Els missatgers no arriben mai
Títol: Els missatgers no arriben mai
Autor: Biel Mesquida
Directora: Rosa Novell
Intèrprets: Pepa López, Rosa Novell, Anna Ycobalzeta
Lloc: La Seca-Espai Brossa
Dates: del 8 de novembre al 9 de desembre
Fa molts anys que sóc una apassionada de la mitologia clàssica, de les seves històries i dels seus déus, semidéus, homes i dones, tots ells herois tràgics marcats per un destí implacable. La mitologia ha donat lloc a grans epopeies èpiques com són la Ilíada o l’Odissea, i també ha estat matèria de les grans tragèdies gregues d’Èsquil, Sòfocles i Eurípides, dels quals ens n’han arribat poques en comparació amb les que van escriure. Així doncs, els personatges i les històries són sempre els mateixos, i l’originalitat de cada obra rau en l’enfocament que se’n dóna, en la manera d’abordar-los.
És per aquest motiu que Biel Mesquida pot isolar tres personatges de la mitologia, que apareixen en més d’una obra. Són Enona, Clitemnestra i Ismene. Com a coneixedora que em considero de la mitologia, em sorprenia no haver sentit anomenar mai el nom d’Enona, però això queda resolt a l’obra mateixa de Mesquida: és el nom que Racine va donar a la dida de Fedra a la seva tragèdia homònima. A la primera part, Pepa López, Rosa Novell i Anna Ycobalzeta fan d’elles mateixes, tres actrius que estan preparant cadascuna un personatge de tragèdia clàssica per interpretar-lo. Mantenen un diàleg molt interessant a propòsit del teatre i posen en comú els personatges que encarnen. És una conversa tranquil·la i molt agradable.
A la segona part hi ha els tres monòlegs. Pepa López fa una Enona que se sap secundària, la dida d’una Fedra embogida d’amor per Hipòlit, que pateix en silenci perquè veu com Fedra s’ofega en el sofriment. En aquest cas, Mesquida dóna veu a un personatge força secundari i ens n’ensenya les misèries. Rosa Novell encarna Clitemnestra, la reina abandonada i traïda per un marit vanitós i cruel que només s’ha preocupat de guanyar la guerra. En aquest cas, Mesquida ofereix una visió atípica de la reina. Clitemnestra sempre se’ns presenta com una dona malvada, envanida i boja que mata el seu marit Agamèmnon per ràbia i que més tard fa la vida impossible a la seva filla Electra, fins que el seu altre fill, Orestes, comet matricidi. Aquí, veiem el costat feble de la reina, el de la dona enamorada i abandonada que encara té somnis d’amor amb el seu marit.
Per acabar, Ismene, la germana d’Antígona, la filla d’Èdip i Iocasta (mare d’Èdip), veiem com en realitat és l’únic membre de la família que té sentiments humans, l’única que dubta i que no té clar que hagi de seguir cap llei, ni dels homes ni dels déus. Anna Ycobalzeta és una Ismene que es troba immersa en un món cruel i embogit, enmig d’una germana obcecada i d’un rei cruel. Un món del qual voldria fugir i no pot. Ella mateixa s’estranya d’haver sortit normal enmig d’una família sorgida i crescuda en l’aberració. Potser per això n’és l’únic membre que acaba amb vida.
El text de Biel Mesquida és la recreació, la revisita dels clàssics, però aquesta vegada se centra en tres personatges que no tenen cap vincle entre si, i que no són els grans protagonistes. Les tres actrius, val a dir-ho, fan una gran interpretació. Vaig sortir de La Seca-Espai Brossa amb moltes ganes de rellegir els clàssics i el primer que vaig fer en arribar a casa fou tornar a consultar el Diccionari de mitologia grega i romana de Pierre Grimal.