En pocs mesos, Síria ha travessat diversos moments crítics que han amenaçat de fer col·lapsar el país. A voltes, ha semblat que la guerra l’havia sumit en una situació de fallida a tots nivells de la que no es podria recuperar i que l’abocava a la desaparició. Tanmateix, Síria resisteix i, de vegades, envia senyals que ens recorden la voluntat dels sirians de persistir. Al cap i a la fi, malgrat totes les noves circumstàncies, com el canvi de règim a Damasc, la gent que hi viu és la mateixa que abans de la guerra.

Els enfrontaments entre les forces de seguretat del nou règim islamista i els drusos del sud del país en són una prova. La gent de Suwaida ha hagut de viure i presenciar escenes importades del mateix infern. L’escenari de tortures, decapitacions, segrestos i violacions ha estat infame. Per això, costa veure-hi més enllà i imaginar que pugui sortir res de positiu d’aquella desgràcia sòrdida i miserable.

Amb tot, de les cendres dels combats ressorgeix una nova Síria prou ambiciosa que ens diu que no vol deixar-se trepitjar, costi el que costi. En aquest context s’emmarca la decisió del Consell Militar de Suwaida d’anunciar l’establiment d’una administració autònoma a la província, que els drusos anomenen Jabal al-Àrab (‘Muntanya dels àrabs’).

El missatge d’aquesta coalició de milícies druses formada el febrer de 2025 declara que “el nostre projecte no és la secessió”, tot i que deixa prou clar que no acceptarà la tutela de cap govern que no cregui en “una Síria lliure i diversa”, així com un advertiment en el camp militar: “les nostres armes apuntaran als nostres agressors”. El comunicat del Consell Militar de Suwaida és la resposta a la violència ètnica que va castigar la província durant diverses setmanes de juliol.

Us recomano que, per conèixer l’escenari de partida que ens permet d’entendre què passa avui a Síria, llegiu aquests dos articles que he publicat a Nationalia i Catalunya Plural sobre les minories, el cas dels drusos, el nou govern i els reptes de futur:

• • • Les minories àrabs de Síria davant la incertesa del nou ordre
    • Els drusos posen a prova el nou règim de Damasc
    • El nou govern islamista de Damasc posa les bases del futur de Síria

Els drusos fa temps que actuen amb extremada cautela. De fet, no confien en el nou govern de Síria perquè el president Ahmad Xaraa els va perseguir quan governava la província d’Idlib, això sense tenir en compte el seu passat com a responsable d’Estat Islàmic i fundador de la branca siriana Al-Qaida. Per això, creuen que la seva supervivència passa per l’autonomia. És a dir, per un cert grau de desconnexió de Damasc.

Els drusos també han volgut prendre la iniciativa militar per avançar-se als esdeveniments i evitar, entre d’altres, de passar pel mateix que han patit els alauites. Recordem que els fets de Suwaida van tenir lloc quatre mesos després d’una situació similar a la regió costanera, on es concentra la població alauita.

La massacre d’alauites de març

Grups d’homes fidels al nou règim sirià van arribar els primers dies de març a diverses viles i ciutats de la regió habitada per alauites situades entre Latakia i Tartús. Durant tres dies, els islamistes es van dedicar a atacar persones i propietats. Van violar, torturar i assassinar tothom que els va semblar oportú.

Un cop finalitzada l’ofensiva, l’Observatori Sirià pels Drets Humans va fer un recompte de víctimes i assegura que, en només tres dies, van perdre la vida 1.500 alauites. Això, a més del segrest de dones alauites per tot el país que ha cridat l’atenció de l’ONU. S’han documentat més de setanta casos en què les noies són segrestades a canvi d’un rescat o venudes per casar-les per la força al millor postor.

Això és un mausoleu alauita del nord de #Síria en flames. En el tercer viatge del llibre 𝙑𝙞𝙖𝙩𝙜𝙚 𝙖𝙡 𝙘𝙤𝙧 𝙙𝙚 𝙡'𝙞𝙨𝙡𝙖𝙢 en visitem un de molt semblant i el descrivim amb força detall.#IslamXiïta https://t.co/63LRBa5rbd pic.twitter.com/dTHLQoPFmF

— Jordi Llaonart (@arabislamblog) December 14, 2024

Les noves autoritats de Damasc asseguren que tot plegat es tractava d’una operació de seguretat per acabar amb els darrers reductes de milícies favorables al règim baassista de Baixar al-Àssad, que tot just feia tres mesos havia fugit a l’exili.

Certament, aquells dies de març es van produir enfrontaments entre els dos bàndols. Però l’operació militar va finalitzar en el moment en què les forces de seguretat van deixar de fúmer trets als maquis en uniforme. Quan els soldats i la policia van començar a matar tothom que trobaven pel carrer, cremaven centres de culte alauites, o arrossegaven pels cabells les noies alauites fora de casa per segrestar-les i violar-les després d’obligar-les a presenciar l’assassinat a sang freda dels seus pares i germans, allò ja no era una acció de guerra.

En aquest punt, cal denunciar amb tota la fermesa el paper dels nostres màxims representants polítics. Tot i la gravetat dels fets, la Unió Europea es va limitar a difondre un comunicat per condemnar els atacs dels grups partidaris d’Àssad i fer una crida a la unitat de Síria. Les persones miserables que van redactar la nota van passar per alt els assassinats i les violacions dels drets humans que en aquell mateix moment eren perpetrats pels homes del nou règim.

Els principals mitjans de comunicació, suposo que de bona fe, van cometre l’error de confiar en els mals polítics que parasiten les nostres institucions i van donar per vàlida una versió dels fets falsa i malintencionada. Per la seva banda, el govern sirià es va comprometre a investigar els fets i emetre un informe al respecte.

Si voleu saber més coses sobre els alauites, us recomano que llegiu els capítols 3 i 5 del llibre del llibre Viatge al cor de l’islam (Pagès Editors):

• • Tercer viatge: Encens i mística. Viatge a la tomba d’un xeic alauita a Turquia.
  • Cinquè viatge. Turisme polític xiïta. Viatge als centres de pelegrinatge xiïta a Síria.

Minories atemorides

Des de la caiguda d’Àssad, hem estat testimonis de prou escenes de discriminació cap a les minories que ens haurien d’haver alertat que la lectura que la Unió Europea feia dels fets de Latakia eren, molt probablement, erronis.

Els mateixos homes armats que s’havien passejat des de desembre de 2024 pels barris cristians i ismaïlites de diverses ciutats, tot amenaçant els veïns, són els mateixos que van participar en els fets de Latakia. Són els mateixos que insten els joves sirians que troben pel carrer amb bones paraules, però amb l’autoritat que els confereix dur uniforme i pistola, a deixar-se barba. Els mateixos que assalten i destrossen sales de festa i bars de Damasc perquè s’hi serveix alcohol, s’hi escolta música o s’hi balla.

A allò que dèiem ahir de prohibir cantar als restaurants de #Damasc, suma-hi, per exemple, aquests grups de predicadors que van pel carrer dient als homes que els bons musulmans s'han de deixar barba ➡️La llavor de la por https://t.co/I5NetkGi8Z pic.twitter.com/4NDaHxUhzN

— Jordi Llaonart (@arabislamblog) May 13, 2025

Des de la victòria dels rebels sirians sobre el règim d’Àssad, Síria és l’únic país del món on pots trobar agents de la policia que porten el distintiu d’ISIS al braç o al pit o, directament, homes uniformats d’ISIS passejant tranquil·lament pel centre de qualsevol ciutat.

Atemptat contra l’església de Sant Elies

La indefensió de les minories i la proximitat entre les autoritats i els grups terroristes es va posar de manifest de forma prou clara el diumenge 22 de juny, quan un home entra a l’església de Sant Elies de Damasc durant la missa i dispara indiscriminadament abans de fer explotar un cinturó d’explosius. El resultat, vint-i-sis morts i més de cinquanta ferits.

El govern va dir que l’atemptat era obra d’ISIS. Però va ser reivindicat per Saraya Ansar al-Sunna, una escissió molt recent de Hayat Tahrir al-Xam (HTS), el grup de l’autoproclamat president, l’islamista Ahmad Xaraa, i bona part dels seus ministres. Avui no són el mateix, però compareixen una llarga història plegats.

Saraya Ansar al-Sunna juga un paper de lideratge en la violència sectària i, en paral·lel als trets, presumeix d’haver provocat nombrosos incendis a la regió costanera per arruïnar els alauites i fer-los fora de les seves terres.

Combats de Suwaida de juliol

A l’estiu, les forces de seguretat van traslladar la violència de la costa alauita cap a una altra regió habitada per una minoria religiosa. En aquest cas, es tractava de la província drusa de Suwaida, al sud de la capital, entre el Golan i Jordània.

La tensió pel control d’aquesta província s’arrossegava des de feia mesos. Suwaida és una regió muntanyosa, habitada per una població drusa lluitadora i ben armada que s’autogoverna des de fa un temps. De fet, quan els rebels islamistes ocupen Damasc i les principals ciutats del país el desembre de 2024 i posen fi a cinc dècades de govern dels Àssad, Suwaida feia temps que havia passat full i s’autogestionava, desconnectada de les autoritats nacionals.

Així, quan el nou règim vol reimposar el control central sobre tot el territori, topa amb la resistència dels drusos, que no volen cedir la seguretat de les seves viles i ciutats a l’exèrcit ni la policia. En principi, s’arriba a un pacte pel qual la seguretat continua en mans dels drusos. Almenys, temporalment.

La situació és a punt de fer un tomb al juliol. Una petita disputa en un punt de control entre àrabs beduïns i drusos és l’excusa que cerca Damasc per prendre el control de Suwaida per la força.

En aquest punt de la història, Israel entra en escena amb força. El país veí informa Damasc que no acceptarà que les seves tropes s’acostin a la frontera. Els sirians comprenen que la cosa va de debò quan fan una primera incursió que els israelians repliquen amb el bombardeig del Ministeri de l’Interior, en ple cor de la capital siriana, en què moren 19 soldats. Qui sap si aquesta demostració de força contra una infraestructura tan delicada era un advertiment directe a Xaraa i la seva integritat personal.

Voleu rebre al vostre correu els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?

Deixeu la vostra adreça de correu electrònic en la pàgina de subscripció.

En aquestes circumstàncies, les autoritats de Damasc opten per delegar l’ofensiva en les tribus àrabs. Així, fan una crida als beduïns a prendre les armes i enfrontar-se amb els drusos díscols. Tot seguit, milers de beduïns es dirigeixen cap a Suwaida disposats a tot. La tensió es desborda i arriba a traspassar fronteres, quan centenars de drusos trenquen la tanca que separa el Golan ocupat per Israel de Síria per socórrer els seus correligionaris de l’altra banda. Fins al punt que el govern Israelià va haver de declarar que es comprometia a vetllar per la seguretat dels drusos sirians per calmar els ànims dels israelians.

Tot i aquestes reaccions, no es van poder evitar els combats. Els beduïns, amb la col·laboració de membres de les forces de seguretat siriana sense uniforme, van combatre les milícies druses durant quatre setmanes. Fins que la forta resistència drusa i el suport aeri israelià van convèncer Damasc de cercar una solució política. D’entrada, va haver de retirar els voluntaris beduïns de la zona.

En el transcurs dels combats es van cometre tota mena d’atrocitats. Els drusos acusen els beduïns arribats d’altres regions d’haver repetit el patró criminal que vam veure al març en la regió alauita, amb decapitacions, violacions i assassinats indiscriminats de tothom que identificaven com a drus. A l’històric rebuig als drusos, s’hi va sumar la campanya de molts mitjans, que van exagerar l’apropament d’algun líder d’aquesta comunitat a Israel, en resposta a l’amenaça islamista.

Per la seva banda, els musulmans beduïns, que representen el tres per cent de la població de la província, han denunciat crims a les mans dels drusos. Recordem que el 90 % dels habitants de Suwaida són drusos i el 7 % restant, cristians.

Drusos disparen contra cases de beduins a Suwaida i els insulten: "porcs, gossos, banu Omeia" (omeies)
Si heu llegit "Viatge al cor de l'islam" entendreu xq, 1393 després de la mort de Mahoma, al Pròxim Orient s'ataca els rivals fent referència a fets d'aquella època#IslamXiïta pic.twitter.com/EILCvWbaWH

— Jordi Llaonart (@arabislamblog) July 18, 2025

Pel que fa a les morts, que és una dada que ens ajuda a fer-nos una idea de l’abast del desastre, només en la tercera setmana de juliol, van morir 262 civils, 326 milicians drusos i 312 membres de les forces de seguretat. A més, van perdre la vida 21 paramilitars àrabs beduïns i els 19 oficials sirians morts en el bombardeig d’Israel sobre el Ministeri de l’Interior a Damasc.

La retirada de les forces de seguretat i de les milícies beduïnes va aturar el bany de sang, però no ha servit per calmar del tot la situació. Des d’aleshores, els drusos de Suwaida denuncien que els paramilitars han tallat els accessos a la província i que els han sotmès a un setge que amenaça de deixar-los aviat sense aliments ni subministraments.

Com aquest article és molt llarg, l’he dividit en quatre. Pròximament publicaré la continuació:

• Segona part:
  • Tot el poder pel president
  • El paper d’Israel
• Tercera part:
  • Impunitat de les forces de seguretat
  • Els ismaïlites també pateixen
  • El conflicte kurd pendent de solució
• Quarta part:
  • Qui representa els sunnites?
  • Guerra a la mesquita
  • El país que han ajudat a crear

El nostre sant Jordi és un soldat romà de la Capadòcia que, cap al segle III, és torturat i martiritzat per no voler renunciar al cristianisme. Ara és molt popular, però el cavaller màrtir va ser durant força temps un sant més, sense cap rellevància especial a Europa.

Això canvia i el seu culte pren força amb l’inici de les croades de l’edat mitjana, al segle XI, quan els europeus arriben a un territori on es venera una figura llegendària coneguda com Al-Khidr —‘el verd’—, un personatge semblant a un àngel que apareix mencionat, entre d’altres, en l’Alcorà.

En definitiva, el Khidr està vinculat a diverses figures d’Orient que ja eren venerades abans de l’arribada dels europeus, entre les quals destaca la de Sant Jordi. Després de les croades, el sant esdevé patró de diversos països europeus, com Catalunya i Anglaterra i s’escampa la història que el està enterrat a Terra Santa, concretament a la ciutat de Lod.

La llegenda del drac de l’Afganistan

Els croats ignoraven que, a 4.000 quilòmetres de la costa mediterrània, en les llunyanes muntanyes de l’actual Afganistan, es va gestar una llegenda que, curiosament, coincideix fins a l’últim detall amb la del nostre sant màrtir.

El protagonista d’aquesta història és Ali ibn Abi Tàlib, cosí germà i gendre de Mahoma, i primer imam de l’islam xiïta. De fet, l’imam Ali és la figura central de diversos relats vinculats al combat contra les forces del mal encarnades en diversos rèptils, reals o imaginaris.

Una de les llegendes explica que, en l’època preislàmica, a l’edifici de la Kaaba, a la Meca, hi havia dues serps. La gent hi duia els infants per determinar si eren legítims. En el cas que no ho fossin, les serps se’ls menjaven. Diuen que, quan hi van dur el petit Ali, el nadó va matar les serps.

Alguns xiïtes relaten que Mahoma va calmar els presents i els va dir que els rèptils ja no eren necessàris, perquè Ali havia nascut i que, a partir d’aleshores, el signe d’il·legitimitat seria el rebuig de la seva figura.

Voleu rebre al vostre mail els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?

Deixeu el vostre correu electrònic en la pàgina de subscripció.

Tot plegat és el resultat d’una barreja de tradicions que trobem en un munt de cultures. D’entrada, el protagonista del relat és, com en tantes altres històries, un nen que mostra la seva vàlua i coratge de ben petit. Pel que fa a la història, gira al voltant de la victòria del bé sobre el mal. Finalment, s’hi suma la lectura contemporània de cada època, que destaca l’error de qui no segueix aquesta figura heroica o la religió que representa.

El relat de l’heroicitat i la victòria d’un home amb aura de santedat és atemporal i està vinculada a la mitologia de molts pobles, però té més presència en alguns indrets del món islàmic que en d’altres.

La Vall del Drac

En les muntanyes de Bamian, a l’actual Afganistan, hi ha la Vall del Drac, on s’explica que va tenir lloc una segona història relacionada amb la lluita de l’imam Ali contra el mal.

La vall és coneguda per una enorme esquerda que divideix un dels cims en dos. Diuen que l’escletxa és obra de l’espasa d’Ali, que va tallar per la meitat un drac i que, tot seguit, la bèstia va transformar-se en una gran roca.

La muntanya en qüestió està situada a pocs quilòmetres d’on hi havia els imponents budes de Bamian, construïts al segle VI dins uns enormes nínxols de cinquanta metres d’alçada cavats a la roca, una de les meravelles del món que els cafres dels talibans van destruir el 2001.

Diu la llegenda afganesa que el victoriós Ali va fer aparèixer sis llacs a la zona, que els minerals que envolten aquest indret són producte de la sang del drac, i que les aigües subterrànies que circulen pel ventre de la muntanya són les llàgrimes de l’animal.

El combat, així com la mort i posterior transmutació del drac en pedra són la culminació d’un relat que comença amb una injustícia. S’explica que la bèstia tenia atemorits els habitants de la regió, als quals reclamava cada dia menjar i una noia. Aquí és on apareix l’imam Ali, muntat en el seu cavall blanc i brandant la seva espasa Zulfiqar, ambdós regals de Mahoma, el darrer profeta de l’islam i cosí germà seu. La resta de la història és prou coneguda: Ali derrota el drac, rescata la noia i el poble de Bamian es converteix a l’islam.

Segles més tard, els britànics van arribar a la regió amb motiu de la primera guerra afganesa, el 1840, i van descobrir amb sorpresa que el relat de la tradició local coincidia a la perfecció amb el del seu sant Jordi. De ben segur que la semblança els va deixar astorats.

Com hem comentat abans, la victòria del bé sobre el mal a través d’una figura mitològica és una història tan humana i universal que la trobem en diferents cultures. Han lluitat contra el drac a l’Índia, a l’antiga Pèrsia i també ho van fer els grecs i els romans. Potser l’arrel indoeuropea d’aquests pobles explica la connexió de l’Indus a la Mediterrània.

Tanmateix, la llegenda de sant Jordi arriba a Europa al segle XI. Abans de l’edat mitjana era molt popular en altres latituds, com Geòrgia, un país que pren el nom del sant i que fa frontera amb el món iranià i zoroastrià, una cultura preislàmica que concep la història com una batalla perpètua entre el bé i el mal i que compta amb una llarga tradició de cavallers matadracs.

Sigui com sigui, la llegenda del nostre patró sant Jordi compta amb una història germana protagonitzada pel primer imam del xiisme en les exòtiques terres del Khorasan.

L’home que volia ser rei

El paisatge remot i el cim esquedat per l’espasa d’Ali rep peregrins de tota la regió, que es banyen amb l’esperança de sanar els seus mals en els llacs que el primer imam del xiisme va crear de forma miraculosa. Aquesta terra dels prodigis no és gaire lluny d’on Rudyard Kipling va situar l’escenari del seu relat L’home que volia ser rei. Un país inaccessible i allunyat de tot, però que, paradoxalment, és el bressol d’algunes llegendes populars que s’han estès per tot el món.

Per saber-ne més, consulteu els mapes, vídeos i anècdotes relacionades amb l’islam xiïta i els personatges i indrets que apareixen en el llibre Viatge al cor de l’islam a través de:

1️⃣ Twitter, consulteu l’etiqueta #IslamXiita

2️⃣ Facebook

3️⃣ Instagram

4️⃣ Bluesky

5️⃣ WhatsApp

6️⃣ Telegram

En la Diada de Sant Jordi, podeu venir a parlar de tot això i de tot el que trobeu oportú. Us espero:

12 a 14 h al Racó del Campanar de Sabadell

15 a 16 h al Col·legi de Periodistes de Catalunya (Rambla Catalunya, 10, Barcelona)

17 a 19 h a l’estand de Pagès Editors (Av. Diagonal amb Rambla Catalunya, Barcelona)

Fa uns anys vaig fer una visita a la ciutadella medieval del Caire amb motiu de la diada de Sant Jordi. D’aquell passeig en va sortir un reportatge que recupero cada any per a confirmar amb tristesa que la situació de les minories del Pròxim Orient no millora, ni amb el pas dels anys ni amb els canvis de govern. De vegades, aquí no ens n’adonem, però al Pròxim Orient hi ha gent que ho passa realment malament per motiu de la seva religió.

Amb tot, els catalans ens pensem que som més sensibles que altres comunitats al tractament de les minories. Però no sempre és així. Generalment, mostrem molta preocupació per l’actualitat de les minories lingüístiques que veuen limitats els seus drets culturals i d’expressió, però, en canvi, ignorem la precària situació de moltes minories religioses i tribals. El fet que per a nosaltres la llengua sigui important no vol dir que per als altres també ho sigui en la mateixa mesura. Amb la religió passa el mateix.

És normal que no valorem el fet religiós i tribal en els mateixos termes que els pobles del Pròxim Orient, però si no som conscients que, per a ells, aquest són dos elements d’identitat molt importants, i ens neguem a acceptar que la religió i la tribu són dos factors d’anàlisi a tenir en compte, no serem capaços de completar el trencaclosques de molts dels conflictes del Sud. Un exemple: la interpretació que van fer en el seu moment la majoria de mitjans del conflicte de la Costa d’Ivori i de la revolta a Líbia.

En canvi, en altres ocasions anem fins a l’altre extrem i interpretem tot el que passa més enllà del Mediterrani en clau religiosa. De vegades, això és el resultat dels aires de superioritat de l’Europa que és incapaç de veure en l’altre, suposadament pres i sotmès al jou de la religió, la capacitat intel·lectual de lluitar per la seva llibertat en termes polítics. Un exemple: la interpretació que molts mitjans fan de l’origen del conflicte a Bahrain.

En aquest sentit, l’escriptor amazic Salem Zenia va escriure fa un temps: “Alguns observadors van tractar de treure conclusions d’una manera una mica precipitada i simplista, com el fet de dir que aquests pobles tenien fam i que són víctimes dels preus del mercat en alça, és a dir, incapaços de revoltar-se per alguna cosa més que pel seu aparell digestiu”.

El Sant Jordi dels àrabs

Encara amb el record de la Pasqua ben present, els cristians d’Egipte celebren avui una altra diada assenyalada. Si teniu l’oportunitat de passejar-vos un 23 d’abril per la ciutadella medieval que s’aixeca sobre la vella vila romana i que acull bona part de l’herència cristiana de la capital egípcia, podreu comprovar fins a quin punt els cristians orientals són devots de Sant Jordi.

Des del tren que us portarà al Vell Caire ja veureu la primera de les vuit esglésies del barri. Darrere els murs que separen l’andana del carrer s’aixeca la gran cúpula de l’església de Sant Jordi “Mar Guirguis” que dóna nom a l’estació. En tractar-se d’un dia especial, l’accés a aquest temple grec ortodox està decorat amb banderes gregues, tapissos i cartells que donen la benvinguda als milers de fidels, curiosos i turistes que s’hi acosten des de primera hora del matí.

A més de la seva espectacular planta circular, l’església ortodoxa de Sant Jordi és coneguda perquè està situada exactament en el punt on, segons la tradició, Josep, Maria i el nen Jesús es van refugiar quan van fugir de la matança de nadons ordenada per Herodes a Palestina.

A tocar de l’església hi ha la petita porta que dóna accés a l’àrea interior de la muralla, una zona de carrers estrets i edificis en ruïnes entre els quals destaquen alguns dels centres de culte cristià més antics del país. Durant tota la jornada munions de cristians circulen per aquests carrerons, que avui estan decorats amb les típiques imatges del cavaller vestit de soldat romà. Un dels objectius dels fidels és visitar tantes relíquies del sant com els sigui possible i tocar les cadenes que lligaven el cavaller durant el seu martiri, a les quals s’atribueixen propietats curatives.

Un altre dels llocs més visitats pels cristians egipcis durant la diada és Deir al-Banat, un convent de monges que acull una petita capella consagrada des del segle quinze al cavaller Jordi. Unes escales fosques de pedra donen accés a una sala subterrània encatifada, on els murs carregats d’història i la poca llum atorguen a l’indret una aura de misteri amb un cert toc màgic. Allí hi trobem una de les relíquies i una de les cadenes més conegudes.

Es diu que el ferro tocat pel sant té poders miraculosos i curatius i, per això, els visitants s’entretenen tocant, sentint i besant el metall de les baules. Els més devots es posen el grilló al voltant del coll i les anelles al voltant del cos mentre demanen al sant que els protegeixi la salut.

Deir al-Banat és un dels centres més importants de culte a Sant Jordi del Pròxim Orient i la tradició diu que, antigament, ortodoxos i coptes arribats de tota la regió s’aplegaven la nit del 22 d’abril davant la cúpula del convent esperant l’aparició del sant muntant el seu cavall. La passió pel cavaller Jordi és tan gran que només al Caire trobem com a mínim divuit relíquies del sant i diverses esglésies custodien mostres de les cadenes.

Voleu rebre al vostre mail els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?

Deixeu el vostre correu electrònic en la pàgina de subscripció.

Un dels fets que més us cridarà l’atenció és l’estat lamentable de molts edificis del barri, a causa de les limitacions legals en la construcció i reparació dels llocs de culte cristians. La conjunció de l’alt nivell de burocratització de l’aparell de l’Estat i de la discriminació dels cristians arriba fins al punt que la construcció d’una nova església o qualsevol reparació d’un edifici ja existent ha de comptar amb el vist-i-plau del president de la República.

Com us podeu imaginar, aconseguir el permís del president per a reforçar un mur o posar quatre rajoles en un bany és un camí burocràtic que vol el seu temps. A més, els edificis religiosos de tot el país estan controlats pel ministeri d’Assumptes Islàmics, fet que només complica la cosa.

Per això i per moltes altres històries que us explicaran els coptes que conegueu en la vostra visita, avui, com cada any, els egipcis preguen a Sant Jordi pels guariments personals i, també, per la llibertat religiosa plena.

Sant Jordi i l’imam Ali maten el drac

Per saber més sobre l’origen de la llegenda de sant Jordi i la seva extraordinària semblança amb el que expliquen en les remotes muntanyes de l’Afganistan sobre Ali bin Abi Tàlib, el primer imam del xiisme i cosí germà de Mahoma, us recomano que llegiu l’article Sant Jordi i l’imam Ali maten el drac.

Per saber-ne més, consulteu els mapes, vídeos i anècdotes relacionades amb l’islam xiïta i els personatges i indrets que apareixen en el llibre Viatge al cor de l’islam a través de:

1️⃣ Twitter, consulteu l’etiqueta #IslamXiita

2️⃣ Facebook

3️⃣ Instagram

4️⃣ Bluesky

5️⃣ WhatsApp

6️⃣ Telegram

En la Diada de Sant Jordi, podeu venir a parlar de tot això i de tot el que trobeu oportú. Us espero:

12 a 14 h al Racó del Campanar de Sabadell

15 a 16 h al Col·legi de Periodistes de Catalunya (Rambla Catalunya, 10, Barcelona)

17 a 19 h a l’estand de Pagès Editors (Av. Diagonal amb Rambla Catalunya, Barcelona)

Hosni Mubàrak va presidir Egipte durant 30 anys però mai no va trepitjar la catedral de Sant Marc del Caire, ni pel Nadal ni per Pasqua. Com a molt, es limitava a felicitar els representants de l’Església egípcia per telèfon. No mal interpreteu l’actitud de l’exdictador. No responia al seu laïcisme, sinó a una voluntat de marcar distàncies amb la religió minoritària del país.

Per la seva banda, l’actual president es va dignar a desplaçar-se l’any 2014 fins a la Catedral per a felicitar personalment la Pasqua al Papa copte Tawadrus II. Aquella visita va tenir lloc en el marc de la campanya de les eleccions que poques setmanes després van portar el general Sissi a la presidència. Encara hem de comprovar si aquell gest responia a un canvi d’actitud de les autoritats respecte dels cristians o, simplement, era un acte promocional.

De fet, la religió va jugar un paper significatiu en el sentit del vot en aquelles eleccions presidencials, com explico a Les claus del vot egipci. Tot i així, res no fa en pensar que la situació dels cristians del Pròxim Orient en general, ni dels cristians egipcis en particular, hagi de millorar, ni amb el pas dels anys ni amb els canvis de govern.

Malgrat tot, avui els cristians d’el Caire oblidaran per un moment les adversitats per a celebrar una de les dates més assenyalades del seu calendari: la Diada de Sant Jordi.

(més…)

Hem deixat l’hivern enrere i el món sencer es prepara per a celebrar l’esclat de vida que és la primavera. Quan comencin a pujar les temperatures i floreixin els cirerers, hi haurà gent a l’Extrem Orient que visitarà els parcs públics per a contemplar les primeres flors de la temporada, als països d’Euràsia representaran l’entrada en una nova època amb un salt purificador sobre una foguera, mentre que a bona part d’Occident se celebrarà la resurrecció d’un Déu martiritzat que va morir per a reviure tres dies després.

En alguns casos, la voluntat de celebrar l’entrada en una nova estació està reforçada pel fet que aquesta coincideix amb l’inici d’un any nou. Aquest és el cas de països com l’Iran o el Kurdistan, que estrenen els anys 1398 i 2631, respectivament. Pel que fa a països asiàtics com el Japó, no canvien d’any, però al març es posa fi al curs acadèmic i polític abans de marxar de vacances.
(més…)

Imatge: La jove Mariam, de 10 anys, referint-se als milicians de l’Estat Islàmic, diu ‘No els faré res, només demanaré a Déu que els perdoni’.

La Mariam és una nena cristiana de l’Iraq⁽¹⁾  que va fugir del seu poble durant l’ofensiva que l’agost de 2014 va dur a terme l’Estat Islàmic als pobles cristians i yazidites del nord del país i que van tenir com a resultat:

• Fugida de 200.000 yazidites ⁽²⁾.

• Fugida de 100.000 cristians.

• Assassinat de 5.000 homes yazidites.

• Segrest i esclavatge de més de 5.000 dones i nens yazidites.

(més…)

Autor: Jordi Llaonart (font: http://blocs.mesvilaweb.cat/arabislam)

A mitja hora en tren d’Estocolm hi ha Södertälje, la ciutat natal del tenista Björn Borg, que compta amb tres equips de futbol professionals: un que porta el nom de la ciutat i els altres dos, de creació més recent… Assyriska FF, fundat el 1974 per la primera onada de refugiats assiris arribats de Turquia, i Syrianska FC, creat el 1977 per la comunitat siríaca-aramea.

Quan aquests dos equips s’enfronten en el marc de la lliga sueca, és per a disputar un derbi que en un món ideal s’hauria de jugar cada any al Pròxim Orient. Les aficions omplen les grades i onegen les banderes blanc-i-blaves assíries i les vermelles amb les ales aramees, mentre coregen càntics en una llengua mil·lenària originària de Mesopotàmia.

(més…)

Aquests dies que tot el focus mediàtic és a Gaza, s’està produint a l’Iraq una d’aquelles tragèdies oblidades, un d’aquells fets tràgics que és notícia quan afecta els uns, però que passa desapercebut pels mitjans quan afecta un poble que té la desgràcia de no tenir aliats poderosos. Aquests dies a la regió de Nínive, al nord de l’Iraq, l’Estat Islàmic està culminant en poques setmanes la feina iniciada per diversos imperis seculars, que mai no van poder completar el genocidi contra la població cristiana.

Diuen que, des de l’arribada de l’Estat Islàmic, tots els cristians han fugit de la ciutat de Mossul. Així doncs, no hi ha cristians en la segona ciutat de l’Iraq per primera vegada en 2.000 anys. Això també vol dir que, per primera vegada en 7.000 anys, tampoc no hi viu cap família assíria.

Els assiris, els cristians arameus, són el testimoni vivent que la història del Pròxim Orient és llarga i es remunta als inicis de la civilització humana. Sense ells, els poderosos i les potències regionals no tindran cap obstacle per a revisar la història i reescriure-la al seu gust i d’acord amb els seus interessos.

(més…)

Aprofitant que és Nadal i fa pocs dies ha estat Hanukkà, us n’explicaré una de cristians i jueus.

(més…)

Aquest any els cristians de Síria tampoc no celebraran el Nadal al carrer. La festa més alegre del calendari, el dia que Déu fa allò tan tendre de fer-se nen, tot això es viurà a Síria en la més estricta intimitat per por dels atemptats dels rebels.

En teoria, el fet que l’exèrcit sirià estigui en guerra amb els milicians opositors i que ataqui la població civil de diverses ciutats, no hauria d’interferir en la llibertat dels cristians de celebrar el Nadal. Però no és així, perquè tot i tothom ha pres posicions respecte al conflicte de Síria: si no estàs amb un bàndol, vol dir que dones suport a l’altre. I els cristians són al bàndol del règim.

Ja fa més d’un any, quan bona part de l’opinió pública i els mitjans d’aquí encara menystenien les anàlisis dels qui situàvem la religió al cor del conflicte de Síria, us explicava a l’article Síria: conflicte polític o de religions? quin és el problema dels cristians amb els rebels i per què donen suport, ara més que mai, al règim de Baixar al-Assad:

“…si bé la tasca més urgent a Síria és la pressió diplomàtica i social per mirar d’aturar el bany de sang i fer caure el règim policial, la feina més important pel futur d’aquest país és l’eradicació dels motius de la por que empeny comunitats senceres a donar suport incondicional a un dictador en unes circumstàncies tan extremes.”

Doncs bé, ha passat més d’un any i, de moment, ningú no s’ha molestat a esvair les sospites dels cristians que la caiguda de l’actual règim significarà la seva mort com a comunitat. Ans al contrari.

(més…)

No m’agrada com els mitjans han explicat els sagnants incidents que van tenir lloc diumenge al Caire, i encara m’agrada menys la interpretació que n’estan fent. De fet, diria que ens expliquen allò que el règim militar egipci vol que ens creiem. La meva versió dels fets no coincideix amb el que estic escoltant i llegint aquests dies i, per tant, m’he decidit a exposar-vos els detalls del que he pogut esbrinar que va passar als carrers del centre de la capital egípcia la nit de diumenge.

(més…)

Fa uns anys vaig fer una visita a la ciutadella medieval del Caire amb motiu de la diada de Sant Jordi. D’aquell passeig en va sortir un reportatge que recupero cada any per a confirmar amb tristesa que la situació de les minories del Pròxim Orient no millora, ni amb el pas dels anys ni amb els canvis de govern. De vegades, aquí no ens n’adonem, però al Pròxim Orient hi ha gent que ho passa realment malament per motiu de la seva religió.

Amb tot, els catalans ens pensem que som més sensibles que altres comunitats al tractament de les minories. Però no sempre és així. Generalment, mostrem molta preocupació per l’actualitat de les minories lingüístiques que veuen limitats els seus drets culturals i d’expressió però, en canvi, ignorem la precària situació de moltes minories religioses i tribals. El fet que per a nosaltres la llengua sigui important no vol dir que per als altres també ho sigui en la mateixa mesura. Amb la religió passa el mateix.

És normal que no valorem el fet religiós i tribal en els mateixos termes que els pobles del Pròxim Orient, però si no som conscients que, per a ells, aquest són dos elements d’identitat molt important, i ens neguem a acceptar que la religió i la tribu són dos factors d’anàlisi a tenir en compte, no serem capaços de completar el trencaclosques de molts dels conflictes del Sud. Un exemple: la interpretació que fan la majoria de mitjans del conflicte de Costa d’Ivori i de la revolta a Líbia.

En canvi, en altres ocasions anem a l’altre extrem i interpretem tot el que passa més enllà del Mediterrani en clau religiosa. De vegades, això és el resultat dels aires de superioritat de l’Europa que és incapaç de veure en l’altre, suposadament pres i sotmès al jou de la religió, la capacitat intel·lectual de lluitar per la seva llibertat en termes polítics. Un exemple: la interpretació que fan la majoria de mitjans de l’origen del conflicte a Bahrain.

En aquest sentit, l’escriptor amazic Salem Zenia escrivia la setmana passada al diari Ara: “Alguns observadors van tractar de treure conclusions d’una manera una mica precipitada i simplista, com el fet de dir que aquests pobles tenien fam i que són víctimes dels preus del mercat en alça, és a dir, incapaços de revoltar-se per alguna cosa més que pel seu aparell digestiu”.

A continuació, us deixo el reportatge sobre la diada del 23 d’abril al Caire.  [+]

El Sant Jordi dels àrabs

La diada de Sant Jordi és una de les dates més assenyalades pels cristians del Pròxim Orient, que han convertit aquest cavaller guerrer del segle III en un dels sants més populars de la regió. Un exemple ben clar de la devoció àrab pel patró de Catalunya la trobem al Caire, on cada 23 d’abril milers de cristians coptes i ortodoxos visiten la ciutadella medieval que s’aixeca sobre la vella vila romana i que acull bona part de l’herència cristiana de la capital egípcia.

No cal baixar del tren que ens porta al Vell Caire per veure la primera de les vuit esglésies del barri. Darrere els murs que separen l’andana del carrer s’aixeca la gran cúpula de l’església de Sant Jordi –Mar Guirguis– que dóna nom a l’estació. En tractar-se d’un dia especial, l’accés a aquest temple grec ortodox està decorat amb banderes gregues, tapissos i cartells que donen la benvinguda als milers de fidels, curiosos i turistes. A més de la seva espectacular planta circular, l’església és coneguda perquè, segons diu la tradició, s’aixeca exactament en el punt on Josep, Maria i el nen Jesús es van refugiar durant la seva fugida cap a Egipte.

Tocant a l’església hi ha la petita porta que dóna accés a l’àrea interior de la muralla, una zona d’estrets carrers i edificis en ruïnes entre els quals destaquen alguns dels centres de culte cristià més antics del país. Durant tota la jornada, munions de cristians circulen per aquests petits carrerons decorats amb les típiques imatges del cavaller vestit de soldat romà. Un dels objectius dels fidels és visitar tantes relíquies del sant com sigui possible i tocar les cadenes a les quals el màrtir estava lligat mentre el torturaven, i a les quals s’atribueixen propietats curatives.

Un altre dels llocs més visitats pels cristians egipcis durant la diada és Deir al-Banat, un convent de monges que acull una petita capella consagrada des del segle quinze al cavaller Jordi. Unes escales fosques de pedra donen accés a una sala subterrània encatifada, on els murs carregats d’història i la poca llum atorguen a l’indret una aura de misteri amb un cert toc màgic. Allí hi trobem una de les relíquies i una de les cadenes més conegudes. Es diu que el ferro tocat pel Sant té poders miraculosos i curatius i per això els visitants toquen i besen la cadena de quatre metres. Els més devots es posen el grilló al voltant del coll i les anelles al voltant del cos mentre demanen al sant que els protegeixi la salut.

La passió pel cavaller Jordi és tan gran que només al Caire trobem coma mínim divuit relíquies del sant i diverses esglésies custodien mostres de les cadenes. Aquest convent és un dels centres més importants de culte a Sant Jordi del Pròxim Orient i la tradició diu que, antigament, ortodoxos i coptes arribats de tota la regió s’aplegaven cada any la nit del 22 d’abril davant la cúpula del convent esperant l’aparició del sant sobre el seu cavall.

Un dels fets que més crida l’atenció del visitant és l’estat lamentable de bona part dels edificis del barri, a causa de les limitacions legals en la construcció i reparació dels llocs de culte cristians. La construcció d’una església o qualsevol reparació, com la construcció d’un vàter, ha de comptar amb el vist-i-plau del president de la República. L’Anwar, un copte egipci, assegura a l’AVUI que “el govern no tira les esglésies a terra, però no fa res perquè el pas del temps les converteixi en runa”. A més del control sobre els edificis, el ministeri d’Assumptes Islàmics controla un bon nombre de terres expropiades a l’Església.

Els coptes també es queixen que tot i pagar els impostos i representar el 10% dels prop de 80 milions d’habitants, no tenen presència als mitjans de comunicació, ni en els càrrecs de màxima responsabilitat de l’administració, la policia, l’exèrcit o els centres superiors d’ensenyament.

Pel que fa al capítol de la fe, els coptes reclamen la igualtat de tracte per a totes les religions i que, de la mateixa manera que un cristià es pot convertir a l’islam, un musulmà no sigui perseguit, empresonat i torturat quan es converteix al cristianisme com succeeix actualment. També recorden al president Mubàrak que mai no ha visitat una església, en un gest que ajuda a mantenir la desconfiança entre comunitats. Ahir molts coptes van pregar a Sant Jordi perquè els cristians del Pròxim Orient gaudeixin algun dia de llibertat religiosa plena, i no només pels guariments personals.

Reportatge publicat al diari Avui el 24 d’abril de 2006

Autor: Jordi Llaonart

Imatge: Pasqua a la Catedral Mariamita Damasc, seu de l’Església Ortodoxa Grega d’Antioquia.

Com cada any per aquestes dates dediquem unes línies a la minvant comunitat cristiana del Pròxim Orient, a una comunitat desgraciada que ens suplica una solidaritat que no estem disposats a oferir-los. Sobretot els cristians de països com Síria, on els islamistes sunnites disposen de l’ajut econòmic de Turquia i els països del golf Pèrsic, i els xiïtes compten amb el suport logístic d’Iran. Suposem que el dia que la guerra s’acabi, es posarà fi al suplici dels refugiats. Però el camí a la deriva, a l’extinció d’algunes cultures mil·lenàries del Pròxim Orient no té remei.

A continuació podeu veure un recull de vídeos que mostren les processons de Setmana Santa a Damasc. N’hi he afegit tres enregistrats a Latakia, Hama i Jerusalem perquè m’han cridat l’atenció o perquè fan referència a la guerra. (actualitzat el 13/04/2017)

Voleu rebre al vostre mail els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?

Introduïu el vostre correu electrònic en la pàgina de subscripció.

Vídeo enregistrat el 2009 amb un recull de les processons de Setmana Santa al barri de Bab Tuma, a Damasc, des de Dijous Sant fins a Dilluns de Pasqua
http://www.youtube.com/watch?v=Fl5hBr62J_U?rel=0

Breu vídeo sobre el dilluns de Pasqua. d’AJ+ (Al Jazira)
http://www.youtube.com/watch?v=lc-lMBnZFHw?rel=0

Diumenge de Pasqua de 2016 a Damasc. La processó comença amb la interpretació de l’himne nacional
http://www.youtube.com/watch?v=TYng-mOnIug?rel=0

Peculiar celebració del diumenge de Pasqua de 2010 a la ciutat siriana de Latakia
http://www.youtube.com/watch?v=Z1aQKTqVpeY?rel=0

PROPAGANDA DE GUERRA EN EL CONTEXT DE LA PASQUA

Vídeo del canal de notícies sirià Alikhbaria Syria
http://www.youtube.com/watch?v=7PL2_4MNKpo?rel=0El senyor calb amb ulleres que apareix en el minut 1:10 diu que “sense l’exèrcit no tenim protecció”. La peça està clarament enfocada a defensar la posició del govern, però els que heu vingut a alguna de les meves xerrades sabreu posar aquest comentari en context.

Divendres Sant al Sant Sepulcre de Jerusalem
http://www.youtube.com/watch?v=sakz3OYrWJ4?rel=0Mentre esperen que es produeixi el miracle del foc la matinada de Dissabte Sant (allò que abans era el Dissabte de Glòria), grups de cristians coregen eslògans favorables al règim sirià

Peculiar felicitació de Pasqua
http://www.youtube.com/watch?v=joaMH9VV21s?rel=0En un mur de la ciutat de Hama, l’any 2012 una musulmana contrària al règim de Baixar al-Assad pinta en el mur “Germà cristià: defensaré la teva creu amb la meva sang. Bona Pasqua”. Certament, aquesta noia sabia com n’era d’important evitar l’enfrontament sectari.

Autor: Jordi Llaonart (font: http://blocs.mesvilaweb.cat/arabislam)

Podeu deixar els vostres comentaris en aquesta mateixa pàgina (una mica més avall i no cal que hi poseu l’e-mail si no voleu), o en el nostre Facebook.

Totes les opinions són benvingudes.

_______________________________________________________________
Articles relacionats:

El més llegit	Articles per categoria
Què és l’Estat Islàmic i què passa a l’Iraq i Síria	Per entendre l’Iraq