Google i la cosa aquesta del .es

Tothom que obre blocs, facebooks o twitters i s’hi passeja, ho fa perquè vol ser vist i llegit, i prou que ha de saber que s’està exposant voluntàriament a la mirada de tothom igual que si sortís a la plaça i es despullés públicament. Per tant, cadascú ha de decidir quantes i quines peces de roba es treu quan publica textos o fotografies a internet. Això forma part de la llibertat personal i de la imatge que es vulgui projectar. Ara bé, una cosa molt diferent és que algú altre (particulars, empreses o governs) pugui fer un ús més o menys malintencionat dels continguts publicats i treure’n un profit interessat, ja sigui des d’un punt de vista comercial o polític, que pugui resultar lesiu pel seu autor.

Això que dic ve a tomb de la cosa aquesta del .es que s’ha afegit a les adreces de Blogger. Aquest cop ens hem esverat perquè toca la fibra de la identitat, però Google ja fa dies que avisa i no hauríem de ser tan innocents com sembla que som, perquè ja fa temps que Google s’està convertint en l’ull del Gran Germà. El que ara ha fet afegint a l’adreça del bloc el domini de l’estat des del qual s’escriu, és peccata minuta al costat del fet que des de l’1 de març s’hagi atorgat el dret de fer el que vulgui amb els continguts que pengem en els seus serveis i, encara pitjor, el dret de recollir i utilitzar les nostres dades. Sovint no llegim ni les Condicions d’ús ni la Política de privadesa i obrim comptes a internet amb molta despreocupació, però aquesta vegada és molt recomanable llegir-se amb atenció les de Google, no fos cas que després haguem de patir la força dels seus tentacles.

Però tampoc no ens creguem pas que per no dur el .es o el .fr o el que sigui no se’ns pot controlar, perquè seguir el rastre d’una adreça IP no és res de l’altre món. El problema de debò greu , no ho hauríem d’oblidar, el tenen els usuaris dels països on no hi ha garanties democràtiques o en els quals s’exerceix la censura i, fins i tot, la represió sense manies.

Encara tinc comptes oberts a serveis de Google i no sé què en faré. Pel que fa a Blogger, hi vaig  mantenir un bloc durant quatre anys llargs i el maig del 2010 el vaig deixar en suspens, no m’hi sentia còmode i vaig recuperar aquest que ara llegiu, on hi era des de l’agost del 2004. Mai no l’havia tancat del tot perquè alguna cosa em deia que hi tornaria.  Pel que fa a l’altre, Castells de cartes, ja no existeix i els seus continguts han quedat arxivats en El rebost del Cupressus…, a WordPress. I no és que aquesta plataforma no pugui actuar en un futur com Blogger, que no ho sé, però de moment és una bona opció per qui vulgui migrar de forma gairebé automàtica.

Però de tots aquests canvis, el que més em satisfà és haver anat a parar a +VilaWeb, perquè sé qui són i on són i que si tinc una pega puc agafar el telèfon i me la solucionen, a banda que ser-hi ajuda a potenciar una iniciativa per la qual el català no és només una circumstància, sinó que ha estat concebuda i gestada en aquesta llengua. Per tant, la meva opció a internet també passa per estalviar-me sempre que pugui les grans superfícies i acostar-me al botiguer del barri. No m’agrada ser només un client passavolant i anònim, m’agrada –quan entro a la botiga- que em coneguin pel meu nom i poder saludar també el botiguer i confiar-hi perquè som veïns:
– Bon dia, Vicent, tot bé?
– Prou bé, Ricard! Què et poso, avui?
– Doncs, no ho sé… Què em recomanes?
– Tinc unes notícies i uns enllaços que surten la mar de bé…  I si no, ja m’ho diràs.
– Som-hi, doncs! Si tu ho dius, me’n refio. Posa-me’n un manat de cada.

Aquesta entrada ha esta publicada en Res publica. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Google i la cosa aquesta del .es

  1. vicent diu:
    Gràcies per la confiança que expresses en nosaltres Ricard. Què et pose?
    Vicent Partal 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*