La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Llibert

Títol: Llibert
Autora: Gemma Brió
Director: Norbert Martínez
Intèrprets: Gemma Brió, Tàtels Pérez, Mürfila
Escenografia: Lluc Castells
Lloc: Almeria Teatre
Dates: del 20 de novembre al 8 de desembre

No havia sabut res més de Gemma Brió d’ençà de la mítica sèrie de TV3 Poblenou, que a hores d’ara ja és la prehistòria de les sèries. Físicament, sembla que a aquesta noia no li passin els anys i en canvi, ha millorat molt com a actriu i ara s’ha manifestat també com a autora teatral. Llibert és una obra estranya que barreja paraula i música -opció desencertada pel meu gust- i on les tres actrius fan més d’un paper cadascuna. Tot plegat converteix l’obra en una mena de deliri que vol reflectir la tragèdia d’una mare que veu morir el seu nadó de quinze dies a causa d’una malaltia estranya.

Ja és habitual veure obres de teatre que integren un músic a l’elenc d’actors, que a part de tocar -normalment la guitarra elèctrica- és un actor més de l’obra. És a dir, que la tendència del teatre actual és a ser multidisciplinari. Però hi ha ocasions en què en una obra no cal incorporar-hi música en directe, i Llibert n’és una. L’obra és complexa, fa salts constants endavant i endarrere en el temps, veiem com un mateix personatge l’interpreten actrius diferents, i a sobre tenim una música que pretén aguditzar el drama d’una mare que pateix pel seu nadó, que està a punt de morir.

Tenint en compte la migradesa de recursos del teatre Almeria, l’escenografia és prou imaginativa, a base d’objectes senzills, com si fossin de fireta, i d’un cortinam que en començar la funció isola l’escenari i que de mica en mica va caient a terra. El tema és interessant, fins i tot punyent, però el tractament que li dóna Brió el converteix en insubstancial, gairebé insignificant, és com si amb l’histrionisme de les actrius el volgués desdramatitzar. La música està prou bé, però no ajuda a compactar l’obra. Tot plegat és com si fos un reguitzell de peces bones, però mal posades entre si. Trobo que amb un tractament diferent, més seriós, s’hauria pogut donar més joc a la idea principal, que és molt interessant. Per acabar, dir que vaig descobrir una actriu que no coneixia pas, Tàtels Pérez, i que em va agradar força. M’agrada descobrir talents nous quan vaig en teatres d’aquells de petit format. Així hom pot constatar que el teatre català és ben viu. Per molts anys.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.