La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

La dama de piques

Avui tinc intenció de barrejar literatura i música. Divendres vaig anar al Liceu a veure La dama de piques, de P. I. Txaikovski, una òpera meravellosa basada en un conte romàntic deliciós de Puixkin. I quan dic ‘romàntic’ em refereixo al fet que s’insereix dins el corrent literari del romanticisme, al costat de Lord Byron, Maupassant, Edgar A. Poe o Mary Shelley. La música descriu a la perfecció les tribulacions dels personatges, especialment de Hermann, el protagonista.

La dama de piques és un conte de poques pàgines que respira l’atmosfera romàntica caracteritzada pels elements sobrenaturals, perfectament palpable en obres com El Dr. Frankenstein de Mary Shelley, Faust de Goethe o El retrat de Dorian Gray d’Oscar Wilde. El romanticisme es volia allunyar del racionalisme clàssic i va impregnar la literatura d’elements d’ultratomba, fantàstics, i de fets sobrenaturals. En definitiva, de misteri indesxifrable per a l’home, com a contrapès a la racionalitat il·lustrada dels clàssics del s. XVIII, pels quals tots els fets eren copsables mitjançant la raó.

A parer meu, l’operació romàntica va sortir rodona, perquè encara avui, dos-cents anys després, ens meravellem davant d’unes obres fantàstiques que ens desperten la curiositat i l’interès per esbrinar com pot haver succeït allò tan misteriós. I és que la vida és misteri, si no, quin sentit tindria viure-la?

El punt culminant arriba quan el misteri creixent es converteix en por d’allò desconegut, de la incertesa, però també en por de travessar els límits humanament establerts, com és el cas de Frankenstein o de Dorian Gray. L’home pot convertir-se en un déu creador a l’estil de Prometeu? Pot fer anar el temps enrere? Són preguntes que es feien els romàntics, que ens fem avui i que ens seguirem fent, llevat que la ciència hi doni resposta en el futur.

La dama de piques, en cartomància, és una dona sola, vídua o divorciada, sovint una dona dolenta. Indica la solitud mal portada o la separació. Només cal pensar en el joc homònim, en el qual aquesta carta té un valor fatídic perquè fa perdre molts punts. A partir d’aquesta connotació màgica, Puixkin basteix una història que esclata fatalment quan una carta canvia el valor de l’as, que faria que el protagonista ho guanyés tot, pel de la dama de piques que, curiosament, té una estranya semblança amb la vella dama que li va anunciar les tres cartes guanyadores al joc del faraó. Hermann ha volgut traspassar els límits imposats, i la seva obsessió per les tres cartes guanyadores li ho fa perdre tot.

L’administració territorial de Catalunya i l’Espanya confederal (II)

La setmana passada vaig parlar de la història de l’organització territorial dels països de parla catalana fins al Decret de Nova Planta. De fet, caldria parlar en plural, dels decrets de Nova Planta, perquè se’n va fer un per a cada Estat de la Confederació catalanoaragonesa. El 1707 es van decretar als Regnes de València i d’Aragó, el 1715 a Mallorca i les Pitiüses, i el 1716, al Principat de Catalunya.

Els decrets de Nova Planta van abolir les institucions catalanes i el dret públic sobre el qual se sustentaven. Al Principat, encara va poder-se salvar el dret privat, que a la resta de territoris també va perdre’s. Es van abolir els tres comuns: les Corts, la Diputació del General i el Consell de Cent. Es va abolir la divisió territorial en vegueries i es van adoptar els corregiments de matriu castellana, que havien perdut totes les atribucions militars i que un cop instaurats als territoris de la Corona catalanoaragonesa, les van recuperar. La repressió va ser molt forta i violenta.

A nivell municipal també es va imposar una institució aliena a la realitat catalana: l’ajuntament de regidors. El Principat, i cadascun dels altres territoris també, van passar a ser governats, en matèria política i judicial, per un capità general, amb grans atribucions militars. Tot plegat significava la submissió absoluta de l’antiga Corona d’Aragó a la de Castella i al monarca, per sobre del qual no hi havia ningú a qui hagués de retre comptes -com a Catalunya sí que passava amb les Corts.

Al s. XIX, després de la Revolució francesa, a Espanya es produeix la Guerra del Francès, que simbolitza el naixement de la nació espanyola tal com la coneixem avui, és a dir, com a Estat-nació liberal, concepte forjat d’ençà de la revolució, i a imatge de l’Estat-nació francès: un sol poble parlant un sol llenguatge. La Guerra del Francès (com es coneix a Catalunya) o Guerra de la Independència (com es coneix a les Espanyes) marca l’inici d’aquesta concepció, que desembocarà en la Constitució de Cadis de 1812, també anomenada “La Pepa”. És el primer intent d’establir un Estat modern amb la divisió de poders establerta per Montesquieu i reblada per la Revolució francesa: el legislatiu, l’executiu i el judicial.

Aquesta Constitució, però, aviat es veié derogada, ja que Ferran VII volia continuar amb la monarquia absoluta que per uns anys havia perdut a mans de Josep Bonaparte. Amb molts estira-i-arronses -inclòs el Trienni Liberal (1820-1823)-, el 1833, any de la mort de Ferran VII, és l’any del naixement de l’estat liberal a Espanya. També és l’any en què Javier de Burgos, ministre de Foment, fa la divisió territorial espanyola definitiva, la de les províncies, que de manera gairebé intacta, ens ha pervingut al present. Aquesta divisió territorial tenia dos objectius: d’una banda, racionalitzar l’administració seguint el model francès dels departaments; de l’altra, esborrar qualsevol vestigi territorial del que havia estat la Corona catalanoaragonesa, que van trossejar en onze províncies, tot i que aquestes províncies respecten els límits de l’antic estat confederat. És un trossejament intern.

No fou fins al 1913, que el govern espanyol va autoritzar el dret de mancomunitats provincials. Només les quatre diputacions catalanes van acollir-se a aquest dret i el 6 d’abril de 1914 van formar la Mancomunitat de Catalunya, que responia a una llarga demanda històrica dels catalans, en significar la federació de les quatre diputacions catalanes i en el sentit d’equivaldre a la devolució de les antigues Corts Catalanes. En van ser presidents Enric Prat de la Riba (1914-1917) i Josep Puig i Cadafalch (1917-1925).

La Mancomunitat va ser l’embrió de la Generalitat actual i el primer intent de recuperar el Principat de Catalunya després de la desfeta a la Guerra de Successió. Aquest embrió va acabar avortat per la dictadura de Primo de Rivera però va renéixer el 1931, durant la II República espanyola, primer en un intent d’Estat confederat amb Espanya -frustrat- i posteriorment, com a Generalitat, nom recuperat de la vella institució medieval i moderna. El 1931 es va elaborar l’Estatut d’Autonomia de Núria, votat pel poble i retallat i aprovat el 1932 pel Congrés de Madrid. L’Estatut del País Basc es va aprovar el 1936 i els de Galícia i les Balears no es van arribar a aprovar.

Així doncs, abans del franquisme, només Catalunya i el País Basc van tenir govern autònom i Estatut d’Autonomia, però segurament el camí per on s’anava era el mateix que el que es va fer després de la Transició: el del cafè per a tothom. La dictadura franquista, no cal dir-ho, va desmantellar, com el Decret de Nova Planta, Estatut i govern autònom, va fer una depuració brutal a les administracions públiques i va enviar la gran majoria d’intel·lectuals a l’exili.

Durant la Transició a la democràcia es va elaborar i votar la Constitució de 1978, l’actual, que consolidava un Estat de les autonomies a mig camí entre el centralisme i el federalisme. Avui les tensions polítiques estan esclatant per tot arreu.

Publicat dins de Història | Deixa un comentari

Les biblioteques públiques i el foment del català

Fa un parell de mesos Albert Pla Nualart, cap d’edició de l’Avui, va dir al programa L’Oracle de Catalunya Ràdio que el català no aconseguirà augmentar el reconeixement i l’ús social si no és mitjançant imposicions, i com a exemple, posava la llei del cinema, que obliga les distribuïdores a lliurar la meitat de còpies de cada pel·lícula en català a Catalunya. Té tota la raó. Com més deixem passar la situació actual de passotisme, més imposicions haurem de fer en el futur.

D’altra banda, fa pocs dies llegia la notícia del resultat de les eleccions a Bèlgica, que s’il·lustrava amb un reportatge sobre la situació lingüística a la regió de Brussel·les-Halle-Vilvoorde, la perifèria de la capital, on la minoria francòfona copa el 85% del domini lingüístic del territori. Per redreçar aquest desequilibri, les autoritats municipals havien decidit prendre mesures, una de les quals era deixar de subvencionar les biblioteques públiques que no tinguessin el 75% dels títols en neerlandès.
Aquesta mesura em sembla intel·ligent i brillant, i la podríem aplicar amb facilitat a casa nostra.

Per començar, la Diputació podria exigir que el 50% dels llibres de les biblioteques fossin en català, i l’altre 50% en altres llengües, potenciant molt especialment l’anglès. Seria una imposició subtil i efectiva. Caldria fer una selecció molt acurada dels títols, i, per exemple, d’una novel·la comprar-ne un exemplar en castellà per cada cinc en català. No caldria gastar ni un euro més en el pressupost; simplement, distribuir-ho d’una altra manera en clar desequilibri a favor del català.
Al capdavall, les biblioteques públiques, avui dia molt ben assortides, són per als estudiants de batxillerat la seva font d’informació, en tant que succedani de la Biblioteca de Catalunya, a la qual no poden -o no haurien de poder- accedir, perquè és una institució destinada a l’alta investigació i a la conservació del patrimoni bibliogràfic.

El català no el salvarem amb campanyes progres tipus “Dóna corda al català” o “Encomana el català”, sinó amb imposicions, subtils o explícites. Altrament, com s’han imposat la resta de llengües al món, castellà, anglès, francès…? A més, nosaltres no volem imposar res a ningú, simplement volem estendre a tots els estrats socials la llengua pròpia de Catalunya. Com pot ser que algú amb mentalitat no colonial pugui discutir-ho? Per què hem d’acceptar el bilingüisme, si us plau per força? No sóc sociolingüista, però el bilingüisme és insostenible quan una de les llengües està en inferioritat de condicions respecte l’altra. I el català ho està perquè no té un Estat que el protegeixi, sinó un que li va a la contra i que el voldria exterminar -subtilment, això sí.

També cal tenir clara una altra idea: l’avenç del català es farà sempre en detriment del castellà perquè les persones no som bilingües simultàniament sinó diacrònicament. Ja que no tenim Estat -de moment-, la Generalitat s’hauria d’implicar fins al fons en el foment del català, i això implica deixar de subvencionar mitjans de comunicació en castellà, per exemple. Quan es va celebrar la Feria de Abril, Pilar Rahola es queixava de les subvencions que rebia perquè que era un negoci privat. Toni Bolaño, cap de premsa d’aquest esdeveniment folklòric, li replicava que a veure per què s’hauria de deixar de subvencionar un acte cultural pel fet de no ser català. Ho trobava aberrant. Doncs a mi em semblaria la cosa més lògica del món. Si no tinguéssim el cap tan colonitzat i empetitit per tres segles d’opressió, veuríem que el que diu aquest senyor és un disbarat insostenible.

Ras i curt, el català és la llengua de Catalunya, és l’element principal de la seva definició, i no hi podem renunciar, o el nacionalisme banal haurà guanyat la partida.

L’administració territorial de Catalunya i l’Espanya confederal (I)

Abans-d’ahir a la tertúlia de can Cuní, el catedràtic de dret Joan Queralt, amb qui sempre discrepo, va dir un parell de coses que em van agradar i em van fer reflexionar. L’una, que es va posicionar radicalment en contra, no només del burca i del niqab, sinó també del hijab, atès que, encara que sigui menys agressiu, té el mateix significat: el de la submissió de la dona a l’home. L’altra, sobre la qual escriuré dos apunts, que la idea que tenim avui dia dels Estats encara és l’hereva de la francesa, és a dir: l’Estat-nació.

L’embrió territorial de Catalunya és la Marca Hispànica, ço és, el tros de la Península Ibèrica que va quedar a mans dels carolingis a finals del s. VIII, després de la conquesta de Barcelona (800) i de la capitulació de Girona i La Seu d’Urgell (785). L’altre territori peninsular que no estava sota domini àrab era el regne d’Astúries. La Marca Hispànica, amb límit fronterer al Llobregat, grosso modo, vindria a ser el que avui són les províncies (sí, províncies, no deixaran de ser-ho encara que les rebategem per ‘demarcacions’ o altres cursileries) de Girona i Barcelona. Però encara no es pot parlar de Catalunya, i no només perquè sigui una part de l’Imperi Carolingi, sinó perquè es tractava d’un conglomerat de comtats desunits.

L’any 843 l’Imperi Carolingi es va desfer i el 988, el comte de Barcelona, Girona i Osona, Borrell II, es va declarar independent del poder franc que havia quedat del vell imperi. Va ser a mitjan s. XI, que Ramon Berenguer I va crear les estructures d’Estat a Catalunya: fisc, justícia i la preeminència del comtat de Barcelona per damunt dels altres. Cal recordar que la divisió de poders és un invent modern, del s. XVIII, i per tant, el nostre atans a èpoques anteriors no es pot fer amb els ulls d’avui.

Al s. XII s’institueix la divisió territorial en vegueries com a administracions al servei dels senyors jurisdiccionals, ja fossin laics o eclesiàstics. Era la vertebració d’un Estat emergent. Al s. XII va ser també quan es va produir la unió amb Aragó, el 1137, i va néixer així la Confederació catalanoaragonesa o Corona d’Aragó. Catalunya mai no va reconèixer un rei per al seu territori, ja que els comtats eren molt poderosos. Al s. XIII, Jaume I va conquerir els territoris de València i les Illes Balears, amb la qual cosa es va configurar una confederació constituïda per quatre Estats semiindependents, units gairebé només per la figura del rei. A més a més, cal recordar que era una administració originalíssima a la seva època, puix que el rei s’havia de sotmetre a les Corts per dur a terme moltes accions, especialment la guerra.

Al s. XVI, la Confederació catalanoaragonesa va perdre el seu sobirà propi i va passar a integrar una confederació més gran: la Monarquia Hispànica, integrada per les corones d’Aragó i de Castella. Tot i que internament es van mantenir les vegueries i les batllies i en general l’administració municipal va seguir funcionant amb normalitat, les Corts es van veure molt afeblides, puix que les havia de convocar el rei, que ara era a 600 quilòmetres i al seu lloc hi delegava el lloctinent. En dos segles només es van convocar corts dues vegades: el 1599 i el 1626. Decididament, el comte-duc d’Olivares va posar els fonaments de l’Estat espanyol tal com el coneixem avui, i va intentar amb tots els mitjans al seu abast diluir la Corona d’Aragó dins l’Espanya castellana, no perquè s’estimés més aquesta, sinó perquè el model castellà era d’absolutisme i d’obediència cega al rei, mentre que el català era pactista.

Al s. XVIII va venir la Guerra de Successió, amb el resultat que tots coneixem: manu militari, la unificació política de les dues corones sota l’Estat espanyol, i l’assimilació total de Catalunya a Castella, mitjançant l’abolició dels furs i de tot el dret públic (Decret de Nova Planta). La història a partir d’aquí continuarà la setmana vinent.

Publicat dins de Història | Deixa un comentari

El bilingüisme impossible

Fa deu dies Patrícia Gabancho publicava un article a l’Avui, memorable, com tot el que escriu aquesta senyora, en què dibuixava una diagnosi acurada i precisa de la situació del català en l’actualitat i les condicions històriques que l’hi han portat. Avui, l’endemà de les eleccions a Bèlgica, m’agradaria fer algunes reflexions sobre la situació particular del català.

Cada estiu, quan viatjo per Europa, veig una cosa que m’agradaria molt veure a casa nostra: que la llengua que parla la gent al carrer, la de l’Administració pública, la dels mitjans de comunicació i la de l’etiquetatge dels productes, és la mateixa. Com que, igualment com Joan B. Culla, professo una gran admiració pels països nòrdics i protestants, tan bon punt poso els peus a Catalunya, penso que m’hauria agradat quedar-me a viure al lloc on he passat les vacances. Uns dies després, però, baixo del núvol i m’adono que és una utopia.

A Catalunya, d’ençà de la Transició els polítics i bona part de la societat han entronitzat el bilingüisme com una panacea, com un bé superior intocable que ens ha de satisfer a tots, si us plau per força. Però qualsevol que pensi una mica, sap que la realitat no és gens afalagadora per al català, perquè el terreny no és pla sinó que fa baixada a favor del castellà, que és la llengua de l’Estat que no ens vol deixar ser nació. Aneu a qualsevol quiosc: quantes publicacions hi ha en català i quantes en castellà? La mateixa pregunta la podem aplicar a les televisions, i no cal dir-ho, al cinema, cavall de batalla ja tronat. I a sobre ens diuen que hem de ser tolerants i que el català no s’ha d’imposar a ningú. Que el castellà no ens l’han imposat a nosaltres, des de Felip V fins a Franco? O és que això es veu normal, i en canvi, voler la meitat de pel·lícules en català no? -incís: ahir vaig anar al cinema i el primer anunci que van fer, així que es va il·luminar la pantalla, va ser el de la revolta dels exhibidors contra la llei del cinema de la Generalitat.

Avui llegia que la regió de Brussel·les-Halle-Vilvoorde malda per fer-hi perviure el neerlandès, que actualment està molt en reculada per l’avenç imparable del francès. Els governants flamencs estan prenent mesures dràstiques per redreçar la situació, però no sé si se’n sortiran: en aquesta regió no deixen que els funcionaris -bilingües tots- es dirigeixin als ciutadans en francès, es deixen de subvencionar biblioteques públiques si el 75% de la seva col·lecció no és en neerlandès, o bé s’envien inspectors a controlar que els plens municipals de la regió es facin en neerlandès. Aquesta darrera mesura és estrambòtica, però segurament necessària per garantir la pervivència del neerlandès a la perifèria de Brussel·les.

Ara fem un paral·lelisme amb Catalunya. Algú s’imagina que les autoritats municipals, o la Generalitat, apliquessin aquestes mesures a la perifèria de Barcelona perquè el català hi és en clara reculada? Em sembla que el resultat seria una batalla campal amb morts i tot. Als catalans ens dirien que som xenòfobs, feixistes, autoritaris i indignes de dir-nos persones. El català, a més a més, té una diferència molt grossa respecte el neerlandès que l’en fa inferior: l’idioma dels flamencs compta amb un Estat que el protegeix perquè n’és l’idioma oficial, que és Holanda, i això dóna a la llengua un estatus que el català no té. Algú em dirà que el català és oficial a Andorra, però vist que ni allà no és la llengua dominant, és com si no existís.

Fa molt de temps que penso que la solució, independència a banda, fóra que el català es declarés única llengua oficial a Catalunya, fins i tot en el marc d’un Estat espanyol confedral (és un oxímoron, però és el que pretén per a Bèlgica el partit que ha guanyat les eleccions, l’N-VA). D’altra banda, a Bèlgica les dues comunitats, lingüístiques i polítiques, estan clarament diferenciades: Flandes i Valònia. A Espanya això com s’hauria de traduir? La clau per diluir la personalitat nacional de Catalunya i el País Basc va ser la creació de l’Estat de les autonomies, tal com igualment molts personatges van exposar al documental El laberint, que TV3 va emetre dijous passat. Per mi s’haurien d’haver restituït els Països Catalans, Euskal Herria i Castella com a estats independents dins d’una confederació. Dins Bèlgica parlem de Flandes i Valònia. Dins Espanya, de què parlem? Catalunya i Espanya? No és clar, nítid, i això és el que interessa als espanyols, diluir-nos en el magma centralista per tal que renunciem a les nostres aspiracions nacionals, polítiques, lingüístiques i culturals. Però l’independentisme és més viu que mai.

L’islam i la dignitat de la dona

Fa setmanes que es parla a bastament de la prohibició del burca en el marc de la societat occidental, i més concretament, europea. A Catalunya hi ha diversos consistoris que han decidit legislar el tema i prohibir burca i niqab en espais públics, tret del carrer.

S’han vessat molts rius de tinta sobre el simbolisme d’aquestes peces de roba i sobre la llibertat dels individus. Personalment, cada vegada que veig una dona que duu el cap cobert amb un mocador, penso que si tingués una engruna de dignitat i d’autoestima, se’l llevaria ràpidament. Els partits d’esquerres fan una demagògia brutal adduint que les dones han de ser lliures per vestir com vulguin, però això és una fal·làcia. En primer lloc, no crec que les dones musulmanes siguin conscients que tenen la llibertat amputada per pares, marits o germans. Hi ha moltes maneres subtils de dissuadir una persona feble perquè actuï tal com vol el fort.

En segon lloc, la presència de l’islam a Catalunya és fruit de la immigració. Hauria de ser un principi acceptat arreu que allà on vas, has de fer com veus que fan els autòctons; en això rau la integració en un territori diferent del propi. El forà en cap cas no ha d’imposar la seva cultura a la del país on migra, per més que ho faci forçat per les circumstàncies, i no voluntàriament. Voler imposar la cultura pròpia en un altre territori és allò que se’n diu ‘colonització’. Si a sobre, els autòctons, per un multiculturalisme estúpid, ens deixem trepitjar el que és nostre, estem adobant el terreny per a la colonització.

I en tercer lloc, tal com va dir Jordi Barbeta fa temps, la cultura occidental és superior a l’islam perquè ha passat per la Il·lustració. Dit així, ras i curt, pot sonar tallant, però ho comparteixo del tot. Durant els ss. XVI i XVII a Europa va haver-hi guerres de religió molt cruentes, i al sud hi havia el Tribunal de la Inquisició, que condemnava a mort o a tortures infernals tots aquells que no combregaven amb el catolicisme i que gosaven fer-ho públic d’una manera o altra. Aquest obscurantisme irracional va quedar esborrat al s. XVIII amb la Il·lustració, que va proclamar que tot s’havia d’explicar mitjançant la raó, s’havia d’argumentar sobre bases racionals. Aquest és l’origen de la ciència moderna i va ser el principi que va permetre relegar la religió a un pla metafísic, a l’àmbit de la creença, però que en cap cas no pogués qüestionar els avenços científics.

El rostre cobert d’una dona no té altre significat que el de la submissió a l’home, encara que elles mateixes diguin que és un acte d’obediència a Déu. Dolors Bramon, especialista en cultura islàmica, va dir que l’Alcorà no diu enlloc que la dona s’hagi de cobrir completament el rostre. Però encara que ho digués, és un acte que atempta contra la llibertat i contra la dignitat de la dona perquè la condemna a la submissió. No entenc com els partits d’esquerres, dels quals el feminisme és un valor important, poden negar-se a prohibir el burca i el niqab adduint que les dones han de ser lliures de vestir com vulguin. Com es menja que una noia de setze anys pugui avortar sense consentiment dels pares i en canvi una dona immigrant hagi de viure sotmesa als capricis del marit?

Només una darrera apreciació: actualment som a l’any 1430 del calendari islàmic. A Europa, el 1430 era edat mitjana. Potser l’islam també ha de superar l’edat mitjana, la primera part de la moderna i arribar a una Il·lustració pròpia, per tal que puguin obrir els ulls a la llum i a la raó.

Publicat dins de Filosofia | Deixa un comentari

La resurrecció

Aquest títol no és cap referència religiosa, sinó que és el sobrenom amb què es coneix la segona simfonia de Mahler. Aquest diumenge vaig assistir al darrer concert de la temporada de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, el darrer que dirigia el seu titular fins ara, el japonès Eiji Oue. Mahler va compondre deu simfonies amb les quals pretenia crear deu mons diferents i complets, autoabastits. Certament, encara que només sigui per les dimensions, cada simfonia mahleriana és tot un món.

La majoria de simfonies de Mahler tenen intervencions vocals, tant de solistes com de cor, i la segona n’és una. Hi ha soprano, contralt i cor mixt. El text que canten és un poema de Friedrich Gottlieb Klopstock, anomenat Resurrecció, que sembla que va impactar molt Mahler quan el va escoltar recitat. El que és impactant de debò, però, és la “Resurrecció” de Mahler. És un viatge iniciàtic al més enllà, a l’inefable.

Al llarg de l’obra hi ha una tensió constant, que es tensa i es destensa, però que va creixent, i que esclata de manera dilatada al darrer moviment, on hi ha les parts cantades. El tremp de l’obra aconsegueix captivar i abduir l’oïdor, tant en els moments lírics com en els dramàtics, intercalats magistralment i amb una orquestració plena de matisos.

El cinquè moviment és espectacular. Comença sense remoure gaire res, les intervencions del cor són constants però testimonials. Tot plegat és un no-res que es va desplegant fins arribar a un esclat de música instrumental i vocal. Vaig observar que aquestes primeres intervencions, l’Orfeó Català les feia amb els cantants asseguts, mentre que quan ja cantaven a pulmó ple, es van aixecar per sonar a plena veu, com qualsevol cor. Cal afegir que en aquests instants inicials del cinquè moviment, un grup d’instruments de vent de metall tenia molt de protagonisme des d’un lloc llunyà de l’escenari, amb la qual cosa es pretenia que el so també se sentís llunyà. Tot plegat, a mi em va recordar una pel·lícula de romans, amb les trompetes anunciant l’arribada del Cèsar o qualsevol altra cosa, però especialment em va recordar Quo vadis, perquè el cor cantant fluix, discret i mig amagat, recordava l’escena en què els primers cristians feien els seus càntics des de les catacombes. Per tant, de ressons cristians per anomenar-se “Resurrecció”, no li’n falten.

Però per mi la grandesa i el significat del sobrenom d’aquesta simfonia va més enllà de l’aparent motiu religiós. És un camí ascendent cap al fet de sortir d’un mateix per fusionar-se amb la música, amb l’art, o sigui que torna a ser una obra apta -com Tristan und Isolde– per aplicar-hi la filosofia de Schopenhauer d’anul·lació de la voluntat. La “Resurrecció” de Mahler ens transporta i ens transtorna, és un bàlsam per a un mal no terrenal ni corporal, sinó per arribar, no tant a l’èxtasi com al nirvana, ja que no és el punt de plaer màxim sinó la dissolució en el no-res, la desaparició de la consciència d’existir.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

La síndrome de l’esclau

Un dia d’aquests vaig trobar un vell amic pel carrer, amb qui havia anat a col·legi i posteriorment vaig coincidir a la facultat d’història. Es va doctorar fa un parell o tres d’anys i està ficat en projectes acadèmics a la universitat. Li vaig preguntar com li anaven les coses i em va respondre que al cap de poc temps se n’aniria en una universitat anglesa durant dos anys a fer-hi recerca i docència. Me’n vaig alegrar molt i quan li vaig demanar en quin idioma impartiria les classes, em va dir, amb un pèl de recança, que el primer mig any miraria que les hi deixessin fer en castellà i que després ja les faria en anglès.

Sé que més d’un cop i més de dos he parlat de la necessitat imperiosa que tenim els catalans de dominar l’anglès tan bé com la nostra llengua, però em sembla que aquesta insistència serà necessària fins que això no esdevingui realitat. Aquest noi és intel·ligent i treballador i per tant, hom només pot concloure que si no sap prou anglès és a causa d’un dèficit en el sistema educatiu català, però també de la nostra mentalitat d’esclau, segons la qual pensem que, si bé la nostra llengua és petita, en tenim una altra, que també dominem, i que és la que ens permet arribar a tot arreu: és la llengua del dominador.

Aquest sil·logisme pervers, desitjat pel colonitzador, però sembla que també per nosaltres, no ens durà mai res de bo. Dominar l’anglès per a nosaltres és vital, no només per ser més cultes, sinó per sobreviure nacionalment i internacionalitzar-nos. Tots els països amb llengües minoritàries ho tenen clar i per això llurs governs es preocupen perquè els ciutadans aprenguin bé l’anglès com la seva llengua materna, per tal que puguin desenvolupar-se amb normalitat en els àmbits acadèmic, professional i laboral, i també, per què no, turístic.

Els catalans tenim tan interioritzada la síndrome de l’esclau que no som conscients d’aquesta necessitat. En puc donar fe pel que fa a l’àmbit universitari, on els estudiants no saben més de quatre paraules d’anglès, cosa que els impedeix llegir la bibliografia de qualsevol assignatura una mica especialitzada. I parlo del camp de les lletres, que és el que conec, perquè tinc entès que en ciències, ja s’ha de saber anglès a primer si es vol captar alguna cosa. Recordo que a principi de curs els professors repartien unes fitxes que els alumnnes havíem d’omplir amb les nostres dades personals, per tal que es poguessin fer una idea del perfil de l’alumnat a qui feien classe. Una de les dades que se sol·licitava era la dels idiomes que es parlaven, i molta gent responia, amb normalitat, “català i castellà”. Una professora de prehistòria ens va manifestar el seu horror davant d’aquesta resposta i ens va dir que ningú no arribava a segon cicle només amb català i castellà.

Desconec els motius pels quals l’ensenyament d’idiomes és tan deficient a casa nostra, però també sé que la gent no està conscienciada de fins a quin punt és important l’anglès per la supervivència del català. N’hi ha molts que aprenen idiomes per hobby, o per viatjar, i alguns, per negocis, però ningú no pensa que els hagi de necessitar vitalment -sobretot l’anglès. Tal com va dir Salvador Cardús no fa gaire en una entrevista a can Cuní, “l’independentisme ha de ser intel·ligent, rigorós, i ha de parlar anglès”. Doncs això: mentre ens seguim creient que amb el castellà podem arribar a tot arreu i no canviem de xip, serem provincians, i no cosmopolites, contràriament al que voldria l’Ajuntament de Barcelona, que potser pensa que ens en farem només a base de les múltiples campanyes que fa pel carrer.

LSO

Aquest acrònim no és la deformació d’aquell que es refereix a la substància estupefaent amb la qual s’inspiraven els Beatles, sinó que és la manera com es coneix popularment (a casa seva) una de les millors orquestres del món -si no la millor: la London Symphony Orchestra, que, dirigida per Daniel Harding, dimarts proppassat va oferir un concert absolutament memorable al Palau de la Música Catalana, dins el cicle Palau 100.

El programa va ser deliciós: el preludi i mort d’Isolda -en versió orquestral, la peça titulada Aerial, d’H. K. Huber (compositor nascut el 1943), i la simfonia núm. 7 de Dvórak. No parlaré de la segona perquè de música contemporània no en tinc ni idea i penso que després de R. Strauss ja no hi ha més genialitat en música dita clàssica.

Tan bon punt va començar a sonar Tristan und Isolde, tota jo em vaig envolar cap al mes de febrer d’enguany, quan vaig fer un descobriment inesperat de mi mateixa en sentir aquesta òpera al Liceu: que, malgrat ser una mozartiana de pro, Tristan und Isolde és la meva òpera predilecta. La força que té, tant a nivell musical com conceptual, és brutal, inabastable, abassegadora. La manera com l’LSO va fer brollar el doll de passió i de desencís que conté em va corprendre, em va abduir. És una música que tradueix a la perfecció la filosofia de Schopenhauer: la voluntat és un monstre que se’ns menja per dins i del qual tan sols ens poden alliberar dues coses: la mort o la música. Doncs aquesta música només pot ser la de Tristan und Isolde, perquè darrere seu ho arrossega tot, perquè, com deia un professor d’història de la música, l’acord de sèptima disminuïda resumeix tota l’òpera, ja que expressa la passió i el desencís dels personatges davant d’un amor encès i prohibit. Definitivament, és la mostra que l’art arriba allà on s’acaben les paraules -amb perdó per la literatura, que també és art- perquè toca l’inefable. Costa de creure que aquesta música l’hagi escrita una persona de carn i ossos -i no obro una porta a les teories esotèriques sinó que em faig una interrogació retòrica.

En aquest punt us deixo amb el preludi de l’òpera, i al quart so que sentiu hi escoltareu aquest acord de sèptima disminuïda, que expressa la passió i el desencís que va fins i tot més enllà dels personatges, i que resumeix tota l’òpera.

L’altra obra va ser la simfonia núm. 7 de Dvórak, el compositor txec més cèlebre, especialment per la simfonia del Nou Món, la núm. 9. Sempre he cregut que les altres simfonies són l’estela d’aquesta, i és que totes elles tenen concomitàncies en els temes musicals que les agermanen. És una música que expressa melangia i alhora recull foklore txec, convertit en una obra d’alta volada. La música de Dvórak flueix amb la frescor i la valentia d’un riu clar i net, que en moltes ocasions es converteix en un torrent de foc i de passió que es desborda i esclata de manera lluminosa.

En definitiva, va ser un dels millors concerts que he sentit mai, i fins i tot penso que encara pot superar el que va oferir l’orquestra del Concertgebouw d’Amsterdam dirigida per Nikolaus Harnoncourt, fa uns anys a l’Auditori. Vaig quedar amb els ulls esbatanats. I per cert, el Concertgebouw torna el gener de l’any vinent al Palau de la Música. 

Publicat dins de Música | Deixa un comentari