La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

“Aurora boreal”, d’Aasa Larsson

Torno amb les novel·les policíaques escandinaves. Aquesta autora diuen que va tenir l’altre Larsson en vetlla. Es pot entendre. La força que dóna la tel·luricitat d’una congregació religiosa, barrejada amb diners, sexe i repressió, forma un còctel bastant explosiu.

He de dir que el llibre encara no l’he acabat, però em sembla un plantejament molt interessant i, sobretot, cinematogràfic. A propòsit d’això, també n’han estrenat la pel·lícula no fa gaire, que aniré a veure tan bon punt hagi acabat la novel·la. L’ambient d’un poble petit, fred i fosc (molts mesos és perennement de nit perquè Kiruna és un poble molt al nord de Suècia), sumat al control per part d’una congregació religiosa, dóna molt de joc. De fet, fins i tot podria ser comparable, salvant totes les distàncies, a les Aigües encantades de Puig i Ferreter.

L’aire que es respira és asfixiant, un poble petit amb una església molt tancada que vol mantenir els vilatans en la inòpia, i qui gosa anar més enllà, com és el cas de l’advocada Rebecka Martinsson, és mal vist i vilipendiat. No recorda l’obra puigiferreteriana? En tot aquest ambient s’hi produeix un crim i les investigacions per part de l’advocada i de la policia, molesten els pastors, que veuen qüestionat el seu negoci i la seva capacitat de domini sobre la gent del poble. Tots aquests elements fan una novel·la trepidant i engrescadora, però també angoixant i basardosa. Els vilatans semblen fantasmes que apareixen i desapareixen de la història, mentre l’advocada protagonista ha de lluitar contracorrent per poder ajudar la seva amiga i alhora salvar-se a si mateixa dels perills que l’envolten.

És potser, dels millors thrillers escandinaus que hi ha avui dia. Fa poc en vaig llegir un altre de Mari Jungstedt, i no arribava al grau de complexitat d’aquest i dels de l’altre Larsson, que és allò que jo més aprecio en una novel·la d’intriga. Les trames lineals i senzilles amb pocs personatges no em diuen res. I com que aquesta deu formar part d’un cicle anomenat “Els crims del Cercle Polar”, tal com consta a la coberta del llibre, restarem amatents a les properes publicacions d’aquesta autora. De moment n’hi ha una altra al mercat titulada Sang vessada. Tant aquesta com Aurora boreal les podeu llegir a Columna.

Lobgesang (Cant de lloança)

Dilluns vaig anar a l’Auditori de Barcelona a sentir-hi un dels millors concerts que he escoltat mai. L’orquestra, la Staatskapelle de Weimar, dirigida per Leopold Hager, i l’Orfeón Donostiarra. El programa era espectacular: la simfonia núm. 1 de Schubert i la simfonia núm. 2 de Mendelssohn, Lobgesang (Cant de lloança).

Semblava que hagués arribat al cel tan bon punt l’orquestra va començar a sonar. El so de la corda, perfecte i brillant, es complementava a la perfecció amb el del vent. Un equilibri immaculat per fer sonar l’explosió creativa d’un Schubert adolescent (la primera simfonia data de 1813, quan el compositor tenia 16 anys). És una simfonia que gairebé podríem titllar de clàssica, sobretot quant a les formes, ja que compta amb quatre moviments molt ben definits i contrastats entre si (aquest Andante sí que ho era de debò, i no el de la simfonia del Rellotge de Haydn de l’anterior concert que vaig comentar!). El caràcter, fins i tot, té arrels en el classicisme, tot i que, recordant Beethoven, ja deixa entreveure el romanticisme incipient. Tampoc no és, però, cap simfonia del corrent Sturm und Drang (Tempesta i passió), que tant havia conreat Haydn, influït per Goethe. L’Sturm und Drang havia estat un classicisme desfermat, desbocat, però sense deixar de ser classicisme. Schubert ja fa romanticisme.

Mendelssohn, dotze anys més jove que Schubert, fa un romanticisme més extens, més consolidat, tot i que, ara que hi penso, la seva primera simfonia sí que té un regust molt intens de Sturm und Drang, dut a les darreres conseqüències, perquè ja és una obra romàntica amb totes les de la llei. Però aquí parlaré de la segona simfonia, l’anomenada Lobgesang (Cant de lloança), que va compondre per encàrrec per a un acte de celebració del 400 aniversari de la invenció de la impremta. El compositor escriu un cant de lloança a Déu, que és el principi de totes les coses. A més, estava fermament convençut que gràcies a la impremta s’havia pogut difondre millor la paraula sagrada arreu del món. Desconec el grau de religiositat de Mendelssohn; només sé que era jueu i, doncs, els textos del seu Cant de lloança estan extrets de l’Antic Testament.

La simfonia és tota ella espectacular i sovint se l’ha comparada amb la simfonia núm. 9, Coral, de Beethoven, per les seves dimensions i per la intervenció de cor i solistes al darrer moviment. El nom li escau com oli en un llum, l’entrada del cor és un esclat lluminós i orgàsmic. Tota la simfonia respira un aire indescriptible d’optimisme, d’alegria, de llum, en definitiva, d’èxtasi. Les parts dels solistes, menys espectaculars i més íntimes, també fan tocar el cel amb els dits. La interpretació va ser, no cal repetir-ho, immaculada, dotada de la mateixa claredat diàfana que imbueix l’obra. Em va semblar com si estigués escoltant l’orquestra del Concertgebouw d’Amsterdam dirigida per Nikolaus Harnoncourt, probablement, la millor orquestra del món. Un concert per deixar-se anar pel camí del plaer i de l’èxtasi.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

“Se sabrà tot”, de Xavier Bosch

És l’obra guanyadora del darrer premi Sant Jordi, com sap tothom. Tenia moltes ganes de llegir-la per dos motius: perquè sóc seguidora de la trajectòria periodística de Xavier Bosch, i perquè, havent llegit força novel·les policíaques estrangeres, em venia molt de gust llegir-ne alguna de catalana.

Quan vaig començar-ne la lectura vaig pensar que una novel·la que no es deixa rellegir no es mereix un premi tan important com el Sant Jordi. Ben aviat, però, vaig copsar la qualitat literària de Xavier Bosch, el primer llibre del qual no és precisament aquest -malgrat que jo sí que és el primer que li llegeixo. L’ús de paraules i expressions tan oblidades com “grimpaire”, “fer beure (algú) a galet” o “a la gatzoneta” denoten algú amb un domini important de la llengua, cosa que sempre és d’agrair en una novel·la “lleugera”.

A banda d’això, la trama és molt llaminera i, a parer meu, original. De fet, té més similituds amb el Citizen Kane d’Orson Welles que no pas amb la trilogia Millennium. Les relacions envitricollades, florentines i emmetzinades entre polítics i periodistes són alhora l’argument i el rerefons de la novel·la. A més a més, com a element de modernitat que indubtablement situa l’acció als nostres dies, hi ha la presència d’immigrants musulmans i d’Al-Qaida, cosa impensable en els thrillers clàssics.

Tot aquest conjunt d’elements, juntament amb uns periodistes que es juguen la vida i una cap dels mossos d’esquadra ben particular, conformen una novel·la fresca, àgil, interessant i, sobretot, gràcies a la traça narrativa de Bosch, ben escrita. És, en definitiva, un llibre a l’alçada de qualsevol dels best-sellers actualment tan de moda com els escandinaus. He sentit a dir a l’autor mateix que n’estan preparant l’adaptació cinematogràfica, cosa que celebro, a veure si obrim els ulls i ens adonem que la nostra literatura també produeix best-sellers de qualitat.

La música i el rellotge

Ahir vaig anar al Palau de la Música a sentir-hi l’orquestra barroca canadenca Tafelmusik, que va oferir un programa per regalar les orelles a qualsevol melòman: l’obertura d’Idomeneo i el concert núm. 20 KV 466 de Mozart, i la simfonia núm. 101, “El rellotge”, de Haydn. Com a propina encara va oferir l’Andante de la simfonia núm. 94, “La sorpresa”, també de Haydn.

Va ser un concert correcte. El programa, certament, generava molta expectativa, perquè era, no només conegut, sinó brillant. El concert núm. 20 de Mozart és el més bonic i el més difícil, i també el més turmentat. La música descriu amb gran precisió les turbulències anímiques i també les estretors econòmiques per les quals passava Mozart quan el va compondre. A mi és el que més m’agrada de tots, per damunt del 23 i del 27. Pels qui no el conegueu, aneu a la pel·lícula Amadeus i cerqueu el fragment on Mozart està escrivint, abans que se li presenti la màscara negra per primer cop. Milos Forman el va situar en aquest punt de manera molt idònia.

La segona part del concert fou la simfonia núm. 101 de Haydn, anomenada “El rellotge”, no precisament per Haydn, sinó a posteriori, pel ritme del segon moviment, l’Andante, que sembla ben bé el tic-tac d’un pèndol. Si hom pensa en un rellotge, sap quin n’és el ritme. Dic això per referir-me a la velocitat desmesuradament ràpida a què el director va dur aquest Andante. Malgrat que el sobrenom de la simfonia no el va donar Haydn, un Andante no és un Allegro, sinó precisament un ritme per anar caminant -tal com diu la paraula, sense deambular però sense apressar el pas. Vaig quedar ben estupefacta quan va començar a sonar el “tic-tac” de l’orquestra a un ritme que hauria trencat les busques de qualsevol rellotge.

A banda d’això, Haydn és molt clàssic en tot i els quatre moviments de les seves simfonies estan perfectament contrastats els uns amb els altres. Normalment es componen d’un Allegro, un Andante, un Menuetto-Trio i un Allegro o Presto. Són quatre moviments ben diferenciats que fan contrast i que componen les simfonies de Haydn. Com dirien en cuina, no barreja textures. Això ja ho faran els romàntics. Per tant, em sembla del tot erroni portar un Andante com si fos un Allegretto, precisament perquè no fa contrast amb el moviment anterior, l’Allegro. El director podria adduir que Haydn no va donar indicacions de metrònom, però a mi això no em serveix. El que compta és el caràcter de cada moviment i de l’obra en conjunt.

Per acabar, us deixo amb aquest segon moviment, el del rellotge, del qual tant he parlat.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Els valors

Fa uns dies llegia un article arran de les retallades que vol fer Zapatero per tal de disminuir el dèficit. L’autor apuntava al copagament, no només en matèria de sanitat, sinó també d’ensenyament, en cas que les mesures proposades pel govern central quedessin curtes.

Personalment, no em sembla gens malament. No sóc gens partidària de la gratuïtat dels serveis públics perquè, tal com diu la dita, allò que res no costa, res no val, i sembla que amb tanta socialdemocràcia ho haguem oblidat i pensem que el poder públic ens ho ha de resoldre tot, com si els ciutadans fóssim menors d’edat que necessitem tutela. Per anar bé, cadascú s’ha de guanyar amb esforç tot allò que vol, i no esperar que li plogui del cel. El poder públic ha de ser al darrere del ciutadà com la xarxa és a sota del trapezista, per si de cas, però mai actuant de manera preventiva. Qui ha de prendre la iniciativa sempre és el ciutadà, i ser responsable de tots els seus actes. La llibertat comporta intrínsecament responsabilitat.

Fa molt de temps que penso que el fet que anar al metge no tingui cap cost és una aberració. La prova és que els CAPs estan col·lapsats de gent que, només que haguessin de pagar dos euros per visita, es trobarien bé de cop. Fins i tot abans d’arribar al copagament, es podria aplicar un control sever sobre l’ús que fem els ciutadans de la targeta sanitària que ens permet visitar-nos il·limitadament. Qui en fes un ús abusiu o fraudulent se l’hauria de sancionar, tal com es fa a les biblioteques públiques amb l’ús indegut del carnet. A l’era d’internet, en què tot està informatitzat, no costaria gens fer això. Però a les latituds meridionals ens pensem que tot ha de ser gratuït i il·limitat. No hi ha responsabilitat.

El copagament en matèria d’ensenyament no l’havia sentit formular a ningú. Personalment em sembla una idea lògica, racional i plena de sentit comú. Més enllà de la viabilitat econòmica de mantenir un sistema d’ensenyament públic, hi ha un tema de valors de la persona. Què ho fa que hi hagi pares que duguin els fills a una escola pública -gratuïta- i que, en canvi, s’estimin més gastar-se els diners a mantenir un cotxe o anant a sopar? Quan dues persones posen una criatura al món ja saben a què s’atenen, saben que els comportarà despeses, però no pensen que la primera prioritat és l’educació que rebi. Què hi ha de més important per a un pare que l’ensenyament que rebin els seus fills perquè puguin ser persones de profit a la vida i s’espavilin i es puguin guanyar bé la vida, a banda de tenir un cervell ben estructurat? Deixar de gastar-se diners en l’escola per gastar-se’ls en altres coses, que per força han de ser menys importants, em sembla una inversió de valors.

L’escola pública ha de ser de qualitat, però en tant que vol escolaritzar tothom, aquest objectiu esdevé inassolible si el govern no hi destina una gran quantitat de recursos. Tant en sanitat com en ensenyament, el copagament no ha de ser una mesura que ajudi a recaptar recursos per a les arques públiques, sinó una mesura, d’una banda dissuassòria perquè, en sanitat, hi vagi la gent que realment ho necessita, i de l’altra, de conscienciació, tant en sanitat com en ensenyament, perquè les persones que en fan ús sàpiguen el que aquests serveis ens costen a tots els ciutadans, també a aquells que no els utilitzem, i actuïn en conseqüència.

Publicat dins de Filosofia | Deixa un comentari

Un déu salvatge

Es tracta d’una comèdia que es desenvolupa com una calúmnia. Això és una picada d’ullet a Rossini. M’explico. A l’òpera Il Barbiere di Siviglia, el personatge de Don Basilio, el mestre de música, canta una ària anomenada “La calunnia” en la qual descriu un procés que comença del no-res i que lentament va prenent força fins a esclatar. Ell descriu la creació d’una calúmnia construïda a base de rumors falsos, però en el cas d’Un déu salvatge parlaríem de com l’obra comença amb l’aparença de ser seriosa, amb uns personatges aparentment normals, però que, de mica en mica, es va complicant, els personatges es van desfent de les normes de cortesia i la cosa esclata en mil bocins.

Yasmina Reza és una autora de teatre contemporani brillant. Per mi, brillant és que escrigui històries aparentment intranscendents, però que creiï uns personatges i unes situacions als quals es pot anar fent voltes. Els diàlegs són sempre intel·ligents, i l’in crescendo de la trama li confereix un aire original i fresc. A diferència del teatre contemporani que ens vol fer empassar segons qui, Yasmina Reza sap escriure històries i sap construir diàlegs.

Fa temps que les comèdies i l’humor en general m’avorreixen, però aquesta és diferent. Em costa molt riure al teatre, i en aquesta obra no vaig començar a fer-ho fins que la situació ja era completament hilarant i desgavellada. La mestria de Reza rau a no passar de la hilaritat a la xaronada, entre les quals hi ha una frontera molt prima. Els personatges, que al principi semblen seriosos, a poc a poc van ensenyant les seves febleses i esdevenen grotescos als ulls de l’espectador. L’accentuació dels defectes els converteix en caricatures de si mateixos. I tot passa pel fet d’anar deixant de banda les formes, l’aparença i les convencions socials, primer només subtilment, fins arribar a convertir-se en salvatges que per la diferència més petita amb el veí, li arrencarien la pell a tires. 

La interpretació dels quatre actors és molt bona, d’acord amb allò que l’autora requereix dels personatges. Vicenta Ndongo i Jordi Boixaderas formen un matrimoni amb bona posició social i ben relacionat però que no poden ocupar-se del seu fill, mentre que Roser Camí i Ramon Madaula són un matrimoni més modest, més humil, que estima amb devoció als seus fills (exceptuant l’episodi del hàmster). Els uns, més estirats; els altres, més progres. En definitiva, una comèdia del tot recomanable. Això sí que és alta comèdia contemporània, amb majúscules. La podeu veure al Teatre Goya de Barcelona.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Federalisme lingüístic (ben entès)

A can PSC no es cansen de dir que són federalistes. Molt bé. Avui tinc intenció de fer una translació a l’Estat espanyol de la política lingüística d’un Estat federal de debò: Bèlgica.

A Espanya hi ha quatre llengües oficials: castellà, català, èuscar i gallec. Primer cal acotar els territoris on es parla cadascun. El castellà a Castella, Extremadura, Andalusia, Canàries, Aragó, Múrcia i el nord Atlàntic, llevat del País Basc, Navarra i Galícia. El català als Països Catalans. L’èuscar al País Basc i Navarra. El gallec, a Galícia. Les dimensions de cadascun d’aquests quatre territoris són desiguals, però no hi fa res. Totes quatre llengües han de ser oficials a tot l’Estat.

El govern central -federal- ha de tenir ministres castellanoparlants, catalanoparlants, euscoparlants i galaicoparlants, a parts iguals, i el primer ministre ha de parlar totes quatre llengües amb fluïdesa i correcció. Els membres de la monarquia també.

La justícia s’ha d’impartir a cada territori en la llengua que toqui: en català als PPCC, en èuscar a Euskalherria, en gallec a Galícia i en castellà a la resta de l’Estat. Si una persona acusada no coneix l’idioma del lloc on s’imparteix justícia, hi ha tres opcions: o s’hi conforma, o demana un traductor -pagat per l’Estat, o el jutge mira de traslladar el judici en un territori de parla que l’acusat pugui entendre. 

Els governs autonòmics han d’emetre totes les seves comunicacions únicament en la llengua del seu territori, i el govern central -federal- ha d’emetre tots els documents en les quatre llengües, així com totes les lleis han d’estar redactades en les quatre llengües per poder entrar en vigor.

La senyalització de carreteres s’ha de fer en l’idioma de cada territori, dins dels topònims traduïbles -podem traduir ‘Girona’ per ‘Gerona’, però no podem traduir ‘Sant Jaume d’Enveja’, per exemple.

L’etiquetatge dels productes es farà en la llengua de cada territori, o bé en les quatre llengües oficials de l’Estat. En aquest sentit, actualment els productes de les marques Eroski i Consum, ja són així, per tant, els hem de felicitar entusiàsticament. Els establiments comercials retolaran només en la llengua del territori on estiguin radicats. Així mateix, les comunicacions emeses per les empreses privades es faran també en la llengua del territori.

A més a més, hi haurà una Comissió permanent de control lingüístic, amb la missió d’observar l’aplicació de la legislació lingüística. Aquesta comissió només disposarà de competències consultives, però.

Aquest és el veritable federalisme lingüístic. Si els espanyols s’avinguessin a entendre-ho, jo també em declaro federalista. Però un poble amb mentalitat colonial no es pot tornar fedralista per art d’encantament. Aquest és un motiu més per adonar-nos que ens cal la independència, en aquest cas, perquè el català sobrevisqui i no estigui sotmès a vituperis constants. 

El català de “Público”

Pocs dies abans de Sant Jordi vaig assabentar-me mitjançant anuncis als autobusos de Barcelona que el diari Público trauria cada dia un quadern sobre Catalunya i en català, tal com deia literalment l’anunci. D’antuvi, és una notícia de la qual ens hauríem de felicitar. Ara bé, mirant aquest quadern en el conjunt del que és el diari, m’adono de seguida que d’un total de dotze pàgines que té, una tercera part és l’agenda d’espectacles, amb la qual cosa només n’hi ha vuit de “notícies de Catalunya”. 

Ho escric entre cometes perquè veig que les notícies més importants de Catalunya no són en aquest quadern sinó a la secció “España” del diari habitual. Així doncs, què hi ha al suplement sobre Catalunya i en català? Sobretot notícies de societat, locals i de cultura i espectacles, més una pàgina d’opinió. O sigui, el contingut de qualsevol diari gratuït amb què ens inunden cada dia les empreses editorials que hi ha al darrere. Em quedo amb la definició que fa el mateix diari d’aquest suplement: “quadern sobre Catalunya i en català”.

Les paraules són ben explícites: en català només s’hi poden escriure notícies sobre Catalunya. Això és exactament diglòssia. Sé que el diari és en castellà, i precisament per això, tracta Catalunya i el català com una cosa foklòrica, d’estar per casa, una llengua menor que només serveix per explicar-hi fets i gent, però no coses serioses. No sóc lectora d’aquest diari, però per dignitat, m’hauria estimat més que aquest suplement no existís, perquè només contribuirà a fer creure als seus lectors que el català no és apte per a tot, sinó tan sols per a coses de poca importància, per fer literatura de canya i cordill, com es deia abans.

El català, com qualsevol altra llengua, és apta per dir-ho tot i adreçar-se a tothom. Ara bé, per aconseguir això, cal una implicació molt forta dels poders públics, un esforç que en el cas del català ha de ser multiplicat per quatre i per cinc, atès que no tenim un Estat que ens faciliti les coses. No entenc per què el nostre govern atorga subvencions a mitjans en castellà, i en canvi, no dóna ajuts perquè els diaris gratuïts es facin en català. Aquests pseudodiaris per mi són una gasòfia, però ja que són els més llegits per tot tipus de públic, seria un èxit extraordinari que es fessin en català (tots i íntegrament). Seria un flanc molt important, vital, a abordar per part de la Secretaria de Política Lingüística, que hauria de tenir un pressupost molt més elevat del que té.

No podem permetre que el català vagi quedant relegat als temes només de Catalunya. El català ha de servir per explicar tot el món. El mateix passa amb els llibres d’assaig: de temes de Catalunya, en català, n’hi ha un futral, però quan es tracta d’altres temes -filosofia, ciència, política, ciències socials, art, fins i tot autoajuda-, el català recula moltíssim, malgrat que amb els anys anem avançant amb les traduccions. La nostra llengua és petita i no depassa les nostres fronteres, en som ben conscients, però aleshores, hauríem de fer com fan els altres països amb aquestes característiques, Holanda o els països escandinaus: fer de l’anglès la nostra segona llengua, aquella amb la qual arribarem on no podem arribar amb el català, o sia a tot arreu. Amb l’avantatge que l’anglès no amenaça el català, com sí que ho fa el castellà.

Com més se segueixi perpetuant la situació actual de diglòssia, més gran es farà l’abisme entre català i castellà, fins que arribarà a un punt en què serà insalvable si no s’hi apliquen mesures dràstiques com la prohibició del bilingüisme o la declaració del català com a única llengua oficial de Catalunya.

Tenir-ho tot o la incertesa de viure

Dimecres el Barça va jugar una de les semifinals de la Champions. No sé si els experts predeien que havia de guanyar o de perdre, però vist que la temporada passada ho va guanyar tot, era factible pensar que aquest any no havia de ser diferent del passat. Si hagués guanyat, ara seria un dels finalistes. Per què començo per aquí? Per fer una reflexió al voltant de la certesa i de la incertesa que comporta la vida.

Començaré explicant un episodi d’aquella sèrie magnífica anomenada La dimensió desconeguda, que molts anys després d’haver-lo vist, segueix impactant-me quan hi penso. Un home es mor i la història comença en aquest punt, el de després de la mort. Un altre home el ve a buscar i se l’endú en un pis gran i luxós on hi ha un gran casino. El “mort” comença a jugar i guanya. Segueix jugant i segueix guanyant. Quan es cansa d’un joc, l’aborda una dona que es mostra molt interessada en ell. Després una altra, i una altra. A tots els jocs que juga, guanya grans quantitats de diners. L’home se sent feliç. A mesura que avança el temps, ho va guanyant tot: jocs, diners i dones. Aleshores comença a avorrir-se, fins que arriba a un punt de desesperació perquè com que tot ho guanya, i sense esforç, quin sentit té ser allà com una ànima en pena que no ha de maldar per res? Finalment torna a buscar l’home que l’ha dut allà i li diu: “Ja n’estic tip de ser al cel, vull anar a l’altre lloc!”. L’altre li respon: “Aquest és l’altre lloc”.

La vida, intrínsecament és risc i incertesa, esforç per aconseguir l’èxit, i por del fracàs. Altrament, com li succeeix al protagonista de la història, quin sentit tindria l’existència humana? A diferència dels animals irracionals, l’home és conscient de la vida i del risc de perdre-la, és a dir, de morir, per tant, procura esforçar-se per aconseguir l’èxit i mira d’allunyar la por, malgrat que en cap cas no pot evitar-la, precisament perquè la incertesa la duu implícita. Una vegada vaig llegir en algun lloc que només podem tenir dues certeses a la vida: que estem sols i que hem de morir. Segons com es miri, és un consol petit o un desconsol absolut. La vida és incertesa i hem d’aprendre a conviure-hi, i que consti que a una servidora li costa molt. En això les filosofies orientals van per davant de les occidentals, perquè accepten la incertesa com un element integrant de l’existència que no s’ha de combatre, ans al contrari, perquè com que no ens en podem alliberar, el converteixen en positiu, en estímul per al canvi.

Al llarg de molts segles, la filosofia occidental ha intentat apuntalar l’existència humana amb la certesa del coneixement, fins al paroxisme de Kant, de voler separar en un mateix objecte el coneixement subjectiu (fenomen) de l’objectiu (noümen). Kant deia que allò que l’home pot percebre d’un objecte no és l’objecte mateix, sinó la imatge que el cervell se’n fa mitjançant les dades que li aporten els sentits, però sense que això sigui l’objecte real. Així doncs, podem afirmar que fins al segle XX, amb l’aparició de la teoria quàntica de la incertesa, la filosofia occidental sempre ha mirat d’esquivar-la. La religió ha fet el mateix, d’una manera molt més accentuada, per una altra via: assegurant als creients que la certesa és Déu i la vida més enllà de la mort.

La certesa absoluta no existeix, i aquest risc és, dient-ho col·loquialment, la salsa de la vida. La vida és voluble, fa tombs i l’home pot controlar-la fins a cert punt, però sempre el depassa de molt. Com la imatge d’aquests daus, Heidegger deia que l’home es troba abocat al món sense que ningú no li hagi demanat si volia venir-hi. L’existencialisme és la primera filosofia de la incertesa, i és del segle XX. Així doncs, i a nivell més psicològic que filosòfic, si us trobeu incòmodes amb la incertesa, seguiu un vell consell: si no pots vèncer el teu enemic, alia-t’hi.

Publicat dins de Filosofia | Deixa un comentari