Ningú ha escombrat les fulles

Avui fa
una setmana que vam presentar Ningú
ha escombrat les fulles
, el llibre de contes del Jordi Llavina, a la biblioteca
de Sant Sadurní. A mi em va agradar molt que el Jordi em demanés de fer-ho,
ja que m’ho havia passat molt bé llegint els divuit relats del llibre. Això que
segueix és –aproximadament- el que vaig explicar:

Ja hi havia a Diari
d’un setembrista
la voluntat de travessar la primera capa d’allò
que veiem per anar més enllà, per arribar a les veritats que ens configuren. En
el poema ‘El símbol’ d’aquest llibre de poemes ja es veu el que dic quan algú
observa algú altre menjar-se una poma “fins a deixar-la reduïda / a una mica
de fibra / que aguantes per la cua / i que conté una càpsula / amb les llavors
guardades.”


Això també hi és a Ningú
ha escombrat les fulles
, que comença, de forma curiosa, amb
un punt i a part quan el narrador engega amb “Fa dos dies va descongelar la
nevera…”
Aquesta imatge, la de la nevera, i altres que ens anirem
trobant, no només tenen una forta càrrega simbòlica, sinó que també serveixen
per donar unitat estructural al llibre. A ‘El rascle’, el primer dels contes,
es parla de “La consciència –aquesta mena de congelador-“, mentre que al
darrer, ‘Mig dia i una nit a Limeuil’, hi trobem que hi diu “en el cementiri
de la memòria destaquen amb una llum de foc i celebren el temps de la nostra
vida”.
I ja som al cap del carrer, perquè al mateix temps que es basteix
l’estructura del llibre, també es parla del tema central i fonamental d’aquesta
obra: La memòria de la vida viscuda i el pòsit que deixen a “la rebotiga del
temps…

Aquesta entrada ha esta publicada en Castells de cartes. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.