Cupressus sempervirens

A la manera, si se’m permet, d’en Josep Pastells:

Aquest matí, mentre t’entretenies a menystenir els altres, no has sentit com una fiblada que et deia que no ets ningú?

" … i jo vaig estimbar-me
en els barrancs de mi mateix,…"

[Joan Vinyoli, Obra poètica completa, Ed. 62, Barcelona, 2001]

A vegades, si tens sort, t’abraça
i tot ho atura i des de fora del món
veus el món i et veus des de l’altre,
petit déu que el món besa.

Però venç la data i la gana t’apressa
a tornar a ser l’home que ja eres.
I quan una altra hora ja és morta,
sobtadament la vida recomença.

Les tardes ja tiben la llum.
Has netejat i endreçat el jardí
quan esclata al paisatge
l’ametller com una taca impúdica.
Tot és a punt per la primavera.
Has podat les branques d’alguns arbres
i recollit les fulles que tenyien la terra,
has retallat l’herba de l’hivern i l’heura.
Tot és a punt -dius-
mentre que com trens que travessen el paisatge
els pensaments t’allunyen.
Les tardes ja tiben la llum
i que encara no és demà
somies.

"Hi ha la nit, i ara, només uns passos
i aquests signes dispersos de la llum
que dibuixa perfils en les façanes.
Hi ha el carrer, cansat com ara dels passos
-últim oblit que recorren les ombres-
i un balcó obert donant-li temps al dia."

[Teresa Pascual, El temps en ordre, ed. Proa, Barcelona, 2002]

Ens atrapen cristalls de temps sense espera
mentre les tardes de febrer s’esvaeixen.

Cau oblic un raig de sol ple d’insectes
i a un racó del jardí el groc es vessa.

De la mimosa s’inunda el congost dels teus pits,
les teves mans plenes, les llums primeres…

Callats ens estimem els dies de por i brogit.
Reposen sota un silenci de paraules quietes
la teva veu i la meva.

[Carmen Martín Gaite, Lo raro es vivir, ed. Anagrama, Barcelona, 1996]

Qui sóc, em preguntes… i no sé si puc explicar-te la veritat; la veritat vol soledat. Només en soledat puc percebre el sentit d’una veritat plena i obscena, sense màscares, d’una veritat que mai revelaria a ningú i que m’és difícil escoltar amb la meva pròpia veu, la dels dolors i els plaers més íntims. La soledat que em fa conèixer el dolor i el plaer és la que m’acosta a la veritat descarnada de l’ésser, però és també la que em fa recórrer amb por les delicades fronteres de l’equilibri que cerco.
La veritat vol soledat i sinceritat, i jo no sé si en sóc capaç, però si sé que pot servir-com diu el poeta portuguès Luís Quintais- "per afegir una mica de llum a les raons de la meva desesperació". És per això que sovint penso que a la voluntat de ser hi he d’afegir la voluntat de dir, de "poder-ho dir tot" (P. Gimferrer) i la voluntat -o la necessitat, quasi diria- de construir la vida possible.
Visc -vivim- una vida que és fàcilment previsible i una altra que és possible. Una transcorre sola, sense cap mena d’esforç; l’altra, en canvi, es malmet si no som prou tossuts, si no hi aboquem voluntat i la modelem tal i com l’hem imaginat i volgut en algun racó del nostre desig de ser.
Per a mi, ser home vol dir tenir-ne consciència, no n’hi ha prou amb ser-hi, cal saber-ho i sentir-ho en tota l’extensió del pensament i del cos i exercir com a tal. I aquí és on fa mal, aquest és el punt del dolor, però també el del goig. Anar fent o anar passant no m’interessa; l’única manera possible de viure és enfilar-se a la balança del dolor i del goig i arriscar-hi la vida, obrir els ulls i el tacte i l’oïda, obrir el gust i l’olfacte i deixar que el món ens xopi fins a les entranyes, fins als budells si cal, com la pluja que persisteix dies i dies damunt dels camps i els amara amb un efecte balsàmic i nutritiu alhora. El que era previst ja no em serveix, és el que he viscut amb plena consciència -bo o dolent- el que m’alimenta, i només si sóc capaç de donar cos i forma a la vida possible podré dir-me home. Aquest és el repte i ja no s’hi val a mandrejar covardament.
El temps -com està previst- se m’emporta, i jo vull pujar-hi a cavall quan ja he complert la meitat d’una vida previsible, ara que ja no sóc el mateix d’ahir, o que no sóc només aquell. Cada dia que passa neix un altre home en mi -alguns són millors que d’altres i d’altres pitjors que alguns- i els vull conèixer a tots; deia fa temps en Xavier Rubert de Ventós a una entrevista que "si no ens posem en tensió, si no viatgem a la perifèria, no podrem conèixer el nostre centre, el nostre eix".
Potser això, conèixe’ls a tots, sigui la manera millor de saber-me, de saber com, quan i què sóc, de saber qui i per a què… Aquesta és avui la meva Ítaca, el viatge que m’ha de fer més ric i també més miserable, i és que -i permete’m la paradoxa- el que de debò ens fa rics és saber-nos les misèries.
Em preguntes qui sóc i no sé si puc dir-te la veritat, ara com ara, l’únic que he après és que m’acosta la destrucció a la veritat, "potser perquè la veritat sigui temps de retorn i terra…", i que la vida és com un riu soterrani sota el clatell que tot ho conté.

plena de mi i d’incertesa

la mà,

llàgrima de silenci

"Y si la otra vida fuera…"
(Manuel Vázquez Montalbán)

i si no fos res més que un cos embolcallat de terra,

i si no fos res més que sentir a la carn els dits de les arrels

i sentir-los a les vísceres i als ossos i a la sang,

i si no fos res més que un xiprer que en el blau violent del cel

retalla la memòria d’una pluja fina al capdavall de tot,

i si no fos res més que un feix de llenya que fet de tu i de mi

espera en la foguera unes mans que en cullin el caliu?

potser si no és res més, l’altra vida, ja ho hem viscut tot .

Temps sense espera,

ferida de cristalls

ja fuig la tarda.

Però, lentament, la vida se’ns empassa i ens transforma en algú a qui a vegades ens costa de reconèixer. En algú que no només vol viure la vida que ja viu i que t’empeny i t’empeny… I ens adonem que no és nostra la vida, que tot va a l’inrevés i som nosaltres qui pertanyem a una Vida que ens traspassa amb la força dels déus. Podem fer-nos la il·lusió de controlar els nostres actes, però les escletxes del pensament vessen de dubtes i d’il·lusions, i per tot arreu s’obren camins incerts i vides paral·leles.

Aleshores cal aturar-ho tot, allunyar-se per mirar des de la distància, repensar les hores i els minuts, carregar-se de modèstia i desprendre’s de prejudicis per acceptar que, a poc a poc, la vida se’ns empassa i ens transforma, per acceptar que no sabíem qui érem, que tot pot passar i tot ho podem viure.

I que els móns possibles són inabastables i, tot i que hi ha estones que tot plegat ens fa por, lluitem perquè la vida no se’ns embruti de mesquinesa, per conservar la màgia de viure i compartir-la i per quedar-nos amb el més sublim que té: l’amistat d’un grapat de persones on la mirada reposa, com en una gran planura, en l’aire i la llum que tot ho omplen. Com ens omplen, també, la presència, el saber, l’acolliment, el silenci…