Fa uns anys vaig fer una visita a la ciutadella medieval del Caire amb motiu de la diada de Sant Jordi. D’aquell passeig en va sortir un reportatge que recupero cada any per a confirmar amb tristesa que la situació de les minories del Pròxim Orient no millora, ni amb el pas dels anys ni amb els canvis de govern. De vegades, aquí no ens n’adonem, però al Pròxim Orient hi ha gent que ho passa realment malament per motiu de la seva religió.
Amb tot, els catalans ens pensem que som més sensibles que altres comunitats al tractament de les minories. Però no sempre és així. Generalment, mostrem molta preocupació per l’actualitat de les minories lingüístiques que veuen limitats els seus drets culturals i d’expressió però, en canvi, ignorem la precària situació de moltes minories religioses i tribals. El fet que per a nosaltres la llengua sigui important no vol dir que per als altres també ho sigui en la mateixa mesura. Amb la religió passa el mateix.
És normal que no valorem el fet religiós i tribal en els mateixos termes que els pobles del Pròxim Orient, però si no som conscients que, per a ells, aquest són dos elements d’identitat molt important, i ens neguem a acceptar que la religió i la tribu són dos factors d’anàlisi a tenir en compte, no serem capaços de completar el trencaclosques de molts dels conflictes del Sud. Un exemple: la interpretació que fan la majoria de mitjans del conflicte de Costa d’Ivori i de la revolta a Líbia.
En canvi, en altres ocasions anem a l’altre extrem i interpretem tot el que passa més enllà del Mediterrani en clau religiosa. De vegades, això és el resultat dels aires de superioritat de l’Europa que és incapaç de veure en l’altre, suposadament pres i sotmès al jou de la religió, la capacitat intel·lectual de lluitar per la seva llibertat en termes polítics. Un exemple: la interpretació que fan la majoria de mitjans de l’origen del conflicte a Bahrain.
En aquest sentit, l’escriptor amazic Salem Zenia escrivia la setmana passada al diari Ara: “Alguns observadors van tractar de treure conclusions d’una manera una mica precipitada i simplista, com el fet de dir que aquests pobles tenien fam i que són víctimes dels preus del mercat en alça, és a dir, incapaços de revoltar-se per alguna cosa més que pel seu aparell digestiu”.
A continuació, us deixo el reportatge sobre la diada del 23 d’abril al Caire. [+]
El Sant Jordi dels àrabs
La diada de Sant Jordi és una de les dates més assenyalades pels cristians del Pròxim Orient, que han convertit aquest cavaller guerrer del segle III en un dels sants més populars de la regió. Un exemple ben clar de la devoció àrab pel patró de Catalunya la trobem al Caire, on cada 23 d’abril milers de cristians coptes i ortodoxos visiten la ciutadella medieval que s’aixeca sobre la vella vila romana i que acull bona part de l’herència cristiana de la capital egípcia.
No cal baixar del tren que ens porta al Vell Caire per veure la primera de les vuit esglésies del barri. Darrere els murs que separen l’andana del carrer s’aixeca la gran cúpula de l’església de Sant Jordi –Mar Guirguis– que dóna nom a l’estació. En tractar-se d’un dia especial, l’accés a aquest temple grec ortodox està decorat amb banderes gregues, tapissos i cartells que donen la benvinguda als milers de fidels, curiosos i turistes. A més de la seva espectacular planta circular, l’església és coneguda perquè, segons diu la tradició, s’aixeca exactament en el punt on Josep, Maria i el nen Jesús es van refugiar durant la seva fugida cap a Egipte.
Tocant a l’església hi ha la petita porta que dóna accés a l’àrea interior de la muralla, una zona d’estrets carrers i edificis en ruïnes entre els quals destaquen alguns dels centres de culte cristià més antics del país. Durant tota la jornada, munions de cristians circulen per aquests petits carrerons decorats amb les típiques imatges del cavaller vestit de soldat romà. Un dels objectius dels fidels és visitar tantes relíquies del sant com sigui possible i tocar les cadenes a les quals el màrtir estava lligat mentre el torturaven, i a les quals s’atribueixen propietats curatives.
Un altre dels llocs més visitats pels cristians egipcis durant la diada és Deir al-Banat, un convent de monges que acull una petita capella consagrada des del segle quinze al cavaller Jordi. Unes escales fosques de pedra donen accés a una sala subterrània encatifada, on els murs carregats d’història i la poca llum atorguen a l’indret una aura de misteri amb un cert toc màgic. Allí hi trobem una de les relíquies i una de les cadenes més conegudes. Es diu que el ferro tocat pel Sant té poders miraculosos i curatius i per això els visitants toquen i besen la cadena de quatre metres. Els més devots es posen el grilló al voltant del coll i les anelles al voltant del cos mentre demanen al sant que els protegeixi la salut.
La passió pel cavaller Jordi és tan gran que només al Caire trobem coma mínim divuit relíquies del sant i diverses esglésies custodien mostres de les cadenes. Aquest convent és un dels centres més importants de culte a Sant Jordi del Pròxim Orient i la tradició diu que, antigament, ortodoxos i coptes arribats de tota la regió s’aplegaven cada any la nit del 22 d’abril davant la cúpula del convent esperant l’aparició del sant sobre el seu cavall.
Un dels fets que més crida l’atenció del visitant és l’estat lamentable de bona part dels edificis del barri, a causa de les limitacions legals en la construcció i reparació dels llocs de culte cristians. La construcció d’una església o qualsevol reparació, com la construcció d’un vàter, ha de comptar amb el vist-i-plau del president de la República. L’Anwar, un copte egipci, assegura a l’AVUI que “el govern no tira les esglésies a terra, però no fa res perquè el pas del temps les converteixi en runa”. A més del control sobre els edificis, el ministeri d’Assumptes Islàmics controla un bon nombre de terres expropiades a l’Església.
Els coptes també es queixen que tot i pagar els impostos i representar el 10% dels prop de 80 milions d’habitants, no tenen presència als mitjans de comunicació, ni en els càrrecs de màxima responsabilitat de l’administració, la policia, l’exèrcit o els centres superiors d’ensenyament.
Pel que fa al capítol de la fe, els coptes reclamen la igualtat de tracte per a totes les religions i que, de la mateixa manera que un cristià es pot convertir a l’islam, un musulmà no sigui perseguit, empresonat i torturat quan es converteix al cristianisme com succeeix actualment. També recorden al president Mubàrak que mai no ha visitat una església, en un gest que ajuda a mantenir la desconfiança entre comunitats. Ahir molts coptes van pregar a Sant Jordi perquè els cristians del Pròxim Orient gaudeixin algun dia de llibertat religiosa plena, i no només pels guariments personals.
Reportatge publicat al diari Avui el 24 d’abril de 2006
Autor: Jordi Llaonart