Dotze homes sense pietat
Títol: Dotze homes sense pietat
Autor: Reginald Rose
Traductora i directora: Empar López
Repartiment: Pep Martínez, Artur Rodríguez, Enric Cervera, Joel Duran, Jaume Borràs, Manel Solàs, Jordi Villoro, Pere Costa, Xavier Juclà, Manel Ceder, Isidre Montserrat i Ramon Garrido
Lloc: Teatre del Raval
Dates: del 8 de novembre de 2012 al 27 de gener de 2013
Aquest és el títol d’una pel·lícula tan famosa com brillant que Sidney Lumet va dirigir el 1957 amb Henry Fonda com un dels coprotagonistes. És la història del procés de deliberació per part d’un jurat popular d’una acusació d’homicidi en primer grau. Els dotze homes que formen el jurat han d’estar tancats en una sala en un dia d’estiu extremadament calorós i no podran sortir-ne fins que no hagin assolit un veredicte per unanimitat. La deliberació comença amb un onze contra un a favor de la culpabilitat de l’acusat, i al llarg de la pel·lícula es revisen totes les proves i el que s’ha dit durant el judici, s’exposen tota mena d’arguments fins que al final s’arriba al veredicte unànime de no-culpabilitat.
Empar López s’ha encarregat de traduir i dirigir aquesta obra mestra de Reginald Rose que no és altra cosa que un combat d’esgrima dialèctica en què cada protagonista queda retratat. En el procés de deliberació es tornen a repassar les proves esgrimides al judici, una a una, i l’home que al principi es queda sol defensant el veredicte de no-culpabilitat de l’acusat les va desfent totes com un terròs de sucre. Veiem, doncs, la inconsistència de segons quins processos judicials als Estats Units. D’altra banda, a través dels arguments que exposen els dotze homes, en reconeixem les febleses, les mancances i sobretot, les misèries.
És un text absolutament brillant que en principi es va escriure per a la televisió. Tot passa a la sala de deliberació, l’escenografia és austera i l’acció transcorre a temps real. En aquesta versió teatral, protagonitzada per dotze actors els noms dels quals no havia sentit mai, Empar López opta per mantenir el blanc i negre de la pel·lícula, i ho fa vestint els homes amb tons grisos únicament i amb una escenografia minimalista que es compon d’una taula i unes finestres grises. Els dotze actors fan un treball espectacular, perquè tots dotze s’identifiquen plenament amb els seus personatges, cadascun amb els trets definitoris que l’individualitzen, i d’aquesta manera teixeixen una atmosfera de tensió que, amb l’acompanyament de fons d’una música suau de jazz, va creixent fins que esclata.
El Teatre del Raval és un teatre de barri situat al c. Sant Antoni Abat de Barcelona amb un escenari prou gran i una platea amb força butaques. No és una sala esquifida de teatre alternatiu. Per mi va ser tot un descobriment, no hi havia anat mai i em vaig trobar amb un teatre atrotinat però en forma de teatre al capdavall, on fan una obra magistral interpretada magníficament. El pas del cinema al teatre no resta a la història ni un bri de tensió ni d’emoció, perquè el pilar i l’essència d’aquesta obra és el diàleg i no els canvis de seqüència. És una tensió creixent que es basa en el capgirament dels arguments derivats de les proves prèviament examinades.