La síndrome de Stendhal

He escrit un parell d’apunts parlant de les novel·les policíaques escandinaves que ara estan tant de moda, però avui m’agradaria anar més enllà i fer una reflexió sobre el gènere, incloent-hi també les sèries de televisió, a les quals darrerament m’he afeccionat molt.

És un gènere que té coses bones i coses dolentes. Com més recents en són les produccions, més elements de les noves tecnologies incorporen per a la resolució dels casos, però això fa precisament que no resisteixin el pas del temps. És a dir, no podem mirar una sèrie o llegir una novel·la de fa deu anys, perquè els mitjans que fan servir ens semblen prehistòrics. Aquest problema s’afegeix al que havia existit sempre en el gènere: el fet de ser trames d’intriga amb un desenllaç més o menys inesperat fa que no resisteixin la relectura (o el revisionat), justament perquè el misteri, que n’és l’element central, ha desaparegut.

Jo em miro aquesta literatura com un joc lògic, matemàtic, com un problema lògic a resoldre, que m’estimula les neurones. La qualitat literària de les novel·les és independent del seu interès. Ens agraden perquè ens repten, ens interpel·len, ens estimulen la curiositat de saber, d’anar més enllà de l’evidència.

Durant una temporada vaig llegir una bona colla d’aquestes novel·les, sobretot americanes, i vaig treure la conclusió que només hi ha tres mòbils per a un assassinat: diners, sexe o poder. Cada vegada que llegeixo o veig una intriga, poso en pràctica aquesta tesi i sempre surt un d’aquests tres motius per matar algú. Això evidencia que, a més a més del joc lògic, també hi ha un component psicològic important en aquest gènere, especialment quan veiem que el policia o l’investigador fan interrogatoris i no tenen gaire pistes i es guien per l’instint i per l’experiència. El misteri i la psicologia són el còctel que fa vendre tants i tants Larssons arreu del món.  

Ahir a TV3 es va fer l’enèsim debat sobre la salut del català, al programa Els Matins. Heus-ne ací el vídeo

Entre els convidats hi havia un dels meus filòlegs preferits, l’Albert Pla Nualart, que va posar els punts sobre les is un cop més. Al costat hi tenia una senyora castellanoparlant que donava uns arguments que no es podien rebatre: la Constitució espanyola consagra el deure de conèixer el castellà però només el dret de fer servir el català a Catalunya. Ens podem enfadar, però té raó. Per això l’Estatut intentava equiparar aquesta discriminació, fent obligatori el coneixement del català a Catalunya. Aleshores aquesta senyora va dir que això no era lògic perquè el castellà és la llengua de l’Estat (l’única, deu pensar, m’imagino) i per això les altres, les “llengües vernacles” (sic), no es poden imposar, perquè és anticonstitucional.

Per què la paraula ‘imposició’ sona agressiva quan ve de la Generalitat i no quan la fa l’Estat central? Doncs precisament per això: perquè si una imposició ve d’un Estat, no es qüestiona sinó que s’accepta com a normal. En canvi, si una imposició del mateix tipus ve d’un parlament “autonòmic” (o regional, segons molts), és un atemptat a la llibertat. Aquesta tesi es gira automàticament contra l’opció del federalisme, i en canvi, dóna ales a l’independentisme. Per què volem un Estat? Per protegir el català, per convertir-lo en una llengua de primera, com el castellà ho és a Madrid i el francès a París (tal com va argumentar en Pla Nualart).

El bilingüisme, com el federalisme, és una utopia, a banda de ser un concepte antinatural. No hi ha cap persona bilingüe. Tothom té una llengua materna i després, durant l’etapa escolar, en pot anar aprenent d’altres, però que mai no considerararà com a seves, encara que les domini com la materna.

Hi ha qui es queixa (com aquesta senyora del vídeo) que l’Administració catalana és monolingüe. Només faltaria, que després d’estar envaïts pel castellà per terra, mar i aire, no poguéssim tenir una illa de llibertat! Així i tot, m’agradaria saber si no et pots adreçar a l’Administració de la Generalitat en castellà, perquè si, com diu la Constitució, és un deure conèixer-lo, com podem pensar que no t’atenen en castellà? La prova és que a les oposicions per accedir al cos funcionarial de la Generalitat hi ha el requisit del nivell C del català, però no hi ha cap requisit de castellà, perquè es dóna per descomptat que qualsevol persona amb la nacionalitat espanyola ja té aquest nivell en castellà.

Ahir el Parlament de Catalunya va votar prohibir les curses de toros al territori català per 68 vots a favor, 55 en contra i 9 abstencions. A hores d’ara no cal reiterar que el tema està polititzat fins a extrems insospitats, i, doncs, com que d’això no cal parlar-ne més, el que jo voldria és fer un petit aclariment filosòfic sobre els motius dels “animalistes”, paraula que poso entre cometes perquè no és normativa, al DIEC no hi és. Només hi consta ‘animalístic’, que defineix com a ‘relatiu o pertanyent als animals’.

L’home, a diferència de la resta d’animals, està conformat per dues dimensions: la natural i la cultural. La cultura és la marca d’identitat humana. La natura és allò que ens ve donat “de fàbrica”, i és bàsicament el cos. També són natura la resta d’animals, les plantes, els fenòmens atmosfèrics o les malalties. Emfasitzo aquest darrer concepte per fer notar als partidaris de la bondat de la naturalesa que no tot el que és natural és bo. Som nosaltres, els humans, els qui fem distincions morals entre bo i dolent. La moral és cultura, no natura, perquè és una construcció humana.

L’art, les màquines, els medicaments o la religió són constructes culturals, artificis que ha fabricat l’home, havent anat un pas més enllà de la natura. La cultura es fabrica per superar la natura, procés que es va encetar al neolític amb l’aparició de l’agricultura (= cultura de la terra). Hi ha constructes culturals més i menys elaborats, més pràctics i més teòrics. Una de les manifestacions culturals més elaborades és la religió. Encara recordo que un professor de filosofia una vegada va dir a la classe que la religió és l’únic element que distingeix les persones dels animals (i no era de dretes, per entendre’ns).

Doncs bé, els drets dels animals també són un constructe cultural derivat d’una moral determinada. És evident que els costums han variat moltíssim al llarg de la història i el que fa dos mil anys era tradició, avui dia és intolerable, indigne, com per exemple l’esclavitud o la lluita de gladiadors. Tanmateix, no deixa de ser un constructe cultural. Els drets dels animals, expressió que fa menys de cent anys hauria fet pixar de riure qualsevol, avui es conceben com un signe de civilització màxima. Però els animals no tenen drets; en tot cas, només tenen els que nosaltres, els humans, els vulguem atorgar. Per això parlar de drets dels animals em sembla una fal·làcia, perquè és una construcció humana (cultural) que pretenem natural.

Em sembla que el que abominen els qui volen prohibir les curses de toros no és tan el patiment animal com el fet de convertir-lo en un espectacle lucratiu. En aquest punt hi coincideixo plenament. Personalment, crec que als animals no se’ls ha de maltractar de manera sàdica perquè hom no en treu res, però sí que s’han de poder matar per menjar-se’ls, tal com ells fan al bosc o a la selva. Això és natura. Els humans, però, estem dotats de la facultat de la consciència, que ens permet ultrapassar la natura i convertir-nos en éssers culturals, cosa que ara manifestem amb la prohibició de les curses de toros.

Durant tota aquesta setmana hem assistit a una batalla semàntica de nivell escàs però que amagava molts continguts al darrere, el principal dels quals és la por. Em refereixo a la prevenció del PSC per acostar-se al verb ‘decidir’ en termes polítics. Per què no volen decidir? Prefereixen que algú altre decideixi per ells? Doncs a jutjar pel que diu el seu eslògan, ‘segueixo creient’, em sembla que sí.

Si fem un cop d’ull al DIEC, ens adonem que ‘decidir’ vol dir ‘prendre el partit definitiu de fer quelcom’. Per contra, una de les accepcions més nostrades de ‘creure’ és, senzillament, ‘obeir’. En el català de tota la vida, els pares sempre han dit als seus fills que han de creure, comminant-los a obeir el que ells els diguin, perquè són els seus pares, són més grans i tenen més experiència. El PSC, doncs, no vol decidir; vol creure.

Si ens mirem ‘creure’ en una altra accepció, vol dir creure en una divinitat. Quina és la divinitat en què creu un partit poc amic de la religió (catòlica)? La primera vegada que vaig llegir l’eslògan, instintivament vaig pensar en una pregària religiosa. No sé si aquesta és exactament la reacció que pretenen causar en els destinataris de la frase, però aquestes dues paraules soles, sense afegir-hi res més, tenen aquesta ressonància.

Semàntica a banda, tots sabem què incomoda el PSC de la paraula ‘decidir’: les connotacions que té amb l’onada sobiranista i amb CiU, i sobretot, la foto de l’endemà a El País i a El Mundo. Per què no ho diuen? Per què no diuen el que creuen? Per què s’han d’amagar en subterfugis barats?

És un llibre que resulta d’una lectura agradabilíssima, gràcies a la perícia de Rahola per saber dosificar bé els continguts i també a una escriptura àgil i amena. Dit això, el llibre esdevé un panegíric més o menys encobert del candidat convergent a la presidència de la Generalitat. Malgrat que ella ha dit a tots els mitjans que escrivia al seu aire, amb el seu criteri i al seu gust, el resultat deixa entreveure que, o bé Rahola té simpaties convergents, o que Mas és el superhome nietzscheà. A mi m’ha aconseguit vendre el producte, encara que no el voti.

Com a política, Rahola no em va agradar mai gaire, ni per les formes ni pel fons, sonava massa grandiloqüent i demagògic, el que deia. Com a periodista, en canvi, m’encanta, l’aplaudeixo en el 99% de les coses que diu i no em perdo ni una sola de les internvencions que fa a can Cuní. Posa el dit a la nafra allà on fa més mal, és la nota de sentit comú després d’algunes excentricitats que s’escolten a la tertúlia. La combinació, doncs, denota una persona intel·ligent que sap diagnosticar els problemes, però que a l’hora de posar-hi remei, no se’n surt.

Com a escriptora també l’aplaudeixo. El llibre està molt ben escrit, i fins i tot es podria llegir com una novel·la si els personatges fossin ficticis. Sap crear misteri i moure els fils perquè cada personatge aparegui just al moment que li toca. Pel que fa al contingut, presenta un Artur Mas com a home modèlic: intel·ligent, culte, llegit, poliglot, marit ideal, i polític que sap guardar les distàncies entre els seus. En definitiva, sap vendre el producte. Llàstima que el capítol del pacte amb Zapatero per l’Estatut sigui el darrer, perquè ho desvirtua tot: allà realment cau la màscara del polític honest, perquè aquell pacte és absolutament indefensable, es miri com es miri. Aquí és on el panegíric deixa de ser-ho i veiem la primera discrepància entre entrevistat i entrevistadora.

Potser l’única nota negativa és l’acarnissament puntual que fa contra ERC, ja que no podem oblidar que és d’on tan mal parada va sortir Rahola. Però com que això és pràcticament anecdòtic al llibre, es pot passar per alt. En resum, un bon llibre, la lectura del qual recomano.

La normalitat improbable és el títol d’un assaig que va publicar el filòleg Albert Branchadell fa catorze anys, en què defensava la tesi que, en cas que Catalunya esdevingués un Estat independent, la normalització del català no seria una cosa gens fàcil, i fins i tot impossible, atès el domini del castellà en capes àmplies de la societat que viu a casa nostra. Ara bé, a aquesta tesi, jo en contraposo dues altres: 1) l’Estat propi és allò que ens garantirà la supervivència en condicions del català, per tant, un cop haguem aconseguit que els castellanoparlants es facin independentistes, podrem assolir l’Estat que ens permetrà fer una política lingüística potent i ambiciosa de debò; 2) com a element de comparació, l’Estat d’Israel ha aconseguit revifar una llengua morta com l’hebreu i convertir-la, no només en llengua literària, sinó en idioma d’ús comú i social habitual a l’Estat hebreu.

Aquesta setmana un amic m’ha fet veure una cosa que no m’havia convençut mai: que el català no es podrà normalitzar fins que no tinguem un Estat propi i que per aconseguir-lo, una de les claus és convèncer un segment ampli de la població castellanoparlant encara que sigui apel·lant només al sobiranisme de la butxaca. Jo pensava a l’inrevés: que una de les claus per convèncer els independentistes potencials era estenent el català a través dels mitjans de comunicació públics i privats i d’una política lingüística potent i ambiciosa.

He fet moltes voltes a la tesi inversa i cada vegada hi veig més sentit. Allò que permetrà que el govern català faci una política lingüística ambiciosa i potent és, precisament, un Estat propi que permeti destinar-hi tots els recursos que calgui, i no només els que pugui, tenallat per les transferències econòmiques del govern central.

És evident que si Catalunya vol la independència és precisament perquè és una nació, i també és per aquest motiu que el govern central ens té a pa i aigua, perquè no pot suportar que siguem més diferents que La Rioja o Extremadura, per exemple. Som una nació perquè tenim una història, una cultura i una llengua pròpies. Per això l’Estat espanyol ens oprimeix, també econòmicament, i aquí és on hem d’apel·lar a la població castellanoparlant per convèncer-los que votar PSOE a les eleccions generals no ens durà res de bo, i em remeto a les últimes declaracions de Carme Chacón sobre la sentència del TC. La senyora que va obtenir 25 diputats pel seu partit a Catalunya, ara se’ns pixa a sobre.

Doncs bé, estic disposada a admetre que es faci publicitat de l’independentisme en castellà, però també que, un cop Catalunya sigui un Estat en el marc de la Unió Europea, faci una política lingüística potent de normalització lingüística, com les que s’han fet a Israel o a Noruega, per exemple. Israel és un cas extraordinari, va aconseguir convertir una llengua morta en una llengua d’ús social, oficial de l’Estat, literària i de l’Administració. Davant d’aquest exemple, a Catalunya no hi ha res a témer pel futur del català. Ara bé, un futur brillant i esplendorós per al català passa per quatre elements: Estat propi, voluntat, intel·ligència i diners. Per aquest ordre.