Das Rheingold

Títol: Das Rheingold (L’or del Rin)
Música i llibret: Richard Wagner
Intèrprets: Albert Dohmen (Wotan), Kurt Streit (Loge), Andrew Shore (Alberich), Mihoko Fujimura (Fricka), Ewa Podles (Erda), Ain Anger (Fasolt), Ante Jerkunica (Fafner), Ralf Lukas (Donner), Marcel Reijans (Froh), Mikhail Vekua (Mime), Erika Wueschner (Freia), Lisette Bolle (Woglinde), Maria Hinojosa (Wellgunde), Nadine Weissmann (Flosshilde)
Cor i Orquestra del Gran Teatre del Liceu
Director musical: Josep Pons
Director d’escena: Robert Carsen
Lloc: Gran Teatre del Liceu
Data: 2 de maig

L’any Wagner s’ha iniciat al Liceu amb el pròleg de L’anell del nibelung, la tetralogia amb la qual el compositor volia fer reviure la tragèdia grega a la seva època, amb el rerefons de la mitologia germànica. En les temporades següents veurem la resta d’òperes de L’anell: Die Walküre, Siegfried i Götterdämmerung, totes dirigides musicalment per Josep Pons -actual titular de l’orquestra del Liceu- i amb escenografia de Robert Carsen.

Das Rheingold, que és el preludi de tota la història de poder entre déus i humans, és una partitura complicada, especialment per l’orquestra, perquè té concentrats molts Leitmotiv que s’aniran repetint a la resta d’òperes de L’anell. Només començar l’obertura ja ens adonem d’aquesta complexitat, que es va desplegant en tots els instruments d’una manera intensa i dilatada, com si Wagner volgués encabir la tetralogia sencera en aquella música. Es tracta d’una òpera coral, sense un protagonista clar, però amb tres personatges importants: Wotan, Loge i Alberich.

La versió que n’hem pogut veure i sentir al Liceu ha estat discreta i fluixeta. A Albert Dohmen se li nota la veu gastada, cansada; ha estat un gran cantant i un molt bon Wotan, però a dia d’avui és una ombra del que va ser en el passat. És un Wotan amb una autoritat força rovellada. Kurt Streit, en canvi, és un bon tenor líric d’estil mozartià a qui el paper de Loge li venia una mica gros. És un personatge llarg, ingrat i difícil, que requereix un frasseig exquisit -Streit el té- i una veu ampla i amb molta resistència. Streit no era el tenor més adient per a Loge, però properament li veurem el rol titular de Lucio Silla de Mozart, on segurament estarà esplèndid. Qui va punxar clarament va ser Andrew Shore com a Alberich. En lloc de cantar semblava més aviat que cridés, els aguts li anaven molt justos i en general, és matusser en la línia vocal, té veu però no sap conduir-la.

Qui va ser una sorpresa molt agradable va ser la mezzo Mihoko Fujimura, que va fer una Fricka plena d’autoritat, amb una veu greu, avellutada i ampla i una línia de cant elegant i magnífica. Els dos gegants van ser l’altra revelació de la nit, especialment Ain Anger -Fasolt-, amb uns greus potents i un estil immaculat. Ewa Podles com a Erda va complir justet amb el paper, va fer massa inflexions estranyes amb la veu i la manca de legato va deslluir el seu tros, curt però intens. Els secundaris van ser discrets, o directament dolents, especialment Ralf Lukas com a Donner. Però és que a Das Rheingold no hi ha secundaris; fins i tot les filles del Rin tenen tot el protagonisme a la primera escena de l’òpera, i s’hi han de posar veus potents que puguin sobrepassar còmodament una orquestra wagneriana.

Val a dir, però, que qui va punxar d’una manera més clara va ser Josep Pons, que va fer sonar l’orquestra d’una manera que no semblava Wagner. Van tocar totes les notes, fins i tot amb molta correcció, però el que se sentia no sonava a Wagner. Li mancava tremp, força, intensitat, electricitat. Pons ho va dirigir d’una manera totalment lírica i mancada d’esperit, com un cos sense ànima. L’obertura va ser especialment desafortunada. És una peça difícil, plena de matisos, amb un aire aparentment desordenat i que denota caos. En la versió de Pons, l’orquestra va tocar totes les notes de manera perfectament endreçada, l’una darrere l’altra, i allò, lluny de ser el caos previ a la creació, semblava una ràdio mal sintonitzada. És a dir, les notes hi eren totes, però no hi havia visió de conjunt, i en l’art, el tot sempre és superior a la suma de les parts.

Per acabar, dir quatre coses de la posada en escena de Robert Carsen. A hores d’ara no ens ha de sorprendre cap muntatge dels que vénen al Liceu. El de Das Rheingold era estèticament tan sobri com lleig i no contribuïa gens a fer intel·ligible l’argument de l’òpera, que es podia seguir malgrat l’escenografia, a través del sobretitolat. Hi havia detalls petits però importants que no passaven per alt: les pomes daurades, eren vermelles; l’elm d’Alberich era en realitat una gamusa daurada, i el martell de Donner s’havia convertit en un pal de golf. Són elements grotescos, que conviden a riure i que, lluny de l’èpica wagneriana, banalitzen la història dels déus i dels homes que el compositor volia tan grandiloqüent. Novament, reivindico que es facin les òperes en versió de concert.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Música. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*