiem com d’entre els mateixos vilatans, n’hi ha que veuen el gaèlic com una cosa arcaica i inútil que només els serveix per comunicar-se entre ells però que els aïlla del món, que en aquell cas és l’imperi britànic.

Traduccions és un cant a la terra, a la història i a la llengua, que cap poble no s’hauria de deixar arrabassar. Hi podem trobar comparacions amb el cas català, però l’obra és tan esplèndida, que m’estimo més fixar-me només en el que és, el que explica i el que representa, que ja fa rumiar prou.

Font: Diari Gran del Sobiranisme

Títol: Per un sí o per un no
Autora: Nathalie Sarraute
Traductor i director: Ramon Simó
Intèrprets: Lluís Soler, Xavier Boada
Lloc: Sala Muntaner
Dates: del 22 de gener al 9 de març

Valoració: ???

Tenia moltes ganes de veure aquesta obra, atès que no l’havia vist mai i n’havia sentit a dir meravelles, suposo que per l’esplèndida interpretació que van fer-ne al seu dia Josep Maria Flotats i Juanjo Puigcorbé. La defineixen com a curta però intensa, i hi estic d’acord, però no trobo que pugui considerar-se pròpiament una peça teatral. M’explico.

Per un sí o per un no és un diàleg que té com a objecte el significat de les paraules. El conflicte es descabdella a partir de la frase que un dels protagonistes un dia remot va dir a l’altre, i que aquest altre va interpretar que estava pronunciada amb menyspreu. “Tà bé, això”, és la frase en qüestió, al voltant de la qual gira una conversa que va pujant de to perquè deriva en retrets mutus que ja no tenen res a veure amb la frase.

Em penso que el tema és interessant, a mi particularment la filosofia del llenguatge em fascina, però trobo que Per un sí o per un no no és un text dramàtic amb entitat teatral. Podria ser un assaig, o fins i tot una novel·la, però el teatre demana més coses: un desenvolupament del conflicte, una escenografia mínima, uns personatges sòlids amb els quals puguem empatitzar, estimant-los o odiant-los. A parer meu, l’obra de Sarraute és molt fluixa en això, trobo que és una peça teatralment plana, un text que desperta curiositat i fa rumiar, però no és un bon text dramàtic. Ara em ve al cap El nom, d’Alexandre de la Patellière, que també gira al voltant del significat de les paraules, concretament del nom que han de posar a un infant, i a partir d’aquí el conflicte va pujant fins que esclata. Aquesta obra sí que té sentit teatral.

La interpretació de Lluís Soler i Xavier Boada és esplèndida. Veient Soler en aquest paper no podia deixar de pensar en el que havia fet també a la Sala Muntaner a Cosmètica de l’enemic, d’Amélie Nothomb, al costat de Xavier Ripoll. Són personatges molt similars, corcons que es dediquen a tocar el voraviu als altres amb foteses (aparents). L’escenografia és minimalista al màxim, ja que el text no hi fa cap referència. Una paret d’un color blau pastel al fons situa els dos personatges en un espai indefinit, i és que el context espacial i temporal no és rellevant en aquesta obra, que se centra únicament en el text. Això és el que li resta tot el sentit teatral.

Deu ser de les poques peces de teatre que és preferible llegir que veure representada. Tenim text, però no tenim personatges. És una bona obra perquè el text és bo, però incompleta.

Títol: Coaching
Autor i director: Àngel Amazares
Intèrprets: Mercè Rovira, Lolo Herrero, Ferran Lahoz, Helena Miquel, Carles Arquimbau, Àngel Amazares; amb la col·laboració especial de Marta Romagosa
Lloc: Teatre Tantarantana
Dates: del 12 de febrer al 2 de març

Valoració: ??

Vaig sortir del teatre amb la impressió que Coaching no m’havia acabat d’agradar, però sense saber-ne ben bé el perquè, com si alguna cosa no em quadrés però sense poder identificar-la clarament. En aquest apunt miraré d’analitzar l’obra i esclarir-me.

Suposadament, Coaching és un thriller polític que gira al voltant de les primàries del partit de l’oposició per escollir nou líder. Tinc entès que està inspirat en les primàries que es van disputar Carme Chacón i Alfredo Pérez Rubalcaba al PSOE fa pocs anys. Però això, si no m’ho haguessin dit, no ho hauria deduït mai de l’obra. És cert que la trama està ben pensada: el marit de la candidata a les primàries sospita que la seva dona té un amant, i aleshores suborna el seu assessor perquè ho investigui. Però què ho fa que no funcioni?

A parer meu, la manca gairebé total d’escenografia fa perdre molt la perspectiva de l’acció. En tot moment veiem només personatges que dialoguen, tots sobre el mateix fons. Això no tan sols despista, sinó que fa perdre interès per uns fets que haurien de ser trepidants i en canvi, esdevenen gairebé avorrits. D’altra banda, a manera de les sèries de televisió, es juga amb el temps de l’acció narrativa i es fan salts endavant que no sempre queden clars, perquè a vegades s’hi intercalen somnis, i com que no hi ha posada en escena, no hi ha cap punt de referència que permeti que l’espectador se situï. Ara bé, com que la trama no és gaire complicada, es pot seguir bé, però el ritme no és trepidant, sinó atropellat.

L’elenc d’actors de Coaching tampoc no és gaire brillant: compleixen amb correcció amb els personatges assignats, però res més. És com si formessin part de l’atonia general de l’obra, que no sembla que acabi d’arrencar en cap moment. Fa la impressió que és una obra amb moltes pretensions que és incapaç de realitzar perquè no aconsegueix fer creïbles els personatges ni propera la trama. Sortim del teatre sense saber si el que hem vist és un thriller o un vodevil. És massa grotesc per ser el primer i massa seriós per ser el segon.

Repeteixo que la idea és bona, i la trama també, però construïda d’una altra manera i feta amb una escenografia adient i uns actors més preparats, sí que seria un thriller polític de debò.

Títol: Estúpids (inspirada en Les lleis fonamentals de l’estupidesa humana, de Carlo M. Cipolla)
Dramatúrgia: Blanca Bardagil i Ferran Rañé
Directora: Blanca Bardagil
Intèrpret: Ferran Rañé
Lloc: La Seca-Espai Brossa (Sala Leopoldo Fregoli)
Dates: del 30 de gener al 2 de març

Valoració: ????

Mai no havia vist Ferran Rañé en directe dalt d’un escenari, i aquesta era l’ocasió perfecta per descobrir-lo. Estúpids és un monòleg intel·ligent i divertidíssim que es riu del mort i del qui el vetlla amb gran elegància, i que Rañé interpreta de manera genial, amb naturalitat i picardia. Inspirada en Les lleis de l’estupidesa humana, un text breu i heterodox de l’historiador italià Carlo M. Cipolla, l’obra posa en boca d’un estúpid potencial, però que al final veiem que no ho és gens, la teoria de l’estupidesa de Cipolla.

La dramatització d’un text aparentment assagístic a càrrec de Blanca Bardagil i el mateix Rañé és magnífica i molt enginyosa, puix que el protagonista del monòleg no és l’hipotètic professor que hauria de pronunciar la conferència del text en si, sinó del bidell de la universitat, que al llarg de l’obra demostra que coneix totes les febleses del professor i les va explicant mentre fa temps perquè l’altre arribi. Trobo que aquesta manera de plantejar teatralment un text desenfadat però no dramàtic és genial i molt original.

Tot comença amb una pissarra de guix on el bidell de la universitat escriu el títol de la conferència que un reputat professor ha de pronunciar: Estúpids. Vist que el professor no apareix, el bidell, després d’explicar-ne algunes intimitats i anècdotes divertides, opta per no fer esperar més l’audiència i engegar ell mateix amb la conferència, que se sap de memòria. Aleshores Rañé, tot i que segueix sent el bidell, adopta un to i una oratòria professorals —no sense un deix d’ironia— i ens il·lustra, a la seva manera, sobre la plaga de l’estupidesa humana. Rañé, un actor de raça, modula el to amb tanta habilitat i naturalitat, que passa del bidell al professor sense que ens n’adonem.

Estúpids és una obra sense pretensions i de format reduït, però molt ben ideada i molt ben feta. És una comèdia atípica molt intel·ligent que tot sovint ens fa riure per sota el nas, tant del text en si com de la situació creada. No és el típic monòleg graciós de riure fàcil i xaró, sinó una obra que més enllà de la dramatització que s’ha fet del text de Cipolla, fa rumiar i adonar-se que tots podem assolir la categoria d’estúpids. En definitiva, és un al·legat a favor del sentit comú i de dir les coses pel seu nom.

Títol: Vània
Autor: Anton Txèkhov
Adaptació i direcció: Oriol Tarrasón
Intèrprets: Annabel Castan, Bernat Quintana, Pep Ambròs, Mireia Illamola, Arnau Puig (Les Antonietes)
Lloc: Espai Lliure / Círcol Maldà
Dates: del 8 de gener al 2 de febrer / del 5 al 22 de febrer

Valoració: ???

Les Antonietes és una companyia que ens té acostumats a presentar clàssics revisitats, per dir-ho d’alguna manera. L’any passat vam poder veure’ls fent Stockmann (a partir d’Un enemic del poble d’Ibsen) a la Sala Muntaner, i enguany s’encaren amb un dels txèkhovs més representats a Barcelona: L’oncle Vània, que ells han intitulat simplement Vània. No sóc prou coneixedora dels textos originals per saber si els han modificat gaire, però tant en Ibsen com en Txèkhov veig que han preservat la majoria del text i sobretot, l’esperit de l’obra original. Potser la diferència que resulta més visible és una manca absoluta d’escenografia. Tot es fia a les paraules i a l’art dels actors per transmetre-les i fer creïbles els personatges.

Tot i que no defujo el minimalisme escènic, penso que l’Espai Lliure és un escenari que no admet que estigui despullat perquè és massa fred. Tampoc no permet que estigui atapeït de baluernes fins a la sacietat, ja que és petit, però essent Vània una obra que pivota al voltant de la casa on viuen els personatges, hauria estat bé que hi hagués mobiliari. Dit això, els cinc actors van estar magnífics, especialment Pep Ambròs com a Vània, actor que en aquesta obra demostra que té fusta i ha fer una carrera esplèndida. Vània és el personatge consciència de l’obra, que sembla que es mantingui apartat però que ho veu tot. Ambròs, de manera natural i espontània, va saber treure el registre més racional i també el més arravatat quan es declara a Ielena.

Ara bé, el que es pot considerar un mèrit per part de l’enginy de la companyia però un demèrit per l’obra, és el fet d’haver tingut cinc actors per fer sis personatges. És com el joc de les cadires, sempre hi ha algú que queda dret. Això, sumat a la manca d’escenografia, fa pensar en una companyia amb pocs recursos i molta imaginació. Si bé el text de Stockmann aguantava millor aquestes piruetes, Vània requereix més pompositat i elegància; encara que Txèkhov ens parli de passions i sentiments, és important saber que som en una casa gran i antany esplendorosa però avui deteriorada que, al capdavall, és un reflex de l’estat anímic dels personatges, en contradicció entre si perquè estan tots enamorats de la bella Ielena, l’esposa del professor vell. En aquest muntatge no veiem la casa ni res del que hi ha dins, llevat dels personatges.

En qualsevol cas, Les Antonietes és una companyia molt jove, amb moltes idees i bons actors que esperem que ens segueixi delectant amb les lectures que fa dels clàssics que resulten més actuals, i que els seus membres puguin esdevenir grans noms de l’escena catalana. De moment, a causa de l’èxit de Vània, ja van allargar una setmana a l’Espai Lliure i després la van anar a fer al Círcol Maldà. Bon senyal.

Títol: Pulmons
Autor: Duncan MacMillan
Traductora: Carme Camacho
Directora: Marilia Samper
Intèrprets: Carlota Olcina, Pau Roca
Lloc: Sala Beckett
Dates: del 9 de gener al 9 de febrer

Valoració: ????

D’antuvi, quan vaig entrar a l’escenari de la Sala Beckett i només vaig veure-hi un llit de matrimoni, vaig pensar que el text de Duncan MacMillan havia de ser molt potent perquè amb aquell llit tot sol els dos actors poguessin transmetre l’emoció d’una història complexa. He de dir que l’experiència va ser del tot satisfactòria: Carlota Olcina i Pau Roca van encarnar la vida d’una parella, des de l’enamorament fins a la vellesa i la mort. He de dir que em va recordar moltíssim l’obra La nostra champions particular, de Cristina Clemente.

La trama de l’obra està molt ben construïda, ja que la parella passa per tot tipus de moments i situacions, incloent-hi una ruptura que sembla definitiva però que al final els torna a unir. És a dir, té plantejament, nus i desenllaç; encara que no hi hagi un conflicte clar i definit ni hi passin coses extraordinàries, no deixa de ser una reflexió sobre el món de la parella al llarg de totes les seves fases. Malgrat el minimalisme escènic, en cap moment no es fa avorrida, perquè tant el text com la interpretació dels actors fan estar sempre en tensió per saber què passarà.

Carlota Olcina i Pau Roca, que tenen la tasca dificilíssima de fer creïbles dos personatges des de la joventut més tendra fins a la vellesa més decrèpita, se’n surten amb nota. L’espectador deixa ben aviat de veure dos joves i un llit, ja que el text i la interpretació dels actors li fan imaginar ràpidament els escenaris d’una parella que va envellint mentre passa per tota mena de vicissituds. L’obra és enèrgica, propera i molt quotidiana. Per això ens sentim tan nostres els personatges i la seva història.

Malgrat que aparentment no té pretensions, ha de ser realment difícil aconseguir que en cap moment no decaigui l’interès, i això només ho pot fer un dramaturg brillant. No coneixia el britànic Duncan MacMillan, però és un nom que apunto i a partir d’ara no em perdré res del que en facin a Barcelona. D’altra banda, Carlota Olcina i Pau Roca fan la tasca titànica d’estar una hora i mitja en un escenari petit posant-se a la pell de personatges que van envellint a marxes forçades. Ho fan tan bé que, encara que el text no digui explícitament els anys que tenen a cada frase, sempre ens sabem situar en el moment vital pel qual passen. I ho fan de manera que la seva tasca sembla senzilla.

Duncan MacMillan ha concebut aquesta obra com una conversa, on la força rau precisament en el text, i no en l’escenografia. I realment, aconsegueix l’efecte que vol. No és un tranche de vie, com en dirien els francesos, sinó que és la vida mateixa, resumida en una hora i mitja. I no hi trobem a faltar res, les paraules ho omplen i ho embolcallen tot.

Cal felicitar entusiàsticament la Sala Beckett per les propostes teatrals que ens fa. Abans de Pulmons va ser la hilarant Consell familiar, i ara es reprèn George Kaplan, que ja vam poder veure en aquest mateix espai l’estiu proppassat en el marc del Festival Grec 2013.

Títol: Un enemic del poble
Autor: Henrik Ibsen
Versió lliure: Juan Mayorga i Miguel del Arco
Traductora: Cristina Genebat
Director: Miguel del Arco
Intèrprets: Pere Arquillué, Roger Casamajor, Pablo Derqui, Jordi Martínez, Blanca Apilánez, Miquel Fernández, Miquel Gelabert, Mònica López, Andrea Ros, Mar Casas, Rafa Delgado, Eli Iranzo, Anabel Moreno, Joan Raja, Santi Ricart
Lloc: Teatre Lliure (Sala Fabià Puigserver)
Dates: del 23 de gener al 23 de febrer 

Valoració: ?????

Tenia moltes ganes de veure el que potser és l’Ibsen més popular de tots: aquesta obra meravellosa que és un cant a la llibertat de pensament i a l’individualisme. També és el text que va inspirar les Aigües encantades del nostre Puig i Ferreter. Aquesta vegada s’ha optat per una versió lliure i actualitzada del dramaturg Juan Mayorga, un autor avui dia molt en voga i amb una pila d’obres representades a Barcelona. Tot i que a mi l’actualització dels clàssics més aviat m’esgarrifa, aquesta vegada m’he de treure el barret davant la transformació de Mayorga.

He de dir que no conec prou el text d’Ibsen per saber si està gaire canviat, però el que és clar és que l’esperit hi és totalment plasmat, potser de manera encara més incisiva i brillant, perquè Mayorga hi fa aportacions d’índole filosòfica i, per exemple, hi afegeix frases d’Einstein (posterior a Ibsen). Ras i curt, la història és la dels tres poders dominants, el polític, l’econòmic i el mediàtic, conxorxats per fer callar el científic, l’home que s’ha adonat que les aigües del balneari que és la principal font de riquesa d’un poble, estan contaminades. El tema és molt potent, i a més és d’actualitat candent, perquè deriva en la manipulació de les masses per part dels poders fàctics en nom d’un concepte pervertit de democràcia.

Davant la mentida estesa i institucionalitzada, el doctor Stockmann es queda sol perquè el poble està convençut del que els poders els fan creure, des de l’alcalde fins al director del principal diari. L’obra planteja molts nivells de lectura, des de l’estrictament polític fins al més filosòfic, la de l’home sol contra el món. També planteja molts interrogants: un home sol es pot arrogar la veritat i menysprear el poble? La massa de la gent és amorfa i sense criteri propi? Tal com va dir en una entrevista el protagonista d’aquesta versió, un magnífic Pere Arquillué, Ibsen no vol assentar veritats, sinó plantejar dubtes perquè el públic rumiï. Ara bé, és clar que la seva posició no és neutral, sinó que se situa clarament de banda de Stockmann, l’home que, com una Cassandra moderna, sap la veritat però ningú no el creu i el titllen d’impostor, d’enemic del poble.

En aquest muntatge espectacular dominat per l’aigua i per una grisor regnant, Miguel del Arco dirigeix quinze actors magnífics encapçalats per un Pere Arquillué esplèndid que es deixa la pell per donar vida a aquest personatge magnètic i fascinant que és el doctor Stockmann. No és cap visionari, sinó un home racional que ha de fer front a la superstició imperant. Potser el que pel meu gust hi sobra és una música massa forta que apareix de tant en tant, que fa distreure del text, prou potent ja de per si. Ara bé, l’obra és realment impactant, pel text d’Ibsen-Mayorga i per la fabulosa interpretació de Pere Arquillué i la resta d’actors. El resultat és que l’han prorrogada una setmana i ja hi ha les entrades exhaurides.

Font: Diari Gran del Sobiranisme

Títol: Un mosquit petit
Autor i director: Marc Artigau
Intèrprets: Isaac Alcayde, Pep Cruz, Anna Ycobalzeta
Lloc: TNC (Sala Tallers)
Dates: del 22 al 26 de gener

Valoració: ????

Aquesta és la segona obra que s’ha fet al TNC al voltant de Fum. Aquí l’autor no és Josep Maria Miró, sinó un joveníssim autor de 29 anys, Marc Artigau. Un mosquit petit és una obra amb una estructura narrativa impecable, amb un principi confús i estrany que a mesura que la història es va desenvolupant s’entén. És com anar descabdellant una troca complexa i plena d’arestes.

L’obra té la virtut de ser interessant, atractiva, amena, i alhora de denúncia social. És la història del pare d’un fill discapacitat psíquic que fa mans i mànigues perquè readmetin el noi a la feina d’on l’han acomiadat. És una història molt punyent, el drama d’un pare que està disposat a fer el que calgui per aconseguir el seu objectiu.

A mesura que avança la conversa, anem veient totes les arestes del conflicte i les fissures dels personatges. L’acció transcorre a temps real, cosa que dóna sensació de vivesa i de naturalitat a la història. En un moment, l’empleada de l’empresa que ha suggerit l’acomiadament d’aquell noi, veu ensorrada la seva fortalesa aparent. Els sentiments, la humanitat afloren per damunt de les raons econòmiques o empresarials. Per sota o per sobre de les xifres hi ha drames humans que de cap manera es poden menystenir.

La interpretació absoluament estel·lar de Pep Cruz com a pare dóna encara més força a la història, contraposat a la inicialment frívola Anna Ycobalzeta, que roman aliena al drama que suposa cada acomiadament. Al final, ella mateixa queda atrapada en la teranyina que li ha teixit hàbilment el pare del noi. El final de l’obra és difús, però s’ha presentat el conflicte i s’ha palesat la denúncia amb tota la cruesa. Isaac Alcayde, l’actor que dóna vida al noi discapacitat, fa un gran paper, de manera que l’obra queda magistralment interpretada.

Veritablement, és una llàstima que només s’hagi representat durant cinc dies a la Sala Tallers del TNC. Una obra com aquesta hauria de pujar a l’escenari durant uns quants mesos, perquè tothom tingués l’oportunitat de veure-la. I és un goig que vagin sortint nous dramaturgs catalans, cada vegada més joves, brillants com Marc Artigau. Un mosquit petit no és una obra per passar l’estona i prou, sinó una obra agradable de veure i difícil d’oblidar, que fa pensar una estona llarga.

Títol: Norway. Today
Autor: Igor Bauersima
Director: Àlex Mañas
Intèrprets: Mariona Tena, Joan Carles Suau
Lloc: La Seca-Espai Brossa (Sala Leopoldo Fregoli)
Dates: del 8 al 26 de gener

Valoració: ???

És una obra original perquè aborda un tema poc tractat de manera frontal en el teatre: el suïcidi. Dos joves plens de salut i amb tota una vida per davant, decideixen suïcidar-se plegats. Em penso que és força complicat entrar en la ment d’un suïcida, i més si és jove i aparentment no té problemes. L’aproximació que fa al tema Igor Bauersima en forma dramatitzada és acurada, reflexiva, i sobretot, amb molt bon gust.

En realitat, però, el tema de l’obra no és la mort, sinó la vida. Els dos joves, en el periple que fan per arribar a un fiord de Noruega on poder-se suïcidar còmodament, descobreixen la il·lusió i les petites coses quotidianes que els empenyen irremissiblement a viure. Són dues persones solitàries que quan descobreixen la companyia de l’altre s’adonen que tenen tantes coses en comú, que reneix dins seu la il·lusió de viure, de compartir coses i d’estimar-se. Després de fer voltes a les seves vides, s’adonen que no estan tan sols com es pensen i a poc a poc es va capgirant el motiu del viatge als fiords noruecs. L’instint de supervivència acaba vencent. Eros venç Thanatos.

Presentat en una escenografia minimalista a la minúscula Sala Leopoldo Fregoli de La Seca, el muntatge se serveix d’una pantalla que projecta estructures de dibuix lineal, absolutament esquemàtiques, per fer saber a l’espectador els canvis de localització espacial. Així doncs, tot el pes de l’obra recau sobre el diàleg, que és aparentment lleuger, però alhora dens i profund, perquè els dos joves miren de racionalitzar el motiu que els impel·leix a suïcidar-se per poder-lo explicar a l’altre. La paradoxa que el text presenta és la necessitat de llevar-se la vida al costat d’una altra persona. Això fa que la privacitat s’esquerdi i triomfi la vida.

Novament, vaig veure dos actors que no coneixia: Mariona Tena i Joan Carles Suau. Em van sorprendre molt gratament. Només tinc un retret a fer, concretament al traductor, el nom del qual no apareix enlloc: podria expressar-se en un català mínimament correcte i decent? Hi havia massa expressions que grinyolaven i feien un mal terrible a les orelles. És un fet lamentable que cada vegada es repeteix més al teatre de casa nostra. Encara que un text dramàtic està escrit per ser dit, és possible parlar sense fer un ús constant i abusiu de castellanismes per als quals no costa gens trobar l’equivalent català (per exemple, “cuna” – “bressol”).

Títol: Fum
Autor i director: Josep Maria Miró
Intèrprets: Carme Elias, Anna Sahun, Joan Carreras, Lluís Marco
Lloc: TNC (Sala Petita)
Dates: del 18 de desembre al 26 de gener

Valoració: ????

Títol: La dona que perdia tots els avions
Autor i director: Josep Maria Miró
Intèrprets: Francesc Garrido, Lina Lambert, Mercè Mariné
Lloc: TNC (Sala Tallers)
Dates: del 15 al 19 de gener

Valoració: ???

Tenia ganes de veure una altra obra de Josep M. Miró, l’autor d’El principi d’Arquimedes, aquella peça tan original i narrativament estructurada de manera magistral. Fum està estructurada de la mateixa manera, és a dir, articulada a través d’episodis tallats que fan avançar la història de manera discontínua. La diferència amb El principi d’Arquimedes és que a Fum l’acció avança linealment, és a dir, no hi ha anades endavant i endarrere en el temps.

Dos matrimonis, un de jove i un de madur, viuen de maneres diferents la seva estada —per motius molt diferents— en un país del tercer món. A cada episodi sempre hi veiem la conversa entre dos dels quatre personatges, amb la qual cosa a mesura que avança l’obra ens anem formant un poliedre de moltes cares, perquè cadascú explica el que vol, el que sent, el que creu, i les versions no casen entre si. A mesura que anem sabent coses d’ells es va creant una atmosfera confusa que tendeix al caos, especialment per les intervencions de la dona madura, que mai no sabem si diu la veritat.

És una obra estranya, intel·ligent, amb un final argumentalment poc clar, però molt agradable de veure. La interpretació dels quatre actors és esplèndida, es nota espontània i natural, tot i que tractant-se de quatre primeres espases de l’escena catalana, això no és cap sorpresa. La dramatúrgia, formada per una estructura polivalent, és sòbria i perfectament adequada per a una història que passa íntegrament dins d’un hotel.

Paral·lelament, el TNC ha programat dues obres “satèl·lit” que giren al voltant de Fum. Són La dona que perdia tots els avions, del mateix Josep M. Miró, i Un mosquit petit, de Marc Artigau. Aquestes obres s’han representat durant quatre dies cadascuna a la Sala Tallers al preu mòdic de 6 €. La dona que perdia tots els avions, igual que Fum, és una obra estranya i misteriosa que passa en un país exòtic on una turista occidental es perd, primer sembla que accidentalment, i més endavant veiem que la cosa té més envergadura.

Josep M. Miró és un autor innovador, que és capaç de bastir obres intel·ligents i originals sense recórrer a tòpics. Les seves peces tenen pocs personatges però molt ben construïts, plens de contradiccions i sovint perduts, amb els quals mai no queda clara la frontera entre la veritat i la il·lusió. Podríem dir que la seva obra gairebé voreja la ciència-ficció, perquè res no és el que sembla, hi ha coincidències estranyes i tot pot capgirar-se en un instant. El factor sorpresa n’és l’element principal, però no en sentit narratiu, sinó estructural.

Hi ha una cosa que em va fer somriure especialment a Fum, i és que el personatge de Lluís Marco, el diplomàtic que també és novel·lista, em va fer pensar vivament en Carles Casajuana, diplomàtic que fins a dia d’avui ha escrit nou novel·les, de les quals jo havia llegit L’últim home que parlava català pocs dies abans d’anar a veure Fum. Coincidència?