Cupressus sempervirens

Dilluns a la tarda vaig tenir la sort de poder anar a Can Vilaweb a escoltar la Maria Victòria Secall. L’Elisenda Farré i la Roser Giner van parlar-nos del seu darrer llibre de poesia, Gramòfon de runes, que encara no s’havia presentat a Barcelona. Després, la Maria Victòria i l’Elisenda van fer una esplèndida lectura d’una selecció de poemes del llibre. Però no tot es va acabar aquí, perquè allà érem no només lectors de la poesia de na Maria Victòria Secall, érem també els seus amics nascuts a través dels blocs, i tant si ens coneixíem de la trobada a Búger com d’altres ocasions, era clar que tots ens aixoplugàvem sota la seva mirada i les seves paraules.

El llibre, Gramòfon de runes, parla de ser dona i de com les dones miren el món, de la lluita per ser i de l’herència rebuda (els rastres de les dones / que ens han precedit), de ser una baula que rep i transmet a l’hora la vida i el coneixement a contracorrent en una societat de mirades mascles que massa sovint menysté i exerceix la violència contra allò que escapa al seu domini. I parla també de la necessitat de no acotar el cap, d’aixecar-se i alçar el vol.

Gramòfon de runes és un llibre d’una força matriu i generadora d’una veu que rescata dels pous de l’oblit tantes i tantes dones emmudides, mutilades i mortes a mans dels ‘seus’ homes, de manera que llegir-lo em va suposar –a mi, per la meva condició masculina- la possibilitat de mirar la vida des d’una òptica que no tenia i (anava a dir entendre, però no) fer-me sentir el que elles, les dones, senten. Per molt que intel·lectualment hagués fet abans l’esforç de saber ‘qui és’ una dona,  el llibre de Maria Victòria Secall m’hi ha acostat molt més perquè els seus versos, com una pluja fina que fa saó, tenen la virtut d’amarar la pell del lector fins a fer-lo tastar les sensacions més fondes de la dona que parla en aquests poemes.

A més, però, del que fins ara he dit, vull dir també que Gramòfon de runes és un llibre que corprèn per la bellesa dels seus versos, per la meticulosa elaboració de les imatges, dotades alhora de precisió i senzillesa, com aquells Flascons secrets / de vidre aspre al tacte, / somniats a la febre / i al dolor silent, / bufats al foc roent, / sorra i coratge. I si alguna cosa dóna tanta força a la poesia de na Maria Victòria Secall, no és només la bellesa i depuració del llenguatge, és sobretot la seva capacitat de destil·lar bellesa i veritat plegades com un sol licor en tots i cada un dels seus poemes, com quan diu: Saber d’on venim i on es congria / la nostra màtria de sediments antics… O també quan converteix l’olivera en símbol alhora de vida i memòria, de matèria i sentiment: L’ombra de l’olivera és tan real / com l’olivera, no es poden separar. // Tot el que hem vist ens és part, / talment la pell, talment l’ombra, / empremtes i records que ens fan possibles. La poesia de Gramòfon de runes és una poesia essencial (permet-me Victòria la broma) al punt de cocció, justa la sal, fora presses…, és a dir, es tracta d’una poesia on res no hi sobra ni tampoc res no s’hi troba a faltar, i això en fa fàcil la lectura alhora que sense distraccions et porta la mirada allà on vol; perfum i verí…

Llegit i rellegit, em seria molt difícil triar un poema o altre del llibre perquè, en realitat, la suma de tots els poemes és un sol càntic. Si més no, així ho entenc i m’ho fa sentir el confrontar els versos del darrer i primer poemes que diuen Com ocells, per instint, / alcem el vol un, i l’altre: com un infant en néixer / cap a la vida. Aquests versos ens donen també una de les claus de la poesia de Gramòfon de runes, i és que tot i el dolor i la tragèdia  a què ens remeten alguns poemes, aquest és un llibre carregat d’esperança que juntament amb la voluntat de fer-nos reflexionar, transmet la força necessària per fer-nos millors. I així ho sento i així és, també, que gairebé he convertit en la meva divisa un dels versos d’aquest llibre que sento que m’alimenta i em dóna força, perquè Tot el que som empeny…