El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

El sindicat USTEC-STEs, contra el nou model lingüístic del Departament d’Ensenyament

Resultat d'imatges de ustec

Després d’haver escrit l’article crític amb el nou model lingüístic de l’ensenyament —article que vaig titular «El nou model lingüístic no resoldrà el problema»—, he tingut ocasió de llegir la valoració profunda que en fa el sindicat majoritari de l’ensenyament, USTEC-STEs.

El text, titulat «El model lingüístic del sistema educatiu a CatalunyaInforme valoratiu i crític de la Secretaria de Política Educativa d’USTEC·STEs» conté crítiques fonamentades, algunes especialment dures, com ara aquesta:

El fet que aquest document hagi estat redactat al marge de l’opinió del professorat i els seus representants, més enllà de les bones intencions dels autors, l’invalida com a proposta. El més convenient seria partir de zero i elaborar un nou document d’acord amb la participació activa dels ensenyants [p. 13]

Us ofereixo una selecció de paràgrafs del document que m’han semblat significatius:

  • En cap moment es constata la situació de minorització de la llengua catalana, les amenaces polítiques a la qual continua essent sotmesa, la gran vulnerabilitat legislativa, la pressió que rep la llengua pròpia pel que fa a ús social, o les escasses oportunitats de sentir-la en l’ús quotidià o els mitjans de comunicació o fora de l’àmbit escolar [p. 3]
  • El document fa servir algunes “trucs comunicatius” en justificar moltes de les seves afirmacions de l’estil “diversos estudis avalen/ evidencien / suggereixen…”, estudis o literatura acadèmica que no és referenciada enlloc. Aquesta és una característica comuna, una frase feta, quan es tracta de fer creure al lector que s’està en possessió de la veritat. Tot això es complementa amb la inexistència de confrontació de fonts contràries o discrepants amb el posicionament defensat o el contrast d’opinions en una comunitat acadèmica no sol haver consens sobre qüestions, com a mínim, controvertides [p. 4]
  • Cal recordar que en diversos dels territoris assenyalats [País Basc, Galícia…] existeix una segregació per llengua, i és molt preocupant aquesta referència, perquè és com si s’acceptés línies d’escolarització diferenciades. [p. 4]
  • Sobre el model plurilingüe reivindicat i considerat com a un fet positiu (opinió que compartim), es fa servir una definició vaga i imprecisa, empeltada del llenguatge competencial propi de les institucions europees [p. 4]
  • Aquesta percepció positiva del plurilingüisme ve deslligada de qualsevol consideració política arrelada a la quotidianitat dels alumnes, i que a Catalunya i l’estat espanyol en coneixem prou bé: la dimensió sociolingüística que propicia fenòmens diglòssics perquè una llengua de prestigi pretén marginar i relegar a una divisió inferior a una altra llengua [p. 5]
  • No explicitar ni reconèixer la difícil situació del català a les escoles, malgrat la legislació present des de la dècada de 1980 és una de les principals mancances del document [p. 5]
  • En determinats contextos, molt especialment en la secundària, la immersió no es practica. Certa fragilitat política de les institucions catalanes, certa por a generar conflicte, no han permès arbitrar mesures en aquest sentit, i el document no ho reconeix de manera explícita [p. 5]
  • S’admet la presència de les tres llengües com a vehiculars, la qual cosa explicita (i en certa mesura reconeix una situació que ja es venia donant) que el català recula respecte als plantejaments inicials de la Llei de Normalització Lingüística 1983, i que el Departament reconeix que aplica criteris similars al TIL de Les Illes Balears o les pràctiques d’escoles bilingües implantat a la Comunitat de Madrid des de fa una dècada. I aquest és un joc de suma zero. Les hores de presència que guanyen unes llengües, les perden una. [p. 6]
  • És una manera de reconèixer algunes de les acusacions per part d’entitats de defensa del castellà, segons les quals, la immersió lingüística perjudica l’alumnat castellanoparlant, [p. 7]
  • El document avala la presència del castellà com a llengua vehicular en aquells espais on el context sociolingüístic és majoritàriament catalanoparlant [p. 7]
  • A partir de constatacions empíriques, la impartició de currículum en anglès ha donat molts problemes. Enlloc apareixen referències a informes de plans pilot o avaluacions d’experiències que han tingut lloc a escoles catalanes, que sembla, no han anat massa bé [p. 7]
  • L’àrab és la llengua de l’administració i l’àrab clàssic, la de la religió, i és d’una família (semítica) molt diferent de la dels parlants amazics (afroasiàtica). Establir convenis amb el govern del Marroc per contractar lectors d’àrab seria com importar a Catalunya l’opressió nacional que ja patien al seu territori i perpetuar la marginació de la seva cultura [p. 8]
  • En una situació similar ens podríem trobar amb el xinès. La majoria dels xinesos catalans provenen de Qingtian, una petita zona de Zhejiang i parlen una variant del shangaiès, molt allunyada del mandarí [p. 8]
  • No és cap secret que ERC, que domina la conselleria sembla fer una aposta estratègica que tracta de captar les velles estratègies i xarxes clientelars de l’antigament influent PSC en base a l’objectiu explicitat d’”eixamplar la (seva) base. En segon terme, polítiques que satisfacin els governs de la Xina i el Marroc –malgrat que no beneficiïn les comunitats respectives- poden tenir cert atractiu diplomàtic en processos d’internacionalització de l’economia catalana. [p. 9]
  • L’apartat dedicat al projecte lingüístic de centre conté elements altament preocupants. En primer lloc, un excés d’autonomia que deixa en mans de les direccions, més que de la pròpia comunitat educativa, la política lingüística del centre. Això deixa en una situació de vulnerabilitat la llengua catalana, més permeable a pressions externes quanta més capacitat de decisió hi hagi en el despatx de direcció. [p. 10]
  • Al llarg de tot el document, es fa referència al “català i l’aranès” com a llengües pròpies del país. Respecte a aquesta darrera, tot i que tradicionalment ha rebut aquesta denominació, és incorrecta. Per qüestions més polítiques que lingüístiques s’evita parlar d’”occità”, que seria el terme més correcte. Entenem que el Departament hauria de fer aquest pas. [p. 11]
  • Bona part de les idees contingudes aquí responen a una legítima i justificable ambició. Es parla d’atenció individualitzada, de promoure la llengua oral, d’incardinació amb la comunitat educativa. tanmateix, enlloc es parla de recursos, ni ràtios, ni desdoblaments, ni formació, elements absolutament imprescindibles per al domini de, com a mínim, les quatre llengües (català, castellà, i dues estrangeres) que l’alumnat ha d’aprendre. Sense recursos, aquests objectius són paper mullat [p. 12]
  • Els successius plans d’estudis han empès a la marginalitat els estudis de literatura, font fonamental per assolir els objectius proposats. Les literatures han perdut un pes molt gran en els currículums, i alhora, la metodologia tradicional (centrada a estudiar corrents, generacions, estils,…) i amb fragments molt breus de textos literaris, ha menystingut la més interessant metodologia anglosaxona d’estudi i anàlisi d’autors i obres literàries en profunditat [p. 12]

També us pot interessar:


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Llengua per Jordi Badia i Pujol | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent