La síndrome de Stendhal

En aquest apunt continuaré parlant de llengua perquè en l’anterior em van quedar algunes coses al pap. Començaré explicant una anècdota que vaig viure en pròpia pell a la ciutat de Bergen.

Pel carrer em van aturar unes nenes que devien tenir deu o dotze anys,
i en veure’m amb un mapa, de seguida van deduir que era una turista. Em
van aturar i em van dir, en anglès, si em podien fer unes preguntes per
un treball que feien a l’escola. Els vaig dir que sí (sobretot per
tenir jo també l’oportunitat de practicar l’anglès) i em van demanar
quants dies feia que era al país, si m’agradava, què n’havia vist, què
era el que me n’agradava més, etc. Al final em van demanar si sabia dir alguna paraula en noruec, i jo, per vergonya meva, com que era el segon dia que era al país, em vaig quedar completament en blanc i els vaig haver de dir que no, que no sabia dir ni una paraula en noruec. Educadament em van demostrar que la meva reacció no els havia agradat gaire -o gens- i no vaig poder evitar sentir-me estúpida per aquella descortesia. Jo reaccionaria de la mateixa manera si això passés a Catalunya amb el català.
A Noruega, com a la resta de països escandinaus, els ciutadans saben l’anglès tan bé com la seva llengua pròpia, però això no vol dir que hi renunciïn, ans al contrari, em va semblar que n’estan molt orgullosos. La prova és que tenen la bandera penjada arreu. Per ells, l’anglès és l’instrument per traspassar fronteres, però tenen molt clar quina és la seva llengua, la seva cultura i el seu país.
A Catalunya, en canvi, molta gent que sap el català no el parla perquè creuen que el castellà és més modern, que el parla molta més gent i que arriba a més llocs. El segon i el tercer punts són innegablement certs, però no per això jo deixo de parlar català. M’agradaria ser com els noruecs: saber i estar orgullosa del català, i a més, dominar l’anglès com a llengua instrumental. A casa nostra s’hi barregen moltes coses que depassen de molt la pura utilitat de les llengües: s’hi barreja la política i una mentalitat colonial per part dels espanyols i d’esclau per part dels catalans.
Com és que no som capaços d’adonar-nos que una de les eines que ens atorgaran la llibertat és el domini de l’anglès? Com és que no veiem que el castellà és una amenaça per al català, que li sega l’herba sota els peus, i que, com a llengua gran, ho és molt més l’anglès?
El dia que siguem independents, voldré que es plantegi l’aprenentatge dels idiomes en els mateixos termes que als països escandinaus, és a dir, en termes d’estricta utilitat. Quina és la llengua gran que tot ho domina? L’anglès. Doncs ens hi hem de tirar de cap. De llengües, com més se’n sàpiguen, millor, però per començar, primer, la nostra, i immediatament després, la lingua franca. I més enllà, totes les que vulguin venir i la gent estigui disposada a aprendre. El pretès trilingüisme a vegades sembla més una cortina de fum per disfressar que els alumnes no saben bé cap llengua (especialment el català) que no una altra cosa.

Ahir vaig tornar del viatge que he fet a Noruega. Ha estat un viatge diferent de tots els que havia fet fins ara, que es caracteritzaven per veure capitals a peu o amb transport públic, és a dir, al meu aire i trepitjant-les bé fins a fer-me’n una breu pinzellada global. Aquest viatge ha estat del tot diferent: tres dies a Bergen i després he agafat un vaixell que m’ha dut per la costa noruega, curulla d’illes i de fiords, fins arribar a Kirkenes, el darrer poble, que ja fa frontera amb Rússia.

Tinc la intenció d’escriure més d’un apunt sobre Noruega i sobre allò que Catalunya hi té en comú. En aquesta primera presa m’agradaria parlar d’un tema tan sensible com la llengua, i de seguida veureu els paral·lelismes. Noruega té una població de 4,5 milions d’habitants, per tant, doncs, força menys que el Principat, i encara molts menys que el conjunt dels Països Catalans. Això també és una de les claus de la prosperitat del país, però en parlaré en un apunt ulterior.

Com és ben sabut, als països escandinaus la gent parla l’anglès amb la mateixa naturalitat que la seva llengua pròpia. Això és degut a un ensenyament que prioritza l’anglès de manera oberta i explícita. Els nens a escola comencen a aprendre’l als sis anys i als tretze comencen a aprendre una tercera llengua. Potser la tercera llengua no la sabran tan bé com el noruec (o el suec, el danès o el finès), però l’anglès sí: és la seva segona llengua. La filosofia que condueix a aquesta actuació és la següent: ells saben que l’idioma propi i oficial del país no en transcendeix les fronteres, de manera que si volen que els ciutadans puguin anar arreu, ja sigui per turisme, per negocis o a estudiar-hi, han de ser tan competents en anglès com ho són en la seva llengua materna.

Així doncs, podem afirmar sense reserves que el seu bilingüisme és molt més productiu que el nostre, que és en català (i no sempre la jovenalla l’acaba sabent bé) i castellà. I això és degut a les raons que impulsen el bilingüisme català i el noruec, respectivament. A Noruega, com he dit abans, la gent aprèn amb naturalitat dues llengües perquè saben que la seva pròpia no va més enllà de les fronteres nacionals. Per això aprenen l’anglès. A Catalunya, en canvi, aprenem (i encara hi ha qui ho posa en dubte) el català perquè és la llengua pròpia del país, i el castellà, perquè és una imposició que ve de 300 anys enrere i que avui dia ha acabat convertint-se en una cooficialitat forçada. Malgrat que el català sigui la llengua pròpia, és obvi que la llengua de l’Estat on paguem els impostos és una altra, que és la que hem d’aprendre per imperatiu constitucional: el castellà. Però aquí no s’acaba la cosa. Hi ha molta gent que pensa que el català és una cosa d’estar per casa i que tenim la gran sort de saber el castellà, que, a banda de ser la llengua oficial d’Espanya, és una llengua que parlen 300 milions de persones i que, per tant, gairebé no cal saber-ne cap altra perquè només amb el castellà ja podem ultrapassar les nostres fronteres.
Aquest pensament, a banda de ser purament colonial, és absurd perquè avui dia la lingua franca no és altra que l’anglès. Els espanyols (i els francesos) que es pensen que no els cal aprendre cap llengua són de mentalitat obtusa i colonial. Ens agradi o no, la llengua que cal fomentar per terra, mar i aire, a banda de la pròpia, òbviament, és l’anglès, perquè és la clau de tot: ens serveix per fer turisme, negocis, i per estudiar i fer recerca científica. Qui pot creure’s que és possible accedir a aquests àmbits només amb el castellà (o només amb el francès)? Només algú prepotent, arrogant i que no ha viatjat gaire.

Catalunya és un país petit i per tant s’ha d’emmirallar en països petits, com ara Noruega. Els països amb llengües que no es parlen fora de les seves fronteres han de percebre com una necessitat vital fer que els seus ciutadans dominin l’anglès com la seva llengua pròpia. I Catalunya és dins d’aquest sac. El dia que siguem independents, el Ministeri d’Educació hauria de vetllar per l’ensenyament del català i de l’anglès de manera prioritària (un per ser la llengua del país i l’altre per ser la clau del món) i assegurar-se que els alumnes en tenen una competència òptima. En segon terme, caldria aprendre una tercera llengua (a Noruega poden triar entre francès, alemany i castellà) perquè com més llengües se sàpiguen, millor. Però a Catalunya, ja ara, que encara som dins d’Espanya, s’hauria de considerar una prioritat absoluta l’aprenentatge de l’anglès, perquè si no, sempre serem esclaus de l’espanyol i d’Espanya.

La gent de Reagrupament enguany volen celebrar el seu primer Onze de Setembre fent un homenatge al general Josep Moragues i Mas, màrtir (aquest de debò) de la Guerra de Successió. Em sembla una opció molt encertada per dos motius: perquè està bé reivindicar altres referents que no siguin els de sempre, i perquè Moragues fou executat vilment per haver estat un patriota que va defensar Catalunya fins a la mort.

Moragues formava part del primer grup revoltat, dels “vigatans”, que ja tenia prestigi i experiència guanyada en la guerra dels Nou Anys contra els francesos. Així que va arribar Carles III (de Catalunya-Aragó), l’arxiduc, els va nomenar oficials de la Reial Guàrdia Catalana. Moragues va lluitar amb el grau de general, tot i no ser militar de carrera, i això no va caure bé als militars professionals. Va ser molt actiu, es va moure per l’Aragó i fins i tot per València. Amb els seus homes va intentar trencar el setge de Barcelona. A principis del 1714 va protagonitzar una acció molt valenta, anant a alliberar la seva família a Balaguer, on havia estat segrestada pels borbònics. Finalment, després de caure Cardona, quan intentava embarcar-se per anar a Mallorca a lluitar, algú el va delatar i va ser detingut al peu de Montjuïc. El van arrossegar amb cavalls pels carrers de la ciutat abans d’esquarterar-lo, perquè tothom el veiés. Després li van donar un tracte de criminal, i van penjar el seu cap en una gàbia al Portal de Mar amb una frase a sota que deia així: “Per haver desobeït el rei, reiteradament.” El seu cap va penjar durant dotze anys, fins que Vilana Perlas va aconseguir des de Viena que el despengessin, mitjançant l’ambaixador imperial a Madrid. (Albareda, Joaquim; Esculies, Joan. 1714. La guerra de Successió. Barcelona: Pòrtic, 2008, p. 97-98).
A la vista d’aquest breu apunt biogràfic, em sembla molt encertada la reivindicació de Reagrupament. Espero que serveixi perquè altra gent a títol individual, així com entitats de la societat civil (des d’associacions fins a partits), obrin els ulls a un cas d’oblit tan flagrant, tan típic i tòpic del nostre país, que sempre va a l’avantguarda de qualsevol reivindicació de caire internacional i que, en canvi, troba provincianes les reivindicacions nacionals.
Com que l’Onze d’enguany no seré a Barcelona, vaig voler arribar-me al “monument” al General Moragues que hi ha a Pla de Palau, que és on els reagrupats faran l’acte d’homenatge i el dinar posterior. Ho he posat entre cometes perquè, com es pot veure a la imatge, és un trist pal de fusta ben alt amb una bandera mig estripada al capdamunt i una placa metàl·lica amb una inscripció al capdavall. Al text de la placa hi ha una brevíssima biografia d’en Moragues i un poema d’Àngel Guimerà: “Lo cap d’en Josep Moragues”. Aquest és l’emplaçament on els Borbons van perpetrar la ignomínia de tenir-hi la gàbia amb el cap penjat durant dotze anys. El monument data de 1999 i porta l’escut de l’Ajuntament de Barcelona.
Un cop passada la perplexitat que em va causar el fet que un heroi nacional tingui un monument tan exigu, vaig girar cua i vaig anar a cercar Via Laietana. Abans d’arribar-hi vaig passar per la Plaça Antonio López i, és clar, vaig veure-hi l’escultura magnífica que allà s’alça al primer Marquès de Comillas, Grande de España i traficant d’esclaus reconegut. Aquesta escultura, datada de 1884, el 1936 els anarquistes la van fer caure perquè consideraven el personatge com un signe d’opressió de la classe treballadora. Per això el règim franquista es va encarregar de tornar-la a erigir el 1944. Així doncs, l’estàtua que avui contemplem no és l’original, de Venanci Vallmitjana, sinó una de nova, feta per Frederic Marès.
La connexió que vaig fer entre tots dos monuments va ser immediata: què hi fa un traficant d’esclaus espanyol en un lloc tan preeminent de Barcelona mentre tenim el pobre Moragues representat per un pal de fusta que amb els anys es corcarà en un lloc pràcticament invisible? No es mereixeria el nostre general el monument esplendorós que té el Marquès de Comillas en un emplaçament privilegiat per l’amplitud i per la perspectiva?

La columna d’avui a l’Avui d’Albert Pla Nualart “Català a la terrasseta” és sensacional. De fet, de sensacional n’és sempre, però avui té un punt de genialitat perquè rebla el clau de com vivim el català i fa pensar molt més enllà dels temes de simple correcció lingüística.

Ens presenta expressions tan nostrades com “tenir veu d’espinguet”, “ser un esmolet” o “ser el cul d’en Jaumet”. A algú li sonen estranyes? Personalment, confesso que les dues primeres, tot i que les coneixia, no les faig servir habitualment. La tercera, en canvi, sí, l’hi sentit dir sempre a la meva mare. És més: no tenia ni idea de què volia dir ‘pizpireta’ (en català, ‘esmolet’).

El fet que persones catalanoparlants siguin incapaces de fer servir expressions catalanes amb naturalitat és altament preocupant. Com pot ser que ens estimem més fer servir expressions castellanes, no només per ignorància, sinó perquè pensem que si fem servir les catalanes no ens entendran? Hem arribat a un punt tal de degradació de la llengua que parlar bé el català s’ha convertit en sinònim de ser perfeccionista en el pitjor sentit de la paraula, com a finolis i fins i tot pedant. Sense anar més lluny, l’altre dia en un cafè vaig demanar un tallat i unes ulleres, i la noia que em va atendre, amb sornegueria, li va repetir a la seva companya, perquè ho preparés: “un tallat i unes ulleres”, accentuant una pronúncia falsa i artificiosa per fer notar que el català era una cosa que no anava amb ella per artificial i imposat. Estic segura que totes dues noies s’havien escolaritzat en català, però que, evidentment, no l’havien fet seu.

El motiu d’aquestes actituds tan meselles jo el veig ben clar: estem inundats per terra, mar i aire de mitjans de comunicació en castellà: televisions, ràdios, diaris, revistes, webs, cinema, etc. Potser internet és el mitjà en què el català gaudeix de més salut, i això és molt positiu, però no n’hi ha prou. Mentre l’imaginari que la gent percep a través d’aquests canals sigui castellà, els catalans no convençuts mai no tindran consciència nacional. Els nostres polítics no són capaços d’adonar-se que uns mitjans de comunicació potents en català i amb un imaginari català són el que forja el sentiment de pertinença a una comunitat nacional? Suposo que en Joan Ferran sí que ho sap i per això va fer aquelles declaracions tan famoses de la crosta.

La nostra llengua es va degradant i nosaltres encara pensem que ja són herois els qui tot just s’expressen en català (Ernest Folch dixit), o més aviat catanyol. Potser sí que al final ho haurem de considerar així, però jo m’hi resisteixo. No cal ser un Pompeu Fabra per parlar el català correctament. Els meus avis, que tenien tot just estudis primaris, parlaven el català més bé que la majoria de llicenciats actuals. A Barcelona la situació és preocupant. Confio que a comarques deu ser millor, tot i que en tinc dubtes, ja que per motius de feina em relaciono amb gent del Bages i al capdavall resulta que qui parla millor el català sóc jo, que sóc de Barcelona. És un cas clar del que deia abans: de la invasió per terra, mar i aire de mitjans en castellà, perquè em trobo que són gent amb un accent inequívocament català però que empren expressions castellanes a tort i a dret de manera inconscient perquè resulta que gairebé només miren televisions castellanes i llegeixen llibres en castellà.
Sóc conscient que voler viure en català és un acte de militància, però no és impossible fer-ho amb una certa naturalitat. Ara bé, si dic que llegeixo l’Avui i El Punt i El Temps, escolto Catalunya Ràdio i RAC1, llegeixo tots els digitals en català, vaig a veure teatre només en català i sempre cerco les traduccions catalanes de les novel·les (no parlo de llibre especialitzat, això és un altre món), em diran, despectivament, que sóc “nacionalista”. Ah sí? Doncs jo em considero una persona normal, així com un francès consumeix només productes en francès de manera natural i sense haver de buscar-los.