La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Plena de Seny

Benvolguts lectors,

El proppassat 26 d’agost vaig encetar Plena de Seny (senhal ausiasmarquià), un blog que m’agradaria que fos específic de temes de llengua catalana i de literatura. És per aquest motiu que La síndrome de Stendhal quedarà acotat a la resta de temes que ja tractava: música, filosofia, teatre, cinema, i també hi afegiré sèries de televisió, que en veig força i m’agraden. Les seccions que queden tancades són les de Llibres i literatura i Ficcions. La secció de Llengua es converteix en Sociolingüística. A Plena de Seny, la llengua hi serà tractada només en les vessants gramatical i semàntica.

Així doncs, només em resta remetre-us a Plena de Seny esperant que gaudiu llegint-la com jo gaudeixo escrivint-la.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

“La importància de ser Frank”, d’Oscar Wilde

A l’agost el teatre sembla desaparegut en combat a Barcelona. Potser és perquè arreu de la geografia catalana es fan tants festivals d’estiu, però el cert és que trobar activitats culturals a la capital un cop acabat el Grec es fa difícil. Per això vaig posar-me molt contenta que el Teatre Gaudí hagués programat una obra d’Oscar Wilde, La importància de ser Frank, títol amb joc de paraules incorporat -l’original en anglès és The importance of being Earnest, literalment “La importància de ser honest”.

L’obra em feia gràcia, perquè un Wilde sempre és garantia de qualitat, i em vaig endur una sorpresa molt grata de veure el nivell interpretatiu dels actors. Certament, el Teatre Gaudí és de pressupost i de dimensions molt modestos, i així i tot, aconsegueix representacions molt acurades, de les quals allò que més m’agrada són les posades en escena que, amb imaginació atès el reduïdíssim espai de l’escena, respecten sempre l’obra original, sense voler fer innovacions estèrils.

Fa goig veure com el nostre país dóna joves ben preparats com Ivan Campillo, que és capaç de traduir, dirigir i interpretar una obra com aquesta. Malgrat que hi ha certes expressions que lingüísticament grinyolen -ai las!- la versió és acceptable, i la interpretació, correcta i agradable. És cert que no arriba al nivell de Pasta fullada, interpretada al mateix teatre per quatre dels grans: Minguell, Minguillón, Sansa i Sales, però és teatre clàssic ben fet, cosa que sempre s’agraeix.

La solució escènica per a tants canvis en un espai tan petit és molt satisfactòria, i la interpretació dels actors és ben convincent, tot i que a alguns els manca una espurna d’espontaneïtat, la qual cosa espero que sigui deguda a llur joventut. En qualsevol cas, però, es tracta d’un gran clàssic, divertidíssim, trufat de malentesos, que comença com si res i a mesura que va avançant, es va embolicant la troca, com si de la calúmnia de Don Basilio es tractés, fins arribar a un final feliç on tots els embolics es desfan i els malentesos es resolen.

És una comèdia fresca i altament recomanable que us farà passar la calorada d’aquests darrers dies d’agost, ara per ara sense data de comiat!

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

“El dia de l’ós”, de Joan-Lluís Lluís

Si hagués de qualificar aquesta novel·la amb un adjectiu ho tindria claríssim: tel·lúric. És una novel·la rural en la qual tan important és allò que es diu com allò que no es diu, perquè el silenci dels vilatans és tan o més informatiu que els mots que diuen. El dia de l’ós és la primera novel·la que he llegit d’aquest autor, ja que anteriorment n’havia llegit Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos i ara mateix tinc a mitges la seva cèlebre Xocolata desfeta.

Ben poca literatura d’àmbit rural he llegit a la vida, i potser és per aquest motiu que aquesta novel·la m’ha recordat vívidament Els sots feréstecs, Solitud, Terra baixa i Aigües encantades, cadascuna per un motiu diferent. Té una gran semblança amb la novel·la de Víctor Català pel fet que l’ambient rústic que s’hi respira és com si fos un personatge més de la història; així com la muntanya atordeix la Mila, l’ambient tel·lúric de Prats de Molló angoixa la Bernadette. La recreació d’aquesta atmosfera reclosa, rural i obscura és un gran treball de Lluís, ja que aconsegueix submergir el lector fins a les cavitats més pregones d’un poble que no ha evolucionat i que ha quedat ancorat a l’edat moderna.

La prosa de Lluís és àgil, cristal·lina, concisa i detallista, no és ni senzilla ni bigarrada sinó dúctil, la qual cosa no és fàcil d’aconseguir. Per tant, podem dir que al darrere hi ha un treball d’estil meticulós que dóna com a fruit la representació de l’univers fascinant i terrorífic que embolcalla la protagonista. Bona prova d’això és que, malgrat l’extensió escassa del llibre (110 pàgines), la densitat de la prosa fa que sembli més llarga, que hi hagi més descripció i més acció. Som, doncs, davant d’un escriptor amb majúscules.

Guanyadora del Premi Crexells 2004, m’agradaria recordar que es tracta del mateix premi el primer guanyador del qual fou precisament l’autor d’Aigües encantades, Joan Puig i Ferreter, per la seva novel·la El cercle màgic. Lluís és una veu important de la literatura catalana que cal anar seguint.

Joan-Lluís Lluís, El dia de l’ós. Barcelona: La Magrana, 2007. 110 p.

Aquesta secció continua al blog següent: http://plenadeseny.blogspot.com

“El principi satànic”, d’Hèctor Bofill

Feia molt de temps que tenia ganes de llegir algun llibre d’aquest autor i, no se per què, no m’he decidit fins ara. L’he anat seguint en els mitjans de comunicació: premsa i televisió sobretot, i gairebé sempre he compartit -i comparteixo- les seves opinions polítiques. És un home abrandat, amb un caràcter aparentment ingenu que el fa d’allò més atractiu. És una mena d’home del Renaixement 2.0: professor de dret constitucional a la UPF, poeta, narrador, polític, articulista i tertulià.

Allò que em va atreure d’El principi satànic per llegir-lo és que fos un llibre de contes. Darrerament m’estic bolcant a la narrativa curta, perquè, com vaig dir a l’apunt sobre Patricia Highsmith, és un tipus d’escriptura que, tot i ser narrativa, té uns trets força diferents de la novel·la: han de ser històries senzilles, concentrades, rodones, però amb un principi i un final clars. Res no pot quedar-hi a mitges. És una mena de mecanisme de rellotgeria, si se’m permet la metàfora.

En el seu llibre, Hèctor Bofill fa una cosa que no havia vist mai i que trobo molt interessant i original: els protagonistes dels seus contes són sempre els mateixos i la història de fons és la mateixa, però a cada narració fa un salt en el temps, ja sigui endavant o endarrere. És com si fossin instantànies de cinc moments concrets de la vida dels dos protagonistes, el Roger i la Lavínia, que copsen ara l’amor, ara el desamor entre ells. És una bona opció que permet relligar tots els contes, i el fet que no estiguin ordenats linealment en el temps, converteix l’obra en un petit trencaclosques no gens difícil de resoldre. Cal afegir que els personatges d’aquests contes són els que ja havia fet sortir a la seva novel·la anterior, Neopàtria, que encara no he llegit.

Un dels reclams poderosos del llibre és que les històries tenen un alt voltatge eròtic. Això sí que no ho trobo tant, llevat d’escenes puntuals i un conte que sí que és clarament d’aquest gènere. En general, però, les històries s’endinsen en els sentiments violents dels dos personatges, en les passions i els odis que són capaços de generar. Per retratar-ho, l’autor empra una prosa complexa, en alguns passatges artificiosa, i plena de força. No és el tipus de prosa que, a parer meu, es faria servir per a escriure narrativa de caire eròtic, que tendeix sempre a ser suau, mel·líflua, amb descripcions molt acurades i plenes de figures retòriques amb referències a elements sensorials.

En resum, és un llibre plenament recomanable, fort i alhora fàcil de llegir, que s’engoleix en poques hores durant les quals hom s’endinsa per les espirals més inconfessables de l’ànima humana.

Hèctor Bofill, El principi satànic, Barcelona: Proa, 2007. I Premi El Temps de les Cireres

Don Giovanni, K. 527, de Mozart

Diuen que és l’òpera més perfecta de Mozart. Jo mai no havia trobat que fos millor que Le nozze di Figaro o que Così fan tutte, per exemple, però els darrers dies l’he escoltada molt i penso que és encertada l’apreciació. Què aporta Don Giovanni que la faci tan especial?

És una qüestió alhora fàcil i difícil de respondre. És evident que és una obra mestra, perfecta, però té la virtut que va molt més enllà de la música per esdevenir una gran tragicomèdia. Té un gran sentit teatral, tant pel que fa a l’acció com als personatges. D’una banda, els quatre nobles (Don Giovanni, Donna Anna, Donna Elvira, Don Ottavio); de l’altra, els tres plebeus (Leporello, Zerlina, Masetto), i per acabar-ho d’adobar, el pare de Donna Anna, el fantasma que retorna de l’ultratomba a fer justícia.

És una tragicomèdia perquè hi ha tant accions líriques i divertides (jocoses) com accions dramàtiques i terrorífiques, que s’alternen amb una gran naturalitat. Les diferents escenes de la història transcorren amb tensió creixent fins arribar al judici final, on el comanador, el pare de Donna Anna, que Don Giovanni assassina al principi de l’òpera, repareix des del món dels morts per castigar Don Giovanni per les seves malvestats. És, doncs, una obra amb final moralitzant. Per això com a subtítol porta “Il dissoluto punito”.

Cadascun dels personatges té el seu caràcter, la seva personalitat marcada, que la música que Mozart hi posa s’encarrega de dibuixar. A parer meu, el personatge a qui el compositor fa més justícia és Leporello, el criat de Don Giovanni, a qui regala una de les àries més boniques de tota la seva producció, l’ària del catàleg, en la qual Leporello recita la llista de dones que Don Giovanni ha seduït a una Donna Elvira incrèdula i estupefacta. És també el personatge més divertit de l’òpera, que actua com a contrapunt del seu amo.

Pel que fa a les versions, n’hi ha moltes i de bones. A continuació cito les que em semblen més interessants:

· Carlo M. Giulini (1961). Amb Eberhard Wächter, Joan Sutherland, Elisabeth Schwarzkopf, Luigi Alva i Giuseppe Taddei.

· Lorin Maazel (1979). Amb Ruggero Raimondi, Edda Moser, Kiri Te Kanawa, Kenneth Riegel i José van Damm.

· Herbert von Karajan (1986). Amb Samuel Ramey, Anna Tomowa-Sintow, Agnes Baltsa, Gösta Winbergh i Ferruccio Furlanetto. A destacar-ne el Don Ottavio de Winbergh, el millor tenor mozartià de les darreres dècades, i el Leporello de Furlanetto, baríton que sembla haver nascut per a aquest paper.

· Nikolaus Harnoncourt (1989). Amb Thomas Hampson, Edita Gruberova, Roberta Alexander, Hans-Peter Blochwitz i Laszlo Pólgar. A destacar-ne una Gruberova pletòrica (fa un parell d’anys va fer l’ària final de Donna Anna al Liceu i va ser electritzant) i un Laszlo Pólgar que vaig descobrir aquí i que canta meravellosament bé.

· Daniel Barenboim (1992). Amb Ferruccio Furlanetto (com a Don Giovanni), Leila Cuberli, Waltraud Meier, Uwe Heilmann i John Tomlinson. A destacar-ne el sentit teatral i l’espectacularitat que Barenboim sap donar-hi, especialment en l’escena final.

· Neville Marriner (1994). Amb Thomas Allen, Sharon Sweet, Karita Mattila, Francisco Araiza i Simone Alaimo.

Però no us deixo amb cap d’aquestes versions, sinó amb la que es pot veure a la pel·lícula Amadeus, amb els comentaris de Salieri inclosos, sobre l’horror i l’espectralitat de l’òpera més brillant i immortal del compositor de Salzburg. Per cert, aquesta escena no és la darrera de l’òpera, però quan es va estrenar a Viena, les autoritats van obligar a suprimir l’última, perquè la consideraven irreverent, després del càstig infligit a Don Giovanni.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

“Una afició perillosa (contes 1952-1982)”, de Patricia Highsmith

La narrativa curta sempre ha estat un gènere més aviat denostat, en favor de la novel·la, i jo, en canvi, el vull reivindicar. Hi ha qui diu que escriure contes és una bona manera que té un futur novel·lista per forjar-se, i pot ser que en algun cas sigui així, però cal dir que estem parlant de dos gèneres diferents, amb dinàmiques i característiques diferents. No fa gaire vaig llegir que un conte és com un poema: un text curt i concís, perfectament equilibrat, on no falta ni sobra res. Aquesta és, exactament, la definició d’un bon conte.

Els contes de Patricia Highsmith fan honor a aquesta definició. Estan escrits amb la precisió d’un rellotge, cada història avança al ritme adequat, ja sigui quan transcorre molt de temps en poques línies o quan en transcorre poc. Els personatges, psicològicament complexos, són grans creacions que sembla que hagin de prendre vida. I tot això, sense sobrepassar l’extensió d’un conte. Aquest és l’art de saber condensar en poques pàgines una petita gran història amb un principi i un final, sense que sembli escurçada o mutilada. És un equilibri perfecte.

En aquest llibre, Una afició perillosa, que és el títol d’un dels contes, hi ha recollits els que va escriure ja en plena maduresa creativa, entre els anys 1952 i 1982. Recordem que és l’autora de la mítica novel·la que Hitchcock va convertir en pel·lícula, Estranys en un tren, i fent honor de la seva enorme perícia narrativa a l’hora de generar intriga i misteri, ens obsequia amb uns quants relats d’assassinats protagonitzats per personatges turmentats que no se sap ben bé per què maten. En resum, són unes narracions per les quals desfila un estol de personatges complexos, inquietants, plens d’ombres i de dubtes, que es mouen sense seguir un patró racional de conducta i que, a vegades, fan una fi del tot inesperada.

No havia llegit mai res de Highsmith, i aquest llibre m’ha resultat un veritable cuquet que aniré estirant. Segurament continuaré amb la saga de Mr. Ripley, que vaig comprar no fa gaire. Recomano vivament la lectura d’aquesta autora a tothom, tant als fans del misteri com als de la bona literatura. És una lectura d’allò més absorbent.

Patricia Highsmith, Una afició perillosa (contes 1952-1982). Traducció de Jordi Cussà i Anna Camps. Barcelona: Columna, 2003. 314 p.

La utopia (i 5)

Marxa de casa seva pensarós. D’una banda, feliç d’haver estat amb ella, de descobrir que comparteixen tantes coses i de saber que l’atracció és mútua. De l’altra, amb la recança del dubte. Divorciar-se de l’Helena suposaria un terrabastall considerable a la seva vida. Ha d’estar molt segur del que fa. Al capdavall, però, pensa que encara que l’Amèlia no hagués fet acte de presència a la seva vida, tard o d’hora s’hauria hagut de replantejar el seu matrimoni, que és un baluard tan segur com estèril. L’Amèlia ha estat l’espurna que l’ha fet prendre consciència de l’estancament en què es troba la seva vida personal i, de retruc, la professional. Si tingués una vida personal i emocional més plaent i intensa, a la feina rendiria més. Percep l’Helena com un llast que el manté ancorat en el passat.

Durant els dies del viatge no pot deixar de pensar ni un instant en l’Amèlia. Però no només pel que és aquella dona extraordinària, sinó pel que significa a la seva vida. Fins i tot en Sala i Martín el troba apagat. El Ricard decideix confessar-li la seva situació i el seu dubte. En Sala i Martín li diu que l’Helena no li agradat mai gaire i que, pel que li explica de l’Amèlia, és exactament la dona que li convé. Després li escriu la dedicatòria al llibre. Al Ricard li agrada, la troba molt personal. Té ganes de presentar el Xavier a l’Amèlia.

En tornar de Nova York ja ha pres la decisió. Està disposat a passar pel calvari de la justícia pel divorci. L’Amèlia en serà la recompensa. Abans d’anar-li a dir res vol passar el tràngol de demanar el divorci a l’Helena. Li ho enfoca sense embuts i veu que ella no se sorprèn gens. Però no li diu res de l’Amèlia, podria afectar el procés i fer que li demanés més diners dels que li demanarà. Així doncs, i molt a pesar seu, durant el temps que duri el divorci, hauran d’anar amb una cura extrema a l’hora de veure’s. Li sap greu de debò, però vol fer les coses ben fetes.

Una tarda que l’Helena no és a casa, truca a la porta de l’Amèlia.

– Amèlia, amor meu, com t’he trobat a faltar!

– Ricard, jo també t’he enyorat. No m’ho puc creure. Jo, que sempre m’he considerat tan independent, i estic enamorada de tu com una bleda.

– Dona, però això és bo, el sentiment és mutu -la mira libidinosament-. Tinc moltes ganes de fer-te l’amor hores i hores seguides…

Li mossega el lòbul de l’orella mentre li abaixa els tirants de la samarreta que duu. Li fica les mans per dins els sostenidors i li palpa els pits. Aquells pits rodons, perfectes, el tenen completament enlluernat. No triga a prendre-la per la cintura i a dur-la cap al llit. Fan l’amor llargament i salvatgement. El desig que senten l’un de l’altre és molt intens. Quan l’han sadollat, romanen abraçats.

– Amèlia, ja he pres una decisió. Li he demanat el divorci a l’Helena.

– Què dius, Ricard? Això és fantàstic! I quant trigaràs a ser un home lliure per lliurar-te només a mi?

– Uf, no ho sé, la justícia és lenta, però no t’amoïnis gens, perquè ara tenim un horitzó plegats, tu i jo, i això és l’única cosa que compta. La il·lusió ens mantindrà vius, ja ho veuràs.

– Tens raó. Que contenta que estic! T’estimo, Ricard.

Aleshores sent un calfred d’emoció i de plaer per tot el cos. Aquelles paraules són el millor bàlsam per a la seva ànima, el fan envigorir, li donen força, amb l’amor de l’Amèlia se sent capaç de vèncer qualsevol obstacle. S’hi abraona al damunt i la penetra novament.

– M’estimes, Amèlia?

– Sí, aquests dies que has estat fora m’ha costat fer el paper al telèfon eròtic. Només pensava en tu i quan sentia els gemecs dels porcs que truquen em venien basques.

– No m’estranya. El sexe es pot comprar amb diners, però l’amor no. Vull que a partir d’ara deixis aquesta feina immunda i que et dediquis només a escriure. Al meu costat no et faltarà res.

Aleshores el Ricard veu com a l’Amèlia li canvia la cara radicalment. La darrera frase que ha dit no li ha agradat. S’ha posat tensa de cop i s’ha apartat d’ell.

– Ho dius de debò, això, Ricard?

– I és clar que sí. Mai no m’ha agradat que fessis aquesta feina. Si ara hem de ser una parella, crec que tinc dret a donar la meva opinió de la teva feina.

– No, no en tens. Ja et vaig dir que només faig una interpretació teatral. No sóc cap prostituta. Són poques hores i guanyo molts diners. Ni tu ni ningú no té dret a dir-me de quina manera m’he de guanyar la vida, mentre ho faci legalment.

– Amèlia, em sap greu, però no puc acceptar que la meva dona treballi en un telèfon eròtic.

– Doncs tria: o m’acceptes tal com sóc o em deixes.

– T’estimo massa per acceptar que facis aquesta feina. El meu estómac no ho tolera. Però tampoc no vull deixar-te escapar.

– No penso deixar aquesta feina. Ni tan sols per tu.

El Ricard veu com tota la seva il·lusió s’ha esfondrat en pocs minuts. Li és molt dolorós perdre l’Amèlia, però més li dol encara que, vivint amb ell, faci una feina tan indigna d’ella. Ha arribat l’hora de dir-li adéu. Li pesa en tota l’ànima, però ha d’acabar amb allò incipient que havia nascut entre ells. No la podrà oblidar mai, és la dona perfecta, però ara que la seva vida ha virat tan radicalment, és moment de replantejar-se moltes coses.

Aquesta secció continua al blog següent: http://plenadeseny.blogspot.com

Publicat dins de Ficcions | Deixa un comentari

És natural el bilingüisme?

Ho he dit algun altre cop però ho repeteixo perquè no en quedi cap dubte. No sóc sociolingüista ni filòloga, però sí que m’apassiona la llengua, tinc curiositat i sóc observadora. Actualment a Catalunya està força estesa la creença que el bilingüisme és natural, saludable i enriquidor [per a tothom]. Es considera que és una riquesa comptar amb dues llengües oficials, a saber, català i espanyol, i que ser poliglot és un do que ningú no hauria de menystenir.

Espero que cada vegada hi hagi més persones que es despertin i posin aquest dogma en qüestió. Anem a pams. El bilingüisme és natural? Recordo que quan vaig estudiar sociolingüística a COU, em van explicar que no hi ha cap comunitat que sigui bilingüe per naturalesa, pel fet evident que no hi ha cap persona que pugui parlar en més d’una llengua alhora. Totes les persones tenim una única llengua materna, i això no obsta perquè més endavant puguem adquirir altres llengües i arribar-les a parlar amb el mateix grau de fluïdesa que la materna. El “bilingüisme” en una comunitat de parlants només hi arriba per dues vies: per la conquesta armada o bé per una pressió demogràfica que porta una altra llengua. No cal recordar que Catalunya ha patit els dos fenòmens.

El bilingüisme és saludable? Depèn de l’estatus de què gaudeixi cadascuna de les llengües. Si estan en estricta igualtat de condicions, ho seria. Posem per cas, si a Catalunya català i espanyol gaudissin d’un tracte idèntic en tots els àmbits, jo hi estaria d’acord. Això voldria dir remetre’ns novament a la sentència del TC sobre l’Estatut de 2006, en què es qüestionava l’obligació de saber el català i la preferència de la nostra llengua als mitjans de comunicació públics. Coses, d’altra banda, que haurien de ser òbvies per a qualsevol persona amb una capacitat racional mínima. En el marc espanyol, o bé les quatre llengües haurien de ser cooficials a tot l’estat, o bé a cada nació només hi hauria de ser oficial la llengua pròpia.

El bilingüisme és enriquidor? Expressat així, en abstracte, naturalment que sí. Ara bé, si ho extrapolem al cas de Catalunya, és evident que per als catalanoparlants és empobridor de la manera que ens el fan viure. Només cal fer un cop d’ull als canals de televisió que podem veure. Quants n’hi ha en català i quants en espanyol? Això per no parlar del cinema (que jo, personalment, prefereixo en versió original de totes totes, i per tant, no crido gaire o gens a favor del doblatge al català). A nivell de premsa cal reconèixer que s’ha fet un pas endavant molt important, amb les quatre grans capçaleres editades a Barcelona en català: Ara, El Punt Avui, La Vanguardia i El Periódico. Però què passa amb les publicacions periòdiques? I amb els jocs d’ordinador? I amb les sèries i pel·lícules en DVD? Res, que no som un país normal.

Mentre el català no sigui necessari per viure a Catalunya, no estarà normalitzat. Però cada vegada que es parla de l’obligació de conèixer la llengua de Catalunya, es trepitgen uns quants ulls de poll. Ens fa por demanar una cosa òbvia? Volem que el català sigui independent o residual, tot parafrasejant el president Pujol? Si continuem permetent que el català necessiti la crossa del castellà al costat per caminar, ho tenim molt pelut.

D’altra banda, per què hem de pensar que el bilingüisme ha d’ésser entre català i espanyol? Què passa amb els catalanoparlants que viuen a la Catalunya Nord? I amb els que viuen a L’Alguer? Llur bilingüisme no és amb l’espanyol sinó amb el francès i amb l’italià, respectivament. El català s’ha d’independitzar de qualsevol altra llengua, fer el seu camí, reivindicar i fer servir amb naturalitat les seves pròpies estructures sintàctiques, sense interferència de l’espanyol o de qualsevol altra llengua que pugui contaminar-lo.

Tot llegint les delicioses Converses filològiques que ens va llegar Pompeu Fabra, cito un text del mestre que encara avui, noranta anys més tard, segueix tan vigent com aleshores:

“[…] Perquè no es tracta pas d’escriure i de parlar amb correcció gramatical. Es tracta d’escriure i de parlar el català correctament -cosa sensiblement distinta. La primera aspiració és important. La segona ho és molt més. És sobretot la més positiva, la d’efectes més reals i transcendents. La correcció gramatical és una qüestió de l’ordre de la higiene. L’altra és una qüestió de pensament. Les llengües tenen un esperit, un geni, que en condiciona la morfologia i la sintaxi. Si podem tornar a la construcció correcta i autèntica, apareixerà l’esperit de la llengua.”

La utopia (4)

Definitivament, l’Amèlia li ha fet veure que ha de canviar de vida. La vida de luxe i d’aparences que porta al costat de la seva dona no l’omple ni el satisfà gens ni mica, i ha estat una tercera persona qui l’ha fet adonar d’això. Es mou en un mar de dubtes. Té clar que li agradaria començar una relació amb l’Amèlia, però vol arribar prou lluny amb ella per separar-se de l’Helena? O potser se n’hauria de separar igualment, encara que amb l’Amèlia no arribés a res?

Per treure’s les cabòries del cap, se’n va de dret cap a una prestatgeria de llibres i en pren la novel·la de l’Amèlia. S’asseu en una butaca i comença a llegir-la. El Ricard no és un gran lector de ficció, li interessa més l’assaig, però de seguida veu que la narrativa de l’Amèlia té molta força. Mentre llegeix, no pot deixar de pensar en la seva veu al telèfon eròtic. I si una nit li truqués ell? Què li oferiria? Potser no li agradaria la sensació de ser tractat com un home més, el que vol és que el faci sentir especial. El que voldria és que totes aquelles paraules porques les hi digués a la cara mentre fessin l’amor.

No sap com ha d’abordar l’Amèlia, però cada vegada se sent més segur de si mateix i no té por d’un refús per part d’ella. Així doncs, una tarda decideix trucar-li a la porta.

– Ricard, com és que véns a veure’m?

La veu radiant, esplèndida. Tornen a venir-li unes ganes terribles de petonejar-li cada racó del cos. Com s’ho farà per controlar-se?

– Hola, Amèlia. Ahir vaig acabar de llegir el teu llibre. T’he de dir que m’ha agradat molt, i no t’ho dic per dir. Vaja, no vindria a molestar-te per fer l’hipòcrita. He vingut perquè m’agradaria molt que me’l dediquessis.

– Caram, quin veí més atent que tinc! Estic enlluernada. A veure, què hi poso…

– Dona, tu ets l’escriptora, en deus haver signat més d’un i més de dos, de llibres -el Ricard es fa el desmenjat, quan el que realment vol és una dedicatòria personal i intransferible.

Mentre escriu, li mira dissimuladament l’escot. Cada vegada se sent més excitat. A mig escriure, l’Amèlia alça la vista i els ulls de tots dos es troben. Ella li fa una mirada maliciosa. Ell està molt encuriosit per saber què li està escrivint. Hi deu haver posat alguna referència al telèfon eròtic?

– Ja està, aquí tens el teu llibre dedicat.

Per al Ricard, que després de descobrir el meu secret, ha descobert el meu llibre i li ha agradat. Amb afecte, Amèlia Rovira.

El Ricard llegeix la dedicatòria. Somriu. Li agrada. La rellegeix tres o quatre vegades.

– Moltes gràcies, Amèlia. Sí que és una dedicatòria personalitzada, t’ho agraeixo de debò.

– T’agrada ballar, Ricard?

Queda completament descol·locat. A què ve ara aquesta ocurrència? Fa cara de sorpresa, no sap què respondre.

– A mi sí i no he trobat mai cap home que li agradés. Tu tens bona planta i si no en saps, series un bon ballador. Vols provar-ho amb mi?

– Amèlia, no sé si m’agrada ballar, no ho he fet mai, però amb una dona com tu, deu ser l’activitat més plaent del món, o gairebé.

– Doncs poso música i ho provem.

Posa Frank Sinatra. Una peça que el Ricard no coneix però que li agrada molt. Aleshores ella li agafa la mà i se l’apropa. Tots dos comencen a bellugar als peus al ritme de Sinatra. Ell no triga a anar-la agafant més i a acostar-se-la cada cop més cap al seu cos. Nota que és prima i que té una cintureta estreta i preciosa. Alhora, té por que li noti l’erecció que fa estona que li ha començat. Però com que mentre ballen té clar com acabarà allò, no s’hi amoïna gaire.

Mentre ballen, ell nota cada vegada més que els peus li volen al costat seu. Acaba de descobrir que té sentit del ritme, que sap ballar i no ho sabia. O és que amb l’Amèlia tot esdevé màgic. La fascinació que sent per ella és creixent. Quan s’acaba la cançó, l’agafa fort per la cintura, l’estreny contra el seu pit i li besa els llavis. Ella el mira amb una dolçor infinita. Aleshores ell la besa a la boca amb passió i desig, mentre l’abraça cada vegada més i més fort. Per res del món no voldria perdre aquella dona magnífica.

Li passa les mans per tot el cos, vol tocar-li cada racó de pell. Li besa el coll ardentment mentre comença a treure-li la roba. Ella es deixa fer. Li descorda la brusa i després els sostenidors. Té unes ganes desmesurades de veure-li i de tocar-li els pits. Quan la té nua de cintura en amunt, l’agafa a coll i se l’endú a l’habitació mentre li llepa els mugrons. Allà l’estira al llit i l’acaba de despullar. El seu cos l’enamora, el vol posseir eternament.

Fan l’amor a poc a poc, amb passió, un cop i un altre, assaborint-se els cossos. Després de tres orgasmes, tots dos se senten cansats. Es miren i somriuen. El Ricard endevina la felicitat en el rostre de l’Amèlia i se sent a la glòria.

– T’ho has passat bé, amor meu? T’has sentit a gust amb mi?

– Ricard, ets el millor amant que he tingut, t’ho prometo -li diu, somrient.

– No sé si estic gaire content, d’això que em dius, Amèlia. Em consideres un amant més?

– El que volia dir és que ets l’home que més m’ha fet vibrar i gaudir al llit fins ara. I tampoc no entenc per què t’ho has de prendre malament. Que no sóc una amant jo, per a tu?

Aquí l’ha agafat amb el pas canviat. És evident que té raó, però voldria que no en tingués. Aquella noia no és un caprici passatger, una aventura intranscendent, és alguna cosa més. És la dona que voldria al seu costat, en el lloc de l’Helena, que el fa sentir buit. A partir d’ara haurà de rumiar com se’n surt, d’aquesta situació. Sap que el divorci li sortirà car, però l’Amèlia i la felicitat d’ell no valen tots els diners del món?

– Amèlia, no sé què faré a partir d’ara amb la meva vida, però el que tinc molt clar és que per a mi, tu no ets cap caprici. Vull que ens seguim veient i que fem activitats junts. Demà me’n vaig uns dies a Nova York per feina, mira, m’he de trobar amb algú que a tu t’agrada força.

– Ah sí? Qui és?

– Hahahaha. En Xavier Sala i Martín! Fa molts anys que ens coneixem, hem fet alguns treballs junts i quan vaig allà sempre el vaig a veure.

– I tu com ho saps que m’agrada?

– Perquè tens tres llibres seus en una prestatgeria. Jo també sóc observador.

– Hehehehe. Doncs sí que m’agrada, però en aquest país està prohibit dir-ho perquè de seguida et titllen de neoliberal, de ser de dretes i de què sé jo quantes coses més. A mi, sense ser economista, tot el que diu em sembla de sentit comú, i a més, ho expressa en un llenguatge planer. Escolta, que li podries dir que em dediqués un llibre?

El Ricard veu l’Amèlia molt il·lusionada. Per aquella dona arribaria fins a la fi del món si calgués. L’abraça novament i l’omple de petons. Té una pell de seda que mai no es cansaria d’acariciar.

– Amèlia, per tu et duria perles de pluja vingudes de països on no plou.

– Vaja, veig que tu també vas fer francès a l’escola. 

El sentit d’humor d’aquella noia li encanta. És el mateix que el seu. Tota ella és delicadesa, sensibilitat, dolçor i tendresa.

– Faré una cosa. Aquests dies que seré lluny d’aquí prendré una decisió sobre el meu futur. No vull que siguis la meva amant. Ho vull tot de tu. Encara no tinc clar què fer, però si em quedo amb tu, em divorciaré de l’Helena. Tu no has de ser l’altra, no ho vull. Quan torni et donaré una resposta. T’ho prometo, Amèlia.

(Continuarà)

Publicat dins de Ficcions | Deixa un comentari