La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Las cosas que faltan

Aquest mes d’agost ens ha visitat una companyia d’Albacete, Clipes Producciones Teatrales, que ens ha dut una obra d’un autor totalment desconegut per mi com és José Pascual Abellán. He de dir que ha estat un descobriment formidable. Las cosas que faltan és una obra molt ben travada i estructurada que planteja un gran dilema ètic. És contundent i fa rumiar perquè posa damunt la taula el tema de la paternitat de les parelles homosexuals i el deixa sense resoldre. El plantejament és cru i aborda tots els punts de vista, tant el dels progenitors com el de la possible mare de lloguer.

Estructurada en tres parts, presenta tres personatges amb punts de vista propis i no coincidents. Dels dos homes, l’un té unes ganes boges de ser pare, mentre que l’altre s’ho mira amb molta distància i reticència. La segona part és un salt enrere en el temps, quan van contactar amb la dona que no tan sols llogaria el ventre per gestar la criatura, sinó que també hi posaria la seva llavor, el seu òvul. A la tercera part tot ha canviat, la nena ja té mig any i el pare reticent es converteix en el primer defensor de la seva filla, però aleshores rep la visita de la mare, que la reclama perquè n’és la mare biològica. El conflicte ètic, moral i judicial està servit.

Ara bé, a l’obra li manca un punt d’imparcialitat, perquè tot i que el sentiment d’una mare és comprensible, no podem evitar posar-nos al costat dels pares, que han fet tot el procés de manera molt escrupolosa. En qualsevol cas, aquesta peça obre un meló molt punxegut a l’estat espanyol com és la legislació de la maternitat subrogada, legal i regulada en alguns països. Qui té més dret sobre la criatura, els pares que l’han desitjat amb totes les forces o la dona que ha llogat el seu ventre per diners i que l’ha parit?

Las cosas que faltan m’ha agradat perquè té un equilibri perfecte entre intel·lecte i sensibilitat, ens fa rumiar però també ens emociona, i una de les claus és la creació de tres personatges molt sòlids, diferents entre si, amb conviccions fermes però no indestructibles. Els tres actors són Paco Blázquez, Denís Gómez i Ana Casas. Gómez ara ja no ens és del tot desconegut, des que el podem veure a la sèrie El faro que s’emet diàriament a TV3. És el millor de tots tres, el més natural i creïble, un advocat que és  alhora el més idealista i el més pràctic. Paco Blázquez, la seva parella, fa una interpretació menys aconseguida, i Ana Casas, la mare, és la més postissa dels tres. Més que una interpretació dramàtica, sembla que faci un exercici teatral.

Però la interpretació dels actors no aconsegueix entelar gens ni mica un text concís i brillant que l’encerta de ple en el tema que aborda i que no tenim resolt. Personalment, no crec que llogar un ventre per a la gestació de la criatura d’altri sigui cap monstruositat, sempre que es tracti només del ventre, i no de l’òvul. Aleshores sí que la cosa canvia de debò. Las cosas que faltan és una obra original perquè aborda un tema molt nou i ho fa presentant totes les posicions, amb molts arguments i una gran elegància dramàtica. Tinc clar que no em tornaré a perdre cap obra de José Pascual Abellán, i de cara al setembre en ve una altra també al Versus Teatre, titulada precisament Versus.

Títol: Las cosas que faltan
Autor i director: José Pascual Abellán
Intèrprets: Denís Gómez, Paco Blázquez, Ana Casas
Espai: Versus Teatre
Dates: de l’1 al 31 d’agost

Valoració: 4.5/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Vestard Shimkus al Palau de la Música

Els mesos de juliol i agost són pràcticament erms en música clàssica a Barcelona, per això em va fer molta il·lusió poder anar al Palau a sentir un recital de piano d’un intèrpret que es preveia de categoria. Des del meravellós concert de Daniel Barenboim i la Staatskapelle de Berlín el mes passat no havia sentit música clàssica en directe i ja ho trobava a faltar.

Vestard Shimkus és un pianista letó de trenta anys que es presentava amb un programa format per obres de Schubert i Rachmàninov. La darrera sonata de Schubert, el seu testament pianístic, és una obra d’una gran profunditat i d’una càrrega espiritual i emocional immensa. Si sovint s’havia sentit poca cosa al costat de les grans sonates de Beethoven, el corpus de les tres darreres sonates de Schubert està exactament a la mateixa altura que les del seu col·lega. És un compositor per qui tinc debilitat i una predilecció molt especial.

El tret característic que defineix tota la producció schubertiana és l’angoixa vital. Els seus Lieder, les seves simfonies, les seves sonates, respiren l’angoixa de no poder assolir un anhel impossible. Schubert és la quintaessència del romanticisme. Faig aquesta introducció perquè res d’això no es va percebre en la interpretació que Shimkus va fer de la sonata D. 960. El Schubert que va tocar va ser plàcid, serè i tranquil, sense intensitat expressiva i gairebé sense ànima. Shimkus és un pianista tècnicament molt competent, però la seva manera de tocar està molt mancada d’intensitat i d’expressivitat.

En primer lloc, va fer unes pauses exageradament llargues entre els moviments de la sonata, però el que em va exasperar molt va ser l’staccato marcadíssim en el segon tema del segon moviment, aquell meravellós Andante sostenuto. Sincerament, no va sonar a Schubert.

En canvi, a la segona part la cosa va canviar bastant. Va tocar un Rachmàninov força elegant i esplendorós, especialment en els trossos més forts i més espectaculars. Shimkus va demostrar que el seu estil s’adiu més amb el postromanticisme que no pas amb el primer romanticisme. En qualsevol cas, l’articulació de les notes va ser força clara en tot moment, malgrat que va fer un ús un pèl abusiu del pedal que a vegades difuminava el so i quedava entelat.

Les variacions sobre un tema de Chopin, una obra meravellosa, va ser la peça que va interpretar amb més intensitat i va ser on va lluir més la tècnica i un estil encara poc definit però que s’albira pompós. Amb la propina que va oferir, la Gymnopédie núm. 1 de Satie, va demostrar que també interpreta amb sensibilitat la subtilesa intrínseca de l’obra de Satie, que sembla de seda.

Vestard Shimkus és un bon pianista, amb bona tècnica i un domini considerable de la música de la segona meitat del XIX i del XX, però penso que no juga a la lliga dels més grans. Li falta un punt d’elegància i de rodonesa i això impedeix que les seves interpretacions facin vibrar i emocionar-se.

Programa del concert: Schubert, Sonata D. 960; Rachmàninov, En el silenci de la nit op. 4 núm. 3; Preludi op. 32 núm. 5; Variacions sobre un tema de Chopin op. 22
Intèrpret: Vestard Shimkus, piano
Espai: Palau de la Música
Data: 25 d’agost

Valoració: 3/5

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Els còmics d’una nit d’estiu

Per a mi, Ivan Campillo s’ha revelat com el gran comediògraf català actual. Cada estiu ens obsequia amb una comèdia seva al Teatre Gaudí o al Versus Teatre, peces d’un estil deliciós i lleuger que fan petar de riure. Aquest cop s’ha endinsat en Shakespeare, concretament en El somni d’una nit d’estiu, per afaiçonar-ne una part i fer una comèdia de teatre dins el teatre. La història és la del grup d’actors aficionats que preparen una representació de Píram i Tisbe ben accidentada, amb motiu de les noces de Teseu, duc d’Atenes, i Hipòlita.

Les trifulgues dels comediants toixos i maldestres es van enfilant i la troca es va embolicant de manera que les rialles estan més que assegurades. Tot i que l’humor de l’obra és blanc i naïf, és divertidíssima perquè els personatges són caricatures absolutament estrafetes i grotesques.

En aquesta ocasió el terra del Versus està del tot encatifat i amb un decorat molt minimalista —com és habitual en aquest petit escenari, d’altra banda— la troupe de Campillo aconsegueix crear la imatge que són al bosc assajant l’obra. Val a dir que els cinc actors fan una interpretació molt reeixida, el gènere còmic els escau d’allò més i les hipèrboles constants causen veritable hilaritat. A mi que em costa moltíssim riure al teatre, amb aquesta obra gairebé no em podia contenir, perquè la comèdia està molt ben trobada i travada.

En aquesta ocasió Campillo i la companyia Apunta Teatre tornen a comptar amb Sílvia Forns i Ramon Godino, que havíem pogut veure a Tu digues que l’estimes i a Totes les parelles ho fan, i ara també amb Quim Casas i Víctor Genestar. I aquesta vegada tornem a veure Campillo a escena fent el paper protagonista. Ja vaig dir en un altre apunt que aquest xicot es mereix estrenar les obres en teatres de més envergadura, i aprofito l’avinentesa per reiterar-m’hi.

A diferència de les comèdies que s’escriuen ara, més complexes i no lineals, Campillo escriu comèdies clàssiques, d’embolics, que per algun estrany motiu em recorden l’estil de la trilogia Mozart-Da Ponte. Són comèdies de saló molt elegants que a més a més, té el bon gust d’amanir amb peces de música clàssica molt ben triades. Qui sigui que les escull, té un gust exquisit. En el cas d’aquesta obra era obligat fer sonar l’Scherzo de Mendelssohn, pertanyent, precisament a El somni d’una nit d’estiu, però també van sonar el Preludi a la migdiada d’un faune (Debussy), la Seguidilla de Carmen o un fragment de l’obertura de Guillem Tell.

Els còmics d’una nit d’estiu, inspirada en l’obra de Shakespeare, és una obra rodona que ningú no s’hauria de perdre perquè és molt divertida, molt imaginativa i molt ben interpretada. I ens confirma un nom més en el brillant firmament actual de joves dramaturgs catalans.

Títol: Els còmics d’una nit d’estiu (inspirat en l’obra de Shakespeare)
Autor, director i dramatúrgia: Ivan Campillo
Intèrprets: Ivan Campillo, Quim Casas, Sílvia Forns, Víctor Genestar, Ramon Godino
Espai: Versus Teatre
Dates: del 4 de juliol al 31 d’agost

Valoració: 5/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Mata’m

Ja fa dies que el festival Grec s’ha acabat, però encara em quedava una obra per comentar de totes les que hi vaig veure: Mata’m, de Manuel Dueso, un actor que no sabia que també havia escrit algunes obres de teatre. I he de dir que Mata’m em va agradar molt perquè és una obra molt atípica, amb tocs existencialistes, una mena de comèdia molt negra amb personatges perduts, tèrbols i desil·lusionats que no saben què volen de la vida.

L’obra és absolutament austera: només té quatre personatges i una barra de bar que es plega i es desplega com a únic decorat. Dueso va dir en una entrevista que és un objecte que el fascina, i per això tota l’acció de l’obra s’hi situa al voltant. Els quatre personatges són quatre perdedors solitaris que es troben però que no empatitzen entre si. Fins i tot la filla, la noia jove que és una somiatruites plena d’il·lusió per arribar a ser ballarina, és un personatge trist perquè sabem que no aconseguirà el fi que es proposa. És una gota d’optimisme que fa de contrapès al personatge del seu pare, que és qui està cansat de viure i vol morir.

Tot i la premissa de l’obra, un home que desitja acabar amb la vida, Mata’m no és un drama intens i colpidor, sinó desangelat i sòrdid, que ens fa pensar en la solitud i la finitud humanes, les dues úniques certeses a les quals es pot aferrar una persona. Em va agradar perquè és una obra que convida a reflexionar sobre les nostres expectatives vitals, sobre el que voldríem ser i el que en realitat som, la distància més o menys abismal entre els desitjos i els fets. Potser per això els personatges em van semblar propers, malgrat que objectivament no tenien res a veure amb mi.

He de confessar, però, que el motiu principal pel qual vaig anar a veure Mata’m va ser la presència de Francesc Orella, un actor fantàstic i totterreny que broda cada paper que fa i que a mi em té el cor robat. La seva manera d’interpretar a escena corprèn de tan natural com és i aconsegueix omplir tot l’escenari amb un estil tan personal com versàtil que li permet abordar papers molt diferents. Al seu costat, un Boris Ruiz tèrbol i aprofitat li feia d’antagonista; Àurea Márquez era la seva companya, una prostituta mig beneita, i la filla, l’aspirant a ballarina, era Carlota Olcina, una actriu que els darrers anys ha fet un gran pas endavant en la interpretació teatral (només cal pensar en el paperàs que fa a Pulmons, que la temporada vinent es podrà tornar a veure, aquest cop al Lliure). Més enllà d’Orella, tots quatre actors van fer una actuació molt natural i espontània, i cadascú estava perfectament identificat amb el seu paper.

En resum, doncs, Mata’m és un text diferent, aparentment dispers, en realitat profund, però gens encarcarat. És com si veiéssim la vida real dels baixos fons dalt d’un escenari en un ambient pretesament sòrdid, però en una història que no renuncia del tot a l’esperança, encarnada en la filla del protagonista.

Títol: Mata’m
Autor i director: Manuel Dueso
Intèrprets: Francesc Orella, Boris Ruiz, Àurea Márquez, Carlota Olcina
Lloc: la Villarroel
Dates: del 5 de juliol al 3 d’agost

Valoració: 4/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Paraules encadenades

Com molta gent, vaig veure Paraules encadenades al teatre Romea quan s’hi va estrenar, el 1998, amb Emma Vilarasau i Jordi Boixaderas. Tot i que no en recordava del tot l’argument, és una obra forta i dura que em va impactar prou. És una obra que amb només dos personatges i un sol escenari aconsegueix sotragar l’espectador a partir d’uns diàlegs secs i brillants. Per això quan vaig saber que la tornaven a fer, aquest cop al Jove Teatre Regina, vaig tenir clar de seguida que volia veure-la novament.

Aquesta vegada la interpretació ha anat a càrrec de dos joves actors, Christian Caner i Carla Mercader, que m’eren del tot desconeguts i que em van sorprendre molt gratament. La direcció tampoc no era del mateix Galceran, sinó de Gerard Iravedra, malgrat que Galceran ha actualitzat el text per a aquesta ocasió, setze anys després de l’estrena.

Paraules encadenades segueix sent aquella obra dura i plena de força que mostra un segrest i un assassí en sèrie sàdic i fred que s’acarnissa amb la víctima només pel plaer de veure-la patir. Setze anys després el text no ha perdut ni un bri d’intensitat per dos motius: perquè està molt ben escrit i té una trama sòlida, i perquè no tracta temes conjunturals. El gènere del thriller, amb un bon ritme narratiu, és infal·lible, i Galceran demostra que és un dramaturg de raça.

El muntatge del Jove Teatre Regina era molt sobri, tot just amb una taula gran, algunes cadires, una tauleta auxiliar i una pantalla de projecció. Tota l’acció recau en el diàleg entre els dos personatges, que va fent giragonses dialèctiques i va canviant de tema de manera més aviat dràstica. Els dos actors, Christian Caner i Carla Mercader, van interpretar amb convicció els dos personatges que tan aviat es desitgen com s’odien i aconsegueixen fer pujar i baixar la tensió de manera sinuosa, tal com requereix el text. Com a novetat, voldria destacar que un cop acabada la funció i els aplaudiments, en sortir del teatre, els dos actors eren a la porta per saludar i petonejar el públic. És una iniciativa original i interessant, tot i que sóc conscient que no és factible a tots els teatres.

És tota una llàstima que aquesta reposició tan reeixida només s’hagi pogut veure dotze dies durant el passat mes de juliol. Seria desitjable que tornés a la cartellera barcelonina durant la temporada propvinent, ja que estic segura que molts voldrien tornar-la a veure i per a d’altres seria un descobriment molt interessant.

Títol: Paraules encadenades
Autor: Jordi Galceran
Director: Gerard Iravedra
Intèrprets: Christian Caner, Carla Mercader
Lloc: Jove Teatre Regina
Dates: del 3 al 27 de juliol

Valoració: 4/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

La partida

Patrick Marber és un autor que em té el cor robat des de la pel·lícula Closer, de la qual va ser guionista a partir d’una obra original seva. A Barcelona fa dos anys en vam poder veure Senyoreta Júlia, també en el marc del festival Grec i també al Romea. En aquella ocasió Manrique no dirigia, sinó que feia el paper protagonista masculí.

La partida és una obra amb dues parts clarament diferenciades: a la primera se’ns presenten els sis personatges i té to de comèdia. A la segona la llum baixa d’intensitat i proporcionalment, puja la tensió de les relacions entre els sis personatges en el decurs d’una partida de pòquer. La partida, doncs, és una comèdia només fins a cert punt, perquè en el fons ens revela les misèries i les desgràcies personals de cadascun dels personatges, homes que malden per viure dignament en un ambient hostil. Són sis homes enfrontats amb la vida que troben refugi en el pòquer perquè els agermana amb els companys de fatigues i alhora els pot proporcionar algun caleró que els permeti capejar millor les trifulgues vitals.

En aquesta ocasió el teatre Romea té la mateixa fesomia que hi va deixar L’orfe del clan dels Zhao, amb l’escenari al mig del teatre i quatre grades al voltant. L’escena on es desenvolupa tota l’acció és un bar de barri amb una barra i taules on treballen tres dels protagonistes, un n’és l’amo, l’altre el seu fill, i el sisè personatge, l’estrany, el jugador professional que aconseguirà treure els dimonis de tots els altres. Aquest personatge és el que crea tensió i la fa créixer durant tota la segona part de l’obra.

És curiós que tots sis personatges siguin homes, però no es veu estrany. Pel que n’anem sabent al llarg de l’obra, ens adonem que tots ells han fracassat a la vida, en un sentit o en un altre, i que cadascun es repenja en els altres per donar-se suport mútuament. Aquesta és la tònica de les obres de Patrick Marber: les relacions personals complicades que arriben a ser destructives.

Julio Manrique ha optat per fer-ne una adaptació, en lloc d’una simple traducció. Notem que l’acció de l’obra se situa als carrers de Barcelona i que els personatges tenen noms catalans, llevat del d’Andrew Tarbet, que fa del que és: un estatunidenc resident a Catalunya. A vegades aquesta mena d’adaptacions grinyolen en molts sentits, però La partida es veu d’allò més natural. A banda de Manrique i de Cristina Genebat, que en signa la versió, cal lloar la feina dels sis actors, ja que encarnen de manera completament natural cadascun el seu personatge. Tots ells són molt diferents i cada actor es fa ben seu el d’ell. Homes d’edats, condicions i circumstàncies diverses encarnats per uns magnífics Ramon Madaula (l’amo), Andreu Benito (el jugador professional), Joan Carreras (el cuiner), Andrew Tarbet i Marc Rodríguez (els cambrers) i Oriol Vila (el fill de l’amo). A banda del gran duel dialèctic que es produeix a la segona part entre Benito i Madaula, absolutament elèctric, m’agradaria destacar especialment Marc Rodríguez, que fa un personatge divertidíssim que suscita somriures a cada frase.

La partida ha estat, sens dubte, la perla d’aquest Grec 2014 -ha hagut de prorrogar una setmana-, i és possible que torni la temporada propvinent. Ha estat un èxit de Marber, de Manrique i dels sis actors.

Títol: La partida
Autor: Patrick Marber
Adaptació: Cristina Genebat
Director: Julio Manrique
Intèrprets: Ramon Madaula, Joan Carreras, Marc Rodríguez, Andrew Tarbet, Oriol Vila, Andreu Benito
Lloc: Teatre Romea
Dates: del 2 de juliol al 10 d’agost

Valoració: 5/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Els eufòrics

El teatre que es fa a Barcelona és bo o molt bo de manera majoritària, però hi ha excepcions. Lamento començar la crònica d’aquesta manera, però Els eufòrics és una obra insulsa, sense substància i amb molt poca gràcia. L’única cosa que la salva és una interpretació enginyosa per part dels actors, especialment de Mercè Martínez, per convertir un text completament pla en una cosa mig presentable.

D’antuvi, cal dir que la Sala Muntaner canvia l’estructura per donar cabuda a aquesta obra. Deixa inservible l’escenari i l’obra se situa al bell mig de la sala, amb unes quantes files de butaques a cada banda. Els actors es mouen en un espai rectangular amb dos penja-robes com a únic decorat, de la qual cosa els actors ja avisen al principi de l’obra, que tot allò que mencionen i no veiem, ho hem de visualitzar. Trobo que incloure una falta de mitjans al text dramàtic és un recurs pobre.

L’argument de l’obra és estrambòtic, potser deliberadament surrealista, però és insuls, no té grapa. Una ONG que vol salvar les gambes necessita diners per tirar endavant les seves accions i per subsistir. A partir d’aquí s’alternen diversos esquetxos de manera no lineal protagonitzats per membres de l’ONG, per possibles donants i fins i tot per les gambes mateixes, que no sé per què, representa que són argentines. I val a dir que Mercè Martínez té una gràcia innata parlant en castellà argentí i ballant.

No cal que una història sigui versemblant perquè esdevingui creïble, però ha d’atrapar l’espectador i fer-lo partícip de l’acció i que es pugui identificar amb els personatges que la protagonitzen. En el cas d’Els eufòrics no passa cap de les dues coses, perquè l’obra és desangelada i sense escenografia queda descontextualitzada i freda. A més, els esquetxos no queden prou ben engranats i la història no està prou ben travada.

Ara bé, el treball dels actors és molt bo, especialment el de Mercè Martínez i el de Lluís Villanueva. Rosa Cadafalch i Xavi Francés queden més discrets. En resum, Pep Pla i Marc Angelet han escrit un text molt mediocre que no té el nivell del teatre professional. Potser els mateixos esquetxos fets de manera aïllada per televisió podrien haver tingut gràcia, però en teatre no resulta.

Títol: Els eufòrics
Autors: Pep Pla i Marc Angelet
Director: Pep Pla
Intèrprets: Rosa Cadafalch, Xavi Francés, Mercè Martínez, Lluís Villanueva
Lloc: Sala Muntaner
Dates: del 2 al 27 de juliol

Valoració: 1.5/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari