Yazidites: sense armes, ni terra, ni justícia

 Món àrab islam islàmic musulmans Pròxim Orient golf Pèrsic alcorà sunnites xiïtes Iraq Yazidites Assiris Nínive Alcorà

Cada vegada que explico el genocidi yazidita de 2014 se m’encongeix el cor. No podria ser d’altra manera. De fet, només una persona cegada per l’odi contra els yazidites(1) podria restar impassible en conèixer els horrors als que van ser sotmesos els membres d’aquesta minoria del nord de l’Iraq a mans dels milicians de l’Estat Islàmic.

Des de la distància, nosaltres patim en escoltar el relat dels fets, però la nostra angoixa i tristesa no són res comparat amb l’infern que han sofert les víctimes.

Em demano quin és l’estat mental i físic de la noia de 20 anys que, quan en tenia 14, va presenciar l’assassinat del seu pare. Els monstres li van fúmer tres trets al cap davant tota la família i van segrestar la noia, que durant uns quatre anys va ser violada i apallissada tan sovint i per tants homes diferents que en va perdre el compte.

Si teniu fetge, podeu comprovar vosaltres mateixos com s’ensorra emocionalment i físicament una altra noia de 21 anys quan recorda com un carceller va violar reiteradament una nena de 9 anys de la seva cel·la. La noia, s’angoixa i s’ofega. Sembla com si el cos la volgués allunyar del malson d’alguna manera i, per això, li impedeix de continuar el relat.

Ara miro una fotografia d’unes mans deformes. Són de la Baseh. Tenia 38 anys quan la van esclavitzar. La van vendre 17 vegades, però va perdre el compte de quantes vegades la van violar. Un dia va gosar renyar el seu propietari davant el futur amo perquè havia comprat una nena de 9 anys. Els dos homes, un suec i un albanès, li van destrossar les mans a trepitjades amb les seves botes militars. Aquests són un parell d’exemples de les experiències traumàtiques que han patit totes i cadascuna de les més de 3.000 dones i nenes esclavitzades.

Algunes organitzacions internacionals han recollit i documentat centenars de testimonis. Un tret comú de moltes supervivent és que, sis anys després de l’assalt a Sinjar, tenen les energies justes per a arrossegar la seva desgràcia i vagar pels campaments de refugiats com ànimes en pena.

Però n’hi ha que no perden les ganes de viure. La imatge següent és de la Yasmín, una noia yazidita que va preferir cremar-se viva abans de tornar a ser violada pels cafres d’Estat Islàmic. Aleshores tenia 17 anys. Ara en té 22, viu a Alemanya, li han fet 17 operacions i somriu a la càmera.


Voleu rebre al vostre mail els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?

Introduïu el vostre correu electrònic en la pàgina de subscripció.

Els criminals

En el següent vídeo us presento els responsables de l’assassinat de milers de yazidites i de l’esclavatge, tortures i violacions a més de 5.000 dones i nenes d’aquesta comunitat. Homes barbuts que fan bromes sobre les seves esclaves mentre, de fons, se senten els crits, xiscles, esgarips, plors de noies que estan sent violades i torturades en aquell precís moment. Les imatges no són fortes. El so, sí. L’escena i el contrast entre les rialles i els xiscles de dolor és angoixant i vomitiu.

En el següent vídeo podeu veure els rostres de qui participa en un mercat d’esclaves sexuals. Les imatges no són violentes. Però si sabeu anglès i enteneu els subtítols, us asseguro que les aberracions que s’hi expliquen no us deixaran indiferents.

Què va passar l’agost de 2014 a Sinjar, en poques paraules

El 3 d’agost les tropes de l’Estat Islàmic arriben als pobles del districte de Sinjar, habitada pràcticament en la seva totalitat per yazidites. Poc abans, els peixmergues kurds, que eren l’única força de seguretat a la regió, havien partit i abandonat la població yazidita desarmada. Les autoritats kurdes no van informar la població de la seva deserció. En alguns pobles, la gent no va ser conscient del perill que assetjava fins que els terroristes ja eren a la població assassinant tothom que trobaven.

Els yazidites van fugir a peu cap a les muntanyes desèrtiques. Alguns no van tenir temps ni d’agafar aigua, ni de posar-se les sabates. Desenes de milers de persones es debatien entre la vida o la mort. Feia molta calor i, unes hores després de la fugida, alguns pares es van arribar a fer talls a les mans per donar de beure la seva pròpia sang a les criatures. (Us explico els detalls polítics d’aquell despropòsit en l’article Les minories de l’Iraq, víctimes i titelles).

Món àrab Pròxim Orient golf Pèrsic islam islàmic musulmans Alcorà Síria Iraq yaziditesImatge: Noies de religió yazidita que es manifesten contra el PDK de Massud Barzani mostren un cartell en àrab que diu “El PDK ens va vendre, el PKK ens va salvar”

Si voleu descobrir els motius que van portar els PDK a actuar d’aquella manera, heu de llegir Els yazidites ja no poden confiar en els kurds de l’Iraq. Aquest article em va valer la reprovació de nombroses persones i grups de suport al Kurdistan, que no van encaixar gens bé les meves crítiques als dos partits corruptes i autoritaris que governen el Kurdistan iraquià.

Voleu veure com marxaven els peixmergues dels pobles yazidites?

Els peixmergues van abandonar la zona sense previ avís. No van disparar ni un sol tret contra els milicians d’Estat Islàmic, que no van trobar cap resistència. En poques hores, milers d’homes van ser assassinats i unes 5.000 dones i nenes van ser segrestades. En alguns casos, amb van comptar amb la col·laboració dels veïns musulmans de les víctimes.

Les autoritats iraquianes tampoc no van mostrar el més mínim interès en els primers compassos del genocidi. Pel fer-vos una idea del poc interès de Bagdad per l’assumpte, mireu el vídeo següent: El 74è intent de genocidi del poble yazidita.

La senyora del vídeo resumeix a la perfecció i en només en dos minuts què passa al nord de l’Iraq. I ho explica tant bé que no cal saber àrab per entendre què diu i arribar a sentir el seu dolor. Es tracta de Fiyan Dakhil, una diputada yazidita del parlament iraquià que demana desesperadament ajuda als seus col·legues àrabs.

La diputada va explicar poques hores després de l’arribada dels terroristes a Sinjar que a l’Iraq hi ha un poble que agonitza a mans de l’Estat Islàmic i que no sap què ha de fer perquè el món, algú, els ajudi. Pel que fa als polítics encarregats de prendre decisions que se l’escolten, esperen que la senyora molesta finalitzi l’arenga i els deixi en pau.

Els únics que van reaccionar al genocidi van ser els kurds de l’altra banda de la frontera. Les Unitats de Protecció Popular (YPD YPG) arribats de Síria van plantar cara i van oposar certa resistència a l’avenç de l’Estat Islàmic. L’YPG és el braç armat del Partit de la Unió Democràtica del Kurdistan (PYD), la branca siriana del Congrés del Poble del Kurdistan (KGK) -antic Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK)-. Aquest grup està considerat per la Unió Europea com un grup terrorista.

#YazidiGenocide

Els yazidites duen a terme aquesta setmana una campanya de difusió per a commemorar el que ells anomenen 74 intent de genocidi del seu poble. El seu objectiu és aconseguir el suport de la comunitat internacional per a alliberar les més de 2.000 yazidites que encara estan segrestades, trobar els cadàvers de la resta de víctimes per a poder-los enterrar dignament, tancar les ferides i a prevenir un possible 75 intent d’extermini del seu poble.

Però em temo que el món no fa res en la bona direcció. Els yazidites necessiten dues coses: poder viure en pau a la seva terra i que es faci justícia.

El Partit Democràtic del Kurdistan (PDK) del clan Barzani i les seves tropes s’encarreguen d’impedir la primera cosa. La majoria de yazidites encara viu en camps de refugiats i el PDK boicoteja el seu retorn als pobles de la plana de Nínive, que és on hi ha Sinjar. Pel que fa a la justícia, Europa hi ha intervingut per a impartir una mena de justícia prou peculiar.

Us en poso un exemple real: un home iraquià i la seva esposa alemanya van viatjar fa uns anys voluntàriament a l’Iraq per a treballar per la consolidació de l’Estat Islàmic. Un cop l’Estat Islàmic ha estat derrotat a l’Iraq, les autoritats han trobat proves que demostren que el matrimoni tenia dues esclaves yazidites, una nena de cinc (5) anys i la seva mare, a les quals torturaven. La nena va morir lligada a la reixa exterior d’una finestra de la casa dels seus captors. La temperatura va arribar als 50 graus i la nena de cinc anys va morir deshidratada.

Què ha fet Europa en aquest cas? Primer, ha deixat que l’assassina torni a Alemanya. Després, la policia ha capturat el marit a Grècia i l’ha extradit a Alemanya, on ha estat jutjat. Les autoritats europees han rescatat aquests dos individus d’un judici a l’Iraq i els han ofert una segona oportunitat que no mereixen. Això no és fer justícia.

El món civilitzat no pot tenir cap misericòrdia pels monstres de l’Estat Islàmic. No podem perdonar cap dels individus que van participar en la creació i expansió d’aquesta aberració, que va prendre prestat un nom amb llarga tradició per a atorgar-se una legitimitat que la majoria de musulmans rebutgen, però que també molts d’altres accepten.

Per això, trobo fora de lloc que algunes veus i mitjans gosin tractar com a víctimes les persones que han format part o han aplaudit els crims contra la humanitat que van tenir lloc contra la població iraquiana yazidita l’agost de 2014.

Fa uns anys vaig entrevistar Yonadam Kanna, secretari general del Moviment Democràtic Assiri. Kanna em va explicar de forma prou clara per què el món no fa res contra aquesta mena d’injustícies: “Les forces multinacionals tenen la seva pròpia agenda i no els importa el que no hi figura. Volen que el procés polític tiri endavant a qualsevol preu i, de vegades, hi ha víctimes i alguns assassinats en el camí. No es preocupen de nosaltres perquè no posem cotxes bomba i no ens oposem a les forces de la coalició ni al procés polític. Em sap greu dir-ho, però només es preocupen dels que els creen problemes.”

Les autoritats iraquianes i kurdes es van encarregar que els yazidites fossin inofensius. Nosaltres no vam fer res per a protegir-los ni els vam oferir les eines per què es poguessin protegir. I això és el que els va impedir d’evitar la desgràcia. L’enèsima desgràcia. El 74è intent de genocidi del poble yazidita.

Autor: Jordi Llaonart (font: http://blocs.mesvilaweb.cat/arabislam)


Podeu deixar els vostres comentaris en aquesta mateixa pàgina (una mica més avall i no cal que hi poseu l’e-mail si no voleu), o en el nostre Facebook.

Totes les opinions són benvingudes.

(1)Aquesta és la forma com Termcat i ésAdir escriuen yazidita. En cap diccionari apareix escrit amb -i- inicial. (torneu al principi de l’article).

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Al-Qaida, arabislam, Iraq, Kurdistan, Yazidites i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Yazidites: sense armes, ni terra, ni justícia

  1. Nel diu:

    Què podem fer? Per favor!