Les llengües d’un estat federal
Acabo de tornar d’un viatge a Flandes. Faré un mínim de tres apunts sobre temes diferents a propòsit de tot allò que hi he vist i que es pot comparar d’alguna manera amb la situació sociopoliticolingüística de casa nostra. Pel que fa a la llengua, si es vol, hom pot dir que en sóc una maniàtica en general, i en particular, del català. Cada vegada que viatjo en un país estranger m’adono i em lamento del fet que el català no pot gaudir a Catalunya de l’estatus que tenen el noruec a Noruega o el neerlandès als Països Baixos, per exemple.
Amb la Constitució (espanyola) a la mà, a Catalunya, País Valencià i les Illes Balears hi són oficials el català i el castellà; al País Basc i Navarra, l’èuscar i el castellà; a Galícia, el gallec i el castellà, i a la resta de comunitats autònomes, tan sols el castellà, inclosa la capital de l’Estat, Madrid. A Bèlgica hi ha tres idiomes oficials: el francès, el neerlandès i l’alemany. El primer és oficial a Valònia i a Brussel·les capital, el segon ho és a Flandes i a Brussel·les capital, i el tercer ho és en una petita regió que fa frontera amb Alemanya, i que compta amb 71.000 parlants. No conec prou la situació de l’alemany a Bèlgica per parlar-ne, per tant, parlaré de la situació de les altres dues llengües.
Si extrapoléssim la situació lingüística de Bèlgica a Espanya, la cosa quedaria així: a Catalunya, País Valencià i les Illes, el català seria la llengua oficial (única); al País Basc i a Navarra, l’èuscar; a Galícia, el gallec, a la resta de l’estat, el castellà, amb l’excepció de Madrid capital, on serien oficials les quatre llengües. La veritat és que aquest mapa lingüístic és artificial en el sentit literal del terme: és antinatural, a més d’artificiós. La diferència entre Bèlgica i Espanya és la gènesi d’ambdós estats. Mentre que la creació de Bèlgica es va fer el 1830 en un acord entre les potències europees per tal d’evitar l’expansió d’Holanda o de França, Espanya és un estat de matriu castellana que per un procés de conquesta i colonització s’ha apoderat de tots els territoris que ha pogut. Bèlgica és allò que se’n diu un estat-tap, ço és, un artifici politicoadministratiu sense connotacions identitàries, mentre que Espanya és simplement l’expansió de Castella, un estat ple d’història i d’identitat.
La qüestió és que en l’actualitat, qualsevol ciutadà belga es pot adreçar a l’administració central (federal) en qualsevol de les llengües oficials del país (m’imagino que en alemany també), perquè a la capital hi són cooficials el francès i el neerlandès, en igualtat absoluta de condicions. Certament, hi ha coses que allà són bilingües i que a Catalunya només són en català, com ara el nom de les estacions de metro, autobús i tren. Ara bé, no és menys cert que tots els productes de consum van etiquetats també en totes dues llengües, des de l’aigua mineral fins als medicaments, que en aquest cas, el prospecte va escrit en francès, neerlandès i alemany. Realment, a Brussel·les hom té la impressió que les dues llengües estan en igualtat absoluta de condicions i que no n’hi ha una que predomini per damunt de l’altra.
Ara bé, quan sortim de la zona bilingüe i entrem a Flandes, on vaig anar jo, tot està retolat únicament en neerlandès. Els productes de consum segueixen etiquetats en ambdues llengües perquè es distribueixen per tot el país, però la retolació dels comerços o la carta dels restaurants, per exemple, són únicament en neerlandès, atès que a Flandes el francès no hi és oficial. Fins i tot quan agafem un tren que passa per diverses regions, a la zona de Brussel·les anuncia les estacions en francès i en neerlandès, i així que entra a Flandes, ho fa únicament en neerlandès. M’imagino que quan entra a Valònia ho deu fer només en francès.
Pel que fa a l’escola, mentre que a Flandes els nens hi estudien en neerlandès però a més a més hi aprenen el francès, l’anglès i l’alemany, a Valònia l’ensenyament és únicament en francès, amb poques hores d’altres idiomes, amb la qual cosa els estudiants flamencs dominen quatre idiomes mentre que els valons només saben el francès. I és que els pobles que són conscients de l’estretor de les fronteres del seu idioma són els més interessats a parlar-ne d’altres, principalment l’anglès, per poder-se fer entendre i viatjar i conèixer món. Negar-se a dominar més llengües que la pròpia, o no considerar-ho prioritari, és propi d’una mentalitat colonial.
Després de tot el que he vist a Bèlgica em pregunto: per què fa tanta por que el català sigui l’única llengua oficial a Catalunya? Pel que he dit abans, és clar: perquè l’estat espanyol té mentalitat colonial, igual que el francès. Però veure que a Bèlgica és possible i no suposa cap problema (i penso en l’etiquetatge, que aquí es veu com una catàstrofe haver d’etiquetar els productes en català), fa pensar que en cap estat no hauria de suposar un problema, el fet que no hi hagi d’haver un mateix idioma oficial a tot el territori i d’altres, de segona fila, cooficials amb l’important de debò, en parts del territori. Segueixo pensant que el català hauria de ser l’única llengua oficial a Catalunya, però ara que he vist Bèlgica, penso que és possible i factible, i que no és pas demanar la lluna en un cove, sinó la dignitat que el català es mereix.