Adreça desconeguda
Títol: Adreça desconeguda
Autora: Kathrine Kressmann Taylor
Traductor: Ernest Riera
Director: Lluís Homar
Intèrprets: Lluís Homar, Eduard Fernández
Lloc: La Villarroel
Dates: del 16 de gener al 10 de març
És una obra absolutament frepant. L’he vista tres vegades amb repartiments diferents, i el dia que es torni a fer, tornaré a veure-la. L’estructura formal és tan original com colpidora: el text es compon de les cartes que dos alemanys es van enviar entre el novembre de 1932 i el març de 1934. L’un, jueu, vivia a San Francisco. L’altre, va decidir tornar a Alemanya per prosperar econòmicament i socialment. Al principi de l’obra són amics que es confien les alegries, les pors i els sentiments més íntims. Però en el transcurs d’aquest any i mig, l’amistat es va deteriorant ràpidament fins a desaparèixer i convertir-se en odi virulent.
Martin Schulse, el que torna a Alemanya, en poc temps va canviant de manera de pensar fins que arriba a convertir-se en un nazi convençut. Exemplifica el canvi de mentalitat que va fer tot el país, induït per la humiliació d’haver perdut la primera guerra mundial i per les arengues d’un polític a l’alça amb una oratòria brillant: Adolf Hitler. Max Eisenstein ja veu a venir l’auge del nacionalsocialisme molt abans que el seu amic, i tremola amb cada carta que en rep. S’horroritza de veure la naturalitat amb què l’altre li parla del programa nazi.
Però l’obra colpeix, no perquè sigui una història a escala individual de l’horror que va representar el nazisme, sinó perquè assistim a la primera hora del canvi que es va anar produint al si de la població alemanya molt abans que comencés la segona guerra mundial. Veiem com un home cultivat, amb una bona posició social, afable, amic dels seus amics, a poc a poc va abraçant la doctrina antisemita, excloent i de superioritat moral de la raça ària com una cosa natural, gairebé com una segona pell. És capaç de justificar totes les atrocitats que el règim feia en aquells anys, que no eren ni de bon tros les que va fer anys més tard.
Lluís Homar en aquesta ocasió és l’home que passa de ser un liberal a ser un nazi, a malfiar-se de tothom i a rebutjar qualsevol idea que li sembla estranya. Pateix un procés inconscient de degradació moral que l’acaba convertint en víctima de la seva pròpia medicina. La censura acaba per fer-lo caure a mans del règim, només pel fet d’haver rebut cartes del seu amic jueu: el personatge que interpreta Eduard Fernández.
Amb una escenografia mínima i sense cap efecte sonor, el significat de l’obra cau pel seu propi pes i les interpretacions dels dos actors transmeten completament l’horror de l’Alemanya nazi: el segrest del pensament individual. El nazisme pretenia una raça única i uniforme, on la diferència fos perseguida de manera violenta fins a l’extermini. El 1934 encara faltaven anys per la Nit dels Vidres Trencats o per Auschwitz, però ja feia temps que es covava l’ou de la serp.
El treball magnífic d’Eduard Fernández i de Lluís Homar ens il·lustra l’activitat vital i intel·lectual de dos homes l’amistat entre els quals es va tallar en sec per culpa d’una ideologia monstruosa que només volia enterrar els dissidents, literalment. Per això l’última carta és retornada a San Francisco amb el segell adreça desconeguda.