La síndrome de Stendhal

Títol: Un aire de família
Autors: Agnès Jaoui i Jean-Pierre Bacri
Traductors: Alejandra Herranz i Pau Durà
Director: Pau Durà
Repartiment: Cristina Genebat, Jacob Torres, Francesc Orella, Maife Gil, Ramon Madaula, Àgata Roca
Lloc: Teatre Romea
Dates: des del 7 de setembre

Enguany la temporada teatral s’enceta amb bones propostes, com la que podem veure al Teatre Romea. Va ser una grata sorpresa descobrir que gairebé vint anys enrere havia estat una pel·lícula, escrita per Agnès Jaoui i Jean-Pierre Bacri, un matrimoni cinematogràficament molt prolífic. Recordo que els vaig descobrir amb Para todos los gustos —per cert, encara no estrenada a TV3—, una pel·lícula d’aquelles típicament franceses, amb molt de diàleg, molts interiors i on una colla d’amics parlaven de coses quotidianes.

Cal dir, però, que Un aire de família és una peça molt més teatral que cinematogràfica. La pel·lícula, que podria treure partit de les possibilitats que ofereix el cinema, és calcada a l’obra de teatre en tots els sentits. El més brillant són, un cop més, els diàlegs. Tal com diu el director debutant, l’actor Pau Durà, l’obra retrata un tranche de vie, o sigui, un tros de la vida quotidiana d’una família de classe mitjana, que veiem a temps real.

Cada personatge queda ben identificat amb un rol determinat dins la família, i en aquesta trobada setmanal dels divendres, esclaten —de manera continguda— friccions latents, fruit de la hipocresia i la incomunicació. La família, que aparentment sembla unida, veiem com té sembrada la llavor de la discòrdia, que la germana petita s’encarrega de fer sortir a la llum. El personatge de la Bet, interpretat per Cristina Genebat —Agnès Jaoui a la pel·lícula—, la que sempre va de cara, que detesta la hipocresia i no té pèls a la llengua, posa de manifest la desunió de la família. Un germà que només viu pendent de la seva reputació a la feina, l’altre germà, abandonat per la dona, i una mare que vol quedar bé amb tothom, són un terreny adobat per a la generació del conflicte.

Potser ja és una debilitat personal, però aquí novament es fa palès l’art majúscul de Francesc Orella, un actor capaç de canviar de registre a cada obra que fa. Recordem que la temporada passada el vam poder veure fent Pàtria, L’estranger i Hedda Gabler, i jo mai no em cansaria de veure’l dalt d’un escenari. És un actor de raça que sap posar-se completament a la pell de cada personatge al qual dóna vida. La resta d’actors no van ser pas menors: una esplèndida Maife Gil —que amb aquesta obra celebra els cinquanta anys de trajectòria artística— com la mare, un magnífic Ramon Madaula com el germà prepotent i narcissista, i una fantàstica Àgata Roca com l’esposa abnegada. I per acabar, però sense ser menor, Jacob Torres broda el paper del cambrer aparentment despistat però que tot ho veu. El contrast entre els personatges és brutal, formen un tapís ben pintoresc.

Paradoxalment, tot i que és una comèdia àcida, la història és un petit drama al voltant de les desavinences familiars, però està escrit amb una mestria tal que el públic riu de les actituds dels personatges, de la manera com encaixen els cops baixos que els etziben. Els silencis, els gestos i les mirades són tan valuosos com les paraules, i aquest llenguatge subliminal és el que provoca somriures. Sense data de comiat, és una obra altament recomanable.

Font: Diari Gran del Sobiranisme

Títol: Totes les parelles ho fan
Autor i director: Ivan Campillo
Intèrprets: Sílvia Forns, Ramon Godino, Laura Sancho, Raül Tortosa
Lloc: Teatre Gaudí Barcelona
Dates: del 21 d’agost al 29 de setembre

Ja és el tercer estiu que Ivan Campillo i la companyia Apunta Teatre ens ofereixen una comèdia fresca i divertida per fer més passador el desert teatral que és l’agost. És l’aperitiu ideal per fer boca de cara a la nova temporada. Si bé l’any passat va deixar el llistó molt alt amb Tu digues que l’estimes, enguany Ivan Campillo ha escrit una comèdia divertida, però no prou aguda ni amb un enginy esmolat com el que tenia aquella. Totes les parelles ho fan és una comedieta lleugera que no arriba a ser rodona per dos motius: l’argument és massa complicat i els personatges, massa estereotipats.

La clau d’una bona comèdia és un argument ben travat a base de malentesos. Així és com es genera la comicitat, que comença amb poca cosa i va in crescendo fins a l’esclat final. Totes les parelles ho fan té un argument massa enrevessat, farcit d’elements massa dispars, poc homogenis. D’aquesta manera, els ingredients de la història no acaben de quallar. A banda, els personatges responen massa a estereotips: la dona xerraire, la dona agressiva, l’home tranquil i l’home estressat. Potser si l’argument tingués més cohesió interna, no ens fixaríem tant en els personatges, perquè al capdavall, en una comèdia cal exagerar-ne els trets a manera de caricatura, però en aquest cas són massa caricaturescos. A més a més, els malentesos són massa forçats, massa evidents a vegades, i això resta comicitat a l’obra.

Dites les coses negatives, no podem obviar que Campillo és un autor de comèdies que considero que hauria de tenir més renom a casa nostra. Per entendre’ns, no té res a envejar a Jordi Galceran, per citar-ne un de famós. Malgrat que Totes les parelles ho fan no arribi al nivell d’altres obres seves, és una comèdia hilarant que es mereixeria ser representada en un espai més gran, més convencional, diguem-ne. Els actors de la companyia Apunta Teatre aporten un alt grau de comicitat cadascun en el seu paper, en els seus personatges estereotipats. Els contrastos entre uns i altres són molt grans. També és molt remarcable que en el petit espai del Teatre Gaudí Barcelona fan meravelles perquè l’espectador sempre estigui situat en l’espai on transcorre cada seqüència de l’obra. En aquell quadrat que és l’escenari és quelcom ben lloable.

Així doncs, per qui vulgui passar una bona estona, riure i deixar les cabòries de banda, li recomano de totes totes aquesta comedieta sense pretensions, perquè de teatre -i de literatura- d’aquesta mena també en necessitem.

Títol: Oceà
Autor: Alessandro Baricco
Traducció i adaptació: Ivan Padilla
Intèrprets: Bàrbara Roig, Francesca Vadell, Lara Díez, Ramon Bonvehí, Dani Ledesma, Ivan Padilla, Cels Campos
Música: Cels Monotron Campos
Escenografia i il·luminació: Xesca Salvà
Lloc: Versus Teatre
Dates: del 8 d’agost al 29 de setembre 

Fa molts anys, al mig d’un oceà qualsevol, una fragata de la marina francesa va naufragar. 147 homes van intentar salvar-se pujant a un rai enorme i confiant-se a la mar. Un horror que va durar dies i dies. Anys després, un home va arribar a la riba d’un oceà qualsevol. L’havia dut fins allà la promesa d’una venjança. La fonda on va estar-se es deia Almayer. I amb ell, una pintora extravagant, una dona bellíssima, un professor de nom estrany i una noia que no es volia morir. Tots allà, suspesos sobre l’oceà. Fa molts anys, aquests destins van trobar el mar i en van quedar marcats. (Text del programa de mà)

Al mes d’agost són d’agrair les propostes teatrals que arriben a Barcelona, sempre amb comptagotes. Per fer-nos passar aquesta xafogor tan molesta, el Versus Teatre ens proposa l’adaptació teatral de l’obra Oceà, d’Alessandro Baricco, llibre que fa anys es va publicar a casa nostra, amb un gran èxit.

Una cosa que m’agrada moltíssim quan vaig al teatre és veure en escena actors que em resulten del tot desconeguts, i aquest va ser el cas d’Oceà. No coneixia cap dels sis actors, i em van sorprendre tots molt gratament. Un dels sis, Ivan Padilla, és qui signa la traducció i l’adaptació de l’obra original de Baricco, la qual cosa encara li atorga més mèrit. Avui dia la formació dels artistes ha de ser molt completa, i en alguns casos inclou que siguin també traductors. D’altres exemples ben reeixits són els de Cristina Genebat o Ivan Campillo.

Oceà és una obra híbrida i estranya que bascula entre el somni i la realitat, entre la poesia i la prosa. Fa més de deu anys que vaig llegir el llibre homònim, i em va deixar la sensació de cosa etèria. És la mateixa que m’ha deixat l’obra de teatre, que, fidel al llibre, es compon de les històries improbables d’uns nàufrags arribats a una terra ignota. Cada personatge té una circumstància, una vida per narrar i sobretot, un destí que persegueix però que no sap si assolirà.

En aquest muntatge, Ivan Padilla i la companyia Retret Teatre han aconseguit recrear l’atmosfera d’una illa de nàufrags en un escenari petit com el del Versus, amb només quatre andròmines com a escenografia i la presència del piano de Cels Campos, que ho embolcalla tot. En aquesta producció la música és essencial per transmetre el clima de lleugeresa que l’obra requereix. A banda, vaig quedar gratament sorpresa de la qualitat d’aquesta música, d’estil new age, i de la interpretació —magnífica— que en va fer Cels Campos, que se’l titlla de setè personatge a l’obra.

Els sis personatges es mouen en un ambient de lleugeresa, de tranquil·litat, com si volguessin ignorar el món del qual han vingut. Oceà és una bombolla d’aire fresc, on les presses i les obligacions han desaparegut i on només hi ha lloc per als somnis. Cada personatge en persegueix un. Les converses que mantenen ens fan avinents les seves històries estrambòtiques.

Baricco sap crear mons diferents del que veiem cada dia que ens conviden a l’evasió i al somni. En aquest cas, Bàrbara Roig, Francesca Vadell, Lara Díez, Ramon Bonvehí, Dani Ledesma i Ivan Padilla són els actors que ens ho expliciten. És una petita joia que ens ha caigut com aigua del cel en aquest mes d’agost de xafogor i sequera teatral.

Font: Diari Gran del Sobiranisme

Títol: Bona gent
Autor: David Lindsay-Abaire
Traductor: Joan Sellent
Director: Daniel Veronese
Repartiment: Mercè Arànega, Àlex Casanovas, Antònia Jaume, Carol Muakuku, Ruben Ametllé, Àngela Jové
Lloc: Teatre Goya Codorniu
Dates: del 16 de març al 2 de juny

El teatre Goya Codorniu, pertanyent al grup Focus, és un espai que programa obres que combinen dos trets sovint difícils de casar: la comercialitat i la qualitat. Com a teatre privat, no pot oferir temporades amb gaires obres, però les que fa les encerta de ple —si més no les que hi he vist jo. Penso, sense anar més lluny, en El nom aquesta temporada, o en Celobert la temporada passada. És teatre de text, de temàtica tot sovint social, ja sigui drama o comèdia, que és alhora passador i reflexiu.

Bona gent és una tragicomèdia que va arrencar el març proppassat i que s’acaba el 2 de juny. Escrita pel dramaturg nord-americà David Lindsay-Abaire, dirigida per Daniel Veronese i protagonitzada per una Mercè Arànega pletòrica, és una peça davant la qual no sabem si riure o plorar, perquè ens presenta les misèries quotidianes d’un grup de persones que viuen a la perifèria de Boston, però en un to fresc i desimbolt. No és un drama que es recreï en el sofriment d’una mare sense feina que té una filla discapacitada, sinó que teixeix una trama d’embolics amb sis personatges que minimitza en part el drama de la protagonista.

És, doncs, una obra agredolça. S’hi succeeixen escenes còmiques i malentesos, però el drama plana tota l’estona com un baix continu. La protagonista acaba de perdre la feina per arribar-hi tard massa vegades —perquè ha de cuidar la seva filla discapacitada—, i no li cauen els anells a l’hora de fer el préssec per trobar-ne una altra. A l’altra banda, hi ha el metge, amb una bona posició social, que ha sortit del mateix barri marginal que la protagonista, però que ha pogut anar a la universitat i prosperar socialment i econòmicament. La topada entre els dos mons també revela la hipocresia circumdant.

És una obra que malgrat els moments de comicitat que té, no fa sortir amb un somriure del teatre. Tots sabem que en el fons és molt amarga, i no perquè expliqui cap tragèdia colossal, sinó perquè tracta dels drames quotidians que viuen moltes famílies al món occidental. És punyent, però no carrega contra ningú en concret, sinó que denuncia les misèries de la gent del carrer. El que hi ha és una crítica a un sistema que deixa massa persones excloses.

Mercè Arànega interpreta magistralment la protagonista, la mare soltera sense feina que plora i malda per guanyar-se les garrofes i se les empesca totes per aconseguir-ho. És una de les nostres millors actrius, que dóna frescor i naturalitat a tots els personatges que interpreta, amb aquella veu greu i avellutada que la caracteritza. Àlex Casanovas és l’altre protagonista, l’home que, havent nascut al mateix barri que ella, ha aconseguit anar a la universitat i prosperar. És un metge reputat amb una família feliç i una casa bonica.

Uns secundaris molt bons i la direcció de Daniel Veronese hi fan la resta. Bona gent és una obra que s’estrena a Europa, i Barcelona és la primera ciutat que l’acull. En temps de crisi, cal afrontar els problemes amb un toc d’humor. Un cop més, l’elecció de Josep Maria Pou per programar obres, és d’allò més encertada.

Títol: La vida perdurable
Autor: Narcís Comadira
Director: Boris Rotenstein
Intèrprets: Mercè Managuerra, Emilià Carilla
Lloc: Teatre Akadèmia
Dates: del 13 d’abril al 5 de maig

Sempre és un goig que obri una sala de teatre nova a Barcelona -i a qualsevol lloc, de fet. Aquesta temporada, el novembre proppassat, va alçar el teló -metafòricament parlant, és clar- el Teatre Akadèmia, situat en una zona de poc ambient teatral com és la part alta de l’esquerra de l’Eixample (c. Buenos Aires, 47, prop de la plaça Francesc Macià). Des que ha obert, hi he anat a veure obres molt bones i interessants: Quartet, de Heinrich Müller (amb una Muntsa Alcañiz i un Mingo Ràfols esplèndids), Constel·lacions, de Nick Payne, i La vida perdurable, de Narcís Comadira. És un teatre de format molt petit que espero que tingui una trajectòria llarga, ja que el que ofereix és realment bo i poc corrent.

La vida perdurable és una obra deliciosa que enfronta dues generacions diferents, un fill i una mare, que, per lògica i com ja deia Saint-Just, són més fills del seu temps que dels seus pares. És una conversa que aborda diversos temes, però que fa èmfasi en les diferències irreconciliables que separen els dos protagonistes. La mare, una dona conservadora, és incapaç d’acceptar l’homosexualitat del seu fill petit. Hi ha punts de trobada -pocs-, que es redueixen a banalitats, mentre que en els aspectes principals de la vida de cadascú no hi ha cap acostament de posicions possible.

Més enllà de l’interès del tema i de l’estructura de l’obra, cal remarcar que està escrita en un català esplèndid, lliure de barbarismes, i alhora fluid i natural. Ho faig notar perquè avui dia és molt difícil trobar una obra contemporània que no estigui farcida de barbarismes que no aporten cap matís semàntic i que, en canvi, degraden el català d’una manera absurda. És, doncs, un text rodó en una interpretació rodona per part dels dos actors: Mercè Managuerra, amb elegància, personalitat i una veu preciosa, és la mare tossuda que no pot -ni vol- entendre la posició del seu fill. Emilià Carilla, que encara recordo de quan presentava el concurs Ruïna total a TV3, es revela com un bon actor que fa un paper gens fàcil perquè es tracta d’un personatge massa “normal”, sense histrionismes ni sortides de to.

Així doncs, ens hem de felicitar d’una nova obra de Narcís Comadira i d’una nova sala de teatre. Darrerament la majoria d’obres que es programen a Barcelona són fetes amb només dos actors, la qual cosa no és sinònim de pocs recursos i molta imaginació, sinó que en els casos que veiem, sovint es tracta de textos magnífics, intensos i punyents, que compten amb dues interpretacions boníssimes. Són els casos de Com dir-ho?, After Play, Blackbird o Cosmètica de l’enemic, només per citar-ne alguns dels més recents. A vegades la conversa intel·ligent és més suggeridora que el cafarnaüm d’una obra amb molts actors a l’escenari.

Títol: Contra el progrés / Contra la democràcia / Contra l’amor
Autor: Esteve Soler
Directors: Joan M. Segura / Carles Fernández Giua
Intèrprets: Txell Botey, Xavi Idáñez, Dani Arrébola, Eva Cartañà, Laia Martí, Guillem Motos
Lloc: La Seca-Espai Brossa
Dates: 21 d’abril, 5 i 12 de maig

Esteve Soler és un jove dramaturg català més conegut fora de les nostres fronteres que no pas al seu propi país. Vaig descobrir-lo en saber que a La Seca-Espai Brossa s’hi representava una obra titulada Contra l’amor. El títol i la sinopsi que en vaig llegir em van semblar interessants i estimulants, i hi vaig anar. Vaig sortir-ne sorpresa molt gratament, era una obra fresca, original i divertida. I per damunt de tot, feia la volta a la majoria de conceptes assumits sobre l’amor, la qual cosa portava a rumiar força. Més tard em vaig assabentar, que Contra l’amor formava part de la trilogia dels “contres”, juntament amb Contra el progrés i Contra la democràcia, i que totes tres es podrien veure a La Seca en tres dies concrets. No vaig dubtar d’assistir-hi.

He de dir que Contra l’amor és la millor de les tres, és la més teatral, la més elaborada. El missatge, igual de punyent, és més subliminal i tota l’obra esdevé més grotesca, absurda i divertida. Totes tres estan construïdes a base d’històries independents, amb una escenografia mínima, i interpretades per tres actors a la primera obra (Contra el progrés) i quatre a les altres dues. No és difícil deduir quina és la diana dels dards a cadascuna, i la principal virtut de Soler és que fa servir el millor teatre de l’absurd per carregar contra molts convencionalismes establerts i assumits per la societat occidental.

Contra el progrés, dirigida per Joan M. Segura i interpretada per Txell Botey, Xavi Idáñez i Dani Arrébola, presenta situacions al límit en què un individualisme desaforat passa per damunt de qualsevol escrúpol moral. Històries grotesques que arrenquen alguna petita rialla porten fins al paroxisme conceptes habituals dels nostres dies com les relacions contractuals o la tecnologia. Contra la democràcia, dirigida per Carles Fernández Giua i interpretada per Dani Arrébola, Eva Cartañà, Laia Martí i Guillem Motos, és la menys brillant de les tres, perquè és més òbvia i menys subtil. És gairebé teatre de denúncia, a manera de pamflet polític, i el missatge és tan evident que no dóna joc als personatges. Gairebé sembla que facin mítings. Contra l’amor, dirigida i interpretada pel mateix equip que Contra la democràcia, és on Soler brilla més. Les històries són molt originals i suggeridores, i tots ens hi podem sentir reflectits. Reprèn la comicitat de Contra el progrés i acaba d’una manera esclatant, amb la cançó de Nilsson “Without you”.

La marató de les tres obres, que dura més de cinc hores amb els entreactes, val ben bé la pena, no es fa llarga en cap moment perquè no deixa mai de sorprendre. És una sessió que es podria programar un cop per setmana —si els actors ho aguantessin—, i segur que omplirien la sala, tal com ho van fer el proppassat 12 de maig. A propòsit dels actors, és un goig i un plaer descobrir i veure actors nous damunt l’escenari, gent jove que mai no havia vist a la televisió ni en cap altra obra. És molt important que surtin actors nous i que no sempre veiem els mateixos a tots els teatres.

És, doncs, un encert absolut, l’obra, el format i els actors. La prova és que aquestes peces s’han traduït a deu idiomes i s’han exportat fora de les nostres fronteres. És saba nova, i ens fa molta falta al món de l’art.

Font: Diari Gran del Sobiranisme

Títol: L’estranger
Autor: Albert Camus
Traductor: Rodolf Sirera
Adaptació: Carles Alfaro i Rodolf Sirera
Director: Carles Alfaro
Intèrprets: Francesc Orella, Ferran Carvajal
Lloc: Teatre Lliure (Gràcia)
Dates: del 18 d’abril al 12 de maig

Hi torno amb una producció del Teatre Lliure, perquè, repeteixo, aquesta temporada estem d’enhorabona amb totes les obres que ens ha presentat. Es tracta de l’adaptació per a teatre de la novel·la més coneguda d’Albert Camus, L’estranger, feta per Rodolf Sirera i Carles Alfaro. L’adaptació d’una obra aparentment simple però en realitat complexa, és complicada, i s’ha optat per reduir l’escenografia a un decorat únic i per posar només dos actors a l’escenari: Ferran Carvajal i Francesc Orella.

Malgrat que és una adaptació ben feta, la lectura de la novel·la deixa una sensació més profunda de l’absurditat de les coses que li passen al protagonista. Tot comença com si res, es va enfilant i al final acaba amb una condemna a mort per no se sap ben bé què. A la versió teatral els ritmes estan més marcats, i com que Francesc Orella fa tots els papers que no són el protagonista, no es percep tant aquesta sensació de cosa que flueix per inèrcia, però això no resta mèrits a la funció.

Ferran Carvajal és qui encarna tothora el personatge de Mersault, el protagonista que se sent estrany dins seu i dins la societat. Viu en una alteritat constant que l’acaba condemnant. La solitud del protagonista queda reforçada per una corrua de personatges secundaris que el circumden, amb els quals no té res a veure. Tots aquests comparses els interpreta Francesc Orella magistralment, passant de l’un a l’altre amb gran immediatesa i de manera ben intel·ligible.

L’escenografia, un paratge rocós i indefinit que podria ser qualsevol lloc d’un país càlid per la seva blancor trencada, serveix com a rerefons de tots els llocs per on es deixa veure Mersault, des de la platja fins a la presó, passant pel palau de justícia. Per acabar de refermar aquesta indefinició volguda, els dos actors van vestits igual, amb una mena de pijama de color gris clar, en consonància amb el decorat. És com si en formessin part. Les variacions d’escenografia es fan exclusivament mitjançant la il·luminació, que determina el lloc que es vol representar a cada moment.

No cal dir que Francesc Orella és un actor de raça, que aquesta temporada ja havíem pogut veure a Pàtria, de Jordi Casanovas, també al Teatre Lliure. La seva naturalitat en posar-se a la pell de qualsevol personatge el fa únic; mai no sobreactua, només interpreta. Ferran Carvajal, sense les taules d’Orella, fa un Mersault digne i creïble, l’home perdut que no sap on va.

Camus és un dels màxims exponents de l’existencialisme, i L’estranger n’és una bona mostra, tot i que s’hauria de traduir per L’estrany, perquè no té cap connotació geogràfica, sinó filosòfica. És la història d’un home que no se sent a gust vivint en la societat que li ha tocat, que detesta el gregarisme i que només vol fer la seva i que el deixin estar. És un existencialisme diferent del de Sartre, és més individualista i apel·la a la llibertat de ser diferent i a la rebel·lia.

Després d’haver pogut veure, en anys anteriors, El malentès (Teatre Lliure), Calígula (TNC) i La caiguda (TNC), ara podem veure L’estranger. Una obra brillant amb dues interpretacions brillants.

Font: Diari Gran del Sobiranisme

Títol: Els feréstecs
Autor: Carlo Goldoni
Traductor i director: Lluís Pasqual
Intèrprets: Laura Aubert, Andreu Benito, Jordi Bosch, Laura Conejero, Pol López, Carles Martínez, Xicu Masó, Rosa Renom, Boris Ruiz, Rosa Vila
Escenografia: Paco Azorín
Lloc: Teatre Lliure (Sala Fabià Puigserver)
Dates: del 10 d’abril al 19 de maig

Veritablement ens hem de felicitar per la programació que aquesta temporada ens ofereix el Teatre Lliure. Malgrat la crisi i les retallades de pressupost, hi hem pogut veure un reguitzell d’obres extraordinàries, i aquesta de Goldoni n’és una altra. A més a més, en aquesta ocasió, Lluís Pasqual signa una adaptació de l’obra traslladada en el temps i en l’espai. Si l’original passa a la Venècia de la segona meitat del XVIII, la versió de Pasqual se situa a la Catalunya de la I República. Val a dir que l’adaptació és absolutament magistral a tots nivells.

D’antuvi, les quatre famílies que apareixen a la història reflecteixen els quatre dialectes principals del català: central, nord-occidental, valencià i balear. Tots els actors fan un esforç ben reeixit perquè sembli una parla espontània. L’altre element a destacar és un muntatge originalíssim: al bell mig de la sala hi ha una grada que va girant i l’obra es desenvolupa als cantons, sense escenografia, només amb els personatges que entren i surten, es belluguen i ballen, amb uns vestits folklòrics preciosos. Els actors sols, amb la caracterització del vestit i de la parla, interpreten tan bé els seus personatges, que no calen decorats perquè l’espectador se submergeixi en aquesta deliciosa comèdia d’embolics.

És teatre clàssic del bo, amb un argument senzillíssim, que retrata la societat més reaccionària, encapçalada pels anomenats feréstecs (rusteghi en italià), els homes que s’aferren als costums i no volen que res canviï. Com a contrapunt, les seves dones són molt més obertes de mires i ho veuen tot amb racionalitat i sentit comú. Un pare que vol casar la filla sense deixar-li veure abans el promès, després d’una sèrie de malentesos, acaba per cedir i els joves poden veure’s i agradar-se. És d’aquell tipus d’obres que se cenyeixen a les regles del teatre clàssic: unitat d’acció, de lloc i de temps. Una sola acció, un sol lloc, i una sola jornada perquè la història es desenvolupi.

Tots els actors fan unes interpretacions esplèndides, i si bé la crítica ha destacat especialment Laura Conejero, he de dir que és la que parla amb menys naturalitat el dialecte del seu personatge: el mallorquí. Això no invalida el fet que és una actriu magnífica i que en aquesta obra està pletòrica, en bona part perquè li ha tocat el paper més agraït de tots: el de la dona liberal que fa anar per on vol un marit calçasses. Tot l’elenc d’actors està radiant: Jordi Bosch, Rosa Renom, Rosa Vila, Andreu Benito, Xicu Masó i Boris Ruiz.

Però per damunt de tot, cal felicitar i agrair a Lluís Pasqual la tria, la traducció, l’adaptació i la direcció d’aquesta obra que ha portat al Lliure. El català prefabrià, amb castellanismes incorporats, és una troballa esplèndida que és molt adient per retratar el conservadorisme extrem d’una societat tancada. En contraposició, l’obra és fresca i divertidíssima, amb uns protagonistes grotescos que són caricatures i que en l’adaptació de Pasqual representen la resistència al canvi liberal a la Catalunya del XIX. Imprescindible!

Font: Diari Gran del Sobiranisme

Títol: No parlis amb estranys (fragments de memòria)
Autora i directora: Helena Tornero
Repartiment: Òscar Castellví, Oriol Genís, Nuria Legarda, Mireia Gubianas, Olga Cercós, Maria Casellas, David Vert, Àngels Poch
Lloc: TNC (Sala Petita)
Dates: del 3 al 14 d’abril

Aquesta és la penúltima obra del projecte T6, no d’enguany sinó potser en total, atès que Belbel l’aparca temporalment per problemes de pressupost. És una obra que ha passat de la sala Tallers a la Petita i a la qual li han escurçat notablement els dies de representació. Es tracta d’una obra un pèl enigmàtica, aparentment dispersa, amb una escenografia minimalista, però divertida i punyent alhora. A través d’històries que semblen independents, l’autora enfila el relat de la nostra història recent: la del franquisme i les seqüeles que ha deixat.

Vuit actors en un escenari absolutament sobri interpreten nou històries en principi inconnexes i que abasten èpoques diferents, que a mesura que avança l’obra veiem com queden perfectament entrellaçades, no tan sols perquè hi ha personatges que es repeteixen amb més anys al damunt, sinó perquè a tots ells els uneix un lligam familiar que volen recuperar. No parlis amb estranys és un petit mosaic d’històries quotidianes viscudes durant el franquisme on queden reflectits tots els seus protagonistes: la mestressa de casa abnegada, la família burgesa, els perdedors i fins i tot l’encarnació del mateix Franco (de fet, a mi l’actor em semblava que imitava Cristóbal Montoro). És una obra molt ben construïda, reflexiva però divertida alhora, on potser fan més mal els personatges del present que no pas els del passat. Hem de preservar la memòria per damunt de tot o hem de tirar terra sobre el passat? L’autora no jutja res ni ningú, només fa rumiar sobre els nostres avantpassats, els qui ens van precedir i es van veure condemnats a l’exili o a la grisor. Per això porta com a subtítol Fragments de memòria.

Un escenari sobri en què s’alternen escenes molt diferents, amb pocs mobles aconsegueix transmetre’ns la intensitat de cada moment. Els vuit actors fan cadascun una pila de papers ben diferents, amb uns canvis de registre molt aconseguits. Gairebé sense adonar-nos-en, veiem una obra molt punyent que presenta la duresa del franquisme d’una manera etèria, sense fer-hi sang. Les escenes del present potser colpeixen més que les del passat, perquè ens hi podem veure reflectits i el mirall no agrada gens. Decididament, el passat no es pot oblidar en nom de la comoditat del present, perquè la memòria és l’origen, el lloc d’on venim i al qual no podem renunciar. El mosaic d’Helena Tornero és una petita joia que tothom hauria de veure.

Títol: Una història catalana
Autor i director: Jordi Casanovas
Repartiment: Lluïsa Castell, David Marcé, Pep Cruz, Borja Espinosa, Andrés Herrera, Alícia Pérez, Vicky Luengo, Lurdes Barba, David Bagés, Mariona Ribas
Escenografia: Sebastià Brosa, Elisenda Pérez
Lloc: TNC (Sala Gran)
Dates: del 27 de febrer al 7 d’abril

Aquesta obra de grans dimensions de Jordi Casanovas ja s’havia estrenat, en una primera versió, més reduïda, en el marc del projecte T6 la temporada 2010-2011. L’autor enguany està d’enhorabona, ja que el Lliure li ha estrenat la magnífica Pàtria i el TNC ha portat Una història catalana a la sala gran. En conjunt, el teatre català fet per dramaturgs joves està en un moment àlgid, amb autors tan interessants com Pere Riera, Cristina Clemente o Josep Maria Miró. El projecte T6 ideat per Sergi Belbel, que ara ha de plegar veles per culpa de la pujada injustificada de l’IVA, hi ha ajudat.

Una història catalana és una obra amb una trama molt complicada que bascula entre tres escenaris diferents i allunyats en l’espai geogràfic. Des del començament s’alternen escenes que succeeixen en indrets tan diferents com el Pallars, Barcelona i Nicaragua. Al llarg de la història passen uns quinze anys, des de 1978 fins poc abans de les olimpíades de Barcelona. És, doncs, una obra collage que es va construint a partir de trossos aparentment inconnexos i que no aconseguim lligar del tot fins ben bé el final. És una manera de construir un text que aprecio molt perquè aconsegueix captar l’atenció de l’espectador de manera permanent. No hi ha cap element superflu, sinó que cada paraula, cada referència donarà peu a accions posteriors.

Així doncs, és una obra complexa, sense una trama principal, sinó amb subtrames que s’entrellacen. Però més enllà d’això, li manca unitat. Peca per excés d’acció, d’horror vacui. Els personatges sembla que no puguin estar ni un segon en silenci, perquè sempre tenen coses a dir. L’espectador rep un devessall incessant d’informació que a mesura que avança la història es fa més difícil de pair. A parer meu, és una trama més apta per fer-ne una sèrie de televisió (amb els inputs informatius convenientment dosificats) que una obra de teatre, ja que aquesta ha de tenir una unitat inequívoca. Una història catalana acaba sent massa dispersa perquè vol tocar molts temes molt diversos. Per bé que al final tots els elements queden enfilats en la mateixa història, la impressió que causa és de cosa desmanegada.

Un altre element que pretén convertir-la en grandiloqüent és la quantitat de morts a escena. Si mal no recordo, moren pràcticament tots els personatges. Això contribueix a la impressió de garbuix que desprèn l’obra, perquè si bé hi ha morts justificades, n’hi ha que són totalment gratuïtes. Qualsevol autor sap que en la ficció hi ha una regla que no es pot infringir mai: no pot haver-hi cap element superflu o gratuït, perquè això distreu l’atenció de l’espectador/lector i no ajuda a entendre l’obra. Una quantitat ingent de morts només es pot donar en obres eminentment tràgiques com les tragèdies gregues o els drames shakespearians, és a dir, textos carregats d’una força abassegadora.

Una història catalana és una obra amb massa pretensions, que crea massa expectatives i que no queda prou ben resolta. Però no és un mal text. Val a dir també que l’estol d’actors que la interpreten broden els seus papers. M’agradaria fer un èmfasi especial en la recreació del parlar del Pallars, que tots els actors saben reproduir amb naturalitat. També s’ha de destacar que la majoria d’actors fan dos o tres papers de registres ben diferents, amb la qual cosa ensenyen la versatilitat com a artistes. La interpretació d’Alícia Pérez, Pep Cruz, Lluïsa Castell, Andrés Herrera o Borja Espinosa, entre d’altres, va ser magnífica. Quan l’acció succeïa al barri de la Mina, l’espectador s’hi sentia transportat, i quan passava a Nicaragua o al Pallars també. El decorat, sobri però efectiu, sabia expressar molt bé cada canvi d’escena, amb la qual cosa no ens podíem perdre en cap moment. És, doncs, una obra que cal aplaudir, però amb matisos, perquè tot i que la idea és brillant, l’execució és força irregular.

Títol: L’onada (basat en l’experiment de Ron Jones)
Autor: Ignacio García May
Traductora: Cristina Genebat
Director: Marc Montserrat Drukker
Intèrprets: Eduard Farelo, Boris Cartes, Malcolm McCarthy, Marta Ossó, Alba Ribas, Andrea Ros, Martí Salvat, Joan Sureda
Escenografia: Jon Berrondo
Lloc: Teatre Lliure (Gràcia)
Dates: del 14 de març al 7 d’abril

Ahir es van acabar al Teatre Lliure les representacions d’una de les obres més punyents i que més conviden a la reflexió profunda que hem vist enguany al teatre. L’onada és una peça d’Ignacio García May que reconstrueix la història d’uns fets reals, l’experiment que el professor d’història Ron Jones va dur a terme amb un dels seus grups escolars en un institut de Califòrnia el 1967.

De què anava l’experiment? A partir de la pregunta d’un alumne sobre l’ascens del nazisme a l’Alemanya dels anys trenta, Jones va fer mans i mànigues per aconseguir que els deixebles poguessin entendre de primera mà com havia estat possible que la societat alemanya en conjunt hagués pogut assimilar, assumir i participar de les tesis nazis. Al principi de l’obra tot és ben normal: els alumnes adolescents d’un institut de Califòrnia riuen, es barallen, diuen bajanades, però també fan preguntes aparentment innocents.

L’experiment de Ron Jones canviarà la vida dels noies i noies, la de l’escola i la d’ell mateix. Tot comença amb baixa intensitat. Els ensenya a comportar-se amb maneres absolutament disciplinades a nivell formal i els inocula el sentiment de cohesió i de pertinença al grup, a la comunitat. A partir d’aquesta premissa, qualsevol persona o idea aliena al grup, serà bandejada i fins i tot odiada. Disciplina, comunitat i acció seran les tres paraules clau que els alumnes interioritzaran i que els identificaran com a conjunt sòlid i compacte. S’anomenaran la tercera onada. És l’ou de la serp.

Allò que Ron Jones havia imaginat que seria un experiment controlat, acaba per fer perdre els estreps a tots els seus integrants sense adonar-se’n. Estan vivint en pròpia pell un rentat de cervell gairebé idèntic al que va viure la societat alemanya als anys trenta. I això ens ha de fer reflexionar a tots: el nazisme podria repetir-se als nostres dies? El poder disposa de prou mitjans per fer creure allò que vulgui a una massa de població dòcil i acrítica? La societat és una massa o un conjunt d’individus amb idees pròpies?

El nazisme encara avui és un interrogant incomprensible. Com pot ser que el país que va veure néixer Bach i Kant hagués pogut degradar-se fins a baixar a l’infern més horripilant? Probablement, i sent molt eurocèntrics, el que ens esgarrifa és pensar que l’encarnació del mal va tenir lloc al cor de l’Europa més culta. Això és precisament el que devia passar pel cap a l’alumne que amb la seva pregunta va suscitar en Ron Jones la idea d’aquell experiment diabòlic. El noi no s’explicava com podia ser que la gent del carrer hagués estat capaç de tancar els ulls davant l’horror: “no sabien res? No van veure res?”. Ron Jones va decidir demostrar-los que ningú no és immune a la barbàrie.

Val a dir que Eduard Farelo, que ja havíem vist no feia gaire en una brillant interpretació a Poder absoluto, a L’onada broda el paper del professor que se sap responsable d’un experiment de conseqüències incalculades. També cal destacar la feina excel·lent dels set joves actors que interpreten els alumnes, cadascun amb les seves particularitats. Per acabar, aplaudir Marc Montserrat Drukker per haver tingut la idea tan brillant com oportuna de fer-nos arribar aquesta obra tan colpidora.

Font: Diari Gran del Sobiranisme

Títol: La indagació (un oratori en onze cants)
Autor: Peter Weiss
Directora: Carme Portaceli
Intèrprets: Manel Barceló, Rosa Boladeras, Ferran Carvajal, Jordi Collet, Josep Julien, Albert Pérez
Dramatúrgia: Pau Miró
Lloc: Teatre Lliure de Gràcia
Dates: 23 i 24 de febrer

Enguany el Teatre Lliure ha programat sis funcions de lectura dramatitzada sobre diversos temes de la memòria europea contemporània. És una bona iniciativa, ja que sense sortir del món del teatre, ens endisem en allò que no és ficció, sinó memòria històrica. Vaig voler assistir expressament a la funció que tenia com a tema els judicis d’Auschwitz, duts a terme entre els anys 1963 i 1965 en aquesta ciutat de Polònia, avui anomenada Oswiecim, el seu nom polonès. El dramaturg Peter Weiss va ser-hi present i a partir de les notes que en va prendre, va escriure La indagació, que es converteix en una recreació dramatitzada d’aquells judicis en què l’horror era la tònica dominant.

A La indagació veiem com cinc actors i una actriu s’intercanvien els papers de testimoni, de jutge i de fiscal. Hi ha acaraments entre víctimes i botxins, jutges que pregunten, testimonis que expliquen horrors i testimonis que es justifiquen. És un text impactant del qual es poden subratllar moltes frases. Un cop més, torna a posar damunt la taula la responsabilitat dels comandaments intermedis i baixos de la policia nazi. Es limitaven a obeir ordres? No es qüestionaven res del que feien? Eren aliens al dolor de les víctimes? Davant la barbàrie nazi, són preguntes que per mi quedaran sempre sense resposta. Però el text de Weiss apunta una de les causes que haurien donat lloc a aquesta insensibilitat: a les escoles alemanyes dels anys trenta s’educava la canalla inculcant-los l’odi als jueus. Potser una creença que ja havia esdevingut una segona pell per a molts alemanys és el que els va fer insensibles a les atrocitats. El que és incomprensible als nostres ulls és el fet que una monstruositat com aquella hagués pogut succeir al cor de l’Europa civilitzada, al país que havia vist néixer Bach i Kant.

Va ser una representació que va començar en un to suau, però que de seguida es va enfilar pels camins tortuosos de les atrocitats i les vides mutilades dels supervivents. La figura del jutge, sempre impassible, feia preguntes que volien ser fredes per tal d’escatir les accions concretes dels comandaments nazis. Els testimonis dels botxins responien impàvids, sense immutar-se, mentre que els de les víctimes, es recargolaven només de recordar l’horror i el dolor patit. És una obra dura, punyent, amb un contingut que impacta totes les vísceres. Una cosa em va sobtar d’aquesta representació: tots els actors anaven sempre amb el text imprès a les mans, com si el llegissin. Em pregunto per què. No sé si Weiss ho va concebre perquè es representés així, però va treure contundència a l’obra i li va donar un punt de fredor. És a dir, li va restar impacte.

Però cal felicitar tots sis actors i la directora, Carme Portaceli, que ens van fer partícips, un cop més, de l’infern de la història. Weiss mateix ja va dir que aquesta obra només pretén ser una ombra del que realment va ser l’horror nazi als camps d’extermini, pensats per eradicar de soca-rel una col·lectivitat sencera. Obres com aquesta, que sacsegen consciències, són absolutament necessàries. Encara que ens facin remoure les entranyes.

Títol: Quan despertem d’entre els morts
Autor: Henrik Ibsen
Traductora: Carolina Moreno, amb la col·laboració de Feliu Formosa
Director: Ferran Madico
Intèrprets: Lluís Marco, Esther Bové, Cristina Plazas, Ernest Villegas, Bernat Muñoz, Lina Lambert
Escenografia: Max Glaenzel
Lloc: TNC (Sala Petita)
Dates: del 7 de febrer al 3 de març

El teatre europeu de finals del XIX té dues grans tendències: el simbolisme o esteticisme i el regeneracionisme. La figura senyera del primer corrent és el dramaturg belga Maeterlinck, mentre que l’estendard del segon corrent és, sens dubte, el noruec Henrik Ibsen. A diferència del simbolista, el teatre regeneracionista es fixa més en el fons que en la forma, perquè pretén incidir en la manera de pensar i de veure el món de l’espectador. Personalment, Ibsen és un autor que sento molt proper perquè m’interpel·la directament, encara que me’n separi més d’un segle. La seva obra emblemàtica és la famosa Casa de nines, que al TNC vam veure fa ja uns quants anys, protagonitzada per Laura Conejero.

Quan despertem d’entre els morts és la darrera obra d’Ibsen, i aquí fa un gir radical en la seva concepció del teatre. És clarament una obra simbolista que podem comparar fàcilment amb La intrusa de Maeterlink. En l’obra d’Ibsen l’art prima damunt la vida fins al punt que l’acaba esclafant. L’artista no viu al mateix món que la seva dona. Ella viu al món real, el de les persones amb sentiments, mentre que ell queda encimbellat en una torre d’ivori, aïllat dels éssers humans, al món perfecte de les idees, si parléssim en llenguatge platònic. Bona prova d’això és que en la seva primera dona, ja morta, quan se li apareix, no hi veu una dona sinó una musa. Tot està al servei de l’art.

És una obra simbolista a tots els nivells. La primera dona, teòricament morta, apareix en forma humana, i no d’espectre, i la pot veure tothom, no només l’artista, que és el seu marit. Fins i tot ressuscitada li demana que la vegi com una dona, amb sensualitat i passió, però la passió de l’artista no pot ser carnal; l’única matèria que el fa vibrar és el marbre amb què fa les escultures. Precisament el marbre és una part importantíssima de l’escenografia d’aquesta producció: els blocs dels quals l’artista extraurà figures esculpides.

En definitiva, és una obra que no interpel·la l’ètica, sinó l’estètica. No és cap lliçó de moral, sinó de bellesa. Presenta el prototipus d’artista que alguns modernistes catalans van adoptar: el que es tanca a la torre d’ivori i s’aïlla del món per crear. És un Ibsen diferent del que habitualment es coneix, però l’obra respira el mateix ritme i qualitat literària que la resta de la seva producció.

Ferran Madico ha optat per una escenografia minimalista basada en blocs de marbre, i així ha donat tot el protagonisme a la paraula. Lluís Marco és l’artista absent, Esther Bové és la seva dona actual, i Cristina Plazas, que és una actriu que cada dia m’agrada més, és la primera dona, la musa, la que està més a prop de tornar-lo al món dels vius -paradoxalment. Plazas té una veu avellutada i greu i està dotada d’una gran naturalitat que la fa creïble en qualsevol personatge que interpreta. Quan despertem d’entre els morts no és una obra per a tothom, té un grau de subtilitat molt gran i no apel·la a les conviccions ètiques. És l’obra més tardoral d’Ibsen: el seu testament.

Títol: Cosmètica de l’enemic
Autora: Amélie Nothomb
Dramatúrgia i traducció: Pablo Ley
Directora: Magda Puyo
Intèrprets: Lluís Soler, Xavier Ripoll
Lloc: Sala Muntaner
Dates: del 16 de gener al 24 de febrer

Des que vaig descobrir l’autora belga Amélie Nothomb, quan estudiava francès, sempre m’ha agradat tot el que n’he llegit. Escriu novel·les curtes i fàcils de llegir amb un estil sec i auster i amb uns personatges excèntrics que es carreguen tots els marcs del sentit comú. Fa rumiar, i això és el que m’atrapa d’aquesta autora. Va dir en una entrevista que és molt tenaç en el seu ofici, que es lleva a les quatre de la matinada perquè està més inspirada amb l’estómac buit, i que escriu tres novel·les cada any però que només en publica una.

Un dels elements més sorprenents i més originals dels llibres de Nothomb són els títols: Higiene de l’assassí, Metafísica dels tubs, Cosmètica de l’enemic, etc. Aquest darrer és el que Pablo Ley ha triat per convertir-lo en una peça teatral; cosa no gaire difícil, atesa la naturalesa de la novel·la, que és de manera gairebé exclusiva un diàleg entre els dos personatges. Novament, cal felicitar la Sala Muntaner, que sempre ens obsequia amb teatre poc freqüent i d’altíssima qualitat.

Cosmètica de l’enemic, en la línia de Nothomb, és una obra estranya amb tocs onírics i surreals que comença com una cosa sense sentit i que acaba obligant-nos a fer-nos una pila de preguntes. Un home espera un avió que va amb retard en un aeroport. Un personatge estrany se li acosta i comença a dir-li coses extravagants que primer l’incomoden, després l’irriten i al final el posen colèric. El transcurs de l’obra és un crescendo durant el qual anem sabent coses dels dos personatges fins que al final queden vinculats.

Els dos homes els interpreten els actors Lluís Soler i Xavier Ripoll de manera esplèndida. Especialment Ripoll fa una actuació final del seu paper que em va impactar molt i encara el vaig tenir molt present dies després d’haver vist la funció. Amb una escenografia absolutament minimalista, tota la força se l’endú la paraula i les inflexions vocals dels actors. La versió teatral és gairebé del tot fidel a la novel·la; és teatre de text, d’aquell que algú podria dir que no està pensat perquè es representi, sinó perquè es llegeixi. Certament, els dos personatges pertanyen a un món que no ens sembla el nostre, sobretot el que interpreta Lluís Soler. Per això en cap cas no es tracta de teatre de la vida quotidiana, sinó d’una abstracció que ens convida a fer introspecció i descobrir qui som.

Magda Puyo dirigeix aquesta posada en escena difícil i converteix els dos estranys en personatges aparentment propers a l’espectador. Sabíem que Lluís Soler és una bèstia del teatre, però m’agradaria reivindicar Xavier Ripoll, no tan conegut, i un gran actor amb una veu preciosa. L’havíem pogut veure fent el monòleg Michael Kohlhaas de Stefan Zweig, en el qual va estar superb. A Cosmètica de l’enemic, Ripoll i Soler formen un tàndem ple d’electricitat que acaba per esclatar. Hi ha química.

Font: Diari Gran del Sobiranisme

Títol: Dispara/Agafa tresor/Repeteix
Autor: Mark Ravenhill
Traductor: Joan Sellent
Director: Josep Maria Mestres
Intèrprets: Sílvia Bel, Boré Buika, Roger Casamajor, Àlex Casanovas, Mar Casas, Gonzalo Cunill, Mònica López, Carmen Machi, Àurea Márquez, Adrià Roca/Oriol Sans
Lloc: Teatre Lliure (Sala Fabià Puigserver)
Dates: del 31 de gener al 3 de març

Impressionant. Necessito començar amb aquesta paraula, perquè poques més podria trobar-ne per qualificar aquesta obra de Mark Ravenhill que podem veure a la sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure. L’única cosa que grinyola d’una obra tan absolutament dura, cruel i colpidora és el títol, que trobo del tot desencertat, encara que sigui un resum del significat de l’obra.

Dispara/Agafa tresor/Repeteix és un mosaic format per disset peces curtes de les quals Josep M. Mestres, el director d’aquesta producció, n’ha triat set per ensenyar-nos les entranyes de la guerra dels nostres dies. A la vida quotidiana estem avesats a veure la guerra a la televisió, a sentir declaracions grandiloqüents de caps d’estat i de govern que pretenen combatre el mal i les tenebres per dur la llibertat i la democràcia als països que no en tenen. Aquesta obra se centra en els casos de Palestina, Iraq i Afganistan.

Una vegada un professor d’història contemporània em va dir que en un context de guerra, als alumnes els impressiona més la descripció detallada d’un cas concret que no pas una estadística freda de milions de morts. Les set situacions de l’obra de Ravenhill són ben concretes i focalitzades en homes i dones que ho han perdut tot per culpa d’una guerra i d’un exèrcit invasor que pretesament els havia d’alliberar d’un tirà i dur-los la llibertat i la democràcia. Aquestes paraules, repetides fins a la sacietat durant tota l’obra, esdevenen mots buits per no dir res.

Són set miniatures de persones que viuen situacions d’horror i de dolor extrem, que no entenen com pot ser que allò que tant havien anhelat, la llibertat, a l’hora de la veritat signifiqui més opressió i misèria. Però l’horror el pateixen tant els orientals com els occidentals. Els uns s’han de veure dominats pels qui els havien de salvar; els altres s’han de protegir fins a límits insospitats o han de comptar baixes a l’exèrcit, i tots els soldats tenen una família que pateix

Les situacions estan narrades de manera seca, abrupta, visceral i cruel, els personatges viuen al límit de la bogeria. Ningú no entén un món en canvi constant on res no és el que sembla. L’obra mostra la guerra en l’escala humana, la que s’allunya de les estadístiques i se centra en casos individuals que fan un mal insuportable. Personalment, vaig sortir del teatre absolutament colpida, abatuda, catatònica. Em va tocar tant, que a estones vaig tenir recargolaments de budells. Però aquesta ha de ser la missió del teatre: provocar una catarsi en l’espectador. Sincerament, és una de les millors obres que he vist mai.

Si l’obra és magistral, també ho va ser la interpretació, a càrrec d’un estol d’actors impressionants com ara Sílvia Bel, Mònica López, Carmen Machi —que vam veure parlant en un català correctíssim—, Àurea Márquez, Àlex Casanovas, Roger Casamajor o Mar Casas. En el súmmum de la irracionalitat, del dolor, del sofriment, quan les paraules perden el significat i no es pot dir res, va sonar una de les àries més grans de Bach: l’Erbarme dich de la Passió segons sant Mateu. No es pot dir res més. S’ha de veure. Hauria de ser una obra de visionat obligatori per tothom.

Font: Diari Gran del Sobiranisme