Tu digues que l’estimes
Títol: Tu digues que l’estimes
Autor i director: Ivan Campillo
Intèrprets: Ivan Campillo, Sílvia Forns, Ramon Godino, Laura Sancho, Joan Sureda
Lloc: Teatre Gaudí Barcelona
Dates: del 3 d’agost al 30 de setembre
Gairebé es pot dir que és un luxe veure teatre a l’agost a Barcelona. Ja és el segon estiu que el Teatre Gaudí Barcelona ens ofereix una comèdia de la mà d’Ivan Campillo, un talent que a parer meu està força desaprofitat. L’any passat va traduir, dirigir i protagonitzar La importància de ser Frank, d’Oscar Wilde. Enguany ens ofereix una peça de creació pròpia, i m’atreveixo a afirmar que podria ser perfectament l’equivalent de Wilde al segle XXI. La comèdia que ens proposa és enginyosa, divertida, crea expectatives i està ben construïda.
La podríem titllar d’una comedieta romàntica més? Crec que no. Té prou gruix argumental per poder-se representar més vegades. No és el més pur teatre comercial com el que fan als teatres de masses de Barcelona, sinó una història divertida amb una trama ben buscada i ben travada, amb uns quants elements que queden ben entrellaçats. És la història de dues parelles de la societat benestant barcelonina (una més que l’altra) que volen i dolen, per a qui tot ha de ser ostentació. Representen un món en el qual les aparences són més importants que els sentiments.
Els personatges són tots ells molt caricaturescos, cosa que facilita la comicitat de les situacions. Una nena pija està preparant les seves noces amb un jove que aspira a ascendir professionalment gràcies als contactes del seu futur sogre. Paral·lelament, l’altra parella fa deu anys que són casats i entre la inèrcia del matrimoni i el fet que han vist minvats els seus ingressos, estan a punt de la ruptura. Els punts de contacte entre les dues parelles són molts i diversos, però durant l’obra s’hi afegeix el més important: un personatge extern, la tercera persona que irromp a la vida de totes dues parelles. La tercera persona és la qui els fa adonar de la bombolla d’hipocresia dins la qual viuen.
És, doncs, una obra que admet més d’un nivell de lectura. I a més és divertidíssima. Els cinc actors de la companyia Apunta Teatre fan un treball molt digne i pulcre. Però també cal dir que en un teatre més gran, amb una clara separació entre l’escenari i les grades, el grau de complicitat amb l’espectador seria tot un altre. Poder veure els actors tan de prop (i gairebé tocar-los, jo estava a primera fila) resta perspectiva però suma complicitat. Tenim un planter d’actors joves i amb ganes de fer coses noves amb propostes com aquesta. Cal tenir en compte el nom d’Ivan Campillo, perquè és bo i perquè permet sortir del cercle viciós dels noms de sempre.
Així doncs, la recomano absolutament a tothom. Serveix tant de divertimento per un diumenge a la tarda com de bon teatre si voleu rumiar. I a més a més, amanit amb música clàssica molt ben triada per a cada ocasió (llevat de Carmen, que no sé per què s’associa a la infidelitat, quan a mi em sembla un símbol de la llibertat, però aquest és un altre tema). No us en penedireu. Jo crec que hi tornaré abans no s’acabi.