Ball de titelles
Títol: Ball de titelles
Autor: Ramon Vinyes
Director: Ramon Simó
Escenografia: Quim Roy
Repartiment: Mercè Pons, Daniela Feixas, Esther Bové, Carme Poll, Diana Torné, Itzíar Castro, Francesca Piñón, Rosa Cadafalch, Nao Albet, Jordi Martínez, Jordi Banacolocha, Francesc Lucchetti, Santi Ricart, Òscar Rabadan, Ferran Vilajosana, Pep Jové, Pep Ferrer, Berta Junyent, Aline Vincent
Lloc: Teatre Nacional de Catalunya (Sala Petita)
Dates: del 13 de desembre al 20 de gener
Des que Sergi Belbel va agafar les regnes del Teatre Nacional, es va proposar muntar cada temporada una obra “rescatada” del teatre clàssic català. Dic rescatada perquè no em refereixo a un clàssic com ara Guimerà, sinó a d’altres autors les obres dels quals han caigut gairebé en l’oblit. Amb aquesta política, els darrers anys al TNC hem pogut veure títols com Aigües encantades de Joan Puig i Ferreter, La dama de Reus d’Ambrosi Carrion, o Rei i senyor de Josep Pous i Pagès. Enguany ha tocat el torn de Ricard Vinyes, “el sabio catalán” que García Márquez feia sortir a Cien años de soledad, amb Ball de titelles.
Ball de titelles és una obra que podem qualificar de simbòlica, ja que amb motiu de la presència d’un ésser estrany, un àngel caigut del cel, queden en entredit tots els membres de la societat d’una època: la de la Catalunya republicana. L’acció se situa en un bordell d’un poble de muntanya, on la nit de Nadal hi ha els representants dels poders fàctics: l’alcalde, els candidats dels principals partits i el notari. Quan la festa i la disbauxa estan a punt de començar, arriba un ésser estrany i sobrenatural: un àngel alat davant el qual no saben com actuar. La madame, interpretada per una Mercè Pons absolutament pletòrica, és qui té la mà esquerra necessària per capejar la situació, desalar l’àngel i fer beure a galet els polítics. Tal com diu Ramon Simó al programa de mà, és una obra amb la qual Vinyes retrata tothom.
Res no és el que sembla, en cap moment no queda clar si l’àngel és un ésser ultraterrenal o bé un farsant, però serveix per deixar en evidència la hipocresia de la classe dominant: tots volen aprofitar l’aparició angelical per corroborar les seves creences. És quan comença el ball de titelles. És una obra absolutament coral amb una titellaire esplèndida que els desemmascara a tots. Però més enllà d’un argument ambigu, allò que té de bo la literatura d’abans de la guerra civil, és un català ric i florit, planer i immaculat, que és un goig poder sentir en forma de peça teatral.
L’escenografia, a càrrec de Quim Roy, és magnífica. El decorat és modernista de cap a peus i un vestíbul amb un estol de portes esdevé l’escenari idoni per a un ball de titelles en què cada personatge s’amaga darrere d’una porta sota la direcció de la titellaire, que no és altra que la Remei, la madame. A mi aquesta escena em va recordar vivament la del primer acte de Le nozze di Figaro de Mozart en què Susanna va amagant personatges a mesura que n’apareixen d’altres. La direcció de Ramon Simó va aconseguir fer brillar tots els actors en els seus personatges. Més enllà de Mercè Pons, cal destacar tota la resta: Nao Albet, Francesc Lucchetti, Jordi Banacolocha, Rosa Cadafalch, Òscar Rabadan, etc. Amb una caracterització excèntrica i caricaturesca, cada personatge transmetia les seves esperances i les seves pors.
M’agradaria que ara que Sergi Belbel plega com a director, Xavier Albertí seguís aquesta política de desempolsegar cada temporada un clàssic català oblidat, perquè es tracta d’obres que necessiten molts actors en escena i una infraestructura important, i només es poden fer des d’un teatre públic. Ens cal revitalitzar el nostre teatre clàssic com el pa que mengem.