El nom / Le prénom
Títol: El nom/Le prénom
Autors: Matthieu Delaporte, Alexandre de la Patellière
Versió catalana: Jordi Galceran
Director: Joel Joan
Repartiment: Joel Joan, Xavi Mira, Sandra Monclús, Mireia Piferrer, Lluís Villanueva
Lloc: Teatre Goya Codorniu
Dates: del 19 d’octubre al 25 de novembre
El nom és una obra francesa de Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patellière versionada al català per Jordi Galceran. Es dóna la coincidència que actualment també en podem veure la pel·lícula homònima als cinemes de Barcelona. Le prénom és una comèdia de saló molt francesa i molt enginyosa en què el protagonista és el diàleg constant entre els cinc personatges que es reuneixen en un sopar durant el qual salten espurnes per tot arreu i en què es trenquen llaços que difícilment es poden recompondre. Sigui com sigui, la conversa és divertidíssima perquè es basa en els malentesos, especialment quan parlen del nom que han de posar al fill del Vincent/Vicenç. Hi surten tots els tòpics que s’associen a la dreta i a l’esquerra, cosa que a França té molta tirada. El professor universitari, intel·lectual i d’esquerres, es contraposa a l’empresari ric, fet a si mateix, de dretes, poc llegit i molt pràctic.
La versió catalana d’aquesta comèdia és molt fidel a l’obra original. Galceran es limita a adaptar les referències franceses a la realitat catalana; els diàlegs són exactament els mateixos. De fet, és un text que pot funcionar bé a qualsevol país de l’Europa occidental, malgrat que l’estructura, la del diàleg constant en un únic espai tancat, és marca de la casa. Em va recordar força Un déu salvatge, de Yasmina Reza, que a partir d’una conversa entre dues parelles per una baralla entre els fills respectius, enfilava un seguit de conflictes latents que tenien a veure amb l’educació i els valors. El nom no té pretensions, només vol fer passar una bona estona a l’espectador i fer-lo riure.
Al cinema, Patrick Bruel és l’empresari guapo i triomfador, un cínic que se’n riu de tot sense mirar a qui trepitja l’ull de poll, però que l’encerta gairebé sempre que posa el dit a la nafra. És directe, sarcàstic i sibarita. Al teatre aquest paper el fa Joel Joan, que està encara més guapo que Bruel, però que no acaba d’aconseguir la seva murrieria. Potser també ho fa el text, mentre que la pel·lícula és més lenta i més extensa, a l’obra de teatre tot queda més condensat i el diàleg no qualla tant com al cinema, on els diferents temes de conversa queden perfectament enfilats.
La resta d’actors que acompanyen Joel Joan, Sandra Monclús, Xavi Mira, Mireia Piferrer i Lluís Villanueva, estan perfectament identificats amb llurs personatges, especialment Villanueva, que sembla que tingui un do especial per donar vida a homes més aviat rarets. La més fluixa va ser Sandra Monclús, amb una veu que no s’acabava de sentir bé, però en conjunt van resultar un bon equip. Les limitacions del teatre respecte al cinema van obligar Joel Joan a resoldre els apèndixs inicial i final de l’obra amb una veu en off –la seva– que descrivia les accions precedents i posteriors a l’acció principal. Això que al cinema veiem en imatges, en què al final Patrick Bruel agafa la seva criatura, després d’haver bregat tant pel nom, al teatre és la veu en off qui ens ho explica.
Recomano vivament tant la pel·lícula com l’obra de teatre. És una espiral de rialles. I sobretot, la pel·lícula aneu-la a veure en VO, perquè no em puc imaginar ni Bruel parlant en castellà ni com deuen haver traduït el malentès a propòsit del nom que li han de posar a la criatura.