La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Siegfried

Ho he de reconèixer. S’ha produït el miracle al Liceu. La mateixa setmana, amb tres dies de diferència, he tingut l’ocasió de veure, per aquest ordre, el Tristan und Isolde de Valery Gergiev i el Siegfried de Josep Pons. Diria que no sóc l’única que es pensava que havia escollit malament l’ordre perquè la primera funció es preveia extraordinària i la segona, més aviat mediocre. El cert, però, és que ni la primera va ser extraordinària ni la segona mediocre. Però no parlaré més del Tristan de Gergiev, perquè ja n’he parlat en un apunt anterior.

El miracle, però, és que Josep Pons ha après a dirigir Wagner. No em creia que jo diria mai això, però el que vaig sentir dissabte proppassat m’ho va demostrar. El Siegfried de la temporada 2014-15 del Liceu, malgrat l’obstacle que s’ha trobat amb la malaltia sobtada de Lance Ryan, ha sortit pràcticament perfecte. Stefan Vinke, el Siegfried del segon repartiment, que estava contractat per fer tres funcions, n’ha hagut de cantar cinc, tres de les quals en dies alterns. No cal dir que el paper de Siegfried és un dels que més desgast té per al cantant perquè és molt dur, molt exigent i molt llarg. Però com vaig sentir que va dir algú al Liceu, Vinke va aguantar tres Siegfried seguits com un toro.

Comencem, doncs, per Stefan Vinke, que va ser un Siegfried pletòric, amb una veu gran, una tècnica sòlida i perfecta —imprescindible per a un paper com aquest—, amb una projecció que alguns cops en el registre greu feia sonar la veu amb un pèl de nasalitat, però precisament cantar amb la veu no completament oberta és el que li permetrà fer una carrera llarga en papers d’envergadura com aquest. Cal destacar també un magnífic Mime interpretat per Gerhard Siegel, que ha fet aquest mateix paper al festival de Bayreuth sota la direcció de Christian Thielemann. És un tenor amb una veu molt sòlida i una tècnica perfecta que li permet abordar tots els registres amb una gran robustesa. Greer Grimsley va ser el Vianant. És un baríton que ja havíem vist fent el Wotan de Die Walküre, i que té una veu ampla, generosa i vellutada, però que no acaba de ressonar als llocs on hauria de fer-ho i això fa que perdi un pèl de projecció i que soni un xic engolada. Si fos capaç de corregir-ho, es convertiria en un baríton de primeríssima divisió perquè la veu és preciosa. Oleg Bryjak va fer un Alberich suficient, amb una veu gran tot i que amb algun problema per assolir amb comoditat el registre agut, però amb una bona línia de cant. Andreas Hörl va fer un Fafner convincent i Catherine Foster va ser una Brünnhilde un pèl freda. Té una veu gran i ampla, però li fa faltar legato i les frases no van quedar del tot rodones. Ara bé, és una soprano de gran resistència que va afrontar tot el registre agut, molt complicat en aquesta òpera, amb molta seguretat. Maria Radner va ser una Erda més aviat discreta, tot i que amb una veu interessant.

L’orquestra del Liceu va anar sorprenentment bé sota la batuta de Josep Pons, que ha fet un avenç quilomètric respecte Die Walküre, l’any passat. Per primera vegada Wagner va sonar com ha de sonar: de manera electritzant, vibrant, enèrgica i èpica. Li retrauria que el tros de la forja de l’espasa —que a mi m’encanta— va sonar més com una dansa que com un passatge absolutament èpic, però en conjunt, l’orquestra va sonar bé i amb un caràcter wagnerià de debò.

L’escenografia de Robert Carsen no va molestar. Va ser sòbria però efectiva i em va agradar especialment l’excavadora que simbolitzava la boca de Fafner —o això em vaig imaginar jo. El final potser va resultar massa fred i desangelat, amb un escenari completament nu, però no resultava xocant. Definitivament, en el Siegfried sí que es van sentir molts «bravo», perquè la interpretació havia estat molt bona i per contrast amb el Tristan tan desgraciat que Gergiev havia ofert tres dies enrere.

Escric això després del tràgic accident de l’avió de GermanWings que volava de Barcelona a Düsseldorf el proppassat dimarts 24 de febrer. En aquest vol hi anaven dos dels cantants dels quals parlo: el baríton Oleg Bryjak i la contralt Maria Radner. Sembla irreal haver-los vist dissabte i que dos dies més tard ja no hi fossin. Un record per a ells.

Títol: Siegfried
Autor: música i llibret de Richard Wagner
Intèrprets: Stefan Vinke (Siegfried); Gerhard Siegel (Mime); Greer Grimsley (el Vianant); Oleg Bryjak (Alberich); Andreas Hörl (Fafner); Maria Radner (Erda); Catherine Foster (Brünnhilde); Cristina Toledo (l’ocell del bosc)
Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu
Director musical: Josep Pons
Director d’escena: Robert Carsen
Espai: Gran Teatre del Liceu
Data: 21 de març

Valoració: 4/5

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Tres grans cims musicals a l’Auditori

El concert de l’OBC d’aquest cap de setmana ens ha dut tres obres clau de la història de la música: l’obertura Coriolà de Beethoven, la Simfonia concertant per a violí i viola de Mozart i la Música aquàtica de Händel, interpretada per primer cop de manera íntegra per l’OBC. El director encarregat d’aquest programa brillant va ser l’holandès Jan Willem de Vriend, que a partir de la temporada vinent serà el principal director convidat per l’OBC, i va comptar amb la jove violinista noruega Vilde Frang i el viola Lawrence Power.

Cal dir que el concert va ser desigual entre les dues parts. Si bé la primera va deixar un regust estrany i no gaire dolç, la segona va ser un esclat d’emoció i de creativitat per part del director i de l’orquestra. L’obertura Coriolà amb la qual va començar el concert va resultar poc precisa, el director volia dur-la a un ritme massa ràpid i l’orquestra no podia seguir-lo. Això va causar nombrosos desajustos entre seccions que van restar energia i vigor a una obra amarada d’angoixa i que vessa tensió romàntica pels quatre costats.

En la Simfonia concertant de Mozart l’OBC va millorar una mica el nivell. En aquesta peça van sortir els dos solistes, violí i viola, que no van resultar especialment remarcables. Tant Vilde Frang com Lawrence Power van tocar amb molta correcció i una afinació perfecta, però amb un so pobre que sovint costava de sentir. És cert que es van compenetrar molt bé, però només al final del segon moviment van ser capaços de crear l’aura emotiva de profunditat inherent a la simfonia. L’OBC els va acompanyar amb discreció, sense assolir la textura de somni que té la peça.

Ara bé, la interpretació de la Música aquàtica de Händel va ser tota una altra cosa. Abans d’abordar-la, de Vriend es va adreçar al públic i va explicar que repartia els músics per diferents llocs de la Sala Pau Casals de l’Auditori per emular l’efecte que es va sentir en la interpretació original de la suite en època de Händel: que els músics tocaven repartits en diverses barques que acompanyaven el rei Jordi I en un passeig pel Tàmesi l’any 1717. Diversos músics de l’OBC van desfilar per la sala i es van col·locar a les llotges i als laterals del primer pis, a l’amfiteatre i al segon pis. Aquesta disposició inusual va crear un efecte acústic molt interessant.

Però més enllà d’aquesta idea enginyosa i original, val a dir que l’OBC va tocar notòriament millor que a la primera part. Van executar un Händel amb aire plenament barroc, regi i majestuós, com escau al compositor germanobritànic. Totes les seccions van sonar unides, a un ritme enèrgic i viu, i les trompes, que en aquesta obra tenen un paper preponderant, van tocar amb molta seguretat i no van cometre gairebé cap errada. Sembla que de Vriend va agafar força i energia a la segona part per dirigir un Händel espectacular en què l’OBC, sense ser en cap cas un conjunt que toca amb criteris historicistes, va oferir tot el seu potencial en la màxima esplendor.

Programa del concert: BeethovenCoriolà, op. 62; MozartSimfonia concertant per a violí, viola i orquestra, KV 364; HändelMúsica aquàtica, HWV 348-350
Intèrprets: Vilde Frang, violí; Lawrence Power, viola; Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya
Director: Jan Willem de Vriend
Espai: l’Auditori (Sala Pau Casals)
Dates: 20, 21 i 22 de març

Valoració: 3/5

Font: Núvol

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Tristan und Isolde

L’expectativa que havia generat el Tristan und Isolde de Valery Gergiev al Liceu era tan alta, que la caiguda va ser molt dura. Em sap molt de greu començar així, però no es pot resumir de cap més manera la interpretació que va fer Gergiev de la més excelsa de les òperes wagnerianes. La catàstrofe va venir primordialment per la part vocal, especialment de la soprano protagonista, horrorosa sense pal·liatius. Però cal no fer abstracció de la direcció de Gergiev, que no va ser electritzant ni vibrant en cap moment, sinó més aviat monòtona i amb una falta evident d’unitat. Hauria estat una funció admissible en teatres de segona o tercera categoria, però no com a funció excepcional, tal com el Liceu i Ibercàmera l’havien venuda.

Ja es va notar un nivell baix en el preludi del primer acte, en què l’orquestra del Mariinsky va fer gala d’un so brillant, però les seccions de la qual van tocar de manera independent les unes de les altres, sense unitat ni sentit de conjunt. Es podia discernir amb molta claredat cada instrument, com si fossin solistes individuals tocant els uns al costat dels altres i no en una orquestra. Però el desastre en majúscula va arribar tan bon punt Larisa Gogolevskaya, la soprano que feia Isolde, va obrir la boca. Des d’aleshores es va pressentir l’apocalipsi. Es tracta d’una soprano sense tècnica, amb una veu molt mal projectada, que sona endins, no passa al davant i en emetre-la el que se sent és un so molt lleig i fosc com la gola del llop que no arriba als aguts i els crida, i tampoc no arriba als greus, i els fa gairebé roncs. No tinc res en contra de les veus lletges, però sí en contra de les mal projectades, perquè això no és una qüestió estilística, sinó una manca fonamental de base tècnica.

Al costat d’aquesta Isolde va cantar una meravellosa Brangäne, interpretada per la mezzosoprano Yulia Matochkina, amb una veu preciosa, clara, transparent, homogènia, molt ben projectada, que encarava amb gran seguretat i bellesa el registre agut i el greu. Sentir-la només feia que convidar a somniar, especialment al costat d’aquella Isolde.

Robert Gambill va tenir mala sort com a Tristan. És un tenor insuficient per a aquest paper, amb una veu molts cops inaudible, en bona part, per culpa del volum excessiu a què Gergiev feia anar una orquestra no especialment sobredimensionada. La qüestió és que Gambill va tenir molts problemes per fer-se sentir. A parer meu, no és un tenor per fer un paper tan fort i exigent, i a banda, ja té una edat, i un cantant wagnerià no té el mateix aguant que un de belcantista perquè el repertori és molt més dur. Així i tot, va cantar de manera correcta.

L’altre gran cantant d’aquesta desgraciada vetllada va ser Evgeny Nikitin com a Kurwenal. Nikitin, que havíem vist a Il prigioniero, és un cantant amb una veu bonica, bona tècnica i un frasseig molt elegant. Canta amb seguretat i una veu ampla, tot i que Gergiev també el va tapar. En canvi, Mikhail Petrenko com a Marke va cantar amb una veu dura, rígida i forçada que no ressonava en els ressorts adequats i sonava mat i sense vibrato. És un baix amb una veu gran, però mal projectada, que sona plana i sense relleu. Ara bé, al costat d’Isolde, encara va semblar un bon cantant.

El Liceu feia molts mesos que havia venut totes les entrades, i es va trobar amb un públic exigent que esperava la vuitena meravella del món, però en trobar-se una funció lamentable, van mostrar la seva disconformitat i van bufar Gergiev amb vehemència al final del segon acte, just després del gran duo entre Tristan i Isolde, que va sonar avorrit amb dos cantants molt insuficients. Em costa molt de creure que es pugui qualificar Gergiev d’especialista en Wagner perquè el seu Tristan va sonar sense tremp, sense relleu, sense elegància, malgrat el bon so de l’orquestra. No es pot perdonar dur pel món una Isolde tan horripilant, però Gergiev tampoc no va sortir indemne d’una funció a oblidar.

Títol: Tristan und Isolde
Autor: música i llibret de Richard Wagner
Intèrprets: Robert Gambill (Tristan); Larisa Gogolevskaya (Isolde); Evgeny Nikitin (Kurwenal); Yulia Matochkina (Brangäne); Mikhail Petrenko (Marke); Yuri Alexeyev (Melot)
Orquestra del Teatre Mariinsky de Sant Petersburg; Cor del Gran Teatre del Liceu
Director: Valery Gergiev
Espai: Gran Teatre del Liceu
Data: 18 de març

Valoració: 1.5/5

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

La Passió segons Jordi Savall al Palau de la Música

Encarar-se amb una Passió de Bach és un dels reptes més difícils per a qualsevol músic. Jordi Savall, un intèrpret dels grans, no ho ha fet fins ara. El resultat de la seva feina el vam poder sentir diumenge proppassat al Palau de la Música. Va ser una Passió segons sant Mateu sòbria, plena i amb un gran sentit d’unitat. Savall i els intèrprets participants van sortir airosos del repte i el públic va quedar gratament complagut.

L’escenari del Palau es va omplir amb Le Concert des Nations, La Capella Reial de Catalunya, el Cor Infantil Amics de la Unió i els dos solistes principals: el tenor Jörg Dürmüller com a Evangelista i el baríton Matthias Winckhler com a Jesús, tots sota la direcció del mestre Savall. La resta de solistes es van barrejar amb La Capella Reial i Savall va optar per desdoblar-los, de la mateixa manera que va fer-ho amb el cor, que es va situar en dos blocs, un a cada banda de l’orquestra. Amb aquesta disposició, vuit solistes es van repartir les àries, tot i que de manera desigual.

Cal començar lloant l’Evangelista del tenor suís Jörg Dürmüller. És un paper extremadament difícil i poc agraït que requereix una gran resistència vocal, facilitat en l’agut i sobretot, un frasseig immaculat. Dürmüller va fer gala de tots aquests atributs i va fer un Evangelista molt convincent i ple d’autoritat. Al seu costat hi havia un Jesús joveníssim, el baríton alemany Matthias Winckhler, que amb només vint-i-cinc anys va cantar amb una veu preciosa, vellutada, rodona, una línia elegantíssima i una gran homogeneïtat, tant vocal com estilística.

Els solistes van ser prou bons en general. Els que van tenir més protagonisme van ser el contratenor holandès Maarten Engeltjes i la soprano catalana Marta Mathéu. Engeltjes té una veu sòlida, bona tècnica i un frasseig elegant, però potser li va faltar un xic de legato i de calidesa que es va fer notar especialment a l’ària culminant d’aquesta Passió: l’«Erbarme dich», que va cantar amb una mica de fredor, tot i que tècnicament no se li pot objectar res. Marta Mathéu té una veu petita, però ben projectada i canta amb un gust exquisit i una línia en perfecte equilibri entre la sofisticació i la sobrietat. Va estar especialment brillant a l’ària acompanyada de flauta «Aus liebe  wil mein Heiland sterben», en què la soprano i la flauta van arribar a la comunió absoluta.

Cal destacar també les interpretacions dels baixos Stephan MacLeod i Matthew Brook i del tenor Thomas Hobbs, mentre que la soprano Ruby Hughes va fer un «Blute nur» molt insuficient i el tenor Manuel König no era capaç d’afrontar el registre agut. La mezzosoprano Margot Oitzinger va cantar amb una veu endurida i manca de vibrat.

Ara bé, el motor d’aquesta Passió van ser Le Concert des Nations, que va tocar de manera sòbria, amb una orquestra poc nodrida, sense virtuosisme ni manierisme i que Savall va dirigir a un tempo perfectament adequat a cada passatge. No és fàcil trobar el ritme adequat en una obra d’aquestes dimensions quan el compositor no ha deixat cap indicació de temps. L’altre gran protagonista va ser La Capella Reial de Catalunya, que Savall va disposar en dos blocs, com també fa Gardiner, de manera que el so queda molt ben repartit i permet jugar amb la meitat del cor en les àries amb acompanyament coral. El Cor Infantil Amics de la Unió va intervenir al principi i al final de la primera part, de manera molt efectiva i ben compenetrats amb La Capella Reial.

Així doncs, malgrat algunes petites imperfeccions, va ser una Passió segons sant Mateu absolutament encomiable amb una claríssima dimensió espiritual. El mestre Savall ha superat el repte amb nota.

Programa del concert: BachPassió segons sant Mateu, BWV 244
Intèrprets: Jörg Dürmüller, Evangelista; Matthias Winckhler, Jesús; Marta MathéuRuby Hughes, sopranos; Maarten Engeltjes, contratenor; Margot Oitzinger, mezzosoprano; Manuel KönigThomas Hobbs, tenors; Stephan MacLeodMatthew Brook, barítons; Cor Infantil Amics de la UnióLa Capella Reial de CatalunyaLe Concert des Nations
Director: Jordi Savall
Espai: Palau de la Música
Data: 15 de març

Valoració: 4.5/5

Font: Núvol

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

El testamento de María

La protagonista d’aquesta obra no és la ni Verge Maria ni la Mare de Déu, sinó tan sols una camperola pobra de Judea, mare d’un fill que amb el pas dels anys ha anat agafant aires de grandesa i que ella ha hagut de veure morir cruelment. Colm Tóibín dibuixa una Maria completament terrenal, amb sentiments humans com l’amor, la ira, el desig i el menyspreu. Per damunt de tot, és una dona que estima el seu fill i el seu marit, el qual considera, naturalment, pare del noi. És una dona mundana i pràctica que no vol saber res de la transcendència ni del fum que venen els profetes que l’envolten, inclòs el seu fill.

El testamento de María és el retrat naturalista d’una mare plena de dolor i de ràbia per la mort del seu fill. És una obra profundament individualista que reivindica els sentiments d’una figura central del cristianisme, convertint-la en una persona concreta, de carn i ossos, allunyada de la transcendència i arrelada a la terra i a la família humana. De la divina no en vol saber res; a Maria la repel·leix que el seu fill pugui tenir cap lligam amb una divinitat estranya que només causa sofriment. Per a ella, el seu fill és seu i de Josep. De ningú més.

Tóibín presenta una Maria pagana en tant que dona pràctica i materialista, en el bon sentit de la paraula. Dit en termes religiosos, és immanentista, és a dir, no creu en miracles ni en res que no pugui percebre mitjançant els sentits. Ja al principi de l’obra Maria diu que ha sentit a parlar de la deessa Àrtemis, i al final, quan s’exilia a Efes, se’n torna devota, com a deessa local de la ciutat que és. Odia i menysprea la religió cruel en nom de la qual han crucificat el seu fill. Ella no és la Mare de Déu; només és una mare a qui han assassinat el fill. Com a personatge, és una heroïna tràgica que s’acosta molt més a una Antígona que a una Verge Maria impassible i pusil·lànime.

Durant tot el monòleg és fàcil veure la personalitat forta i terrenal de Maria, però és en l’al·legat final que esclata amb força la ràbia del dolor. Carrega contra els deixebles del seu fill, que titlla d’histèrics que al final el deixen sol, i revela que ella mai no va abraçar el fill mort després de davallar de la creu per por que després d’ell, els romans anessin per ella. Al final, quan representa que els evangelistes escriuen la crònica dels fets de la vida de Jesús, Maria és qui té més enteresa i sentit comú quan es rebel·la contra la mort del seu fill com a mitjà per a la salvació de la humanitat. «No valia la pena!», diu. La força de la frase i del personatge deixen esbalaït.

El text, doncs, és impressionant i té una gran profunditat filosòfica. Però el treball de Blanca Portillo, dirigida per Agustí Villaronga, és encomiable. Fa una Maria molt natural, gens afectada, amanerada o grandiloqüent. És formalment continguda, però sota aquesta contenció s’hi amaga una gran força expressiva i interpretativa que esclata al final. Només una gran actriu com ella pot fer un paper tan complex com aquest. A l’acabament de l’obra, l’ovació va ser unànime, amb el públic dempeus.

L’evangeli segons Colm Tóibín és el més real de tots, no perquè retrati la veritat, que ningú no sap, sinó perquè ens mostra Maria com una dona de carn i ossos, com les que pintava Caravaggio, una dona amb sentiments que es nega rotundament a ser còmplice d’una religió incomprensible que li ha arrabassat el fill.

Títol: El testamento de María
Autor: Colm Tóibín
Traductor: Enrique Juncosa
Adaptació i direcció: Agustí Villaronga
Intèrpret: Blanca Portillo
Espai: Teatre Lliure (Montjuïc)
Dates: del 5 al 22 de març

Valoració: 5/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

L’alè de la vida

Dues dones i un destí: ser abandonades pel mateix home. L’una, l’esposa durant més de vint-i-cinc anys; l’altra, l’amant durant els mateixos anys. Aquest és el punt de partida de L’alè de la vida, de David Hare, l’autor de Celobert. L’esposa va a visitar l’amant per entendre la part oculta del marit que les ha abandonat a totes dues per una dona molt més jove que elles. En el muntatge de la Sala Muntaner, Frances, l’esposa, és Anna Güell i Madeleine, l’amant, és Mercè Arànega.

L’alè de la vida és una obra de text que transcorre gairebé en temps real durant una tarda-vespre que s’allarga fins l’endemà al matí. En la conversa entre les dues dones hi ha retrets i punyals, però també comprensió i enteniment. Al principi sembla que cadascuna adopta un paper estereotipat: l’esposa, una dona conservadora i mare de família abnegada; l’amant, una dona alliberada i independent que vol assaborir els plaers de la vida. Però a mesura que la conversa avança ens adonem que la situació és més complexa i els dos personatges més polièdrics del que semblava.

David Hare dibuixa amb molta precisió els dos caràcters i escodrinya els pensaments i les emocions de dues dones d’edat similar que, segons com parlen, sembla que hagin conegut dos homes diferents. L’esposa abandonada necessita que l’amant —que també ha estat abandonada— li expliqui la part del seu marit que ella mai no va conèixer, i li descobreix una faceta que li ve completament de nou. L’alè de la vida és la primera i l’última conversa de dues dones que han compartit home durant una pila d’anys, i a mesura que avança, ens adonem que s’assemblen més del que seria esperable.

Frances i Madeleine havien de ser interpretades per dues actrius consolidades i amb anys de taules i d’experiència dalt dels escenaris. Anna Güell i Mercè Arànega compleixen amb escreix amb el repte. Per a aquesta ocasió, l’escenari de la Sala Muntaner torna a baixar a terra i s’articula en un espai allargat amb dos grups de cadires, un a cada banda. L’escenografia necessària per a una obra fonamentalment de text és mínima, però tot i així, la directora, Magda Puyo, ha optat per alçar l’escenari dalt d’una tarima de fusta en forma de ve baixa.

És un plaer poder tornar a veure Anna Güell fent teatre, ja que és una gran actriu que no es prodiga gaire, i també veure novament Mercè Arànega, amb la seva força interpretativa i una veu seductorament preciosa. Són dues dones abandonades, però en cap cas vençudes, que tiraran endavant perquè són fortes i sabran sobreposar-se a un home feble que les ha deixat a totes dues per una joveneta.

Títol: L’alè de la vida
Autor: David Hare
Traductora: Mònica Bofill
Adaptació: Mònica Bofill i Magda Puyo
Directora: Magda Puyo
Intèrprets: Anna Güell, Mercè Arànega
Espai: Sala Muntaner
Dates: del 28 de gener al 7 de març

Valoració: 4/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Alexandre Tharaud al Palau de la Música

El pianista francès Alexandre Tharaud aquesta setmana ha visitat Barcelona en el marc del cicle Palau 100 – Piano, i val a dir que ha deixat una impressió altament favorable. Va interpretar un programa clarament diferenciat en dos blocs: d’una banda, el classicisme de Mozart; de l’altra, repertori francès, concretament Satie i Ravel. Va saber tocar tots dos estils amb una adequació perfecta i una gran elegància.

La primera part, integrada exclusivament per obres de Mozart, la va tocar de dalt a baix sense deixar lloc a aplaudiments. L’última peça, la més coneguda, la Sonata en la major, KV 331, «Alla turca», va ser la primera obra imbuïda de l’esperit classicista, ja que les anteriors, generalment poc interpretades, la Suite en do major, KV 399, la Gigue, KV 574 i el Praeambulum, KV deest, eren peces que pretenen imitar l’estil barroc per part del compositor austríac. Tharaud va tocar un Mozart lluminós i elegant, amb una articulació perfecta de les notes i un ús molt ajustat del pedal. Va fer sonar el classicisme en tota la seva esplendor. Va tocar les variacions de l’Andante grazioso cadascuna amb un aire diferent i es va mostrar juganer en el tercer moviment de la sonata «Alla turca», en què va convertir en ornaments unes quantes notes reals, fent-les força més curtes, a manera d’apoggiatura.

A la segona part va venir el repertori que Tharaud més interpreta: el francès. Satie és un compositor amb peces molt explotades al cinema i a la televisió, però poc interpretat en directe. En va tocar les Gnossiennes núm. 1, 3 i 4, peces etèries, subtils i delicades, donant-los un aire irreal i oníric. A vegades semblava que gairebé no tocava les tecles de la lleugeresa que irradiava Tharaud. Aquest és exactament el caràcter de la música de Satie, que es mou en una zona híbrida entre la realitat i el somni, i Tharaud va saber-ho transmetre amb absoluta exquisidesa.

Després de Satie, per cloure el concert, van venir els Miroirs de Ravel, obra ben diferent de l’anterior, de gran espectacularitat i complexitat. Tharaud va fer gala de tota la seva competència tècnica i el seu domini de l’instrument per a una obra plena de matisos i amb molts registres diferents. Si fins aleshores s’havia mostrat més aviat contingut, en Ravel va desfermar la passió i sense perdre l’elegància en cap moment, va tocar amb un so més intens, més embolcallador, amb canvis constants de la posició de les mans i un ús abundant del pedal. Va ser un Ravel absolutament impressionista, brillant i imbuït d’una gran bellesa.

Alexandre Tharaud, el pianista que es va començar a conèixer massivament arran de la seva interpretació de la banda sonora de la pel·lícula Amour, de Michael Hanecke, va demostrar que és un gran pianista en una sala de concerts. Només s’ha de lamentar el gran nombre de seients buits que hi havia al Palau de la Música.

Programa del concert: MozartSuite en do major KV 399; Gigue KV 574; Praeambulum KV deestSonata en la major KV 331; SatieGnossiennes núm. 1, 3, 4; RavelMiroirs
Intèrpret: Alexandre Tharaud, piano
Espai: Palau de la Música
Data: 3 de març

Valoració: 4.5/5

Font: Núvol

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

La Simfònica del Konzerthaus de Berlín a l’Auditori

Aquesta setmana hem gaudit d’un concert fantàstic dins la temporada d’Ibercàmera. L’Orquestra Simfònica del Konzerthaus de Berlín, dirigida per Dmitrij Kitajenko, i el jove violinista americà Eric Silberger van oferir un programa integrat pel concert per a violí de Brahms i la segona simfonia de Rakhmàninov. Va ser un autèntic esdeveniment, per la qualitat de l’orquestra i pel descobriment d’un intèrpret fantàstic com és Silberger.

D’entrada, cal dir que el solista que havia d’actuar en aquest concert havia de ser l’armeni Sergey Khachatryan, que la temporada passada havia interpretat la integral de les sonates de Brahms al costat de la seva germana al Palau de la Música. Ara bé, Eric Silberger, joveníssim, va executar un Brahms fora de sèrie. Des de la primera nota que va tocar vam veure que era un intèrpret amb un domini absolut del violí, que va fer sonar de manera molt expressiva, sense notar-s’hi el virtuosisme —que hi era. Va tocar amb un so a la corda, amb una gran naturalitat, una afinació perfecta i sense rascar les cordes en cap moment. El seu era un so vellutat amb un legato finíssim que li donava una gran maduresa interpretativa. Va executar les dobles cordes amb una precisió exquisida i va fer gala d’un so ple que va adaptar a cadascun dels moviments del concert. No va fer moviments bruscos ni una gesticulació amanerada. Realment, no semblava que fos un músic jove, sinó un d’experimentat amb anys de carrera a l’esquena.

L’Orquestra Simfònica del Konzerthaus de Berlín va estar a la mateixa altura de Silberger. En el concert de Brahms va acompanyar-lo amb un acoblament perfecte entre solista i orquestra, en un diàleg ple de tensió romàntica, com és propi de Brahms. Fins i tot en els moments que el violí tocava sense fer una part diferenciada del conjunt, se sentia individualment el so del Guadagnini que toca Silberger. És una orquestra amb un so impressionant per part d’una secció de corda molt nodrida i una de vent que sonen perfectament harmonitzades, amb una sonoritat incisiva i potent.

A la segona part, en la simfonia de Rakhmàninov, l’orquestra, amb Kitajenko al capdavant, van ser els protagonistes. La corda, sempre brillant i liderada per un concertino amb una autoritat visible, va alternar el so amb sordina i sense que exigeix la partitura, i Kitajenko va crear un equilibri perfecte entre seccions en una obra de gran envergadura, de manera que la simfonia va sonar com una paleta de colors molt ben compensats, i és que es tracta d’una peça molt descriptiva. El vent, la corda i la percussió es van integrar magistralment en una obra plena de contrastos. Cal destacar el lirisme amb què van tocar l’Adagio ma non troppo, on la secció de corda va fer gala d’una elegància interpretativa corprenedora.

Com a bis, Dmitrij Kitajenko es va inclinar per Khatxaturian i el seu vals de la Suite Masquerade, amb què semblava que l’orquestra s’envolava. La corda va tornar a brillar amb llum pròpia i la resta de seccions la van acomboiar amb una delicadesa exquisida.

Programa del concert: Brahms, Concert per a violí en re major, op. 77; Rakhmàninov, Simfonia núm. 2 en mi menor, op. 27
Intèrprets: Eric Silberger, violí; Orquestra Simfònica del Konzerthaus de Berlín
Director: Dmitrij Kitajenko
Espai: l’Auditori (Sala Pau Casals)
Data: 2 de març

Valoració: 5/5

Font: Núvol

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Nicola Benedetti enlluerna el Palau de la Música

Dins el cicle Palau 100 – Constel·lacions hem pogut gaudir d’un concert extraordinari dedicat al barroc italià, amb uns intèrprets especialistes del repertori com són La Cetra Barockorchester Basel, dirigida pel seu titular, Andrea Marcon, i la jove violinista escocesa Nicola Benedetti com a solista. Va ser un concert dedicat a Les quatre estacions, a les quals es van afegir tres concerts més de Vivaldi, i un de Geminiani. Va ser una vetllada meravellosa imbuïda de l’estil barroc italià més autèntic.

La Cetra és una de les moltes orquestres que toquen amb instruments d’època, i això és un gran atractiu en la interpretació de la música barroca. El barroc italià, a diferència del francès, és un estil marcat pels contrastos abruptes d’intensitat i per un so tosc i estripat de la corda. Així és com va sonar l’stradivarius que toca Nicola Benedetti. Andrea Marcon, gran coneixedor de la música antiga, va fer tocar els tretze músics de l’orquestra gairebé sempre en primeres posicions i sense vibrar, per acostar-se tant com fos possible al so que Vivaldi volia.

El concert núm. 12 de Geminiani, sobre la Follia de Corelli, va servir per presentar el tutti de La Cetra, un conjunt molt compacte que tocava amb un so ple, a la corda, i completament a l’estil del barroc italià. Des del clavecí estant, Marcon va saber infondre un ritme àgil i enèrgic que donava forma i vida al repertori italià. Després de Geminiani, tot va ser Vivaldi: el Concert per a cordes RV 157, el Concerto grosso op. 3 núm. 10 per a quatre violins, RV 580 i el Concert per a violí i cordes op. 7 núm. 11, RV 208.

Nicola Benedetti va aparèixer a escena a partir del concert per a quatre violins. Els altres tres solistes van ser el concertino de l’orquestra i dos altres violinistes. Val a dir que es va notar una diferència de qualitat interpretativa entre Benedetti i el concertino d’una banda i els altres dos solistes de l’altra, però en conjunt, l’execució del concert va ser excel·lent. Cal destacar la gran competència tècnica del concertino, que va tocar amb estil propi i exercint lideratge.

A la segona part va venir el plat fort: Les quatre estacions, és a dir, els concerts de l’op. 8, núm. 1-4. Aquí Nicola Benedetti va brillar amb llum pròpia, va demostrar una tècnica solidíssima, un so aspre molt ajustat al barroc italià, i com l’orquestra, va tocar en primeres posicions i gairebé sense vibrar. Això va fer que en alguns moments el so esdevingués un pèl massa poc consistent, però és un detall molt menor. Amb una afinació perfecta i un legato preciós, va captivar l’atenció de la sala. Va demostrar que feia el que volia amb l’stradivarius, i els grans intèrprets sempre es distingeixen perquè fan que sembli fàcil tot el que toquen.

Andrea Marcon no va voler que s’aplaudís a l’acabament de cadascun dels concerts, però entre «La tardor» i «L’hivern» es va produir un incident inesperat: a Nicola Benedetti se li va trencar la corda del mi i va haver d’anar a dins a canviar-la. Mentre ho feia, Marcon va optar per repetir el concert de Geminiani. Quan Benedetti va tornar a sortir, com és de rigor, va afinar el violí i tots plegats van tocar «L’hivern». Un hivern amb un contrast marcadíssim entre la gelor del tutti i i la calidesa del solo de Benedetti. Va ser una vetllada meravellosa protagonitzada per un barroc italià interpretat de manera excelsa.

Programa: GeminianiConcert núm. 12 en re menor, sobre la “Follia” de Corelli; VivaldiConcert per a cordes i baix continu en sol menor, RV 157; Concerto grosso op. 3 núm. 10 per a quatre violins en si menor, RV 580; Concert per a violí, cordes i baix continu en re major op. 7 núm. 11, RV 208, “Il Grosso Mogul”; Les quatre estacions, op. 8
Intèrprets: Nicola Benedetti, violí; La Cetra Barockorchester Basel
Director: Andrea Marcon
Espai: Palau de la Música
Data: 1 de març

Valoració: 5/5

Font: Núvol

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Pierre Hantaï interpreta les Variacions Goldberg

Dins el cicle Jordi Savall – El so original de l’Auditori hem tingut el plaer de sentir Pierre Hantaï, clavecinista que havia de venir l’any passat, però que al final no va venir. Fou un concert amb un programa centrat en les Variacions Goldberg, a les quals es van afegir altres peces de Bach i una suite de Händel. La Sala Oriol Martorell era plena a vessar per sentir un clavecinista de luxe, un digníssim successor del desaparegut Gustav Leonhardt.

El concert va començar amb la Suite en mi menor, HWV 429 de Händel i des de la primera nota ja vam apreciar la qualitat interpretativa i la tècnica d’Hantaï, que va tocar el clavecí sense rigideses, amb una articulació magnífica de cadascuna de les notes que ens va fer sentir tota la riquesa de les obres, tant de Händel com de Bach. El so que Hantaï treu del clavecí és ple i carnós, no és estrident ni rigorista i en canvi, té mal·leabilitat. Tot plegat fa que soni amb la màxima amplitud amb què pot sonar un instrument d’aquestes característiques, que no té la possibilitat de fer matisos d’intensitat sonora.

Pierre Hantaï té la virtut de tocar el clavecí amb una comoditat que es transmet a l’oïdor, és a dir, no sona com una rèmora d’un passat llunyà, sinó que és un so fresc i actual, amb totes les connotacions racionalistes que té intrínsecament el so del clavecí pel fet de tenir una tècnica d’execució diferent de la del piano —corda pinçada per un plectre versus corda percudida per un martellet. Dic això perquè és fàcil avorrir l’oïdor amb un so que té una tendència natural a la monotonia, i que només un gran intèrpret com Pierre Hantaï pot contrarestar.

A la segona part va venir el plat fort del concert: les eternes Variacions Goldberg, BWV 988 del compositor d’Eisenach, que Hantaï va tocar amb energia, elegància i delicadesa, donant el caràcter específic a cada variació. Va fer una veritable creació de l’obra de Bach, escoltar-les va ser com fer un viatge al voltant d’una idea en tots els seus vessants. Hantaï és un intèrpret que sempre fa molt atractiva la seva manera de tocar el clavecí, fa sonar-ne tots els matisos possibles i toca amb una gran claredat expositiva. Les trenta variacions van sonar totes de manera diferent, amb segell propi, fins que al final es reprèn l’ària inicial. En la interpretació d’Hantaï, el da capo de l’ària va ser una mena de baixada del clímax, de calma després de la tempesta, que vam escoltar amb certa melangia perquè significava que el concert estava a punt d’acabar-se.

Així doncs, Pierre Hantaï, digne successor de Leonhardt, s’afegeix a la nòmina de clavecinistes excelsos que fan brillar l’instrument amb llum pròpia. Nòmina on figuren intèrprets com Christophe Rousset, Kenneth Gilbert o Bob van Asperen. Felicitem-nos d’aquest gaudi de la música antiga amb el seu instrument original. Les Variacions Goldberg tocades amb piano són una obra completament diferent.

Programa del concert: HändelSuite en mi menor, HWV 429; Bach, Wer nur den lieben Gott lässt walten, BWV 691; Suite anglesa núm. 2 en la menor, op. 807; Variacions Goldberg, BWV 988
Intèrpret: Pierre Hantaï, clavecí
Espai: l’Auditori (Sala Oriol Martorell)
Data: 27 de febrer

Valoració: 5/5

Publicat dins de Música | Deixa un comentari