Imatge: Noies de religió yazidita es manifesten contra el PDK de Massud Barzani
i mostren un cartell en àrab: "El PDK ens va vendre, el PKK ens va salvar"

Des de la ciutat d’Afrín, a Síria, fins a la ciutat a Sanandaj, a Iran, hi ha mil cent quilòmetres de distància. Només amb aquesta dada podem deduir, sense por d’equivocar-nos, que hi ha una gran varietat de situacions i paisatges que defineixen la vida dels kurds escampats per aquesta regió que travessa quatre estats: Iran, Iraq, Síria i Turquia.

En la majoria d’indrets, els kurds són un poble en lluita pel reconeixement dels seus drets. En alguns entorns relativament favorables, exigeixen el respecte de les autoritats per la seva llengua i cultura. Mentre que, en d’altres, malden per sobreviure i no ser exterminats com a poble. També podem deduir, encertadament, que això pot variar depenent del lloc i del moment històric.

Dos models socials i polítics

Malgrat totes les dificultats a les quals els kurds han hagut de fer front durant les darreres dècades, a l’Iraq ha quallat un projecte polític autonòmic, reforçat per un poder militar kurd, que els garanteix la supervivència com a poble. Es tracta del Govern Regional del Kurdistan. Aquesta illa de llibertat kurda en un Pròxim Orient castigat pels conflictes instigats, principalment, per àrabs i turcs esperonats per l’ultranacionalisme o l’islamisme identitari i racista, ha empès a molts a identificar ‘els kurds de l’Iraq’, així, en general, com els bons de la pel·lícula.

Tanmateix, els kurds de l’Iraq també arrosseguen una ombra terrible de crims contra altres pobles i contra la seva pròpia població. Els dos grans partits polítics que s’han repartit el poder del Kurdistan iraquià (Partit Democràtic del Kurdistan i Unió Patriòtica del Kurdistan) han replicat vells esquemes autoritaris àrabs, han fogacitat les institucions i han parasitat la societat civil, creant al seu voltant una xarxa d’interessos tèrbols i de vassallatge, alhora que no dubten a reprimir amb la violència qualsevol veu discordant.

Pel que fa al tracte a les minories, en època de crisi masses de kurds musulmans enfervorides han practicat tota mena d’abusos contra els seus veïns yazidites, cristians i xabak. Normalment, encoratjats per ulemes racistes. Però també per les autoritats polítiques de la regió autònoma kurda, que alguns consideren els bons de la pel·lícula.

En canvi, a l’altra banda de la frontera, els vents no han estat gens favorables per als kurds. Això ens permet de deduir, encertadament, que el discurs, els objectius i les maneres de fer, així com la relació amb les minories de les organitzacions polítiques i de la societat civil no són els mateixos a l’Iraq que a Síria. Pel que fa als kurds de Síria han bastit en les àrees sota el seu control un sistema assembleari en què totes les comunitats tenen veu i vot i que ha atret l’atenció i la fascinació dels moviments de l’esquerra alternativa de tot el món.

En poques paraules, els principals partits i organitzacions de la societat civil del Kurdistan de Síria lluiten per la llibertat. Mentre que els grans partits polítics del Kurdistan de l’Iraq són organitzacions corruptes que han parasitat les institucions per repartir-se la riquesa del país i no dubten a recórrer a la violència per fer callar les veus dissidents.

La imatge que resumeix millor la naturalesa dels dos lideratges és la reacció d’uns i altres a l’arribada de l’Estat Islàmic al nord de l’Iraq, l’agost de 2014, quan va perpetrar el genocidi contra els yazidites. La resposta a la invasió islamista va permetre de comprovar quins són els principis morals i els objectius de cada partit i va exposar les misèries dels dos grans partits kurds de l’Iraq.

Voleu rebre al vostre mail els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?

Introduïu el vostre correu electrònic en la pàgina de subscripció.

Sinjar 2014

Hem d’iniciar el relat d’aquest desastre humà uns anys enrere, el 2003, quan la caiguda del règim iraquià de Saddam Hussein permet les milícies kurdes de prendre el control del nord de l’Iraq. Des d’aleshores, els kurds controlen el seu país i una franja al sud del Kurdistan poblada per kurds i altres pobles, com assiris i yazidites.

El primer que van fer en assumir el control de les viles assíries i yazidites és desarmar la població. En principi, això no va suposar cap problema, perquè els peixmergues, les forces de seguretat kurdes del Partit Democràtic del Kurdistan (PDK), es van fer càrrec de la seguretat.

Tot va fer un tomb el 3 d’agost de 2014, quan arriben a la plana de Nínive els milicians de l’Estat Islàmic, que en aquella època continuaven ampliant el control sobre un territori amb una extensió equivalent al Regne Unit. Els peixmergues kurds van negar-se a tornar les armes al poble perquè, segons deien, s’encarregarien de defensar la població dels terroristes. Però no va ser així. Van fugir i van abandonar la població civil yazidita desarmada a la seva sort.

Els kurds diuen que van haver de tocar a retirada perquè no podien fer front a la major capacitat logística de l’Estat Islàmic. Això no es pot descartar, però també és cert que el PDK no va preveure ni planificar correctament la defensa de la regió, i que a la capital yazidita, Sinjar, no es va produir cap combat. A més, els milicians kurds fugien, però l’Estat Islàmic va trigar encara dies a entrar en algunes viles. Per exemple, a la ciutat turcmana d’Amerli, no hi van arribar a posar els peus gràcies a l’heroica resistència de tres mesos dels seus habitants.

També és veritat que els peixmergues van abandonar els yazidites i es van retirar fins a arribar a la frontera oficial i internacionalment reconeguda de la Regió Autònoma del Kurdistan. Allà sí que van plantar les metralletes i es van disposar a defensar la terra amb la vida. Per això, cal que ens plantegem fins a quin punt els líders i simpatitzants del Partit Democràtic del Kurdistan consideren els yazidites d’una mica més al sud, de la plana de Nínive, com els seus compatriotes.

YPG vs. PDK

En canvi, la reacció de les Unitats de Protecció Popular (YPG) amb seu a Síria va ser l’oposada. Aquest grup, aliat del PKK turc, que és considerat com un grup terrorista a la Unió Europea, va travessar la frontera per plantar cara als terroristes i salvar de la massacre tants yazidites com poguessin. Mentre els peixmergues del PDK fugien per un costat de la carretera amb els seus uniformes i les seves armes sofisticades, per l’altre costat arribava gent vestida mig de combat mig d’esport amb metralletes per lluitar pel seu poble.

Només els yazidites poden decidir si es consideren kurds o no. El que està clar és que el fet que parlin kurd, a l’Iraq, no els fa kurds mentre els kurds musulmans d’aquest país els considerin una comunitat prescindible. Fins ara, els yazidites només han generat l’interès entre els dos grans partits kurds iraquians per les terres que ocupen.

Els discursos que fan els polítics del Kurdistan iraquià no poden fer oblidar la miserable traïció als yazidites, que va costar la vida de milers de persones i que va abocar més de cinc mil dones i nenes a la pitjor de les tortures. Milers, milers, milers, milers i milers de dones yazidites van ser durant anys esclavitzades pels membres de l’Estat Islàmic. Els relats de les supervivents són estremidors i vomitius.

El 3 d’agots de 2014, els peixmergues no van avisar la població de les viles yazidites que Estat Islàmic s’acostava. Algunes famílies se’n van assabentar quan van començar a sentir els trets a prop de casa. La majoria no van tenir temps ni d’agafar una ampolla d’aigua. Molts d’altres, ni les sabates, abans de fugir. Els que sí que n’estaven informats no van poder anar gaire lluny, perquè la carretera era d’ús preferent pels milicians kurds, que tenien ordres i pressa per fugir d’allà.

La segona part del menyspreu del lideratge kurd per la vida dels yazidites arriba després de l’expulsió dels terroristes de la regió. Durant anys, el PDK ha posat tota mena d’excuses per no permetre la tornada dels yazidites supervivents a casa seva. Prefereix que malvisquin en camps de refugiats al Kurdistan. Si algú sap per què, que ens ho digui.

Cada vegada que explico el genocidi yazidita de 2014 se m’encongeix el cor. No podria ser d’altra manera. De fet, només una persona cegada per l’odi contra els yazidites⁽¹⁾ podria restar impassible en conèixer els horrors als que van ser sotmesos els membres d’aquesta minoria del nord de l’Iraq a mans dels milicians de l’Estat Islàmic.

Des de la distància, nosaltres patim en escoltar el relat dels fets, però la nostra angoixa i tristesa no són res comparat amb l’infern que han sofert les víctimes.

Em demano quin és l’estat mental i físic de la noia de 20 anys que, quan en tenia 14, va presenciar l’assassinat del seu pare. Els monstres li van fúmer tres trets al cap davant tota la família i van segrestar la noia, que durant uns quatre anys va ser violada i apallissada tan sovint i per tants homes diferents que en va perdre el compte.

Si teniu fetge, podeu comprovar vosaltres mateixos com s’ensorra emocionalment i físicament una altra noia de 21 anys quan recorda com un carceller va violar reiteradament una nena de 9 anys de la seva cel·la. La noia, s’angoixa i s’ofega. Sembla com si el cos la volgués allunyar del malson d’alguna manera i, per això, li impedeix de continuar el relat.

(més…)

Per a mi, el 3 d’agost de 2014 marca una fita en la història de la maldat humana. Aquell dia, gent molt dolenta va infringir a l’Iraq un dolor infinit sobre milers de persones innocents. He arribat a la conclusió que no cal posar-hi més adjectius. Quan llegiu els testimonis de les víctimes, us n’adonareu que les nostres paraules són sobreres. Que els nostres intents de descriure l’indescriptible no aporten res a aquest relat de terror.

El mal, el mal absolut, va arribar en forma d’homes armats el 3 d’agost de 2014 a Sinjar, al nord de l’Iraq. Jo no hi era, a Sinjar, el 2014. No hi he perdut família ni amics. Tanmateix, recordo els fets i sento les llàgrimes als ulls. Són llàgrimes de tristesa i, també, de ràbia. Primer, contra els iraquians que no van voler evitar l’extermini de la comunitat yazidita de l’Iraq⁽¹⁾. Segon, contra els europeus que, per ignorància, relativitzen el mal infringit per Estat Islàmic fins al punt d’afirmar que els botxins també són víctimes… d’ells mateixos.

(més…)

Hem deixat l’hivern enrere i el món sencer es prepara per a celebrar l’esclat de vida que és la primavera. Quan comencin a pujar les temperatures i floreixin els cirerers, hi haurà gent a l’Extrem Orient que visitarà els parcs públics per a contemplar les primeres flors de la temporada, als països d’Euràsia representaran l’entrada en una nova època amb un salt purificador sobre una foguera, mentre que a bona part d’Occident se celebrarà la resurrecció d’un Déu martiritzat que va morir per a reviure tres dies després.

En alguns casos, la voluntat de celebrar l’entrada en una nova estació està reforçada pel fet que aquesta coincideix amb l’inici d’un any nou. Aquest és el cas de països com l’Iran o el Kurdistan, que estrenen els anys 1398 i 2631, respectivament. Pel que fa a països asiàtics com el Japó, no canvien d’any, però al març es posa fi al curs acadèmic i polític abans de marxar de vacances.
(més…)

The United Nations (UN) estimates that the reconstruction of Syria will cost more than 210 billion euros. The bill is high because 7 years of civil war have destroyed a large part of the country and the lives of its people. In this regard, the data and facts provided by the international organizations are overwhelming: 70% of the population has been displaced. 5.6 million have fled Syria and 6.6 million are internally displaced persons, 69% of the Syrians live in extreme poverty, more than 13 million need humanitarian help and 6.5 million suffer from food poverty.

However, in recent months Syria is beginning to see the light at the end of this long dark tunnel thanks to the stability of larger zones in the country. As a matter of fact, since the army and the Kurdish forces have managed to control the big cities and have defeated the Islamic State in the less populated regions, the military operations are concentrating in the region of Idlib. Therefore, even though the war continues, the return of the peace in many regions should start to give way to the arrival of international funding to raise this country from its ashes, and allow the return of those who have been displaced.

(més…)

La reconstrucció de Síria costarà més de 210.000 milions d’euros, segons càlculs de l’ONU. La factura és alta perquè els 7 anys de guerra civil han destruït bona part del país i de les vides de la seva gent. Les dades de les organitzacions internacionals al respecte són contundents: el 70% de la població s’ha refugiat a l’estranger (5,6 milions) o és desplaçada interna (6,6 milions), el 69% dels sirians viu en la pobresa extrema, més de 13 milions necessiten ajuda humanitària i 6,5 pateixen inseguretat alimentària.

Malgrat tot, Síria ha començat en els darrers mesos a veure la llum al final d’aquesta llarga nit amb l’estabilitat d’àmplies zones del país. De fet, des que l’exèrcit i les forces kurdes han aconseguit controlar les grans ciutats i han derrotat l’Estat Islàmic en les regions menys poblades, el gruix de les operacions militars s’està concentrant en la regió d’Idlib. Per tant, tot i que la guerra continua, el retorn de la pau a moltes regions hauria de començar a donar pas a l’arribada de finançament internacional per aixecar aquest país de les cendres i permetre el retorn dels desplaçats.

(més…)

Imatge: Dues noies passen per davant d’un cartell a Arbela que fa una crida a votar a favor de la independència (Foto d’Alaa al-Marjani)

El 25 de setembre de 2017, el Kurdistan iraquià va celebrar un referèndum sobre la independència que, paradoxalment, ha comportat la pèrdua d’autonomia respecte les autoritats de Bagdad. Sóc de l’opinió que els líders polítics kurds no han tingut en cap moment la intenció de declarar la independència i que tot plegat formava part d’una operació per guanyar més poder personal i pels seus partits, així com legitimar el seu projecte expansionista sobre zones no kurdes i consolidar unes fronteres més enllà de la regió autònoma.

Fa 4 anys ja us explicava que el Kurdistan no seria independent, tot i l’infundat entusiasme que els mitjans de comunicació mostraven per l’anunci del referèndum.

Si voleu conèixer el que anomeno “les quatre grans mentides sobre el Kurdistan” que els mitjans de tot el món han estat escampant des de 2003 simplement perquè s’han dedicat a replicar allò que els dictava una agència de notícies internacional consulteu l’article Partits nacionalistes kurds: la quinta columna del poder central.

El problema de l’actual crisi al Kurdistan rau en el fet que els líders kurds han plantat cara al govern central amb unes determinades promeses i suposats projectes polítics sense tenir la voluntat d’arribar fins al final per a defensar-los. Han empès el país a un combat que no estaven disposats a lliurar. Això se’ls ha girat en contra i ha tingut com a resultat una retallada de la seva autonomia. A continuació us explico com ha anat.

(més…)

Imatge: Diversos grups es disputen el control del nord de Síria fronterer amb Turquia

Els Estats Units utilitzen els kurds de Síria per evitar que el territori guanyat a l’Estat Islàmic acabi en mans del règim de Síria i per afeblir la influència de l’Iran a la regió. És un suport circumstancial que pot finalitzar qualsevol dia per qualsevol circumstància. De fet, el silenci de Washington davant l’ofensiva militar turca a la província d’Afrín indica que no semblen disposats a mantenir el suport als kurds fins a les últimes conseqüències…

(més…)

Imatge: Noies de religió yazidita que es manifesten contra el PDK de Massud Barzani mostren un cartell en àrab que diu “El PDK ens va vendre, el PKK ens va salvar”

El 3 d’agost de 2014 els milicians de l’Estat Islàmic arriben a la ciutat yazidita de Sinjar, al nord de l’Iraq. No hi troben cap resistència. Els peixmergues kurds del Partit Democràtic del Kurdistan (PDK), que tenen totes les armes, han fugit de la regió durant la nit, sense previ avís i abandonant la població civil a la seva sort. Poques hores abans, en resposta a la sospita que els gihadistes s’acostaven, el PDK instava els yazidites a no marxar de casa. Ells els defensarien fins la darrera gota de sang, els deien…

A la regió de Sinjar hi vivien uns 360.000 yazidites. L’agost de 2014, l’Estat Islàmic en va assassinar un 5.000 i va segrestar prop de 7.000 dones i nens. El 90% de la població de la zona va fugir. Encara hi ha unes 3.000 dones d’aquesta religió esclavitzades per l’Estat Islàmic i uns 180.000 yazidites són en camps de refugiats al Kurdistan iraquià.

Per saber més sobre els fets que van precedir l’arribada de l’Estat Islàmic a Sinjar, llegiu:

Les minories de l’Iraq, víctimes i titelles

Els yazidites ja no poden confiar en els kurds de l’Iraq

Des d’aquell fatídic moment, que els yazidites anomenen el 74 intent de genocidi de la seva història, diversos grups amb interessos oposats es disputen el control de la regió:

(més…)

Tot repassant els prop de 200 articles què hem escrit en els primers cinc anys del blog, he trobat diverses anàlisis sobre el Pròxim Orient que han resultat premonitòries. Crec que hi hauríeu de fer un cop d’ull i comparar-les amb les versions més populars i mediàtiques dels fets que es van publicar en el seu moment.

He fet un recull de les cinc previsions del blog més destacades. En quatre línies recordo què vam dir que passaria a Líbia, Egipte, Síria, Kurdistan i l’Iraq…

(més…)

El Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència envers les Dones va ser instituït oficialment per l’Assemblea General de les Nacions Unides a través de la resolució 50/134 de 17 de desembre de 1999.

A continuació, podeu llegir sis articles que exposen diverses situacions de violència i discriminació a les quals s’enfronten les dones de certes nacionalitats o que pertanyen a determinades comunitats religioses del Pròxim Orient.

A Síria hi ha 5.000 dones segrestades	Transsexuals a l’Aràbia Saudita
“Múltiples marits”, una paròdia saudita de la poligàmia	El conflicte oblidat del nord de l’Iraq
El 73è intent de genocidi del poble yazidita	Les diputades turques ja poden portar pantalons!

Voleu rebre al vostre mail els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?

Introduïu el vostre correu electrònic en la pàgina de subscripció.

El president del Kurdistan iraquià ha dit en una entrevista que els kurds celebraran un referèndum d’independència. Però Massud Barzani no ha dit quan. Ni tant sols ha posat data per a decidir quan i com s’ha de fer la consulta. A més, davant la insistència dels periodistes sobre el tema, una persona propera a Jalal Talabani, l’altre líder tribal que controla la política i l’economia del Kurdistan, tampoc no ha volgut concretar res: “haurem de revisar la relació amb Bagdad”. Per la seva banda, el viceministre d’Exteriors kurd ha deixat clar que “la confederació [amb l’Iraq] és una opció“.

Malgrat la manca de concreció, a Occident ja hem situat el Kurdistan a la recta final del procés d’independència. Suposo que això té molt a veure amb el fet que els periodistes nord-americans i europeus que pertanyen a les cultures dominants titllen d’independentista tot aquell que té un discurs favorable als drets d’un poble que no té fronteres pròpies. Els catalans, en canvi, sabem prou bé els matisos en l’àmbit dels sentiments nacionals: la diferència entre el dit i el fet dels polítics, la independència i la dependència, o entre la lluita, el conformisme i el pacte traïdor.

Crec que, per aquest motiu, les agències de notícies internacionals porten anys vaticinant la imminent independència del Kurdistan que, malgrat tot, no arriba. Per a ells, qualsevol folclorisme és sinònim de lluita per la independència política. Però la independència només s’assoleix quan s’hi posa dia i hora…

(més…)

El líder totpoderós del Partit Democràtic del Kurdistan, que controla amb mà de ferro la part oriental del Govern Regional del Kurdistan (GRK) de l’Iraq, ha dit que l’objectiu del poble kurd és la independència i que aviat celebraran un referèndum sobre la secessió.

En contra del que ens han volgut fer creure durant anys, aquesta és la primera vegada a la vida que Massud Barzani, que també és president del GRK, es declara independentista. De fet, el seu partit ha arribat a prohibir manifestacions independentistes.

Potser s’acomplirà el pronòstic que em va avançar fa una dècada l’activista kurd Kamal Mirawdelli: “Els grans partits kurds apostaran per l’independentisme si veuen que aquest és un pas inevitable i que el poden usar per mantenir el seu poder tribal. Per aquesta raó interfereixen en les activitats dels grups independentistes sorgits de la societat civil, però mai no les aturen del tot”. I això és el que fa Barzani. Tot i que jo encara no me’l crec.

(més…)

Uns mesos després de la segona victòria dels islamistes de l’AKP en les eleccions generals de 2007, a Turquia va prendre força un moviment de protesta i denúncia contra l’organització secreta d’ultradreta Ergenekon. En el marc de les operacions policials i judicials contra aquest grup, es van detenir centenars de persones.

En el procés, es van produir algunes denúncies contra la policia i els jutges, i alguns van posar en dubte la legalitat de moltes detencions i la manera com la policia havia recollit les proves que justificaven les detencions. N’hi ha que van més enllà i asseguren que els detinguts no formaven part de cap xarxa criminal, i que l’única cosa que els unia era la seva oposició al govern islamista de l’AKP.

Tot i que la persecució d’Ergenekon per part pels poders de l’Estat va ser un encert, és probable que l’AKP estigués interessat a sobredimensionar la capacitat real de cometre crims Ergenekon per poder ampliar el cop contra algunes estructures sorgides a l’ombra del mateix Estat, sota l’auspici d’alguns sectors de la policia i l’exèrcit. Sigui com sigui, el fet és que a Turquia hi ha una lluita soterrada pel control de les regnes del país entre sectors polítics, policials i militars, que de tant en tant surt a la superfície com, per exemple, ahir amb l’assassinat al Centre d’Informació del Kurdistan a París (CIK) de tres militants independentistes kurdes del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK).

(més…)

On són els kurds de Síria? Per què les regions kurdes del nord del país viuen al marge dels sagnants combats que es lliuren en la resta de regions?

La resposta a aquesta incògnita és ben simple: els kurds han decidit anteposar els seus interessos com a poble a qualsevol altra circumstància i mantenir una posició d’espectadors davant la guerra que lliuren els seus veïns àrabs.

(més…)