La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Arxiu de la categoria: Impressions dels Països Baixos

Els Països Baixos (3): la Casa d’Anna Frank

//

//

Les tres principals atraccions turístiques d’Amsterdam són el Museu Van Gogh, el Museu Nacional (Rijksmuseum) i la casa d’Anna Frank. A mi em van agradar moltes altres coses més, pero val a dir que la casa d’Anna Frank, pel que representa, fa posar el pèls de punta. Va ser una experiència diferent en tant que museu. No es com visitar la casa de Rembrandt o la de qualsevol altre personatge il·lustre. Es una mena de casa de l’horror que van passar les vuit persones que s’hi van amagar durant dos anys, per acabar en camps d’extermini nazis. Una monstruositat.

La Casa d’Anna Frank, situada al Prinsengracht, 263-267, és el refugi on la família Frank i la família van Pels es van amagar dels nazis entre el 1942 i el 1944, quan algú els va delatar i se’ls van endur en camps d’extermini (Anna i la seva germana Margot a Bergen-Belsen; els seus pares a Auschwitz). Primer s’entra en una oficina corrent, es van passant estances, es pugen escales, no hi ha res estrany. Quan arribem al final d’aquesta casa hi ha una llibreria encastada a la paret, que fa de porta falsa a la casa del darrere, la Het Achterhuis en neerlandès, que és el títol original del diari de l’Anna. Al darrere de la casa del davant, als tres pisos superiors, hi van muntar unes estances preparades per fer-hi vida: dormir-hi, menjar-hi, dutxar-s’hi, etc. Però tot d’amagat, és a dir, que ningú no podia veure que allà hi havia persones fent-hi vida. Això vol dir que no podien fer soroll i que havien d’estar permanentment amb les finestres tapades per cortines. Veure-ho avui i imaginar-se com hi havien pogut viure vuit persones durant dos anys és esfereïdor.

Les escales són estretíssimes -l’Anna ja ho diu al diari, són les típiques escales holandeses-, tot és petit i encofurnat, la vida en comunitat no és fàcil i menys en condicions d’ocultació. Les habitacions estan més aviat buides, en alguna hi ha un llit, veiem alguna pica de lavabo, o els pòsters de cinema que l’Anna tenia enganxats a la paret. Intentaven fer vida normal, però de normal no en tenia res. A dalt de tot hi ha una mena de golfes amb una claraboia, l’única entrada de llum al refugi. No hi ha res de morbós, tot sembla en ordre, però imaginar-se com devia ser viure amagats en aquelles condicions durant dos anys, produeix calfreds.

Un cop hem pujat els dos pisos de la casa del darrere, hi ha un espai expositiu on s’explica la mala fi que van fer les dues famílies amagades. No se sap qui els va delatar. Cal suposar que cap de les tres persones que els ajudaven subministrant-los aliments i tot allò que necessitessin. Dels vuit que s’hi van amagar, només el pare de l’Anna va sobreviure al camp d’Auschwitz. Ha de ser monstruós sobreviure després d’haver-se amagat durant dos anys, haver passat per un cap d’extermini i haver-hi perdut tota la família. Per això anys després, Otto Frank deia: “llevat de la vida, m’ho han pres tot”. Per aquest motiu va fer mans i mànigues perquè el diari de la seva filla veiés la llum en forma de llibre. També va ser qui es va encarregar de fer obrir la casa on es van amagar com a museu.

Hi ha els quaderns originals manuscrits de l’Anna, objectes, vídeos on parlen persones que els van conèixer, no és morbós, no és esfereïdor pel que ensenya, sinó pel que insinua, pel que sabem que hi ha al darrere: la tragèdia espantosa de vuit persones que, al capdavall, és una història individual que es va repetir per tot Europa. Quan llegia la fi que havia fet cadascun dels vuit no vaig poder evitar vessar alguna llàgrima, i és que mai no ens podrem explicar com persones humanes van poder perpetrar aquella massacre premeditada, calculada i executada amb aquella fredor impassible.

Al final del museu hi ha, com sempre, la llibreria, on vaig trobar dues perles, una de més esperada i una altra de no tant. Evidentment, s’hi pot trobar el diari en totes les traduccions disponibles, també en català. A banda, però, hi ha un llibre deliciós i esfereïdor alhora, Anna Frank: una història vigent, en diversos idiomes, entre els quals el català. I és que anar a l’estranger i trobar publicacions en la nostra llengua és tota una proesa!

Els Països Baixos (2)

//

//

Els Països Baixos m’han agradat molt per moltes coses. A les nostres latituds sovint es diu que ens agradaria ser l’Holanda del sud. Això només és possible en part. Els Països Baixos estan configurats per una sèrie de ciutats mitjanes, fetes a escala humana, de dimensions semblants, amb un volum d’activitat similar. Si la capital oficial és Amsterdam, la seu del parlament, del govern i de la monarquia és La Haia, i el port principal -i primer d’Europa-, Rotterdam. A Catalunya sembla que tot s’ha de concentrar a Barcelona, com una taca que ho esquitxa tot concèntricament.

Tot i que també cal dir que als Països Baixos no hi ha muntanyes, és una extensió plana des de la frontera amb Bèlgica i Alemanya fins al mar. Les ciutats són actives i tranquil·les alhora, s’hi pot passejar molt bé, el transport més estès és la bicicleta, que no incomoda ningú perquè té un carril propi al marge tant de la calçada com de la vorera. Tothom pedala, des de mares amb els nens en un cistell fins a executius encorbatats. D’altra banda, Amsterdam és una ciutat plena de tramvies, que en cap cas no destorben el trànsit. És clar, no hi ha la munió de cotxes que hi ha a Barcelona.

Són ciutats envoltades d’aigua pels quatre costats, amb canals a dojo. A Amsterdam, els tres més importants són el Herengracht, el Prinsengracht i el Keisergracht, que són el nucli de l’expansió de la ciutat al segle XVII. Com que literalment són països per sota del nivell del mar, el sòl és pantanós i per edificar-hi cal plantar-hi pilars perquè les construccions puguin assentar-se amb solidesa. En altres èpoques, com que els pilars eren de fusta, no es podien fer cases gaire altes. És per això que la fesomia d’Amsterdam és la que coneixem amb aquestes casetes baixes de maons, moltes de les quals estan tortes, perquè alguns pilars han cedit una mica. Per tal d’ampliar la ciutat cal deixar que l’aigua aflori, i això s’ha fet històricament canalitzant-la. Actualment, els canals donen a les ciutats neerlandeses un aspecte entranyable.

Als Països Baixos cada ciutat té personalitat pròpia: Rotterdam, que va ser devastada per la segona guerra mundial, avui sembla Manhattan amb els seus grans edificis de vidre. És una ciutat amb molta activitat econòmica, especialment al port, i el pont Erasme, construït el 1996, li dóna una fesomia molt característica. La Haia, la capital “política” del país, és allà on es fa realitat el vers de Foix amb el qual tant m’identifico: “càndid rampell: m’exalta el nou i m’enamora el vell!”. Al costat del complex del parlament, que és un conjunt medieval integrat per un pati de llambordes, un edifici central que sembla un castell de fades i tot d’edificis als costats, hi ha tot d’edificis alts i moderns. És la ciutat neerlandesa on he caminat millor, l’única on no hi ha pedrots impossibles. Utrecht i Maastricht tenen força semblança, són les típiques ciutats amb un aire medieval alemany, una mica a l’estil Aquisgrà -sobretot Maastricht. Els canals i la vegetació els confereixen un aire bucòlic. Maastricht, ciutat fronterera, és plena a vessar de botigues de luxe una al costat de l’altra. Sorprenent. Leiden és una ciutat petita plena d’encant, amb una universitat importantíssima i uns carrers tranquils i encisadors.

I què hem de dir d’Amsterdam, una capital feta a escala humana a tots nivells. Poca densitat de població, tramvies arreu, gent amable, bones llibreries, museus plens de curiositats… No és monumental com París ni preciosa com Florència, i aquest terme mitjà la fa ideal per viure-hi. Els Països Baixos, un país petit i avançat. Tot un model a imitar.

Els Països Baixos (1)

//

//

La setmana passada vaig tornar d’un meravellós viatge als Països Baixos, també coneguts com a Holanda. Ara bé, si parlem amb propietat, Holanda només es correspon a dues províncies d’aquest país; concretament, Holanda septentrional i Holanda meridional. Les deu províncies restants no es diuen d’aquesta manera. Així doncs, el nom oficial és el de Països Baixos, encara que soni poc precís i massa neutre. Els Països Baixos -en sentit polític actual- estan integrats per dotze províncies: les dues ja mencionades, Zelanda, Limburg, Brabant septentrional, Utrecht, Frísia, Groningen, Drenthe, Flevoland, Gelderland i Overijssel.

La història dels Països Baixos és llarga i complicada. En aquest breu apunt només voldria fer una precisió semàntica del terme. En català no tenim dues maneres de designar els Països Baixos en sentit polític i els països baixos en sentit geogràfic. En anglès, en canvi, hi ha dos conceptes ben clars: Low Countries es refereix als països o a les terres del nord-oest d’Europa que queden per sota del nivell del mar i que és on desemboquen dos rius: el Rin i el Mosa. En sentit geogràfic, els països baixos comprenen el que avui són els estats dels Països Baixos (per entendre’ns, Holanda), Bèlgica, Luxemburg, el nord de França i una part d’Alemanya. Tampoc no es correspon a la denominació Benelux que va funcionar durant una part del segle XX i que tenia connotacions econòmiques i comercials.

Així doncs, si Low Countries són els països baixos en sentit geogràfic, Netherlands és genuïnament els Països Baixos del Nord. Històricament també s’havia anomenat així, per diferenciar-ho del territori que actualment és Bèlgica, que es denominava Països Baixos del Sud. La història de tot aquest territori és força complicada, però el tall principal que els separa -més enllà de la llengua- és el moment històric en què cadascun va assolir la independència política d’Espanya. Mentre que els Països Baixos del Nord la van assolir plenament el 1648 amb la Pau de Westfàlia amb la qual s’acabava la guerra dels Trenta Anys, els Països Baixos del Sud van quedar sotmesos al domini espanyol fins al 1795.

Amb el pas dels anys, la denominació geogràfica Països Baixos s’ha convertit en la denominació política oficial d’un dels estats que té aquesta condició geogràfica. Per tant, no hem de parlar d’Holanda sinó de Països Baixos. A més a més, l’anglès encara té una altra paraula màgica, que és dutch, per designar l’adjectiu que es refereix a tot allò que és neerlandès, ja sigui la llengua o les persones. Parlar amb propietat és molt important, i per aquest motiu no m’estranya gens que l’anglès sigui l’actual lingua franca.

//