La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Oceà

Títol: Oceà
Autor: Alessandro Baricco
Traducció i adaptació: Ivan Padilla
Intèrprets: Bàrbara Roig, Francesca Vadell, Lara Díez, Ramon Bonvehí, Dani Ledesma, Ivan Padilla, Cels Campos
Música: Cels Monotron Campos
Escenografia i il·luminació: Xesca Salvà
Lloc: Versus Teatre
Dates: del 8 d’agost al 29 de setembre 

Fa molts anys, al mig d’un oceà qualsevol, una fragata de la marina francesa va naufragar. 147 homes van intentar salvar-se pujant a un rai enorme i confiant-se a la mar. Un horror que va durar dies i dies. Anys després, un home va arribar a la riba d’un oceà qualsevol. L’havia dut fins allà la promesa d’una venjança. La fonda on va estar-se es deia Almayer. I amb ell, una pintora extravagant, una dona bellíssima, un professor de nom estrany i una noia que no es volia morir. Tots allà, suspesos sobre l’oceà. Fa molts anys, aquests destins van trobar el mar i en van quedar marcats. (Text del programa de mà)

Al mes d’agost són d’agrair les propostes teatrals que arriben a Barcelona, sempre amb comptagotes. Per fer-nos passar aquesta xafogor tan molesta, el Versus Teatre ens proposa l’adaptació teatral de l’obra Oceà, d’Alessandro Baricco, llibre que fa anys es va publicar a casa nostra, amb un gran èxit.

Una cosa que m’agrada moltíssim quan vaig al teatre és veure en escena actors que em resulten del tot desconeguts, i aquest va ser el cas d’Oceà. No coneixia cap dels sis actors, i em van sorprendre tots molt gratament. Un dels sis, Ivan Padilla, és qui signa la traducció i l’adaptació de l’obra original de Baricco, la qual cosa encara li atorga més mèrit. Avui dia la formació dels artistes ha de ser molt completa, i en alguns casos inclou que siguin també traductors. D’altres exemples ben reeixits són els de Cristina Genebat o Ivan Campillo.

Oceà és una obra híbrida i estranya que bascula entre el somni i la realitat, entre la poesia i la prosa. Fa més de deu anys que vaig llegir el llibre homònim, i em va deixar la sensació de cosa etèria. És la mateixa que m’ha deixat l’obra de teatre, que, fidel al llibre, es compon de les històries improbables d’uns nàufrags arribats a una terra ignota. Cada personatge té una circumstància, una vida per narrar i sobretot, un destí que persegueix però que no sap si assolirà.

En aquest muntatge, Ivan Padilla i la companyia Retret Teatre han aconseguit recrear l’atmosfera d’una illa de nàufrags en un escenari petit com el del Versus, amb només quatre andròmines com a escenografia i la presència del piano de Cels Campos, que ho embolcalla tot. En aquesta producció la música és essencial per transmetre el clima de lleugeresa que l’obra requereix. A banda, vaig quedar gratament sorpresa de la qualitat d’aquesta música, d’estil new age, i de la interpretació —magnífica— que en va fer Cels Campos, que se’l titlla de setè personatge a l’obra.

Els sis personatges es mouen en un ambient de lleugeresa, de tranquil·litat, com si volguessin ignorar el món del qual han vingut. Oceà és una bombolla d’aire fresc, on les presses i les obligacions han desaparegut i on només hi ha lloc per als somnis. Cada personatge en persegueix un. Les converses que mantenen ens fan avinents les seves històries estrambòtiques.

Baricco sap crear mons diferents del que veiem cada dia que ens conviden a l’evasió i al somni. En aquest cas, Bàrbara Roig, Francesca Vadell, Lara Díez, Ramon Bonvehí, Dani Ledesma i Ivan Padilla són els actors que ens ho expliciten. És una petita joia que ens ha caigut com aigua del cel en aquest mes d’agost de xafogor i sequera teatral.

Font: Diari Gran del Sobiranisme

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Don Carlo

Títol: Don Carlo
Autor: música de G. Verdi, llibret de Joseph Méri i Camille Du Locle, a partir de l’obra Don Karlos, Infant von Spanien, de Schiller
Intèrprets: Matti Salminen (Filippo II), Jonas Kaufmann (Don Carlo), Anja Harteros (Elisabetta di Valois), Thomas Hampson (Rodrigo, Marchese di Posa), Ekaterina Semenchuk (Principessa Eboli), Eric Halfvarson (Grande Inquisitore), Robert Lloyd (un frate), Maria Celeng (Tebaldo)
Cor de l’Òpera de Viena; Orquestra Filharmònica de Viena
Director musical: Antonio Pappano
Director d’escena: Peter Stein
Lloc: òpera en semidirecte des del Festival de Salzburg al cinema Girona
Data: 16 d’agost

Tot i que des que vaig tornar del meu periple wagnerià a Londres no em venia gens de gust tornar a sentir òpera italiana, he de reconèixer que Don Carlo no és una òpera italiana qualsevol. En primer lloc, perquè és una òpera francesa estrenada a París -per tant, en format de grand opéra– que posteriorment es va traduir a l’¡talià. Com és ben sabut, n’hi ha diverses versions, i en aquesta ocasió es va representar la versió italiana en cinc actes però sense el ballet. Un repartiment estel·lar i una de les millors orquestres del món, dirigida pel titular del Covent Garden, predisposaven a passar una vetllada meravellosa. L’única cosa que em va faltar va ser poder-hi assistir in situ.

Jonas Kaufmann, el tenor de moda, tot i que té una veu avellutada i preciosa i canta molt bé, està força millor en òpera alemanya que en òpera italiana. En Verdi la veu li sona monolítica, com una columna de so que li costa bellugar-se. Canta sempre en forte, li costa fer matisos, i quan fa piano, es nota massa forçat. Tot i això, és un gran cantant amb una gran tècnica, i té una dicció italiana molt bona. Al seu costat, Thomas Hampson, el gran baríton nord-americà, va fer un Posa impressionant, i és que per damunt d’un cantant, Hampson és un liederista, i això es nota. Té una gran tècnica i una línia de cant perfecta, amb un frasseig immaculat. Potser se li va notar alguna insuficiència vocal al duo amb Felip II, en un moment puntual que li va faltar un punt de força dramàtica, però això no invalida gens la seva brillant interpretació.

Anja Harteros és una gran soprano lírica amb greus, a l’estil Angela Gheorghiu. Té una veu preciosa, ampla i avellutada, homogènia en tots els registres. Va fer una gran Elisabetta, dramàticament impecable, també per la seva gran presència escènica, ja que és una dona alta, guapa, fina i molt elegant. Ekaterina Semenchuk va ser un gran descobriment, una mezzosoprano amb una veu homogènia tant als aguts com als greus. Potser té la veu un pèl estreta i no li acaba de sortir rodona, però això és qüestió de gustos. La veritat és que va fer una gran Eboli.

El veterà Matti Salminen va fer Felip II, i es pot dir que físicament el paper li anava com l’anell al dit, ja que Salminen és un home visiblement gran i tot i que està en un bon estat vocal, es va notar cansat a l’ària Ella giammai m’amò, les frases li costaven una mica, però va demostrar molta autoritat, una veu bonica i potent, i una bona tècnica. L’altre baix, Eric Halfvarson, que jo acabo de veure fent Fafner i Hunding a Londres, va ser l’inquisidor. Novament va demostrar una veu ampla, controlada i amb uns greus impressionants. És el baix profund que es necessita per aquest paper.

El cor va ser molt correcte, i l’orquestra va brillar com és habitual, aquest cop, sota la batuta de Sir Antonio Pappano, que va fer sonar un Verdi electritzant i pletòric, especialment a partir del quart acte, en què la versemblança i el realisme van ser màxims en tots els sentits. La posada en escena va ser sòbria però molt digna, amb uns vestits preciosos, que va fer l’obra del tot entenedora. És una òpera diferent de les de Verdi, amb una trama política potent paral·lela a una d’amorosa, la qual cosa li dóna molta força i substància. La pregunta és, doncs, per què Verdi no va buscar més arguments importants i ben travats com el de Don Carlo.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

BBC Proms núm. 20: Götterdämmerung

Títol: Götterdämmerung (El capvespre dels déus)
Autor: música i llibret de Richard Wagner
Intèrprets: Nina Stemme (Brünnhilde), Andreas Schager (Siegfried), Mikhail Petrenko (Hagen), Gerd Grochowski (Gunther), Anna Samuil (Gutrune/tercera Norna), Johannes Martin Kränzle (Alberich), Waltraud Meier (Waltraute/segona Norna), Margarita Nekrasova (primera Norna), Aga Mikolaj (Woglinde), Maria Gortsevskaya (Wellgunde), Anna Lapkovskaja (Flosshilde)
Royal Opera Chorus (Covent Garden)
Staatskapelle Berlin
Director musical: Daniel Barenboim
Director d’escena: Justin Way
Lloc: Royal Albert Hall (Londres)
Data: 28 de juliol (BBC Proms, núm. 20)

Tercera i darrera jornada d’un Anell del Nibelung gloriós a mans d’un Daniel Barenboim inspiradíssim i pletòric. No puc ser del tot imparcial amb aquesta òpera perquè és la meva preferida de les quatre, però s’ha de dir que és una òpera equilibrada amb un argument ben travat que fa convergir la història dels herois —Siegfried i Brünnhilde— amb la dels mortals corrents —els gibichung. És l’obra que culmina —i fulmina— la història dels déus i de Brünnhilde, que, com a càstig, va esdevenir mortal al final de Die Walküre. Tot això, descrit amb una música excelsa que no decau en cap moment, i que té el punt culminant en la immolació de Brünnhilde i la crema del Valhalla.

L’òpera comença amb un pròleg on apareixen les tres nornes, filles d’Erda, que tenen el seu paral·lel en mitologia clàssica en les moires, deesses del destí, que estan per damunt de tots els déus. Una de les tres nornes va ser la mítica Waltraud Meier, que potser ara ja no se sent capaç d’abordar papers protagonistes. Tot i que segueix tenint una veu preciosa i potent i una tècnica perfecta, la vaig trobar apagada, com si no volgués o no pogués donar el màxim d’ella mateixa. En el doblet de paper que va fer com a Waltraute va acabar de confirmar aquesta impressió. No és una cantant excessivament gran, però potser vol reservar-se per altres ocasions.

Nina Stemme va repetir com a Brünnhilde, i va estar pletòrica com els dos dies anteriors. Té una veu rodona, ampla, plena, gruixuda, homogènia, i una tècnica que li permet fer uns aguts molt ben projectats, sense excés de vibrat. En definitiva, poques coses més es poden dir d’una cantant tan perfecta com ella. El gran descobriment de la vetllada va ser el tenor Andreas Schager, que amb una veu ampla i avellutada i una agilitat de moviments impressionant, va fer un Siegfried heroic i jovenívol, tal com és el personatge. A mesura que l’obra avançava, semblava que Schager es ficava més en el paper i millorava la seva interpretació. A diferència de Lance Ryan, frasseja molt bé i projecta la veu de manera homogènia en tots els registres.

El punt negre de la funció va ser el Hagen de Mikhail Petrenko, un cantant que es fa dir baix però que no té veu de cap timbre conegut, perquè no té l’amplitud ni els greus d’un baix, però tampoc no té timbre de baríton. A banda d’això, més que cantar, sembla que baladreja, perquè no té la veu ben projectada. De totes totes, no canta amb gens d’autoritat, cosa indispensable en el personatge de Hagen. Va ser una llàstima que havent tingut el magnífic Eric Halfvarson els tres dies anteriors, no pogués quedar-se l’últim dia a fer Hagen. La funció hauria quedat immaculada.

Com a Alberich va repetir Johannes Martin Kränzle, que en aquesta òpera té un paper molt reduït, i va demostrar novament una veu bonica i molt bona tècnica vocal. També va repetir Anna Samuil, que havíem vist com a Freia a Das Rheingold, en un doble paper, com a tercera norna i com a Gutrune. És una soprano bastant limitada, amb una veu estreta i amb un vibrat molt excessiu i uns aguts que li van força curts. En canvi, el Gunther de Gerd Grochowski va ser més que correcte. És un baríton que té una veu ampla i molt bonica, malgrat que no té una línia gaire depurada. Com a filles del Rin van repetir les mateixes cantants que havien fet els papers a Das Rheingold, i cal insistir que van cantar magníficament bé, cosa poc freqüent, perquè en aquests papers més secundaris sovint s’hi posen cantants de no tant nivell.

Per acabar, s’ha de reiterar la interpretació excel·lent de la Staatskapelle de Berlín, i en aquesta ocasió també, del cor d’homes de la Royal Opera House Covent Garden, dirigits per un Daniel Barenboim impressionant. Va saber donar cada matís a cada frase, a cada motiu, les diferents seccions de l’orquestra sonaven perfectament conjuntades, les intensitats les modulava segons indica la partitura, tot era al seu lloc, va saber transmetre unes vibracions molt especials que traspua tot l’Anell i aquesta òpera en particular. En definitiva, va ser un final absolutament apoteòsic, que Barenboim va decidir culminar vocalment amb la immolació de Brünnhilde, perquè la darrera frase, que és de Hagen, la va eclipsar l’orquestra.

No es poden dir més paraules per expressar el que hem sentit aquesta setmana al Royal Albert Hall de Londres. Però Daniel Barenboim sí que en va dir en acabar l’òpera. Va agrair un silenci sepulcral per part del públic, perquè això és l’element indispensable per crear una comunió total entre els músics i el públic, que va aguantar estoicament una calor insuportable perquè l’Anell de Barenboim s’ho valia de debò.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari