La síndrome de Stendhal

La novel·la homònima de Mark Haddon és meravellosa, dolça, tendra. L’adaptació teatral que n’ha fet Simon Stephens també ho és. És una història molt original que gira al voltant d’un nen de setze anys amb la síndrome d’Asperger —si bé en cap moment no se’ns dóna informació concreta del tipus de trastorn que pateix. El petit Christopher Boone és un vailet amb una intel·ligència descomunal per a la matemàtica, però que en canvi, no sap interactuar amb les persones que l’envolten ni amb la societat en general. Tot i així, de seguida empatitzem amb ell i ens hi identifiquem. La clau de l’obra és fer que el públic es posi completament dins la pell d’en Christopher.

La posada en escena que ens proposa Julio Manrique al Lliure de Gràcia és molt imaginativa i enginyosa, ja que ha de recrear molts escenaris diferents: l’escola, la casa d’en Christopher, el carrer, el metro, etc., i ho fa servint-se de tots els racons de l’espai de què disposa, a vegades a nivells d’altura diferents. És de justícia destacar l’enorme actuació de Pol López, un actor de cap a peus que brilla amb llum pròpia en el paper protagonista. Fa un Christopher deliciós i increïblement realista. És admirable com recrea l’autisme d’un infant que viu tancat en el seu món. Ara bé, al seu costat hi ha els no menys magnífics Ivan Benet, Marta Marco i Cristina Genebat. Benet, que en realitat només té vuit anys més que López, s’identifica perfectament com el seu pare, amb uns quants cabells blancs i una mica de maquillatge. Ivan Benet és un actor que a cada obra que fa millora més i més.

El curiós incident ha hagut de prorrogar funcions dues setmanes més perquè ja abans d’estrenar-se havia fet gairebé ple per a tots els dies. Sens dubte, un gran encert de Julio Manrique.

Font: Teatre Barcelona

La protagonista d’aquesta obra no és la ni Verge Maria ni la Mare de Déu, sinó tan sols una camperola pobra de Judea, mare d’un fill que amb el pas dels anys ha anat agafant aires de grandesa i que ella ha hagut de veure morir cruelment. Colm Tóibín dibuixa una Maria completament terrenal, amb sentiments humans com l’amor, la ira, el desig i el menyspreu. Per damunt de tot, és una dona que estima el seu fill i el seu marit, el qual considera, naturalment, pare del noi. És una dona mundana i pràctica que no vol saber res de la transcendència ni del fum que venen els profetes que l’envolten, inclòs el seu fill.

El testamento de María és el retrat naturalista d’una mare plena de dolor i de ràbia per la mort del seu fill. És una obra profundament individualista que reivindica els sentiments d’una figura central del cristianisme, convertint-la en una persona concreta, de carn i ossos, allunyada de la transcendència i arrelada a la terra i a la família humana. De la divina no en vol saber res; a Maria la repel·leix que el seu fill pugui tenir cap lligam amb una divinitat estranya que només causa sofriment. Per a ella, el seu fill és seu i de Josep. De ningú més.

Tóibín presenta una Maria pagana en tant que dona pràctica i materialista, en el bon sentit de la paraula. Dit en termes religiosos, és immanentista, és a dir, no creu en miracles ni en res que no pugui percebre mitjançant els sentits. Ja al principi de l’obra Maria diu que ha sentit a parlar de la deessa Àrtemis, i al final, quan s’exilia a Efes, se’n torna devota, com a deessa local de la ciutat que és. Odia i menysprea la religió cruel en nom de la qual han crucificat el seu fill. Ella no és la Mare de Déu; només és una mare a qui han assassinat el fill. Com a personatge, és una heroïna tràgica que s’acosta molt més a una Antígona que a una Verge Maria impassible i pusil·lànime.

Durant tot el monòleg és fàcil veure la personalitat forta i terrenal de Maria, però és en l’al·legat final que esclata amb força la ràbia del dolor. Carrega contra els deixebles del seu fill, que titlla d’histèrics que al final el deixen sol, i revela que ella mai no va abraçar el fill mort després de davallar de la creu per por que després d’ell, els romans anessin per ella. Al final, quan representa que els evangelistes escriuen la crònica dels fets de la vida de Jesús, Maria és qui té més enteresa i sentit comú quan es rebel·la contra la mort del seu fill com a mitjà per a la salvació de la humanitat. «No valia la pena!», diu. La força de la frase i del personatge deixen esbalaït.

El text, doncs, és impressionant i té una gran profunditat filosòfica. Però el treball de Blanca Portillo, dirigida per Agustí Villaronga, és encomiable. Fa una Maria molt natural, gens afectada, amanerada o grandiloqüent. És formalment continguda, però sota aquesta contenció s’hi amaga una gran força expressiva i interpretativa que esclata al final. Només una gran actriu com ella pot fer un paper tan complex com aquest. A l’acabament de l’obra, l’ovació va ser unànime, amb el públic dempeus.

L’evangeli segons Colm Tóibín és el més real de tots, no perquè retrati la veritat, que ningú no sap, sinó perquè ens mostra Maria com una dona de carn i ossos, com les que pintava Caravaggio, una dona amb sentiments que es nega rotundament a ser còmplice d’una religió incomprensible que li ha arrabassat el fill.

Títol: El testamento de María
Autor: Colm Tóibín
Traductor: Enrique Juncosa
Adaptació i direcció: Agustí Villaronga
Intèrpret: Blanca Portillo
Espai: Teatre Lliure (Montjuïc)
Dates: del 5 al 22 de març

Valoració: 5/5

Dues dones i un destí: ser abandonades pel mateix home. L’una, l’esposa durant més de vint-i-cinc anys; l’altra, l’amant durant els mateixos anys. Aquest és el punt de partida de L’alè de la vida, de David Hare, l’autor de Celobert. L’esposa va a visitar l’amant per entendre la part oculta del marit que les ha abandonat a totes dues per una dona molt més jove que elles. En el muntatge de la Sala Muntaner, Frances, l’esposa, és Anna Güell i Madeleine, l’amant, és Mercè Arànega.

L’alè de la vida és una obra de text que transcorre gairebé en temps real durant una tarda-vespre que s’allarga fins l’endemà al matí. En la conversa entre les dues dones hi ha retrets i punyals, però també comprensió i enteniment. Al principi sembla que cadascuna adopta un paper estereotipat: l’esposa, una dona conservadora i mare de família abnegada; l’amant, una dona alliberada i independent que vol assaborir els plaers de la vida. Però a mesura que la conversa avança ens adonem que la situació és més complexa i els dos personatges més polièdrics del que semblava.

David Hare dibuixa amb molta precisió els dos caràcters i escodrinya els pensaments i les emocions de dues dones d’edat similar que, segons com parlen, sembla que hagin conegut dos homes diferents. L’esposa abandonada necessita que l’amant —que també ha estat abandonada— li expliqui la part del seu marit que ella mai no va conèixer, i li descobreix una faceta que li ve completament de nou. L’alè de la vida és la primera i l’última conversa de dues dones que han compartit home durant una pila d’anys, i a mesura que avança, ens adonem que s’assemblen més del que seria esperable.

Frances i Madeleine havien de ser interpretades per dues actrius consolidades i amb anys de taules i d’experiència dalt dels escenaris. Anna Güell i Mercè Arànega compleixen amb escreix amb el repte. Per a aquesta ocasió, l’escenari de la Sala Muntaner torna a baixar a terra i s’articula en un espai allargat amb dos grups de cadires, un a cada banda. L’escenografia necessària per a una obra fonamentalment de text és mínima, però tot i així, la directora, Magda Puyo, ha optat per alçar l’escenari dalt d’una tarima de fusta en forma de ve baixa.

És un plaer poder tornar a veure Anna Güell fent teatre, ja que és una gran actriu que no es prodiga gaire, i també veure novament Mercè Arànega, amb la seva força interpretativa i una veu seductorament preciosa. Són dues dones abandonades, però en cap cas vençudes, que tiraran endavant perquè són fortes i sabran sobreposar-se a un home feble que les ha deixat a totes dues per una joveneta.

Títol: L’alè de la vida
Autor: David Hare
Traductora: Mònica Bofill
Adaptació: Mònica Bofill i Magda Puyo
Directora: Magda Puyo
Intèrprets: Anna Güell, Mercè Arànega
Espai: Sala Muntaner
Dates: del 28 de gener al 7 de març

Valoració: 4/5

Sota zero és una obra a mig camí entre la comèdia d’embolics i la comèdia negra, que a vegades no ho sembla perquè es desenvolupa d’una manera que un assassinat pot arribar a semblar normal. La part dels embolics ve per l’entramat familiar ben enrevessat que tenen tots els personatges entre si. El resultat és una obra divertida, amb molts moments hilarants, que manté la Sala Atrium amb la mateixa disposició que vam veure per primera vegada a Hamlet.

Escenogràficament, l’element principal i gairebé únic de Sota zero és una nevera vermella, situada al fons del passadís que és l’escenari. Tot el que hi ha dins és crucial per al desenvolupament de la història. Una dona preocupada perquè ha matat son germà, el seu marit mig sòmines, una germana esbojarrada, una cunyada embarassada molt expeditiva i un amic prou estrany són els protagonistes dels embolics creixents de l’obra. No és una peça excessivament original, però està ben trobada i els girs de comicitat estan situats estratègicament.

El millor de l’obra va ser l’actuació histriònica i divertidíssima de Patrícia Mendoza com la cunyada embarassada que tot ho soluciona amb la violència, amb un parell de bufetades ben donades. Anna Bellmunt i Carla Torres estan per sota de la Patrícia, no es veuen actrius tan forjades ni amb l’espontaneïtat d’ella, però queden ben identificades en llurs papers. Els dos homes, Carles Goñi i Joel Minguet, fan dos papers del tot oposats: el beneit i el que es vol passar de llest. Un punt que dóna personalitat a Sota zero és que cada personatge està molt ben perfilat, amb trets característics que els identifiquen i els fan únics.

Sota zero és una producció d’una nova companyia de l’estol de companyies teatrals petites que hi ha avui a casa nostra. En aquest cas es tracta de La Peleona, que està integrada per Carla Torres (autora, actriu i directora), Patrícia Mendoza (actriu) i Quique Nubiola (actor i productor). És d’admirar que en temps de crisi —o potser precisament per això— sorgeixen tantes i tantes petites companyies teatrals formades per gent jove. N’anirem seguint la pista.

En definitiva, Sota zero no és una comèdia que plantegi elements de reflexió, però sí que ens exposa l’entrellat d’unes relacions familiars molt complicades en què ens podem veure reflectits, ja que avui hi ha moltes menes de famílies, i els llaços de sang no són sempre els més forts. Els sentiments entre ells van de l’enveja i l’odi fins a l’amor i la ràbia. I el final queda tancat de manera molt superficial, així doncs, cadascú es pot acabar la història al seu gust.

Títol: Sota zero
Autora: Carla Torres
Directors: Carles Mallol, Carla Torres
Ajudant de direcció: Quique Nubiola
Intèrprets: Anna Bellmunt, Carla Torres, Carles Goñi, Joel Minguet, Patrícia Mendoza
Espai: Sala Atrium
Dates: del 21 de gener al 22 de febrer

Valoració: 3/5

iMe és una comèdia ambientada en un futur més o menys llunyà en què les relacions humanes han desaparegut i han quedat mediatitzades per un sistema operatiu omnipresent que s’ocupa de totes les activitats dels humans, des d’anar a comprar fins a comunicar-se cara a cara. Recorda moltíssim la pel·lícula Her, d’Spike Jonze, tot i que el desenvolupament de la trama és força diferent. De fet, podríem dir que té el plantejament de Her i el nus de 1984.

Em va agradar molt perquè va força més enllà d’una simple comèdia amb gags divertits: convida a la reflexió sobre el món de les màquines i el grau d’intrusió que volem que tinguin a la nostra vida quotidiana. El desencadenant de la trama es produeix quan el sistema operatiu, l’iMe, es penja i els habitants d’un pis qualsevol, de cop i volta, no saben com actuar perquè viuen completament aïllats i no estan acostumats a relacionar-se i a comunicar-se directament entre si i amb la resta d’humans. Es troben perduts i han de redescobrir totes les coses que els fan persones: els sentiments, les passions i la comunicació. La pregunta és: encara ho són, d’humans?

Certament, l’obra és divertida i té molts moments hilarants, però en el fons hi ha un pòsit important de reflexió al voltant de la naturalesa humana, si s’ha de regir per la racionalitat més inflexible o si les contradiccions es poden eliminar de la vida perquè aquesta sigui perfecta. En el moment de caos que es viu per la caiguda de l’iMe tots aquests dubtes assetgen els personatges, i cadascun hi respon de manera diferent: la Beta vol descobrir el món «real», mentre que la Cala no es vol moure del món virtual.

Roc Esquius ha escrit una comèdia hilarant i profunda alhora en la qual ens anem endinsant a mesura que l’obra avança. Sembla mentida com a partir d’una escenografia amb només tres butaques es poden representar tantes coses. Els actors en aquesta ocasió eren Mireia Pàmies (Viure sota vidre), Núria Deulofeu (Com us plagui), Isidre Montserrat (Dotze homes sense pietat, Magnetismes) i Bernat Mestre, els quals, juntament amb l’autor, Roc Esquius, més Anna Juncadella i Muntsa Codina, formen Dara Teatre, una de les moltes companyies d’autors i actors joves que hi ha avui a Catalunya i que s’ajuden entre si per crear sinèrgies i dur a terme projectes originals i agosarats.

iMe no és una obra qualsevol; és una petita joia que caldria explotar més. Amb tres setmanes al Porta4 i quatre dies a la Nau Ivanow no n’hi ha prou per donar-la a conèixer al gran públic. El text, els actors i la música configuren una comèdia rodona i molt original. És cert que la grada de la Nau Ivanow estava plena a vessar, però estic segura que molta gent s’haurà quedat sense veure-la, ja sigui perquè no li anava bé, ja sigui perquè no s’ha assabentat que la feien.

Títol: iMe
Autor i director: Roc Esquius
Intèrprets: Mireia Pàmies, Bernat Mestre, Núria Deulofeu, Isidre Montserrat
Espai: Nau Ivanow
Dates: del 19 al 22 de febrer

Valoració: 4/5

Durant quatre setmanes escasses a La Seca hi hem pogut veure un clàssic francès del segle XX que personalment tenia moltes ganes de veure: Les criades, de Jean Genet, un text trist i amarg que dóna veu a dues criades que senten fascinació i odi alhora per la seva senyora. És una obra punyent que retrata els desfavorits de la societat sense ser d’una duresa extrema, per això em va agradar molt.

La diminuta sala Leopoldo Fregoli de La Seca ha estat l’espai que ha acollit les confessions secretes de Claire i de Solange, interpretades per Elisenda Bautista i Meritxell Sabaté, dues actrius poc conegudes que fan un treball encomiable en aquesta obra. Les dues criades, germanes, són éssers gairebé demoníacs i posseïts per alguna mena d’esperit malèfic que les fa actuar mogudes per l’odi, la rancúnia i les ganes de fer mal. En aquesta obra no sabem com es comporten davant la seva senyora, perquè precisament només les veiem entre bastidors, quan estan soles i ordeixen la seva fantasia particular: l’assassinat de la senyora. Els dos personatges tenen la força brutal dels marginats, que han d’esmolar l’enginy per sobreviure.

No qualificaria l’obra de dura, però sí de trista, perquè és la història de dues excloses de la societat que han de recórrer a la fantasia més desbocada per sentir-se que són algú al món. El muntatge de La Seca és petit però molt ben fet, no hi trobem a faltar res, ja que només cal escenificar l’habitació de la senyora, amb els vestits i els miralls, elements que les criades fan servir per dur a terme el que elles anomenen «la cerimònia», l’assassinat imaginari de la senyora.

Em penso que hi havia moltes ganes de veure aquesta obra, perquè quan vaig arribar al teatre, un quart d’hora abans de començar, ja hi havia gairebé tots els seients plens. Fa goig veure una sala de teatre així, encara que sigui molt petita. Genoveva Pellicer ha dirigit magníficament una obra curta però molt intensa amarada de sentiments negatius i de visceralitat, i les dues actrius fan sengles interpretacions magnífiques. És una obra i un muntatge petits, però que impacten perquè estan plens de força i de tensió dramàtica.

Des d’aquí felicito entusiàsticament La Seca per les obres que programa a la Sala Leopoldo Fregoli, tan ben triades com poc habituals. Tot el que hi he vist és una autèntica delícia. I ara ben aviat tornarà Lucrècia, la gran tragèdia neoclàssica de Joan Ramis. Si no la vau veure l’any passat, no us la perdeu.

Títol: Les criades
Autor: Jean Genet
Adaptació dramatúrgica i direcció: Genoveva Pellicer
Intèrprets: Elisenda Bautista, Meritxell Sabaté
Espai: La Seca-Espai Brossa (Sala Leopoldo Fregoli)
Dates: del 22 de gener al 15 de febrer

Valoració: 4/5

El Círcol Maldà és un petit espai adaptat per al teatre del barri gòtic de Barcelona on s’hi poden veure autèntiques joies. Sens dubte, Expedient K n’és una. Una obra de dimensions reduïdíssimes, amb un sol actor a escena, sense escenografia, a partir d’un text brillant va teixint dues històries que al final queden entrellaçades magistralment. Felicito entusiàsticament tot l’equip que l’ha fet possible.

Expedient K és un joc de miralls construït a partir d’una doble trama les escenes de les quals es van alternant. D’una banda, un tècnic de so de l’època actual és en un castell a prop de Creta amb l’encàrrec d’enregistrar-hi el silenci per captar-hi veus i possibles presències fantasmagòriques (psicofonies). De l’altra, un jove de principis del XX que se sent maltractat i humiliat pel seu pare, li escriu una carta exposant-li la crueltat infligida. Què tenen en comú les dues històries? A mesura que van avançant ho anem desxifrant.

Una de les coses més impactants d’aquesta funció és la interpretació increïble que Dafnis Balduz fa de tots dos personatges, amb transicions rapidíssimes i efectives alhora, que, ajudades per un canvi d’il·luminació, ens fan passar de seguida i sense confondre gens d’un personatge a l’altre. En aquesta obra Balduz es posa a prova i demostra que és un gran actor, ja que ell tot sol aconsegueix recrear tots dos ambients, tots dos personatges i totes dues èpoques de manera absolutament natural.

La dramatúrgia d’Expedient K, a partir de Carta al pare de Kafka, em va semblar magistral, ja que a la història de l’escriptor txec s’hi superposa una trama actual que es planteja interrogants molt vius encara, especialment sobre l’època dels nazis. El simbolisme d’Expedient K és més que evident, i en el fons representa la recerca d’alguna cosa perduda que volem trobar desesperadament. La cap del tècnic de so, que es diu Ariadna, pretén que l’esperit que viu al castell és el fill jueu de Hitler. Ariadna estira el fil dins el laberint del castell prop de Creta, però en realitat, l’esperit del castell pertany a algú molt allunyat dels nazis.

Els canvis de personatge que fa Dafnis Balduz, cada vegada més ràpids, menen al desenllaç final, en què es descobreix la identitat de l’esperit i es clouen les dues històries. Expedient K és una obra senzilla i sense pretensions, però preciosa i molt reflexiva perquè ens endinsa a les entranyes de la humanitat i les seves pors.

Títol: Expedient K (a partir de Carta al pare, de Franz Kafka)
Dramatúrgia: Susanna Garcia-Prieto
Director: Alex D. Capo
Intèrpret: Dafnis Balduz
Espai: Círcol Maldà
Dates: del 24 de gener al 15 de febrer

Valoració: 5/5

El rei Lear és una obra espectacular en tots els sentits: es tracta d’una història èpica que retrata totes les passions humanes, a banda de ser una obra d’interpretació coral, atès que no hi ha cap protagonista que destaqui per damunt dels altres, ni tan sols Lear, a parer meu. Per a una obra espectacular, Lluís Pasqual ens proposa un muntatge impactant, fabulós i màgic al Teatre Lliure de Montjuïc.

Personalment, estic molt cansada de veure shakespeares actualitzats perquè no aporten res i desvirtuen el text original. En aquest cas, Pasqual ha optat per una escenografia minimalista bastida sobre taulons de fusta que es mouen d’una banda a l’altra a diferents altures. L’escenari, una llenca de parquet allargada amb una grada a cada banda, és nu, però no hi trobem a faltar res. Hi ha un element clau que ho omple tot: la llum. En aquest Lear, la il·luminació esdevé primordial per crear ambients i espais diferenciats. L’altre element clau d’aquest muntatge és la música, un so en directe que ens acosta al Shakespeare original: el del Globe Theatre.

La il·luminació i la música són els dos actius més importants d’aquesta producció d’El rei Lear, i si hi sumem les torxes de foc que apareixen a la primera escena —foc real, es notava l’escalfor des de la grada—, la cosa esdevé gairebé mística. Jo em vaig sentir com si m’haguessin transportat a un teatre medieval i la sensació va ser absolutament màgica.

En segon lloc cal destacar l’elenc actoral, integrat per 25 intèrprets meravellosos dels quals no en destacaria cap perquè tots ho van fer extraordinàriament bé. És cert que el gran atractiu d’aquest muntatge era veure Núria Espert fent un paper masculí, però no em va semblar que fos millor que Jordi Bosch o Ramon Madaula, per exemple. Novament cal lloar la direcció de Lluís Pasqual, sap treure el millor de cadascun dels actors. Per això em va sobtar gratament l’Edmund de David Selvas, un actor que no m’ha acabat mai de fer el pes i que en aquest Lear fa un malvat esplèndid, corsecat per l’ànsia de venjança. El seu contrapunt és l’Edgar de Julio Manrique, que novament fa un paperàs, com ja ens té acostumats.

Potser la intèrpret menys reeixida en el paper és Laura Conejero com a Regan. Em penso que Conejero, una gran actriu que fa molts anys que admiro, no té prou força per encarnar una malvada, a diferència de Míriam Iscla, que fa la seva germana, Goneril. En canvi, hi ha moments molt impactants, com ara el de Gloster quan li buiden els ulls, interpretat per un Jordi Bosch pletòric. La interpretació que també és remarcabilíssima és la de Teresa Lozano com a bufó, contrapunt perfecte del Lear d’Espert. Totes dues imparteixen sengles lliçons d’art dramàtic en el marc d’una producció superespectacular que està en condicions de pujar dalt de qualsevol escenari del món. Cal felicitar entusiàsticament Lluís Pasqual per aquest Lear colossal que ens va deixar clavats a la cadira i ens va transportar literalment a l’època de Shakespeare.

Títol: El rei Lear
Autor: William Shakespeare
Traductor: Joan Sellent
Versió i direcció: Lluís Pasqual
Intèrprets: Aleix Albareda, Marcel Borràs, Jordi Bosch, Jordi Collet, Laura Conejero, Núria Espert, Míriam Iscla, Jordi Llovet, Teresa Lozano, Ramon Madaula, Julio Manrique, Òscar Rabadan, Andrea Ros, David Selvas
Espai: Teatre Lliure (Montjuïc)
Dates: del 15 de gener al 22 de febrer

Valoració: 5/5

No és habitual veure obres d’autors contemporanis de Shakespeare, ja que l’autor anglès té una ombra molt allargada que eclipsa tots els de la seva mateixa generació, i més i tot. Per això és un gran encert que en el marc del 450è aniversari del naixement del dramaturg anglès s’hagi programat també una obra de Christopher Marlowe, Eduard II, la més famosa d’aquest autor. Els encarregats de dur-lo dalt de l’escenari han estat els membres de la companyia Parking Shakespeare al Teatre Tantarantana. El resultat va ser desigual.

Eduard II va ser un rei que va governar Anglaterra durant el segle XIV. El tret característic que fa que Marlowe en faci una obra de teatre és que era homosexual. Eduard II és la història d’un rei, una reina rebutjada i un favorit d’extracció plebea, i per aquest motiu odiat per tots els cortesans.

La versió que Marc Rosich ha fet d’aquesta obra no m’ha acabat de fer el pes per diversos motius. Primer, perquè ha retocat el text original per introduir-hi elements de la política actual, frases com ara tot és mentida llevat d’alguna cosa, dita en el context d’una suposada roda de premsa. Estic bastant tipa que a les obres clàssiques s’hi hagin d’introduir falques d’aquesta mena amb l’absurd argument que es fa per acostar l’obra original als nostres dies. No m’agrada que em prenguin per estúpida. Si un clàssic és bo, l’espectador ja s’encarrega de fer els paral·lelismes que calguin sense que els hi hagin d’explicitar. La gràcia d’un bon text és que faci rumiar, i no pas que s’hagi de donar mastegat.

L’altre element que no em va agradar va ser l’escenografia, focalitzada exclusivament en un gronxador que representa el tron i el poder. Tots els actors van vestits amb calça curta i camisa i es mouen en un escenari completament despullat. Em penso que no cal arribar a aquest extrem de minimalisme, que s’acosta força al del Coriolà de Rigola que vam veure fa uns anys al Lliure. Entenc que és una obra complicada de representar per la seva complexitat argumental, però estic segura que s’hauria pogut trobar una solució imaginativa i a la mida del teatre que donés a l’obra tota la força que té. Amb aquest muntatge, més enllà de la paraula no hi havia pràcticament res, i així la representació queda incompleta.

Els actors, de la companyia Parking Shakespeare, que havíem pogut veure a Woyzeck a la Sala Beckett, són excel·lents i van saber donar a l’obra tota la força despietada que té. Eduard II és una obra sobre l’ànsia de poder i les intrigues palatines per aconseguir-lo. El tema no és que sigui actual, sinó que simplement és intemporal perquè és d’allò més humà. Em sap greu que haver descobert un text fantàstic de Marlowe en un muntatge deficitari i molt millorable.

Títol: Eduard II
Autor: Christopher Marlowe
Traductor: Marc Rosich
Dramatúrgia: Marc Rosich, Roberto Romei, Anna M. Ricart
Director: Roberto Romei
Intèrprets: Òscar Bosch, Ester Cort, Adrià Díaz, Pep Garcia-Pascual, José Pedro García Balada, Carles Gilabert, Santi Monreal, Roc Piró, Ricard Sadurní
Espai: Teatre Tantarantana
Dates: del 17 de desembre a l’11 de gener

Valoració: 2.5/5

La butaca és un vodevil divertidíssim sobre la història de Catalunya. El president està a punt de fer la famosa declaració unilateral d’independència (DUI), quan un mosso d’esquadra que vigila el Palau de la Generalitat fa un viatge en el temps fins a la guerra de successió a través d’una butaca amb poders màgics.

Els dos integrants de la companyia T-Atraco Teatre, Robert Gobern i Joan Valentí, fan tots els papers de l’auca, que no són pocs. Ells mateixos són els autors d’una peça original i molt hilarant que planteja dos viatges en el temps: un al passat, a principis del XVIII durant la guerra de successió, i un altre al futur, a la república catalana independent. Entremig veiem desfilar un mosso d’esquadra, un conservador de museu, Rafael Casanova, Antonio de Villarroel, un adroguer del XVIII, el rei Carles II, etc. El resultat és una comèdia lleugera però gens tòpica sobre el tema de moda: el procés sobiranista.

L’escenografia del Versus en aquest cas només consta d’un teló i una butaca, que dóna nom a l’obra. Amb canvis de vestuari ràpids i constants, els dos actors es van transmutant de personatges i d’època. És, doncs, un muntatge minimalista, però molt efectiu. Robert Gobern i Joan Valentí caricaturitzen molt bé cadascun dels personatges que interpreten i això fa que els riures entre el públic siguin constants. Parlant en termes històrics, diríem que La butaca coqueteja amb un contrafactual: què hauria passat si la guerra de successió l’hagués guanyat l’arxiduc Carles?

Títol: La butaca
Autoria i interpretació: Robert Gobern i Joan Valentí “Nan”
Direcció: T-Atraco Teatre
Espai: Versus Teatre
Dates: del 18 de desembre a l’11 de gener

Valoració: 3/5

Mai no he sortit decebuda del teatre en veure una obra dirigida i/o interpretada per Josep Maria Pou. Aquest cop tampoc, malgrat algunes crítiques negatives que he llegit sobre Prendre partit. Tracta un tema que em fascina com és la relació entre l’art i la política, i a més, és una obra amb dos personatges molt potents que obre una colla d’interrogants i no en tanca cap, sinó que trasllada el dubte a l’espectador perquè aquest prengui partit, tal com diu el títol de l’obra de Harwood.

En si, l’obra no és tant una història amb plantejament, nus i desenllaç, com la presentació d’una circumstància crucial de la història de l’Europa contemporània. És una mena de retrat d’un fet concret: les entrevistes prèvies que el Major Steve Arnold va fer a Wilhelm Furtwängler de cara a la preparació per al judici que s’havia de celebrar al Tribunal de Desnazificació, l’any 1946. La conversa és dura, aspra, agra i el militar americà supura odi i menyspreu envers el director, la música clàssica i gairebé la cultura europea. El dilema que la situació destil·la és el següent: art i política poden seguir camins completament divergents? Furtwängler assegura que sí, mentre que el Major Arnold està convençut que en les circumstàncies que es van viure sota el règim nazi, això era totalment impossible.

Personalment, subscric tot el que el personatge de Furtwängler diu a l’obra, que la música no té res a veure amb la política i que la seva missió és elevar la cultura d’un país i l’esperit dels homes. Ara bé, no és menys cert que ell va acceptar totes les prebendes que el règim nazi li va atorgar perquè era un gran director d’orquestra i el veneraven. En una situació tan difícil què han de fer els artistes? Una cosa que li retreu el Major Arnold és no haver emigrat d’Alemanya, tal com ho havien fet molts col·legues seus. Furtwängler diu que s’estimava el seu país. No pararíem de trobar arguments a favor de l’un i de l’altre, per això l’obra duu aquest títol.

Tant la tria de la peça com la interpretació em van semblar magistrals, malgrat que aquesta funció ha tingut un començament accidentat, ja que qui havia de fer el paper del militar americà era Joel Joan, però va haver de cancel·lar per malaltia, i en lloc seu hem pogut veure un esplèndid Andrés Herrera. Ell fa el paper del militar exaltat i rude que ve a conquerir els vençuts i a humiliar un home que no entén ni vol entendre. Aquest home és Josep Maria Pou, que encarna el qui es considera el millor director d’orquestra de tots els temps, Wilhelm Furtwängler. Tothora té una actitud distant, serena i resignada. No pensa oposar resistència, però defensarà les seves idees a peu i a cavall fins on calgui.

Herrera i Pou són el contrapès perfecte l’un de l’altre, malgrat que el primer té força més paper que el segon. Al seu darrere hi ha uns magnífics Anna Alarcón i Pepo Blasco, secundaris de luxe, i també Sandra Monclús i Sergi Torrecilla, més discrets. El muntatge i el vestuari són molt encertats, ja que ens recorden perfectament l’ambient i l’estètica dels anys quaranta, gairebé de manera cinematogràfica. Al mig de l’escena, Furtwängler es disposa a ser jutjat i vexat, i és que poc sovint tenim l’ocasió de veure la justícia que van impartir els guanyadors de la guerra un cop derrotada la barbàrie nazi.

Títol: Prendre partit
Autor: Ronald Harwood
Traductor: Ernest Riera
Director: Josep Maria Pou
Intèrprets: Andrés Herrera, Josep Maria Pou, Anna Alarcón, Pepo Blasco, Sandra Monclús, Sergi Torrecilla
Espai: Teatre Goya Codorniu
Dates: del 6 de desembre a l’1 de febrer

Valoració: 5/5

Quan vaig saber que a la minúscula Sala Atrium farien Hamlet em vaig posar les mans al cap perquè no em sabia imaginar que un clàssic de clàssics pogués escenificar-se en condicions i amb dignitat en una sala amb pressupost minso. Més encara si pensem en les grans produccions cinematogràfiques que se n’han fet, i jo tinc molt present la de Kenneth Branagh, espectacular des de tots els punts de vista. Però havent vist el brillant muntatge que ens proposen Raimon Molins i Marc Chornet, m’he hagut d’empassar tots els prejudicis.

D’entrada, cal dir que la Sala Atrium es transforma de dalt a baix per acollir aquest originalíssim muntatge. Si sempre l’havíem vista amb una grada estreta al davant d’un escenari reduït, aquí han aprofitat la llargada de la sala per convertir-ne la part central en un escenari enfilat damunt d’una tarima de fusta formada per blocs que es pleguen i es despleguen com si fossin peces de lego, i sota dels quals hi ha aigua. L’únic objecte físic d’escenografia és la copa, símbol del verí i de la mort, omnipresent en tota l’obra, que està tenyida de mort, com tots sabem. Potser l’única observació crítica que faria a aquest muntatge tan imaginatiu és que el líquid de la copa sigui transparent i no de color vermell fosc, com correspondria a la sang vessada.

Jo, que no sóc gaire partidària de les actualitzacions dels clàssics, vaig sortir molt gratament sorpresa de la Sala Atrium perquè han aconseguit representar el Shakespeare més famós sense perdre ni un bri de força ni d’intensitat. El muntatge és modern en tant que no hi ha escenografia ni vestits d’època, però el text és l’original i la força i l’expressivitat amb què cada actor es posa en la pell del seu personatge fan reviure el Hamlet shakespearià com si s’estrenés de bell nou. S’ha de lloar, per damunt de tot, el Hamlet de Raimon Molins, perfectament imbuït de l’aura i l’essència del príncep obcecat amb una sola idea que el corseca tota l’obra: venjar el seu pare assassinat, encara que fer-ho suposi eradicar la família sencera.

La resta d’actors també fan un treball encomiable i el conjunt és una representació espectacular i molt original per un muntatge en què l’aigua esdevé protagonista. Un príncep embogit es fa l’amo de l’escenari, de la resta d’actors i d’un teatre de petit format que en aquesta ocasió es fa gran perquè el text és grandiós i la interpretació també. És un Hamlet fidel a l’original, amb algunes alteracions escèniques, i és que a parer meu, els clàssics no s’han d’actualitzar perquè com a tals, són intemporals.

Títol: Hamlet
Autor: William Shakespeare
Traductor: Joan Sellent
Dramatúrgia i direcció: Marc Chornet i Raimon Molins
Intèrprets: Raimon Molins, Alba José, Marc Rius, Xavi Torra, Clara de Ramon, Toni Guillemat
Espai: Sala Atrium
Dates: del 3 de desembre a l’11 de gener

Valoració: 4.5/5

He tornat a la Flyhard, aquest cop a veure Tortugues, una comèdia negra que signa Clàudia Cedó i que interpreten quatre joves actors: Dani Arrebola, Àlex Brull, Clara Cols i Alícia Puertas. Un dels motius pels quals m’agrada aquesta sala tan petita de Barcelona és que abans d’anar-hi sempre em pregunto com deuen haver muntat el minúscul escenari de què disposen per escenificar una història. En el cas de Tortugues hi ha un llit amb dues tauletes de nit, una pissarra, una butaca i poca cosa més, però no es troba a faltar res perquè l’obra quedi ben contextualitzada.

Tortugues: la desacceleració de les partícules és una comèdia amb un humor que esdevé més negre a mesura que avança la història. Quan parlem d’experiments científics de resultats incerts amb persones és difícil fer broma, però el text de Clàudia Cedó aconsegueix tractar el tema amb delicadesa, elegància i sentit de l’humor, malgrat que no ens podem abstreure del que hi ha al darrere d’allò que ens fa riure. Dos científics ambiciosos i amb pocs escrúpols decideixen provar un medicament en fase experimental en un humà per observar-ne les reaccions. L’efecte que fa és que li desaccelera l’organisme fins a extrems insospitats.

Tortugues no deixa de ser una trama d’històries creuades, en aquest cas, les de dues parelles: la dels científics i la de les persones «normals». Els primers són brillants, ambiciosos i manipuladors, i els segons tenen una vida quotidiana, tirant a grisa, amb els problemes de la gent ordinària, però a diferència dels científics, que tendeixen a la megalomania i gairebé a l’autisme, la parella «normal» té la capacitat d’emocionar-se per coses petites del dia a dia. Els primers volen fer-se un lloc a la història, i els segons simplement volen viure la vida. El dilema, doncs, està servit, encara que s’amagui darrere d’una comèdia amb moments hilarants.

Tots quatre actors estan fantàstics, però és de justícia destacar l’enorme interpretació de Dani Arrebola, un actor que havíem vist a la trilogia dels Contra d’Esteve Soler, i que aquí fa el paper estrella de la persona que serveix de conillet d’índies als científics sonats. L’evolució del seu personatge, d’un home estressat i nerviós a convertir-se pràcticament en una planta és impressionant i molt divertida. Arrebola és un altre d’aquells actors que hauria d’estar pujant dalt de teatres més importants. Però també s’ha de parlar dels altres, perquè tots quatre formen un conjunt fantàstic, dirigit per la mateixa autora.

De fet, l’èxit de l’obra ha fet que es prorrogui un mes més del previst. La recomano a tothom perquè és una comèdia ben trobada i fa riure, però és més que això: és una reflexió sobre els límits ètics de la ciència.

Títol: Tortugues: la desacceleració de les partícules
Autora i directora: Clàudia Cedó
Intèrprets: Dani Arrebola, Àlex Brull, Clara Cols, Alícia Puertas
Espai: Sala Flyhard
Dates: del 20 de novembre al 12 de gener

Valoració: 4/5

Santa Nit és una versió molt lliure i portada a la Barcelona dels nostres dies d’Els pastorets. De fet, és tan lliure que només ens recorda vagament l’obra popular. Per damunt de tot, és una comèdia molt divertida feta a base de personatges i d’històries creuades, el meu gènere narratiu preferit. Els dos pastorets en aquest cas són dos joves sense feina que volen anar a visitar una amiga que està a punt de parir.

A Santa Nit, els pastorets són Ivan Benet i Marc Rodríguez. Rodríguez és un actor que personalment m’encanta perquè té un do molt especial per a la comèdia. Em costaria veure’l en un altre registre. Al seu costat, Benet, més seriós i més tímid, també acaba formant part de la gran comèdia que és aquesta obra. En el seu camí cap a l’hospital es troben un fris de personatges més o menys extravagants que van d’un mafiós a un saxofonista palestí al metro.

Cristina Genebat, que fins ara només coneixíem com a actriu i traductora, amb Santa Nit es revela com una autora molt solvent, ja que la comèdia és àgil, lleugera, amb les trames ben enllaçades i uns personatges caricaturescos prou ben perfilats. L’encarregat de dirigir aquesta comèdia ha estat el marit de Genebat, Julio Manrique, juntament amb Xavi Ricart, que han sabut recrear tots els espais diversos en què transcorren les escenes de l’obra amb molta imaginació.

Santa Nit és una obra divertida, fresca i sense pretensions, i allò que ens la fa més atractiva, a banda de la hilaritat de la trama —i especialment de les escenes on surt Marc Rodríguez—, és que retrata personatges corrents com qualsevol de nosaltres amb què ens podem identificar amb facilitat. Cadascun amb la seva història, van a la seva fins que al final es troben tots al mig de la muntanya del Tibidabo i es resol el conflicte plantejat, que no és altre que el naixement de la criatura de la protagonista, la Maria, que aquí és mare soltera.

Un dels trets que més m’ha agradat d’aquesta obra és l’adaptació que ha fet l’autora dels elements de l’obra original per dur-los als nostres dies. Jugar al joc de les vuit diferències entre Els pastorets i Santa Nit és un exercici estimulant i tan divertit com l’obra. Malgrat les semblances i les diferències, però, és una comèdia que es pot representar en qualsevol època de l’any, i per això em sobta que duri tan poc al Club Capitol. M’imagino que és cosa de dates i agendes dels actors i del teatre, però seria bo que s’allargués més.

El muntatge escènic és molt imaginatiu tenint en compte l’espai disponible i la gran quantitat d’escenaris on es desenvolupen les accions de l’obra. Amb pocs elements aconsegueix dibuixar molt bé des de l’estació de metro fins al passadís de l’hospital. En definitiva, si teniu ganes de riure, no us podeu perdre Santa Nit.

Títol: Santa Nit
Autora: Cristina Genebat
Direcció: Julio Manrique i Xavi Ricart
Intèrprets: Ivan Benet, Marc Rodríguez, Cristina Genebat, Ernest Villegas, Mireia Aixalà, Albert Ribalta, Norbert Martínez
Espai: Club Capitol
Dates: del 10 de desembre al 4 de gener

Valoració: 3.5/5

Ja sabia que Lluís Homar és un monstre de l’escena, però cal reconèixer que en aquest muntatge originalíssim d’un gran clàssic com Terra baixa se supera. Em penso que Homar, juntament amb Francesc Orella, són els dos actors catalans que actuen amb més naturalitat, quan els veiem a l’escena sembla com si els estiguéssim espiant a casa seva. Lluís Homar és versàtil, polièdric, però alhora amb una forta personalitat que deixa regalimar en tots els personatges que encarna. En aquesta Terra baixa es posa a la pell de quatre personatges diferents d’una mateixa obra: la Marta, el Manelic, el Sebastià i la Nuri. I és perfectament creïble en tots quatre. Això sí que és increïble.

En un escenari primer tot blanc i després ple de fulles i troncs secs, Homar imparteix una lliçó de teatre perquè aconsegueix dramatitzar ell tot sol la gran història èpica del triangle amorós format pel Manelic, la Marta i el Sebastià. Fa les transicions d’un personatge a l’altre de manera absolutament natural, sense que gairebé ens n’apercebem, amb canvis de veu subtils però suficients perquè sapiguem amb claredat quin és el personatge que parla. És difícil descriure la seva manera d’interpretar aquesta obra, perquè ho fa tot sense que ens adonem que ell sol es posa a la pell de quatre personatges ben diferents entre si. Sense anar més lluny, les llàgrimes que vessa quan fa la Marta són tan reals, que sembla que estiguem veient una dona a escena.

Aquesta adaptació del gran clàssic de Guimerà, que signen a quatre mans el mateix Homar i Pau Miró, qui el dirigeix, està feta a mida d’Homar, perquè cap més actor no seria capaç d’encarar-la i sortir-ne airós. Veure aquest muntatge dóna la raó a Homar quan diu que està en el millor moment de la seva vida. Es nota perquè està superb tota l’estona interpretant tots els personatges en una espiral de tensió creixent que, al ritme cadenciós de la música de Sílvia Pérez Cruz, arriba a un apoteòsic «He mort el llop», dit sense crits i sense escarafalls, amb lucidesa i senderi. És curiós perquè en cap moment no sembla que Homar faci cap ostentació de passió desmesurada, sinó que els matisos i les inflexions de veu que fa ja denoten l’estat d’ànim de cada personatge.

L’escenografia és senzilla i minimalista, però suficient per representar el món de la terra baixa i el de la terra alta mitjançant el contrast de colors entre el blanc del primer pla i els troncs foscos del darrere. En aquesta Terra baixa tan particular, una obra èpica esdevé continguda de formes, però pren una força desmesurada per la interpretació egrègia d’un Lluís Homar tocat de gràcia que aconsegueix fins i tot que visualitzem físicament els personatges, i no tan sols a través dels mínims canvis de vestuari que fa, sinó per la seva manera de dir-ne cadascun.

En definitiva, Homar es fa l’amo de l’escenari perquè és un actor veterà amb moltes taules que demostra que coneix molt bé l’ofici i el text que interpreta, i a més a més, es veu que va sobrat, i això és un valor afegit que fa que produeixi encara més emoció.

Títol: Terra baixa
Autor: Àngel Guimerà
Adaptació: Pau Miró i Lluís Homar
Director: Pau Miró
Idea original i intèrpret: Lluís Homar
Espai: Teatre Borràs
Dates: a partir de l’11 de novembre

Valoració: 5/5