Dissolució
Publicat el 6 de novembre de 2005 per ricardgarcia
Travessar els marges del capvespre
i llançar el cotxe per una recta inacabable.
Endur-se a la mirada el que queda del paisatge
i desaparèixer amb els fils de llum que cauen darrera l’horitzó.
Sentir a la cara com es dissol una última llàgrima que l’aire t’ha robat.
No dir res, no pensar en res, no ser res…
Publicat dins de Els contorns del xiprer | Deixa un comentari
tanco els ulls i ho veig. Últimament tenia la poesia una mica oblidada. Gràcies
mjesus
No escriure res? … Res més ? …
És senzill, molt agradable…
M’agradaria escriure així! Però, tu que ets poeta, et faré una pregunta: no s’acaben mai les idees, la inspiració…? Aquest és un tema que sempre m’ha rondat pel cap. Resulta impossible pensar que per ser un artista la teva imaginació hagi de ser infinita…
Algú podria respondre a aquesta pregunta? Gràcies.
Quina destresa que utilitzes. Impressionant! Ah, encara no he estat capaç de sintetitzar els meus poemes. No esta dins meu, no se com fer-ho.