València com a símptoma

Veient les maneres com s’ha volgut reprimir la veu dels estudiants de secundària a València, em pregunto què ha dut la policia a actuar amb tanta violència. I no ho dic des de la innocència d’aquests nois, ho dic des de l’experiència de tenir assumit que quan se surt al carrer la policia no tindrà gaires contemplacions, però tot i així aquesta vegada criden l’atenció pràctiques com la d’empènyer unes noies contra un cotxe en marxa, envestir els manifestants amb els furgons policials o, també, algunes expressions com referir-se als manifestants com si aquests fossin l’enemic. Tot plegat denota un odi fermentat des de fa molt temps i que ara aprofita una certa sensació d’impunitat per esclatar.

Avui el ministre de l’interior ha disculpat el cap de la policia de València dient que és humà equivocar-se, però aquesta és una disculpa que… [Segueix]

…no serveix per a res quan es posa en perill persones. Per molt menys, professionals d’altres àmbits són sancionats i poden perdre la feina.  Hi ha errors que no estan permesos quan s’exerceix un càrrec de responsabilitat i dels quals se n’han de donar explicacions al jutjat. En aquest cas, però, sembla que tot ha de quedar tapat amb una frase feta. La sensació és que no interessa burxar per aclarir quines són les raons que han fet que es llancés contra una colla d’estudiants d’institut una força de xoc com la que hem vist.

Se m’acut que en tot plegat s’hi barregen l’odi contra qui s’ha atrevit a alçar la veu a més d’una tremenda falta d’intel·ligència política. Perquè a ningú se li escapa que si la policia hagués fet –com altres vegades- un senzill seguiment de la manifestació sense carregar violentament contra els joves, probablement ara ja no se’n parlaria de tot plegat. Però la rancúnia, que és mala consellera i no deixa pensar amb serenitat, sembla que també ha tingut alguna cosa a veure amb les actuacions policials d’aquests dies. 

És força aclaridor fer algunes cerques a internet i veure quines són les maneres de fer o els entorns d’aquelles persones que des de primera fila –el ministre del ram deu tenir també la seva part de responsabilitat- han donat les ordres i la cobertura necessàries perquè policies ben cepats i cuirassats amb tot l’equipament antiavalots possible, es llancessin a atacar perillosíssims nois i noies que encara són a l’institut. Hi havia moments que semblava que s’haguessin d’enfrontar a perilloses bandes de malfactors, però no, en realitat tot aquest equipament era per enfrontar-se a les preguntes senzilles d’uns nois i noies que estan descobrint que el món que els adults els hi hem venut no encaixa amb la realitat.

Perquè la realitat aquests dies a València, està feta d’intolerància i violència, com han demostrat unes autoritats que del tot incapaces de donar resposta als seus joves, els apallissen acusant-los de provocadors. Potser sí que és provocador demanar millors condicions a les aules. I potser sí que ho és que un jove estudiant ens enfronti als errors que s’han comès en tots aquests anys que el diner corria alegrement i amb tanta irresponsabilitat. Sí, a València una colla de joves estudiants han demostrat que la veritat és sempre una provocació.

Si ens fixem sobretot en algunes de les coses que la consciència o la inconsciència, tant és, ha fet dir a algunes persones, ens adonarem que el més greu, i alhora més preocupant, és constatar que tot el que està passant a València és símptoma de què, amagat sota una capa de pretesa modernitat,  encara perviuen l’autoritarisme, la violència i un tuf somort però constant de feixisme que quan els ciutadans exerceixen el seu dret de fer públic el seu descontentament, entren en erupció. És com si tants anys després de mort el dictador, encara hi hagués qui ens volgués dir que no ens fem il·lusions, que  ni tenim veu ni és nostre el carrer.

Sense saber-ne res de la tirania d’altres èpoques, els alumnes de l’IES Lluís Vives i els seus companys d’altres centres educatius de València han sortit amb valentia al carrer per reclamar allò que creuen just. I nosaltres, que sí que tenim memòria del que passava quan la dreta més ferotge ens envaïa tant la vida pública com la privada, hem de ser amb ells ni que sigui per fer un exercici de democràcia que posi en evidència aquells que enyoren el tirà. Després de tants treballs i esforços, després de tantes pèrdues i renúncies no ens mereixem que cap governant ens esquitxi amb les seves misèries. I menys que ningú aquests joves que des de la bondat de la seva innocència han dit allò que els adults, presoners de les hipoteques, no ens atrevíem a dir.

[Nota: La fotografia l’he recollit entre els centenars que omplen avui el facebook, però en desconec l’autor.] 

Aquesta entrada ha esta publicada en Res publica. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a València com a símptoma

  1. hip diu:
    Potser s’han passat massa temps esperant un moment així i ara surten amb ganes de posar en pràctica tot allò ben après teòricament. 
    Lamentablement en l’asignarura de Civisme Social han suspès tots.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

2 respostes a València com a símptoma

  1. hip diu:
    Potser s’han passat massa temps esperant un moment així i ara surten amb ganes de posar en pràctica tot allò ben après teòricament. 
    Lamentablement en l’asignarura de Civisme Social han suspès tots.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*