La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Poder absoluto

Títol: Poder absoluto
Autor i director: Roger Peña Carulla
Escenografia: Carles Pujol
Repartiment: Emilio Gutiérrez Caba, Eduard Farelo
Lloc: La Villarroel
Dates: del 9 de novembre al 6 de gener

Aquesta obra ha estat una de les sorpreses de la temporada teatral. M’agraden les pel·lícules i les peces de teatre que aborden temes polítics i plantegen dilemes, i per això hi vaig anar. Però Poder absoluto és més que una reflexió: és un thriller en tota regla, ple de suspens i amb una atmosfera enigmàtica que atrapa l’espectador des del primer moment. A mi em va captivar tan bon punt vaig veure’n l’escenografia i va sonar l’ària “Recondita armonia” interpretada per Plácido Domingo.

Poder absoluto és un combat d’esgrima dialèctica entre dos polítics del partit conservador d’Àustria, que aspira a ser el partit de govern després de les eleccions que s’acosten. L’un, un jove aparentment idealista que vol les coses clares i la feina ben feta. L’altre, un corrupte amb un gran càrrec de consciència a l’esquena que està disposat a fer el que sigui per arribar a la presidència del govern en tant que candidat. A través d’un diàleg absolutament brillant entre tots dos, descobrim que l’idealista no ho és tant i que el corrupte té un passat molt fosc vinculat al nazisme que vol esborrar a qualsevol preu.

L’acció de l’obra no se situa als nostres dies, sinó als anys setanta, i això ho denota tant el mobiliari com els fets històrics als quals fan referència els dos personatges. El contrast entre l’elegància de les formes i la violència del contingut és un imant que manté l’espectador en constant tensió. La història es va desenvolupant a poc a poc, com un cabdell de llana que es va desfent, i els buits d’informació es van omplint de mica en mica a un ritme de tensió creixent. De fet, fins ben avançada l’obra no sabem que se situa a Àustria.

Emilio Gutiérrez Caba i Eduard Farelo broden els seus papers respectius, els aborden amb autoritat i els fan completament creïbles. Farelo, que a vegades sobreactua i sembla més una veu i prou que un actor, aquí es demostra un actor de cap a peus. Gutiérrez Caba, que no havia vist mai dalt d’un escenari, és un gran actor veterà que fa fins i tot estremir en la seva interpretació del personatge. I no cal sinó felicitar Roger Peña per aquesta obra esplèndida que és una reflexió sobre la naturalesa del poder polític, sí, però per damunt de tot, és una construcció arquitectònica perfecta que sorprèn a cada moment, amb un final inesperat i una resolució magistral.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.