La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Arxiu de la categoria: Sèries de televisió

The Good Wife

Títol: The Good Wife
Creadors: Michelle King, Robert King
Actors: Julianna Margulies, Chris Noth, Josh Charles, Archie Panjabi, Christine Baranski, Matt Czuchry, Alan Cumming
Canal d’emissió: CBS
Any d’inici: 2009
Temporada actual: 5
Fitxa IMDb

Valoració: ?????

És una sèrie meravellosa. N’acabo de veure la primera temporada -23 capítols-, i he de dir que no se li pot posar cap però. Hi ha dos tipus de sèries dramàtiques: aquelles en què els capítols són independents i no hi ha una trama que els enllaci, i aquelles amb una trama que lliga tots els capítols i de les quals no te’n pots perdre cap si vols seguir-ne el fil. Doncs bé, The Good Wife aconsegueix tots dos objectius alhora: d’una banda, cada capítol presenta un cas a resoldre pel despatx d’advocats on treballa la protagonista; de l’altra, hi ha una trama de fons molt potent, centrada en el seu marit, empresonat al principi de la sèrie per corrupció política. A mesura que avancen els capítols la trama de fons pren més i més importància fins a relegar a un segon pla els casos a resoldre.

Pel meu gust, un dels elements principals que fan esplèndida una sèrie és un bon argument, ben construït, ben travat, sense caps per lligar i sense elements gratuïts. The Good Wife té tot això, i a més, és una sèrie que compta amb uns actors magnífics, començant per Julianna Margulies, que jo no havia vist d’ençà d’Urgencias, i d’això ja fa molt de temps. Toni de la Torre, el serièfil oficial de Catalunya, va dir que no fa gaires anys va protagonitzar tot just una altra sèrie d’advocats, Canterbury’s Law, però no l’he vist i no en puc dir res. Margulies fa el paper de l’esposa d’un fiscal general que acaben d’empresonar, i ha de tornar a treballar, després de tretze anys d’inactivitat laboral, per mantenir la família -té dos fills adolescents i una sogra. És un personatge complex, polièdric, enigmàtic, aparentment feble, que de cop i volta es troba amb una situació del tot nova. Margulies és tota una senyora a escena i el paper d’Alicia Florrick li cau d’allò més bé.

El fiscal general empresonat, el seu marit, és Chris Noth, un dels galants de les sèries, que va captivar com a “Big” a Sex and the City, on feia un playboy ric i capriciós que feia ballar el cap a Sarah Jessica Parker. Tot i que ja en té cinquanta-molts, segueix sent molt atractiu, i es nota molt a gust amb el paper d’home poderós i manaire.

Un dels punts forts d’aquesta sèrie és que és força inclassificable. No és pròpiament una sèrie d’advocats, ja que acaba sent més important la vida privada de la protagonista que no pas la seva feina al bufet. Fins i tot hi ha casos que queden irresolts -i no passa res, gairebé ens és igual-, perquè la trama subjacent pren cada vegada més força. Evidentment, tampoc no és una sèrie política, malgrat que en té alguns tocs. Barreja diversos elements amb gran mestria. Hi ha enveja, amor, traïció, sexe, lliçons de vida, frustracions. Amb tot plegat, acabem sentint que aquells personatges formen part de les nostres vides, i volem saber-ho tot d’ells. Els creadors de The Good Wife han sabut construir una història complexa i intensa que atrapa l’espectador des del primer moment.

Monday Mornings

Títol: Monday Mornings
Creador: David E. Kelley
Intèrprets: Alfred Molina, Ving Rhames, Jennifer Finnigan, Jamie Bamber, Sarayu Rao, Keong Sim
País: EUA
Canal d’emissió: TNT
Canal d’emissió a l’Estat espanyol: Canal TNT
Any: 2013
Temporades: 1
Estat de la sèrie: acabada
Fitxa IMDb

Cada vegada em costa més entendre amb quins criteris les cadenes nord-americanes determinen la continuïtat d’una sèrie de televisió. En aquest cas la decisió em sorprèn de debò, ja que Monday Mornings és una sèrie de metges, com moltes altres, d’acord, però que aporta alguns elements nous, com ara el que dóna títol a la sèrie: es refereix a les sessions de judici a què el cap de personal de l’hospital (interpretat per Alfred Molina) sotmet algun dels metges del centre. Davant de tots els seus col·legues, l’interroga severament i li recrimina errors evitables.

David E. Kelley, el creador de sèries mítiques com Ally McBeal o Boston Legal, enguany ha deixat el terreny de l’advocacia per centrar-se en el de la medicina. Si fem comparacions, és cert que la brillantor que tenen els diàlegs de Boston Legal, per exemple, no la tenen els de Monday Mornings. Ara bé, d’aquí a dir que pretén ser una còpia de Grey’s Anatomy n’hi ha un tros. No hi estic d’acord. El que passa és que, indefectiblement, totes les sèries sobre metges i hospitals d’assemblen. Els metges no tenen la retòrica, l’enginy ni la facilitat de resposta dels advocats, la qual cosa fa que els diàlegs no puguin ser tan sucosos. Ara bé, Kelley ha sabut crear alguns personatges memorables, com el Dr. Villanueva o el peculiar Dr. Park.

Monday Mornings se situa en un hospital de l’estat d’Oregon on cinc cirurgians són sotmesos a l’examen implacable del cap de personal els dilluns al matí. Cada cas planteja un dilema ètic que han de resoldre, i el cap, el Dr. Harding Hooten (Alfred Molina) és qui fa llum per veure si la decisió que han pres és la millor o no. D’altra banda, com en qualsevol sèrie de metges, hi ha embolics sentimentals entre ells, però que mai no interfereixen en la seva feina. En definitiva, la sèrie pivota sobre uns personatges ben definits, més que no pas en una trama continuada. Estic convençuda que se n’haurien pogut fer més temporades, llevat que el sector de sèries mèdiques estigui saturat, cosa que desconec.

El que hi ha del cert és que el proper projecte de David E. Kelley s’allunya tant dels metges com dels advocats per centrar-se en el món de la publicitat. El proper 26 de setembre el canal CBS estrena la comèdia The Crazy Ones, protagonitzada per Robin Williams. Així doncs, a més de canviar de gènere, també canvia de registre i es passa a la comèdia.

Sarah Jessica Parker

Potser a algú el sorprendrà que vulgui parlar d’aquesta actriu, però a través de la sèrie Sex and the city, i més tard de la pel·lícula I don’t know how she does it (Temptació a Manhattan), li he arribat a agafar afecte. No és una gran actriu, en bona part perquè sempre fa el mateix paper: el d’una dona sensible, vulnerable i molt femenina. En aquest apunt m’agradaria trencar una llança en favor de la sèrie que la va catapultar a la fama: Sexe a Nova York.

És una sèrie que va emetre la cadena HBO entre els anys 1998 i 2004, de la qual he vist les dues primeres temporades. Pel meu gust, no és una sèrie frívola ni superficial, encara que en aparença pugui semblar-ho. Les quatre amigues no paren de parlar de temes que afecten el conjunt de la societat, i cadascuna hi aporta la seva visió i les seves solucions als problemes que plantegen les altres. També hi veiem un cert estil de vida de la ciutat de Nova York -abans de la crisi, això sí. En resum, és una sèrie molt agradable de veure però en la qual també es pot aprofundir. Ben mirada, no és gens banal.

A nivell d’estructura, el que la fa original, és que la protagonista, que és columnista en una revista, és la narradora de la història en tercera persona. És a dir, ella parla en primera persona però a través del que ens explica en veu en off sabem què els passa pel cap a les seves tres amigues. Aquesta estructura narrativa també la veiem a la pel·lícula Temptació a Manhattan. Potser els guionistes creuen que a Sarah Jessica Parker li escau, no ho sé, però és molt agradable.

A Sex and the city hi veiem quatre protagonistes ben diferents, cadascuna amb els seus trets de caràcter que les fan úniques, i que posen en comú quan es troben. Semblen tan properes que sembla que hagin d’entrar a formar part de les nostres vides. Temptació a Manhattan, que podria resultar una vulgar comèdia rosa, no ho és gens, sinó que retrata les “penúries” que passa una alta executiva per manegar la feina i la família. Quan sembla que la parella perfecta (Sarah Jessica Parker i Pierce Brosnan), inevitablement ha d’acabar junta, ella opta per quedar-se amb el seu marit, que és qui realment estima, i els seus fills, i mirar d’aminorar la marxa a la feina. És una pel·lícula entretinguda i no tan simple com pot semblar a priori.

“Spooks”

El darrer any m’he afeccionat a les sèries de televisió, especialment les americanes, però cal dir que també n’hi ha de britàniques de la mateixa qualitat, com és el cas de Coupling o de Spooks. Sense ser crítica de cinema ni menys encara, de televisió, en aquest espai m’agradaria comentar les sèries que veig i que m’agraden o que no m’agraden. De fet, és l’única cosa que veig a la televisió.

Així doncs, estreno la secció amb Spooks, la sèrie de la BBC que gira al voltant de les trifulgues de l’MI5, el servei d’intel·ligència britànic. El crític televisiu -aquest sí, de debò- Toni de la Torre, que podeu escoltar cada divendres al “Món a RAC1”, però, això sí, aneu equipats amb paper i llapis, sempre diu que Spooks és la 24 britànica, i havent-ne vist la primera temporada, li dono la raó. Malgrat que la concepció és totalment diferent, la temàtica i la manera de fer interactuar els personatges són les mateixes: es tracta d’agents del servei de la intel·ligència que han d’espiar l’enemic per arrabassar-li alguna arma.

Spooks és una sèrie de David Wolstencroft, la primera temporada de la qual té només sis capítols, mentre que la resta en tenen deu. M’imagino que devien voler fer una prova per veure com responia l’audiència. He llegit a la pàgina de la BBC que aquesta tardor n’emetran la desena temporada, que serà l’última. El primer capítol de tots, certament, no convida a gaires il·lusions, ja que és més aviat pobre i simple, però a partir del segon, la cosa es complica i s’anima, apareixen enemics nous i els protagonistes arriben cada vegada a situacions més límit. A més a més, és una sèrie a través de la qual veiem el Londres d’avui, que segueix el vers de Foix: “m’exalta el nou i m’enamora el vell”. Al costat dels edificis més moderns i més sofisticats tecnològicament hi tenim el rerefons d’una ciutat clàssica, victoriana, però plena de vida. Aquest contrast, que també podem observar a Sherlock, òbviament, no es dóna en les sèries nord-americanes com 24 o com Alias.

A la primera temporada de Spooks hi veiem les peripècies de tres agents joves que sempre han d’adoptar identitats falses i amagar la seva vida veritable de la família per tal de perseguir els enemics diversos que es van trobant. Tant Spooks com 24 són dos clars exponents de sèries postguerra freda. L’enemic ja no és el comunisme sinó el terrorisme internacional, que principalment prové d’algun país àrab. El mal adquireix una complexitat més gran que fa que els serveis d’intel·ligència s’hagin de sofisticar més per tal d’arribar a tot arreu, perquè qualsevol enemic té un gran domini de les noves tecnologies i de les xarxes informàtiques.

Spooks, doncs, és una sèrie altament recomanable, que crea addicció, amb banda sonora de Jennie Muskett, d’aquelles que queden gravades al cervell i que van ressonant-hi dins després de tancar el televisor.