Penells d’herba
Des de darrera el vidre, la tarda et desafia. La llum daurada que omple
el pati fa visibles els delicats penells
de l’herba, plens de llavor. El jardí que fa setmanes que descuides, ja ha recuperat
l’aire feréstec dels camps. Les garses en treuen profit de les pinyes que no aplegues
i vigilen atentes la maduració de les figues. De les arrels de l’àlber en
neixen llucs que s’alcen malcarats i impertinents com adolescents.
Però avui, després de tant de temps que heu patit els embats de la supèrbia,
t’has pogut sostreure uns minuts i has recalat en aquest jardí clos que
t’emmarca. Tot i la sequera, hi has vist bellesa en la llum que es recolza fràgil
a les tiges del gram, a les espigues que ballen empeses per l’aire. I com quan a
la platja deixaves al cos a mercè de les onades, llavors t’has enfonsat en el
capvespre, dolçament t’hi has enfonsat.