La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Giulio Cesare

Títol: Giulio Cesare
Autor: Georg Friedrich Händel; amb llibret de Nicola Francesco Haym
Intèrprets: Natalie Dessay (Cleopatra), David Daniels (Giulio Cesare), Patricia Bardon (Cornelia), Alice Coote (Sesto), Christophe Dumaux (Tolomeo), Guido Loconsolo (Achilla)
Cor i orquestra del Metropolitan Opera House, Nova York
Director musical: Harry Bicket
Director d’escena: David McVicar
Lloc: òpera en directe des del Metropolitan Opera House (NY), al cinema Icària
Data: 27 d’abril

Aquest és l’últim títol de la temporada d’òpera en directe des del Metropolitan de Nova York, al cinema Icària. Händel és un dels meus compositors preferits en general, i en òpera en particular. Giulio Cesare, com la majoria de títols del barroc, és car de veure a Barcelona, i per aquest motiu em feia una il·lusió especial veure’n la producció del Metropolitan. L’estol de cantants, encapçalat per Natalie Dessay i David Daniels, era realment espectacular, la direcció musical de Harry Bicket prometia molt, i la posada en escena de David McVicar oferia totes les garanties.

No obstant això, la impressió que en vaig treure a la sortida no va ser gaire favorable. Per què? Potser perquè sóc massa purista amb la música que més m’agrada i de seguida hi trobo coses, però el conjunt va resultar decebedor. Anem a pams. Natalie Dessay feia una Cleopatra tan divertida com histriònica que havia de fer números de teatre musical a cada ària. Tal com ella mateixa deia en una entrevista, David McVicar li feia fer coreografies de Broadway, així com també en feia fer als cantants a qui la figura ho permetia. Si David Daniels no fos un armari, també l’hauria fet saltar i ballar. Tots aquests balls resultaven grotescos, a banda que no sé fins a quin punt impedien a Dessay -sobretot- cantar en plenes facultats. La paraula per definir l’actuació dels cantants només pot ser una: circ. Va ser un circ estèticament bonic i sofisticat, però circ al capdavall. Potser és que l’òpera barroca sembla massa hieràtica i s’hi ha de posar moviment? Fins aquí podíem arribar.

Més enllà del moviment escènic, Natalie Dessay és una ombra del que va ser en els seus dies gloriosos. Ha perdut del tot els sobreaguts i l’únic que va intentar, al final de l’ària “V’adoro pupille”, li va quedar completament escanyat. Per això ara només fa papers de soprano lírica. Pel meu gust, és l’única soprano lleugera que pot fer de lírica de manera convincent. Així i tot, la seva ària estrella, “Se pietà”, necessitava una veu més ampla, més gruixuda, que pogués donar més matisos d’intensitat que la de Dessay. Però més enllà de timbres, la veu se li sent molt gastada, se la nota vocalment cansada. És una llàstima perquè havia estat una soprano perfecta, amb aguts plens i sobreaguts segurs, i amb una línia vocal immaculada i una veu preciosa.

David Daniels va fer un Cesare convincent i ple d’autoritat. La veu no és gaire bonica, és fosca i a vegades massa prima. Especialment a la primera ària, les agilitats li van costar massa. Em va agradar més Christophe Dumaux, el contratenor que feia el Tolomeo, amb una veu brillant i sempre ben posada, que cantava amb absoluta seguretat i no tenia cap problema per fer aguts o agilitats. Les que em van sorprendre molt gratament van ser la contralt Patricia Bardon i la mezzosoprano Alice Coote, dues veus brillants i perfectament acoblades, especialment en el duo del final del primer acte, “Son nata”, una de les pàgines més excelses i inspirades de Händel. Bardon irradiava elegància i noblesa, i la veu de Coote era pura i cristal·lina. Per acabar, Guido Loconsolo va ser un gran baix en el paper d’Achilla, amb greus profunds i una veu molt bonica.

Harry Bicket alternava la direcció de l’orquestra i el clave, que només tocava en els recitatius. Des del 2005 és assidu al Metropolitan quan programa òperes barroques, i sap fer sonar l’orquestra gairebé com si fos especialista en música barroca. Ara bé, David McVicar, de qui havíem vist una producció magnífica de Maria Stuarda, amb Giulio Cesare va errar el tret. L’acció de l’obra l’havia traslladada en un escenari colonial de principis del segle XX, però això no té importància. Era una escenografia estèticament preciosa, però tota la dramatúrgia era un circ. Hi havia molts elements còmics que eren del tot sobrers, atès que es tracta d’una òpera seriosa, i no pas buffa. Personalment, em torno a refermar en la posició que les òperes s’haurien de fer en versió de concert.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Els feréstecs

Títol: Els feréstecs
Autor: Carlo Goldoni
Traductor i director: Lluís Pasqual
Intèrprets: Laura Aubert, Andreu Benito, Jordi Bosch, Laura Conejero, Pol López, Carles Martínez, Xicu Masó, Rosa Renom, Boris Ruiz, Rosa Vila
Escenografia: Paco Azorín
Lloc: Teatre Lliure (Sala Fabià Puigserver)
Dates: del 10 d’abril al 19 de maig

Veritablement ens hem de felicitar per la programació que aquesta temporada ens ofereix el Teatre Lliure. Malgrat la crisi i les retallades de pressupost, hi hem pogut veure un reguitzell d’obres extraordinàries, i aquesta de Goldoni n’és una altra. A més a més, en aquesta ocasió, Lluís Pasqual signa una adaptació de l’obra traslladada en el temps i en l’espai. Si l’original passa a la Venècia de la segona meitat del XVIII, la versió de Pasqual se situa a la Catalunya de la I República. Val a dir que l’adaptació és absolutament magistral a tots nivells.

D’antuvi, les quatre famílies que apareixen a la història reflecteixen els quatre dialectes principals del català: central, nord-occidental, valencià i balear. Tots els actors fan un esforç ben reeixit perquè sembli una parla espontània. L’altre element a destacar és un muntatge originalíssim: al bell mig de la sala hi ha una grada que va girant i l’obra es desenvolupa als cantons, sense escenografia, només amb els personatges que entren i surten, es belluguen i ballen, amb uns vestits folklòrics preciosos. Els actors sols, amb la caracterització del vestit i de la parla, interpreten tan bé els seus personatges, que no calen decorats perquè l’espectador se submergeixi en aquesta deliciosa comèdia d’embolics.

És teatre clàssic del bo, amb un argument senzillíssim, que retrata la societat més reaccionària, encapçalada pels anomenats feréstecs (rusteghi en italià), els homes que s’aferren als costums i no volen que res canviï. Com a contrapunt, les seves dones són molt més obertes de mires i ho veuen tot amb racionalitat i sentit comú. Un pare que vol casar la filla sense deixar-li veure abans el promès, després d’una sèrie de malentesos, acaba per cedir i els joves poden veure’s i agradar-se. És d’aquell tipus d’obres que se cenyeixen a les regles del teatre clàssic: unitat d’acció, de lloc i de temps. Una sola acció, un sol lloc, i una sola jornada perquè la història es desenvolupi.

Tots els actors fan unes interpretacions esplèndides, i si bé la crítica ha destacat especialment Laura Conejero, he de dir que és la que parla amb menys naturalitat el dialecte del seu personatge: el mallorquí. Això no invalida el fet que és una actriu magnífica i que en aquesta obra està pletòrica, en bona part perquè li ha tocat el paper més agraït de tots: el de la dona liberal que fa anar per on vol un marit calçasses. Tot l’elenc d’actors està radiant: Jordi Bosch, Rosa Renom, Rosa Vila, Andreu Benito, Xicu Masó i Boris Ruiz.

Però per damunt de tot, cal felicitar i agrair a Lluís Pasqual la tria, la traducció, l’adaptació i la direcció d’aquesta obra que ha portat al Lliure. El català prefabrià, amb castellanismes incorporats, és una troballa esplèndida que és molt adient per retratar el conservadorisme extrem d’una societat tancada. En contraposició, l’obra és fresca i divertidíssima, amb uns protagonistes grotescos que són caricatures i que en l’adaptació de Pasqual representen la resistència al canvi liberal a la Catalunya del XIX. Imprescindible!

Font: Diari Gran del Sobiranisme

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

No parlis amb estranys

Títol: No parlis amb estranys (fragments de memòria)
Autora i directora: Helena Tornero
Repartiment: Òscar Castellví, Oriol Genís, Nuria Legarda, Mireia Gubianas, Olga Cercós, Maria Casellas, David Vert, Àngels Poch
Lloc: TNC (Sala Petita)
Dates: del 3 al 14 d’abril

Aquesta és la penúltima obra del projecte T6, no d’enguany sinó potser en total, atès que Belbel l’aparca temporalment per problemes de pressupost. És una obra que ha passat de la sala Tallers a la Petita i a la qual li han escurçat notablement els dies de representació. Es tracta d’una obra un pèl enigmàtica, aparentment dispersa, amb una escenografia minimalista, però divertida i punyent alhora. A través d’històries que semblen independents, l’autora enfila el relat de la nostra història recent: la del franquisme i les seqüeles que ha deixat.

Vuit actors en un escenari absolutament sobri interpreten nou històries en principi inconnexes i que abasten èpoques diferents, que a mesura que avança l’obra veiem com queden perfectament entrellaçades, no tan sols perquè hi ha personatges que es repeteixen amb més anys al damunt, sinó perquè a tots ells els uneix un lligam familiar que volen recuperar. No parlis amb estranys és un petit mosaic d’històries quotidianes viscudes durant el franquisme on queden reflectits tots els seus protagonistes: la mestressa de casa abnegada, la família burgesa, els perdedors i fins i tot l’encarnació del mateix Franco (de fet, a mi l’actor em semblava que imitava Cristóbal Montoro). És una obra molt ben construïda, reflexiva però divertida alhora, on potser fan més mal els personatges del present que no pas els del passat. Hem de preservar la memòria per damunt de tot o hem de tirar terra sobre el passat? L’autora no jutja res ni ningú, només fa rumiar sobre els nostres avantpassats, els qui ens van precedir i es van veure condemnats a l’exili o a la grisor. Per això porta com a subtítol Fragments de memòria.

Un escenari sobri en què s’alternen escenes molt diferents, amb pocs mobles aconsegueix transmetre’ns la intensitat de cada moment. Els vuit actors fan cadascun una pila de papers ben diferents, amb uns canvis de registre molt aconseguits. Gairebé sense adonar-nos-en, veiem una obra molt punyent que presenta la duresa del franquisme d’una manera etèria, sense fer-hi sang. Les escenes del present potser colpeixen més que les del passat, perquè ens hi podem veure reflectits i el mirall no agrada gens. Decididament, el passat no es pot oblidar en nom de la comoditat del present, perquè la memòria és l’origen, el lloc d’on venim i al qual no podem renunciar. El mosaic d’Helena Tornero és una petita joia que tothom hauria de veure.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Una història catalana

Títol: Una història catalana
Autor i director: Jordi Casanovas
Repartiment: Lluïsa Castell, David Marcé, Pep Cruz, Borja Espinosa, Andrés Herrera, Alícia Pérez, Vicky Luengo, Lurdes Barba, David Bagés, Mariona Ribas
Escenografia: Sebastià Brosa, Elisenda Pérez
Lloc: TNC (Sala Gran)
Dates: del 27 de febrer al 7 d’abril

Aquesta obra de grans dimensions de Jordi Casanovas ja s’havia estrenat, en una primera versió, més reduïda, en el marc del projecte T6 la temporada 2010-2011. L’autor enguany està d’enhorabona, ja que el Lliure li ha estrenat la magnífica Pàtria i el TNC ha portat Una història catalana a la sala gran. En conjunt, el teatre català fet per dramaturgs joves està en un moment àlgid, amb autors tan interessants com Pere Riera, Cristina Clemente o Josep Maria Miró. El projecte T6 ideat per Sergi Belbel, que ara ha de plegar veles per culpa de la pujada injustificada de l’IVA, hi ha ajudat.

Una història catalana és una obra amb una trama molt complicada que bascula entre tres escenaris diferents i allunyats en l’espai geogràfic. Des del començament s’alternen escenes que succeeixen en indrets tan diferents com el Pallars, Barcelona i Nicaragua. Al llarg de la història passen uns quinze anys, des de 1978 fins poc abans de les olimpíades de Barcelona. És, doncs, una obra collage que es va construint a partir de trossos aparentment inconnexos i que no aconseguim lligar del tot fins ben bé el final. És una manera de construir un text que aprecio molt perquè aconsegueix captar l’atenció de l’espectador de manera permanent. No hi ha cap element superflu, sinó que cada paraula, cada referència donarà peu a accions posteriors.

Així doncs, és una obra complexa, sense una trama principal, sinó amb subtrames que s’entrellacen. Però més enllà d’això, li manca unitat. Peca per excés d’acció, d’horror vacui. Els personatges sembla que no puguin estar ni un segon en silenci, perquè sempre tenen coses a dir. L’espectador rep un devessall incessant d’informació que a mesura que avança la història es fa més difícil de pair. A parer meu, és una trama més apta per fer-ne una sèrie de televisió (amb els inputs informatius convenientment dosificats) que una obra de teatre, ja que aquesta ha de tenir una unitat inequívoca. Una història catalana acaba sent massa dispersa perquè vol tocar molts temes molt diversos. Per bé que al final tots els elements queden enfilats en la mateixa història, la impressió que causa és de cosa desmanegada.

Un altre element que pretén convertir-la en grandiloqüent és la quantitat de morts a escena. Si mal no recordo, moren pràcticament tots els personatges. Això contribueix a la impressió de garbuix que desprèn l’obra, perquè si bé hi ha morts justificades, n’hi ha que són totalment gratuïtes. Qualsevol autor sap que en la ficció hi ha una regla que no es pot infringir mai: no pot haver-hi cap element superflu o gratuït, perquè això distreu l’atenció de l’espectador/lector i no ajuda a entendre l’obra. Una quantitat ingent de morts només es pot donar en obres eminentment tràgiques com les tragèdies gregues o els drames shakespearians, és a dir, textos carregats d’una força abassegadora.

Una història catalana és una obra amb massa pretensions, que crea massa expectatives i que no queda prou ben resolta. Però no és un mal text. Val a dir també que l’estol d’actors que la interpreten broden els seus papers. M’agradaria fer un èmfasi especial en la recreació del parlar del Pallars, que tots els actors saben reproduir amb naturalitat. També s’ha de destacar que la majoria d’actors fan dos o tres papers de registres ben diferents, amb la qual cosa ensenyen la versatilitat com a artistes. La interpretació d’Alícia Pérez, Pep Cruz, Lluïsa Castell, Andrés Herrera o Borja Espinosa, entre d’altres, va ser magnífica. Quan l’acció succeïa al barri de la Mina, l’espectador s’hi sentia transportat, i quan passava a Nicaragua o al Pallars també. El decorat, sobri però efectiu, sabia expressar molt bé cada canvi d’escena, amb la qual cosa no ens podíem perdre en cap moment. És, doncs, una obra que cal aplaudir, però amb matisos, perquè tot i que la idea és brillant, l’execució és força irregular.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

“L’onada”, l’experiment de classe que va anar massa lluny

Títol: L’onada (basat en l’experiment de Ron Jones)
Autor: Ignacio García May
Traductora: Cristina Genebat
Director: Marc Montserrat Drukker
Intèrprets: Eduard Farelo, Boris Cartes, Malcolm McCarthy, Marta Ossó, Alba Ribas, Andrea Ros, Martí Salvat, Joan Sureda
Escenografia: Jon Berrondo
Lloc: Teatre Lliure (Gràcia)
Dates: del 14 de març al 7 d’abril

Ahir es van acabar al Teatre Lliure les representacions d’una de les obres més punyents i que més conviden a la reflexió profunda que hem vist enguany al teatre. L’onada és una peça d’Ignacio García May que reconstrueix la història d’uns fets reals, l’experiment que el professor d’història Ron Jones va dur a terme amb un dels seus grups escolars en un institut de Califòrnia el 1967.

De què anava l’experiment? A partir de la pregunta d’un alumne sobre l’ascens del nazisme a l’Alemanya dels anys trenta, Jones va fer mans i mànigues per aconseguir que els deixebles poguessin entendre de primera mà com havia estat possible que la societat alemanya en conjunt hagués pogut assimilar, assumir i participar de les tesis nazis. Al principi de l’obra tot és ben normal: els alumnes adolescents d’un institut de Califòrnia riuen, es barallen, diuen bajanades, però també fan preguntes aparentment innocents.

L’experiment de Ron Jones canviarà la vida dels noies i noies, la de l’escola i la d’ell mateix. Tot comença amb baixa intensitat. Els ensenya a comportar-se amb maneres absolutament disciplinades a nivell formal i els inocula el sentiment de cohesió i de pertinença al grup, a la comunitat. A partir d’aquesta premissa, qualsevol persona o idea aliena al grup, serà bandejada i fins i tot odiada. Disciplina, comunitat i acció seran les tres paraules clau que els alumnes interioritzaran i que els identificaran com a conjunt sòlid i compacte. S’anomenaran la tercera onada. És l’ou de la serp.

Allò que Ron Jones havia imaginat que seria un experiment controlat, acaba per fer perdre els estreps a tots els seus integrants sense adonar-se’n. Estan vivint en pròpia pell un rentat de cervell gairebé idèntic al que va viure la societat alemanya als anys trenta. I això ens ha de fer reflexionar a tots: el nazisme podria repetir-se als nostres dies? El poder disposa de prou mitjans per fer creure allò que vulgui a una massa de població dòcil i acrítica? La societat és una massa o un conjunt d’individus amb idees pròpies?

El nazisme encara avui és un interrogant incomprensible. Com pot ser que el país que va veure néixer Bach i Kant hagués pogut degradar-se fins a baixar a l’infern més horripilant? Probablement, i sent molt eurocèntrics, el que ens esgarrifa és pensar que l’encarnació del mal va tenir lloc al cor de l’Europa més culta. Això és precisament el que devia passar pel cap a l’alumne que amb la seva pregunta va suscitar en Ron Jones la idea d’aquell experiment diabòlic. El noi no s’explicava com podia ser que la gent del carrer hagués estat capaç de tancar els ulls davant l’horror: “no sabien res? No van veure res?”. Ron Jones va decidir demostrar-los que ningú no és immune a la barbàrie.

Val a dir que Eduard Farelo, que ja havíem vist no feia gaire en una brillant interpretació a Poder absoluto, a L’onada broda el paper del professor que se sap responsable d’un experiment de conseqüències incalculades. També cal destacar la feina excel·lent dels set joves actors que interpreten els alumnes, cadascun amb les seves particularitats. Per acabar, aplaudir Marc Montserrat Drukker per haver tingut la idea tan brillant com oportuna de fer-nos arribar aquesta obra tan colpidora.

Font: Diari Gran del Sobiranisme

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Un Volodos desconegut al Palau de la Música

Programa del concert:
· Schubert: sonata per a piano en Do Major, D. 279
· Brahms: tres Intermezzi, op. 117
· Schumann: Escenes d’infants, op. 15; Fantasia en Do Major, op. 17
Intèrpret: Arcadi Volodos, piano
Lloc: Palau de la Música
Data: 2 d’abril

Arcadi Volodos és un dels millors pianistes que actualment hi ha al món. Aquesta setmana s’ha encarregat de demostrar-ho novament, després d’un concert més aviat discret en la seva darrera aparició a Barcelona, l’octubre proppassat, al costat de l’OBC. El record més viu i més present que en tinc és de sentir-lo tocar Rakhmaninov, amb el qual es mostra com un músic absolutament arravatat i dionisíac, ple de foc i de força. Però en aquest darrer concert va desplegar una faceta que no li coneixia, la d’un artista delicat, mesurat, apol·lini.

Només obrir el programa de mà ja hi trobàvem una sorpresa agradable: hi havia afegida una peça que inicialment no constava que havia d’interpretar, i precisament es tractava d’una sonata de Schubert, que és un dels meus compositors predilectes. Volodos, assegut en una cadira -i no en una banqueta de pianista-, va abordar el concert, que començava precisament amb Schubert, amb delicadesa i precisió. No li coneixia aquesta cara, i un bon intèrpret, que sigui versàtil, ha de saber adequar-se a cada estil amb una manera de tocar diferenciada. Va interpretar un Schubert i un Brahms plens de contenció i de mesura. Als intermezzi de Brahms fins i tot els va donar un caire intimista que va fer que sonessin de manera avellutada i misteriosa.

A la segona part van venir dues obres de Schumann prou diferents. Les Escenes d’infants, que personalment no m’agraden gaire perquè la trobo una música massa ensucrada, les va abordar amb la mateixa delicadesa, mesura i sensibilitat de Brahms. Articulava perfectament cada nota en un exercici de perfeccionisme, i alhora desprenia una gran emotivitat. La calidesa és el segell distintiu de Volodos. Amb el segon Schumann, la fantasia en do major, va reprendre la força amb què havia tocat Schubert. A més a més, va ser la primera peça on va desplegar tot el potencial tímbric del piano, que va sonar de manera expansiva, i vaig sentir el Volodos que jo recordava, ardent i vigorós.

Però el concert no es va acabar aquí. Volodos va oferir una tanda de fins a onze propines que van configurar una tercera part del concert. Se sentia pletòric, i així ens va regalar peces molt diverses de Mompou, Lecuona o Bach, entre d’altres. Va alternar obres líriques amb obres arravatades, i totes les tocava amb el mateix grau d’excel·lència. Semblava un somni del qual ningú no volia despertar-se. Hauria pogut seguir tocant tota la nit i ens hauria regalat les orelles amb el seu estil precís, delicat, sensible, i per damunt de tot, emotiu. Volodos és un pianista de raça, potser el Pollini dels nostres dies (que esperem tornar a veure algun dia a Barcelona). Tant l’un com l’altre ho saben tocar tot de manera magistral.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari