La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Arxiu de la categoria: Cinema

Antes del anochecer

Títol: Antes del anochecer (Before Midnight)
Director: Richard Linklater
Guió: Richard Linklater, Julie Delpy, Ethan Hawke
Intèrprets: Julie Delpy, Ethan Hawke
Música: Graham Reynolds
Any: 2013
Nacionalitat: EUA
Durada: 109 minuts
Fitxa IMDb

No sé si amb aquesta tercera part de la història d’aquells dos personatges que es van trobar casualment fa ja gairebé vint anys en un tren a Viena es tanca el que seria una trilogia més que brillant del cinema actual. Jo tinc la sort d’haver vist les tres en poc més d’un any, ja que les dues primeres les vaig veure l’any passat per televisió. És exactament el tipus de cinema que a mi m’agrada: amb poca acció i molt de diàleg i confrontació d’idees.

La Céline i en Jesse es van conèixer el 1994 a Viena, es van retrobar el 2005 a París i els tornem a veure, casats i pares de bessones, el 2013 de vacances a Grècia. La pel·lícula s’amara de la tranquil·litat i de la placidesa de la Grècia rural, un paisatge mediterrani meravellós en el qual tenen lloc un seguit de converses que evidencien esquerdes emocionals entre ells dos produïdes pel desgast de la convivència i per una situació particularment difícil per ell, que ha renunciat al fill que va tenir amb la seva primera dona als Estats Units per anar a viure a París amb la Céline.

Encara que Abans de l’alba, Abans de la posta i Antes del anochecer es puguin veure de manera independent, és molt més entenedor i gratificant haver-les vist successivament per entendre millor els personatges i les seves reaccions. Jesse, un escriptor americà que viu a París només perquè estima Céline, se sent desplaçat del seu ambient natural. Céline, que dubta de si acceptar una bona feina que li han ofert en un ministeri, es mostra absent de les preocupacions del seu marit i només se centra en la llibertat que li resta el fet d’haver de tenir cura de les seves filles, la majoria de cops sola. Fa set anys que estan junts, s’han anat distanciant, cadascú immergit en els seus problemes sense tenir en compte els de l’altre.

A Antes del anochecer explota tot, concretament a la segona part de la pel·lícula. Hi ha massa greuges acumulats, massa coses callades; incomunicació al capdavall. L’amor subjau entre ells dos, però l’enamorament fa temps que ha marxat i l’espurna més minsa encén el foc de la discòrdia. La grandesa de la pel·lícula és que té el punt d’inici en el moment que qualsevol història d’amor s’acaba: amb el “van viure feliços”. Aquí veiem la crua realitat d’un matrimoni ben avingut però amb dos caràcters massa forts, massa intel·ligents, que xoquen massa sovint.

Els actors, vells coneguts del públic, en totes tres pel·lícules tenen l’edat dels personatges, i així veiem com aquests vint anys de diferència entre la primera pel·lícula i la tercera, es mostren físicament de manera molt palpable. Ja no són tan joves ni tenen tanta energia; és el moment de la maduresa i de la reflexió, de fer balanç de com els ha anat la vida en comú. Després d’una discussió agra i dura, el final és encoratjador, fins i tot podríem dir feliç, tot i que els punts de desacord continuen, però ara els han posat damunt la taula. Ethan Hawke i Julie Delpy són aquest matrimoni meravellós que fa vint anys que es van conèixer -i vam conèixer-, cadascun en una interpretació magnífica, demostren que han interioritzat a fons el personatge. Podria ser que d’aquí a deu anys n’hi hagi una quarta part, o bé quan siguin avis?

Publicat dins de Cinema | Deixa un comentari

Argo

Títol: Argo
Director: Ben Affleck
Guió: Chris Terrio
Actors: Ben Affleck, Bryan Cranston, Alan Arkin, John Goodman, Victor Garber, Tate Donovan
Música: Alexandre Desplat
Nacionalitat: EEUU
Any: 2012
Fitxa IMDb

Els Òscars d’enguany han estat molt repartits i no hi ha hagut cap pel·lícula que s’hagi endut més de quatre estatuetes. Tanmateix, Argo s’ha endut el premi a la categoria més esperada: la de millor pel·lícula. Competia amb La vida de Pi, Lincoln, Amor, Los miserables o El lado bueno de las cosas, entre d’altres. Personalment, només he vist Argo i Lincoln, per tant, no puc jutjar si n’hi havia cap de millor, però he de dir que Argo és una pel·lícula magnífica.

Ben Affleck, que com a actor sempre m’ha semblat un estaquirot, s’ha revelat com un gran director de cinema. Argo és la història d’uns fets molt puntuals, narrada amb grans dosis d’èpica i de suspens. Es tracta de la crisi dels ostatges que va tenir lloc a l’Iran el 1980, quan sis diplomàtics de l’ambaixada d’EEUU es van haver de refugiar a l’ambaixada canadenca per escapar-se dels atacs del poble iranià, que rebia Khomeini amb els braços oberts i s’oposava al fet que EEUU hagués donat asil polític al xa de Pèrsia.

La pel·lícula és llarga, però la tensió és constant; no decau en cap moment. Aquí és on rau la perícia d’Affleck: una història a base d’imatges en un ambient de principis dels vuitanta —molt ben recreat, per cert— no sembla gaire falaguera en principi, però a mesura que van passant coses es perfila un espiral creixent de tensió, d’angoixa i de violència continguda que fa que l’espectador no pugui deixar de mirar la pantalla ni un segon. Potser Affleck hi apareix amb una aura de messianisme; el que és cert és que segueix sent un estaquirot com a actor. Però això no fa minvar gens la qualitat de la pel·lícula. El suspens no es resol fins al darrer minut, fins aleshores no sabem si l’operació Argo tindrà èxit o no.

Centrada purament en una operació de la CIA per alliberar uns ostatges retinguts, no fa digressions morals ni pretén donar un missatge polític clar. No té el sentit transcendental de Lincoln. El personatge d’Affleck, l’agent de la CIA Tony Mendez, no vol salvar el país ni el món; només els ostatges retinguts. La idea és exclusivament seva i voldrà executar-la pràcticament sol. Potser per això té un aire de família amb el Jack Bauer que a la sèrie de televisió 24 interpreta Kiefer Sutherland.

L’ambientació és magnífica, segons com sembla que estem veient una pel·lícula de fa trenta anys. La banda sonora d’Alexandre Desplat també ho és i acompanya esplèndidament cada moment de la història. Malgrat que com a actor, Affleck segueixi sent un estaquirot a Argo, crec que té un gran futur com a director, i no precisament gràcies als Òscars. De fet, ell no estava nominat a la categoria de millor director, i ara no entraré en les possibles conxorxes d’interessos que mouen els fils a Hollywood, perquè tampoc no en sé res, però es mereixia de ple, no tan sols la nominació, sinó el premi.

Així doncs, recomano enfervoridament aquesta pel·lícula a tothom, perquè té un ritme trepidant que mai no decau i sap crear expectatives a cada instant. El mèrit és aconseguir això a partir d’uns fets molt puntuals, saber-los allargassar sense que la pel·lícula es faci feixuga. Pel meu gust, una obra mestra de l’enginyeria cinematogràfica.

Font: Diari Gran del Sobiranisme

Publicat dins de Cinema | Deixa un comentari

Lincoln

Títol: Lincoln
Director: Steven Spielberg
Guió: Tony Kushner
Música: John Williams
Repartiment: Daniel Day-Lewis, Sally Field, David Strathairn, Tommy Lee Jones, James Spader, Hal Holbrook
Nacionalitat: EUA
Any: 2012
Fitxa IMDb

La primera vegada que vaig tenir notícia d’aquesta pel·lícula va ser quan buscava la filmografia d’un dels meus actors contemporanis preferits: James Spader. D’això fa ja molt de temps, i ara per fi s’ha estrenat als nostres cinemes aquest film esplèndid dirigit per Steven Spielberg i protagonitzat per un Daniel Day-Lewis absolutament pletòric. Lincoln no és només una pel·lícula magnífica: és una obra mestra de l’art, de la política i del combat de les idees.

Al llarg de dues hores i mitja assistim a les trifulgues de Lincoln i els seus afins per aconseguir els vots necessaris per aprovar la tretzena esmena de la constitució nord-americana: la que abolirà l’esclavitud. Per tant, no es tracta d’un biopic sobre la vida del president republicà, sinó que se centra exclusivament en l’etapa final del seu mandat.

Al 1865 els EUA són un país devastat per una guerra civil que enfronta els estats del sud contra els del nord. Lincoln té la idea que abolint l’esclavitud, predominant al sud, aconseguirà que s’acabi la guerra perquè alliberarà quatre milions d’esclaus negres. A partir d’aquesta premissa, que traduïda legalment vol dir esmenar la constitució, la seva feina és convèncer els congressistes demòcrates i molts de republicans perquè li votin l’esmena a favor. Convèncer els altres vol dir exposar idees i arguments, dialogar, conversar, explicar, raonar, exposar un punt de vista, contrastar. Això és precisament el que veiem al llarg de la pel·lícula.

La gran majoria de congressistes demòcrates no volen aprovar l’esmena, però molts de republicans tampoc, perquè els sembla massa avançada, troben l’esclavitud un estat natural dels negres i veuen un perill per als blancs concedir-los la llibertat. A partir d’una decisió que es vol prendre per una raó pràctica —acabar la guerra—, els arguments que s’exposen per convèncer els congressistes són humans, d’igualtat racial i davant la llei, una mena de drets humans avant la lettre.

Però el que a les nostres latituds més xocant resulta és el fet que l’aprovació de l’esmena a la cambra legislativa no la decideixen els partits en bloc, sinó cadascun dels congressistes individualment. En definitiva, hi ha llibertat de vot, i independentment del partit al qual pertanyen, cadascun vota en consciència pròpia. No hi ha un secretari general que dóna directrius sobre el sentit del vot de tots els congressistes del seu partit, sinó que els vots s’han de guanyar un per un. Així era el 1865, i ho és encara el 2013. Aquesta és la grandesa de les democràcies anglosaxones, que ja voldríem a casa nostra.

Més enllà del missatge polític, és una pel·lícula cuidada fins a l’últim detall, amb una fotografia esplèndida on predominen els tons ocres i marrons, amb una escenografia que plasma l’ambient dels EUA de la segona meitat del XIX amb tot luxe de detalls. Daniel Day-Lewis es posa completament a la pell del president, amb una veu enrogallada i el cabell encrespat, amb una parsimònia característica en els moviments i una mirada escrutadora. Tots els personatges que l’envolten són secundaris de luxe. La música de John Williams contribueix a enaltir l’èpica del president al llarg d’una història narrada amb lentitud, on la tònica dominant són uns diàlegs brillants i plens de contingut. El resultat és un equilibri perfecte entre una imatge que té la bellesa plàstica d’un quadre i una paraula que no s’atura fins haver convençut el contrari.

Font: Diari Gran del Sobiranisme

Publicat dins de Cinema | Deixa un comentari

La gira europea de Woody Allen (2005-2012)

Aquest any s’ha estrenat la darrera de les pel·lícules que Woody Allen ha rodat fora d’Estats Units, concretament, fora de Nova York. La seva gira europea ha passat per Londres, Barcelona, París i Roma. Quan es va estrenar A Roma amb amor, ara fa tres mesos, van fer una petita enquesta a la sortida d’un cinema de Barcelona per veure quina de les pel·lícules europees d’Allen havia agradat més. Curiosament, la gent només parlava de París, Barcelona i Roma, com si Londres, on va rodar quatre pel·lícules, no existís.

Sóc una fan gairebé incondicional de la cinematografia de Woody Allen, les seves històries psicològiques i els seus personatges més o menys excèntrics m’atreuen molt, i és que m’agraden les pel·lícules on prima el diàleg i la conversa intel·ligent. L’any 2005, quan va sortir de Nova York i va rodar la primera pel·lícula a Londres, Match point, es va dir que allò no semblava Woody Allen perquè no era Manhattan, perquè en lloc de jazz hi havia òpera ­–molt ben posades totes les àries, per cert– i perquè en general, era una pel·lícula visualment esplèndida que semblava una tragèdia grega en lloc d’un drama psicològic. He vist aquest film quatre vegades, però recordo vivament com em va impressionar el primer cop que el vaig veure al cinema. Per mi, és la millor pel·lícula d’Allen. La seva etapa londinenca va continuar amb Scoop i El somni de Cassandra, i encara va tornar-hi per fer Coneixeràs l’home dels teus somnis. Malgrat que no estan totes quatre al mateix nivell, són clarament superiors a les de París i Roma. Sincerament, no puc parlar per Vicky, Cristina, Barcelona perquè no l’he vista. No l’he volguda veure perquè no vull que Woody Allen em caigui del pedestal on el tinc encimbellat –malgrat que el pedestal va baixant de nivell amb el temps.

A Roma amb amor és una comedieta lleugera, una postal de Roma –com Midnight in Paris ho era de París– amb les històries de la vida quotidiana d’uns personatges estrafets i caricaturescos que Allen presenta com una cosa exòtica i aliena. És la típica imatge que un turista s’enduria de Roma, amb tots els tòpics inclosos. Fa uns dies pensava per què són tan diferents les pel·lícules europees de les americanes. Mentre que les de Nova York passen majoritàriament en interiors i l’important és el diàleg dels personatges, a les europees el més important és transmetre a l’espectador grans vistes de la ciutat en qüestió, com si fos un anunci publicitari. Per això tenim la postal de París i la de Roma, i devem tenir la de Barcelona. A Londres això no es veu tant ni de bon tros. Sense tenir l’aire de les de Manhattan, les pel·lícules londinenques mantenen un equilibri entre interiors i exteriors, els personatges són naturals i gens estereotipats. I per damunt de tot, Match point, Scoop i El somni de Cassandra són tres tragèdies que plantegen dilemes ètics molt importants.

Si a partir de 2013 torna a Manhattan, espero que ens torni a regalar pel·lícules memorables com Una altra dona o Alice, on tornem a veure el Woody Allen de sempre, defugint els tòpics i el turisme, i centrat en les seves neures habituals.

Font: Diari Gran del Sobiranisme

Publicat dins de Cinema | Deixa un comentari

Fènix 11·23

Títol: Fènix 11·23
Guió: Albert Plans Soriano i Hèctor Hernández Vicens
Directors: Joel Joan i Sergi Lara
Repartiment: Nil Cardoner, Rosa Gàmiz, Àlex Casanovas, Lluís Villanueva, Roberto Álamo, Ana Wagener

He quedat molt gratament sorpresa amb aquesta pel·lícula. Com diuen els seus directors en una entrevista, malgrat que és un film polític, també és un thriller ple d’acció i de sorpreses. La història de l’adolescent que es limita a enviar correus a empreses perquè etiquetin els productes en català i que és perseguit per la justícia espanyola és tan estrambòtica com trepidant. Realment, els guionistes han aconseguit narrar la història a un ritme molt adequat i fer-la arribar de manera sincera i profunda, lluny de qualsevol sentimentalisme lacrimogen o d’una voluntat d’autocompassió. Es narren els fets sense interpretació, perquè parlen per si sols. Al final el procés és tan grotesc que arriba al paroxisme i ens preguntem com pot ser que una cosa així hagi passat al món civilitzat.

Recordo que en una entrevista que van fer als actors, els que interpreten els pares de l’Èric, Rosa Gàmiz i Àlex Casanovas, van dir que havien parlat força amb els pares de l’Èric real, cosa que els havia ajudat molt a preparar els personatges. Roberto Álamo, en canvi, que interpreta el capità de la guàrdia civil, va dir que no tenia cap ganes de conèixer l’indesitjable que interpreta. La força de la pel·lícula rau en el fet que no pretén beatificar els uns i criminalitzar els altres. Es limita a narrar uns fets reals a un ritme idoni perquè en resulti una pel·lícula entretinguda.

Els diàlegs són molt frescos, molt quotidians, totes les situacions són ben reconeixibles fins que un dia la guàrdia civil rep un correu electrònic que considera sospitós de terrorisme. A partir d’aquí comença una escalada creixent de disbarats i d’absurditats que no entén ningú. Però al final, quan la història es magnifica als mitjans de comunicació i sobretot, a la política de Madrid per part dels partits catalans, que decideixen intervenir per denunciar la injustícia flagrant, algú de les altes esferes posa fi al procés perquè s’adona que qui en surt més mal parat és l’Administració espanyola -policia i justícia- per una incompetència manifesta. La pel·lícula també treu a la llum un altre tema: el poder immens dels mitjans de comunicació.

És un film que hauria de ser de visionat obligatori a totes les escoles d’Espanya, perquè no només tracta el conflicte lingüístic i polític, sinó l’enfrontament desigual entre una família que només té la paraula i la raó per defensar-se davant de tot un aparell d’estat que compta amb policies, fiscals i jutges que actuen moguts per la ira, per l’encegament que els provoca enfrontar-se a una cosa que no entenen: que en una part del seu estat s’hi vol viure en una altra llengua amb normalitat. És David contra Goliat, o la cançó de Raimon “T’adones amic”: “no volen arguments, usen la força”. No hi té res a veure el color del govern que hi ha a Madrid, perquè l’Administració subjacent, l’aparell de l’estat, és una estructura gairebé immutable que vol tenir-ho tot controlat i no pot suportar que cap dels seus súbdits gosi portar-li la contrària. I si ho fa pacíficament encara menys, perquè la desarma i li fa perdre autoritat.

Cal felicitar, doncs, Joel Joan i Sergi Lara, i tot l’equip que ha participat en el rodatge, així com també totes les persones que a través del micromecenatge han fet possible que el film hagi vist la llum. És una pel·lícula política, però és molt més que això: és una història exportable a qualsevol racó del món, i precisament interessaria que viatgés, no només per internacionalitzar la història, sinó perquè és una pel·lícula excel·lent que no té res a envejar als thrillers polítics americans.

 
Publicat dins de Cinema | Deixa un comentari

(Beware) the Ides of March

Títol: The Ides of March
Director: George Clooney
Repartiment: Ryan Gosling, George Clooney, Philip Seymour Hoffman, Paul Giamatti, Evan Rachel Wood, Marisa Tomey
Nacionalitat: EEUU
Any: 2011
Fitxa IMDb 

És una de les millors pel·lícules que he vist mai. De fet, l’he vista dos cops i no em cansaria mai de tornar-hi, perquè és tan brillant i té tants elements amagats, que cada vegada hi veuria coses noves que anteriorment se m’han escapat. Per si encara feia falta, és l’enèsima confirmació del geni de Clooney, no només com a actor, sinó també com a director. I que consti que no és una lloança vàcua perquè sigui elegant i guapo, sinó que és del tot merescuda.

Però què vol dir el títol i què té aquesta pel·lícula de tan magnètic? Els idus de març en el calendari julià es corresponen amb l’actual quinze de març, i és la data que van assassinar Juli Cèsar, l’any 44 aC. Plutarc ja diu a les seves Vides paral·leles que un endeví li va predir l’assassinat, però l’expressió va fer fortuna arran del Juli Cèsar de Shakespeare, en què posa en boca de l’endeví la frase Beware the ides of march (Guarda’t dels idus de març). A partir d’aquest moment, la frase passa a tenir un significat important com a profecia de fatalitat en la política, i és precisament a aquest significat, que el títol del film fa al·lusió.

La manera de narrar la història és magistral: es donen pocs elements i poca informació a cada escena, i és entre això i les actituds dels personatges que l’espectador va copsant la història. Clooney juga deliberadament i molt hàbilment amb elements implícits i buits d’informació que creen una tensió que va in crescendo fins que al final tot es capgira.

És també una lliçó d’ètica política i d’ètica en general. Fins a on som capaços d’arribar per salvaguardar els propis principis? Tothom té un preu? El fi justifica els mitjans? Tots aquests interrogants planen sobre la història entre les bambalines de la política, perquè el que la pel·lícula mostra són les entranyes més descarnades de la política partidista, que amb la relació inextricable d’amor-odi amb els mitjans de comunicació, aspira a manipular l’opinió pública.

És un drama molt serè i molt intel·ligent, gens lacrimogen ni sentimental, una pel·lícula que convida a la reflexió sobre molts temes, amb dos protagonistes de luxe, Ryan Gosling i George Clooney, dos rivals que al final descobrim que no són tan diferents de com semblava al principi, perquè la política i el poder poden corrompre fins i tot l’ésser més pur (aparentment). No us la perdeu, aneu al cinema, mireu-la en DVD o baixeu-vos-la d’internet. Una gran pel·lícula en tots els sentits.

Publicat dins de Cinema | Deixa un comentari

“La conquête” de Sarkozy

Avui, que és el dia de la primera volta de les presidencials franceses, és ben escaient de parlar del biopic que Xavier Durringer ha fet de Nicolas Sarkozy, La conquête. Algú em va dir que no hi surt ben parat cap polític, i és cert, però també és veritat que no s’acarnissa amb ningú, almenys des de la meva perspectiva. Hi veiem desfilar Chirac, Villepin, Sarkozy, Cécilia Sarkozy sobretot, i ens mostra les bambalines de la tàctica política, cosa que apropa aquest film a Els idus de març, malgrat que aquell va per altres camins. A través del recorregut polític de Sarkozy veiem les seves fílies i fòbies personals i polítiques, el joc d’interessos i la manera florentina i sibil·lina com es fa encara avui la política en una democràcia.

En dos moments de la pel·lícula, Chirac qualifica Sarkozy amb tres adjectius que diu que faran que els francesos no l’acceptin: és liberal, atlantista i europeista. Vaig quedar un pèl xocada, ja que a mi tots tres em semblen positius, però tothom sap que, en general, els francesos sempre han volgut ser sols. Potser a la segona volta de les eleccions, a Sarkozy li costarà la presidència haver anat tan de bracet amb Angela Merkel i el resultat donarà la raó als vaticinis del Chirac de ficció.

A la pel·lícula, Sarkozy representa la imatge del polític modern i amb aires americans, que vol portar la vida privada i pública amb la màxima transparència perquè el poble que l’ha de votar s’adoni que no amaga res. Això no agrada ni a Chirac ni a Villepin, que representen la França més ancorada en el seu passat de grandesa, la qual cosa queda palesa en les cases on viuen cadascun. Mentre Chirac i Villepin viuen en palaus que semblen de Lluís XVI, Sarkozy viu en un pis modern amb decoració moderna.

Durant tota la pel·lícula, Villepin, que aleshores era ministre d’afers exteriors i va passar a ser primer ministre, es dedica a posar el dit a l’ull de Sarkozy per fer-lo fora de la cursa per l’Elisi, amb el beneplàcit de Chirac, que només el veu com un peó útil però que pensa que no lliga amb la idiosincràsia francesa. Potser és que ni Villepin ni Chirac no s’han adonat que som al segle XXI? En qualsevol cas, és una lluita fratricida dins la UMP, la dreta francesa, per aconseguir el poder màxim. I Sarkozy està disposat a fer el que calgui per aconseguir-lo, sense manies.

Al final, després de tanta dedicació a la campanya i d’haver bregat amb tots els periodistes, la seva dona l’acaba deixant perquè es veu relegada a un segon terme. Així doncs, cinematogràficament parlant, el final és agredolç perquè Sarkozy aconsegueix la presidència de la República però perd la seva dona -aquí Carla Bruni ni surt ni se’n parla. És, doncs, una comèdia amb bons diàlegs i bones reflexions que ens il·lustra sobre la manera de fer política al segle XXI, de com els polítics miren de salvar les aparences i de tirar tota la merda al contrari per tal d’enfonsar-lo, mirant sempre de tenir més o menys controlats els mitjans de comunicació, que són la manera d’influir l’opinió pública i, per tant, de controlar-la.

Publicat dins de Cinema | Deixa un comentari

Pel·lícules per a les festes nadalenques

Aquests dies de festa estic aprofitant per veure pel·lícules que, o bé no havia vist mai, o bé en feia tant de temps, que ja no recordava gaire. Aquest segon cas és el de la pel·lícula Everyone says I love you (1996), de Woody Allen, un dels meus cineastes preferits. Everyone says I love you és un tros de la vida d’una família molt extensa i es compon de les històries de cadascun dels seus membres, que, tot cal dir-ho, són força peculiars tots plegats, des de la filla del ric (Drew Barrymore) que s’enamora d’un expresidiari (Tim Roth, divertidíssim), fins a l’exmarit (Woody Allen) que, guiat pels consells de la filla (Natasha Lyonne), lliga amb una professora d’art (Julia Roberts) fent-li veure que coneix tots els seus secrets.

No és una gran pel·lícula, però és divertida, sorneguera, festiva (és mig musical) i amb uns diàlegs amb moments brillants, com aquell en què el fill del ric, que s’havia passat tota la pel·lícula sent republicà, un cop es descobreix que tenia un coàgul al cervell, es torna demòcrata i son pare respira. És bonica, tendra, gens complicada i passa d’allò més bé.

L’altra pel·lícula que m’ha captivat, aquesta sí que del tot, i que a més a més no havia vist mai, és As good as it gets (1997), que a Espanya es va traduir com Mejor imposible, amb un Jack Nicholson i una Helen Hunt pletòrics. Realment, costa d’imaginar dos altres actors en els papers respectius. És un argument típic i original alhora: la creació d’un grup estrany de persones marginades: un escriptor misàntrop, una cambrera mare soltera amb un fill malalt i un pintor homosexual desnonat.

Hi ha crueltat (verbal), tendresa, rancúnia, amor, tristesa, ressentiment, malvolença, és a dir, que els tres personatges mantenen una relació d’amor-odi. Nicholson, l’escriptor malcarat i antisocial, s’enamora perdudament d’una noia senzilla que li canta les quaranta quan es comporta sense educació, que és sovint. La parella Nicholson-Hunt, que al principi sembla estranya, a mesura que va avançant la història es va veient com a inevitable i càlida. Que Jack Nicholson és un bon actor ja fa anys que ho sabia, però aquí Helen Hunt es revela com una actriu de debò. D’altra banda, també hi ha denúncia social, i és que es veu ben retratada la inexistència d’una sanitat de qualitat a l’abast de tothom. Tant la cambrera com el pintor homosexual han d’abonar un preu altíssim perquè els atenguin correctament.

Vaja, que si us falten idees i us sobra temps aquests dies, heus ací les meves propostes.

Publicat dins de Cinema | Deixa un comentari

“Melancholia”, de Lars von Trier

Amb aquesta pel·lícula m’he reconciliat amb Lars von Trier, després de l’asfixiant Dogville. Potser aquest cop me’n vaig a l’altre extrem si dic que és una de les millors pel·lícules que he vist mai -si no la millor. Melancholia és intensa, angoixant, lenta, hipnòtica i absorbent com poques. Surts del cinema transtornat entre la història i, sobretot, la música: Tristan und Isolde.

La història és senzilla: és l’argument de la fi del món, de l’apocalipsi, servit en forma de xoc del planeta anomenat Melancholia contra la Terra. Però la pel·lícula va molt més enllà d’això. De fet, l’element més important és la manera com viuen i es comporten els personatges mentre el planeta es va acostant a la Terra: la malenconia va atrapant-los a tots, començant per la protagonista, una núvia que en la seva cerimònia de noces es comporta d’una manera estranya i desconcertant, presa d’una malenconia que la transtorna i no la deixa relacionar-se amb ningú amb normalitat. El personatge és un reflex del planeta que ha de venir a anorrear la Terra.

Més enllà de la protagonista, la resta de personatges es mouen en un buit existencial que no acaben d’entendre i que els incomoda. No s’hi veuen accions coherents ni fonamentades, sinó que tots es belluguen entre el no saber per què passen les coses, allò que podríem anomenar la insostenible lleugeresa de l’ésser, parafrasejant Kundera. En l’ambient hi sura aquesta lleugeresa que a poc a poc va embolcallant tots els personatges fins a asfixiar-los en una existència buida.

Ara bé, la buidor existencial queda àmpliament contrarestada amb la música omnipresent de Tristan und Isolde, que inunda tota la pel·lícula i en tenyeix els personatges, conferint-los una aura d’insignificança colossal. Aquesta música, que per a mi és el súmmum de l’art, imbueix la pel·lícula i l’espectador d’una sensació d’asfíxia i d’èxtasi alhora, de clímax i d’impotència davant allò que ens és desconegut. I és que l’acord de novena augmentada que tot ho expressa ens fa conscients tothora que som davant l’apocalipsi, que les nostres vides perden tot el sentit davant la fi que s’acosta. És la fusió, la comunió amb el més enllà, amb la mort o amb el no-res, sublimat en una música incommensurable, excelsa, divina, que expressa tots els sentiments humans: amor, desamor, encís, èxtasi, desencant, tristesa i finalment, abandonar-se al desconegut.

Lars von Trier ha sabut combinar magistralment un bon argument ben tractat amb una música màgica que ho expressa tot. És una pel·lícula per veure-la un cop i un altre i un altre…

Publicat dins de Cinema | Deixa un comentari

“Nine and a half weeks”

Encara que pugui semblar estrany, mai no havia vist aquesta pel·lícula, que malgrat que tothom digui que és fluixa, a mi em va deixar un regust de tristesa i d’amargor que encara duc dins meu. Kim Basinger i un Mickey Rourke pletòric i guapíssim (per cert, què se n’ha fet d’aquella bellesa?), dirigits per Adrian Lyne, protagonitzen una tòrrida història de passió duta a l’extrem que acaba destrossant la dona. No hi ha argument, tot es redueix a una successió d’escenes eròtiques i a una pujada creixent de la tensió entre els dos protagonistes.

Dit així podria semblar fred, però és una pel·lícula trista, que indaga en els sentiments de la protagonista, maltractada psicològicament pel seu amant, que arriba a estimar bojament, sabent, però, que és un amor insà. Ell, inquietant i enigmàtic des del principi fins al final, roman insensible al patiment d’ella, i tan aviat la humilia com la tracta com a una reina. Rere seu, la dona comença a perdre la lucidesa i entra en una espiral de deliri que l’aboca a la bogeria, fins que al final pren la decisió de deixar-lo.

No em sembla una pel·lícula tan dolenta, si anem més enllà del voltatge eròtic. Tots dos protagonistes treballen molt bé i recreen uns personatges ben creïbles: un home cínic i una dona indecisa i submisa. La introspecció en la psicologia de tots dos em sembla molt bona.

A nivell formal, és una pel·lícula un pèl estranya, perquè sembla totalment dels anys ’70 (és de 1986) i en canvi, la banda sonora és totalment dels ’80. D’altra banda, Kim Basinger s’assembla (i recorda) moltíssim a Mia Farrow, la dona eternament indecisa. La recomano a tothom. Amb una història molt simple -una galerista d’art sensible s’enamora d’un agent de borsa cínic i comencen una relació passional que la duu a l’abisme emocional- i una interpretació magnífica de Basinger i Rourke, Adrian Lyne aconsegueix transmetre a l’espectador les sensacions de la protagonista i fer-li respirar la tristesa en què es mou tota la història, perquè tan bon punt veiem aparèixer Mickey Rourke amb la seva mirada perduda, sabem que la cosa no acabarà bé.

Publicat dins de Cinema | Deixa un comentari

“Le code a changé” (Cena de amigos), de Danièle Thompson

La primera cosa que he de dir és que no sóc neutra a l’hora de parlar d’aquesta pel·lícula, ja que sóc una gran amant i admiradora del cinema francès. M’agrada perquè parla d’històries quotidianes d’una manera poètica, amb sensibilitat i sense caure en la cursileria. És un tipus de cinema amb el qual em trobo còmoda, com un peix a l’aigua. Els personatges i, sobretot, les situacions i els sentiments que viuen, em són molt propers. Això és exactament així a Le code a changé.

No sé si actualment està de moda jugar amb els salts en el temps, tan endavant com endarrere, però en aquesta pel·lícula també ho trobem. És un recurs que dóna molt de joc perquè permet explicar moltes coses i a més, enfocar-les des d’un punt de vista molt determinat. En aquest cas, es tracta d’un sopar d’amics que es fa anualment, i hi ha salts entre el sopar d’un any i el de l’any següent, tenint en compte totes les coses que han passat entremig. Els personatges tenen aventures amoroses, els passen coses dolentes, canvien de feina, però malgrat totes aquestes vicissituds, al cap d’un any les coses segueixen aparentment igual. La processó va per dins.

Per damunt de tot, és un film que ressalta la hipocresia que amara la societat occidental contemporània, on les aparences sempre passen per damunt dels sentiments i de les conviccions més íntimes de les persones. Al primer sopar els personatges es llancen dards enverinats, això sí, amb guants de seda. És el moment en què la ratlla entre la diplomàcia i la hipocresia queda més desdibuixada. Em va recordar força Deux jours à tuer, protagonitzada per Albert Dupontel, en la qual durant un sopar, sabent que tenia una malaltia terminal, es dedicava a dir als seus amics tot el que en pensava a la cara.

Le code a changé és una comèdia dramàtica, potser no és una gran pel·lícula, però és d’allò més interessant i entretinguda. I a més, fa reflexionar sobre la hipocresia de la nostra societat. Les vides de tots els personatges s’entrecreuen: riuen, ploren, s’apunyalen per l’esquena, pateixen, s’estimen, es desencisen. I al final, malgrat que en la profunditat dels sentiments de cadascú tot ha canviat radicalment, la superfície segueix intacta.

La protagonitza un gran elenc d’actors francesos, amb Dany Boon, Emmanuelle Seigner (La novena porta) i un Patrick Bruel guapíssim. Els diàlegs són enginyosos i la pel·lícula esdevé simpàtica, divertida i molt francesa.

Publicat dins de Cinema | Deixa un comentari

“Limitless”, de Neil Burger

Darrerament estic experimentant un augment de la meva cinefília, més aviat exigua i molt concentrada en el cinema francès, i un viratge cap a la cinematografia americana de thrillers. També hi ha ajudat el fet que fa uns mesos que m’he afeccionat a les sèries televisives americanes. En qualsevol cas, la pel·lícula de la qual vull parlar avui, Limitless (Sín límites), al meu parer és un bon film, ben fet i amb un argument ben travat, basat en la novel·la The dark fields, d’Alan Glynn.

Formalment és un thriller, un argument amb accions ràpides, persecucions i girs inesperats. Ara bé, si n’analitzem el contingut, ràpidament hom s’adona que és una obra força aconseguida del gènere de la ciència-ficció (al qual, per cert, també m’estic abonant). Un escriptor permanentment bloquejat troba un amic que li proporciona una pastilleta que resulta un potenciador de l’energia vital, de manera que la seva activitat mental es multiplica exponencialment i és capaç d’assimilar a l’instant qualsevol cosa que percep.

A partir d’aquest plantejament, el protagonista canvia radicalment de vida i li passen una sèrie de vicissituds que constitueixen el gruix de la pel·lícula. És dopatge intel·lectual sense pal·liatius. I a partir d’aquí s’obren tota mena d’interrogants. És lícit competir en desigualtat de condicions? És bo/sa/natural drogar-se per treure el millor d’un mateix? Perquè allò que defineix les drogues és que creen addicció. Produeixen una alteració antinatural de l’organisme, el qual, passat l’efecte, ha de tornar al seu estat normal. Però el protagonista no vol tornar-hi. Senzillament, ha pres tantes pastilles, que no pot.

La pel·lícula es desenvolupa a un ritme trepidant, de manera acompassada a com viu la situació el protagonista. Així, tots els moviments frenètics de la càmera esdevenen la seva percepció del món sota l’estat al·lucinogen en què es troba. Tècnicament em sembla un film prou aconseguit i la narració dels fets està correctament dosificada. Però el seu punt més valuós, com en qualsevol obra de ciència-ficció, és el conjunt d’interrogants filosòfics que planteja. Els exposaré en l’apunt de dijous vinent.

Publicat dins de Cinema | Deixa un comentari

“El discurs del rei”, de Tom Hooper

The King’s Speech és una de les millors pel·lícules que he vist mai. Narra la història del duc de York quan ningú no pensava que un dia arribaria a ser rei de la Gran Bretanya, i els seus problemes de quequeig. El futur Jordi VI -pare de la reina actual-, amb l’ajuda inestimable de la seva dona -la reina mare que ens va deixar fa no gaires anys- aconsegueix, amb una gran força de voluntat i dots de paciència, vèncer la seva por a parlar en públic i les seves dificultats a l’hora d’articular les paraules, i esdevenir el rei de tots els súbdits britànics en un moment tan dur i crucial com ho fou la II Guerra Mundial.

Colin Firth hi fa un paper colossal, és un gran actor i un home elegantíssim que aconsegueix de totes totes fer-nos creure que és un monarca nat. L’expressivitat facial i la manera d’actuar transmeten les dificultats i els problemes que experimenta el duc de York, torturat psicològicament per una família que el ridiculitza i per la pressió a la qual es veu sotmès com a successor d’un primogènit díscol.
D’altra banda, Geoffrey Rush hi fa una “versió alternativa” del professor Higgins, el mestre de dicció d’Eliza Doolittle a Pigmalió. Lionel Logue és un professor que empra mètodes poc convencionals però que aconsegueix que el futur rei agafi confiança en si mateix i es cregui capaç de tot allò que pot fer.

La pel·lícula està amarada de tot un seguit d’elements d’un regust britànic innegable: l’ambientació elegant, els escenaris típicament londinencs, la majestuositat, la pompa, la coronació a Westminster, etc. I per reblar el clau, una banda sonora esplèndida trufada d’unes peces de música clàssica que semblen fetes ad hoc per a aquesta pel·lícula: l’obertura de Le nozze di Figaro, el primer moviment del concert per a clarinet de Mozart, el segon moviment de la simfonia núm. 7 i el segon moviment del concert per a piano núm. 5, de Beethoven. El  moment de clímax, quan Jordi VI llegeix el discurs davant dels seus súbdits arreu del món donant-los força perquè s’uneixin davant l’enemic (nazi) que avança implacable cap al destí fatal que suposà la II Guerra Mundial, queda amanit amb la simfonia núm. 7 de Beethoven. Com és que quan hom parla de pau al món ha de sonar Beethoven?

En resum, és una pel·lícula ben feta, ben actuada, brillant, rodona, que desprèn alhora força i tendresa, per un rei i per un home que va vèncer una gran solitud i incomprensió. Altament emotiva però sense caure en la cursileria, Tom Hooper ha aconseguit una obra mestra, magistral, perfecta.

Publicat dins de Cinema | Deixa un comentari

“L’escriptor”, de Roman Polanski

Aquest cap de setmana vaig anar a veure la darrera pel·lícula de Roman Polanski, L’escriptor, o The ghostwriter. És curiós que l’anglès diferencia entre els mots ‘writer’ (= escriptor) i ‘ghostwriter’ (= “negre” que escriu per altri). A la pel·lícula hi ha unes quantes ocasions en què al protagonista li pregunten quina funció té en l’entorn de l’expresident i ell respon: “I’m the ghost”. Quan l’interlocutor se sorprèn, afegeix: “The ghostwriter”. És una mena de joc de paraules que no té traducció.

No he vist gaire pel·lícules de Roman Polanski, però n’he tingut prou per saber que és un cineasta inquietant, que sap dosificar molt bé el misteri perquè el film resultant sigui veritablement impactant. Penso en La novena puerta (basat, per cert, en una mala novel·la d’Arturo Pérez Reverte) i, sobretot, en Macbeth. Però aquesta darrera, The ghostwriter, m’ha deixat literalment amb la boca oberta.

Tot el film és d’una gran bellesa estètica, especialment quan l’acció se situa al búnquer de l’expresident. Les vistes que hi ha des de la finestra del despatx són fantàstiques. És una bellesa adusta que fa joc amb la solitud en què viuen immersos els habitants del búnquer.

D’altra banda, essent una història d’intriga, a cada seqüència Polanski desvetlla només l’ingredient necessari perquè l’espectador pugui anar seguint la trama. La sorpresa, doncs, és creixent a mesura que avança la història. Anem descobrint personatges, històries del passat, relacions que es van entrellaçant i van composant el trencaclosques que l’escriptor vol descobrir i escriure en la biografia que està preparant de l’expresident.

El punt de vista és, òbviament, el del protagonista, i no sabem més coses de les que ell sap o veu. La intriga està exposada i resolta amb tanta mestria, que és difícil no quedar impactat al final. Segurament hi ha més acció que altra cosa, però això no la fa pas una pel·lícula fluixa, com algú m’ha insinuat. No sóc cinèfila, però crec que és una de les millors pel·lícules que he vist mai. Ara tinc moltes ganes de llegir-ne la novel·la, El poder a l’ombra, de Robert Harris, tot i que dubto que pugui arribar a l’alçada del film.

No em cansaré de repetir-ho: la dosificació magistral que fa Polanski de la intriga fa de The ghostwriter una gran pel·lícula, amb l’ambientació d’una illa gairebé deserta i estèticament molt bella. L’encert o el desencert en aquesta dosificació és el que fa que una història d’intriga sigui bona o no. I en aquest cas és tan encertada, que encara l’endemà tenia les seqüències del film al cap i no me les en podia treure. És una gran pel·lícula, absolutament recomanable.

Publicat dins de Cinema | Deixa un comentari

A single man

És una pel·lícula que feia setmanes que tenia ganes d’anar a veure, bàsicament pel seu protagonista. Colin Firth no és només un home enormement elegant i atractiu, sinó també un bon actor. Tal com ell va dir en una entrevista, no pot mostrar les seves qualitats actorals a cada pel·lícula, ja que en fa una per ensenyar (A single man) i una altra per la pasta (Bridget Jones). A single man és el film, dels que jo li he vist, en què millor he pogut apreciar les seves qualitats artístiques.

El director de la pel·lícula és un novell, el dissenyador de moda Tom Ford, però el resultat que aconsegueix sembla el d’un director professional. L’argument tracta d’un professor d’universitat que acaba de perdre el seu amant, amb qui havia conviscut durant setze anys. El sentiment de pèrdua és tan acusat que tot ell se sent sense saber què fer amb la seva vida, perdut enmig d’un marasme de persones que se li acosten i a les quals no sap com respondre. Colin Firth broda el personatge. Precisament per això va estar nominat a l’Oscar per aquesta interpretació.

És una pel·lícula que es recrea en els sentiments dels personatges, sobretot en les incomoditats que pateixen, que es palesen en silencis o en converses buides, i també en primeríssims plans de trossos de cossos humans. Això, que a cops esdevé morbós, és el segell de la pel·lícula, i li confereix una bellesa molt especial. Hi ha força equilibri entre la història, els diàlegs i els plans fílmics (no sé si es diu així), tot i que a vegades Tom Ford s’excedeix en els primers plans i la pel·lícula es fa embafadora. Globalment, però, la sensació és d’una història intensíssima, que l’espectador viu gairebé en primera persona a través del seu protagonista, fortament sacsejat pel dolor i per la solitud.

També és important remarcar que està ambientada a l’any 1962, ambientació perfecta en tots els detalls: vestuari, decoració, cotxes, edificis, etc. I no només a nivell físic, sinó també de les converses que els personatges mantenen. Si la realització hagués estat coetània a la història, jo no ho hauria sabut diferenciar d’un film produït el 2009. Només hi ha una cosa que em va recar, i que com a persona no cinèfila, em permeto la gosadia de dir: que Colin Firth, tan guapo, encantador i elegant com és, faci un paper de gai. Què hi farem. 

 

Publicat dins de Cinema | Deixa un comentari