Grotesca campanya de desprestigi contra els yazidites de Sinjar
Imatge: Noies de religió yazidita que es manifesten contra el Partit Democràtic del Kurdistan (PDK) de Massud Barzani mostren un cartell en àrab que diu “El PDK ens va vendre, el PKK ens va salvar”
Com us sentiríeu si el vostre violador, la persona que us va segrestar i us va violar amb total impunitat tantes vegades com va voler fins que se’n va cansar i va marxar del poble, tornés set anys després per instal·lar-se al vostre barri. El voldríeu de veí?
Aquest és un dels casos reals que ha empès la comunitat yazidita de Sinjar, al nord de l’Iraq, a protestar pel retorn de les famílies musulmanes sunnites que van col·laborar amb l’Estat Islàmic quan aquesta organització va ocupar la ciutat, des de l’agost del 2014 al novembre del 2015. La regió sencera no va ser alliberada fins al 2017.
El maltracte i la discriminació a la que han estat sotmesos els iraquians que practiquen la religió yazidita ve de lluny. N’han vist de tots colors. Però el capítol més recent de la seva història ha estat un dels més greus viscut per aquest poble que, miraculosament, ha superat i s’ha refet de 73 intents de genocidi. Tot comença el 3 d’agost del 2014, quan per un flanc de la ciutat s’apropen les tropes de l’Estat Islàmic mentre, per l’altra, els peixmergues kurds fugen sense avisar la població civil de la proximitat dels terroristes.
Abandonats a la seva sort
Quan els peixmergues del Partit Democràtic del Kurdistan van arribar a Sinjar el 2003, van prendre les armes de la població en nom de la seguretat. Sinjar és fora del Kurdistan, però quan va caure el règim de Saddam Hussein i l’estat iraquià va col·lapsar, els kurds van aprofitar per prendre el control d’una franja al sud de la seva regió, amb l’argument que la població d’aquestes regions també és kurda. Cosa que no és certa en molts casos. Aquí hi trobem el gruix de la població assíria i turcmana de l’Iraq, per exemple.
Oficialment, per al govern kurd, els habitants yazidites de Sinjar són kurds perquè parlen un dialecte del kurd. Però l’arribada d’Estat Islàmic va posar en evidència la manca d’interès de les forces de seguretat kurdes per la vida dels yazidites de la regió. De fet, van marxar de Sinjar i van recular fins arribar a la frontera oficialment reconeguda de la província del Kurdistan iraquià. Aquest gest miserable té diverses explicacions. Cap d’elles concloent.
Potser, van retirar-se perquè no tenien prou forces per repel·lir l’atac. Potser, van marxar de forma caòtica perquè els comandaments kurds són uns ineptes que van ser incapaços de preparar una defensa decent. Potser, també hauríem de tenir present que molts musulmans kurds, alguns amb molt de poder, tenen una opinió molt negativa dels yazidites i que, en el fons, no troben del tot malament que algú els extermini per, posteriorment, poder repoblar la regió amb població kurda musulmana.
Totes les explicacions que hem sentit deuen tenir una part de cert. El que sí m’atreveixo a afirmar amb contundència és que, el 3 d’agost de 2014, els peixmergues, és a dir, l’exèrcit kurd iraquià, no va avisar la població civil de Sinjar de l’amenaça que s’acostava perquè la carretera estigués lliure de vehicles per poder fugir-ne ells.
5.000 dones yazidites esclavitzades
El que va passar a partir d’aquí potser us sonarà. N’han parlat de vegades als mitjans d’aquí. Tot i que trobo que massa poc, tenint en compte que els islamistes van segrestar unes 5.000 dones i les van convertir en les seves esclaves. En la majoria dels casos, en les seves esclaves sexuals.
Trobo que també s’ha insistit molt en el fet que les dones i les nenes esclavitzades i violades pels milicians i simpatitzants d’Estat Islàmic ho van ser pel fet de ser dones. És evident que si no haguessin estat dones, no les haurien violat. Aquesta era la condició necessària, però no suficient, perquè els depravats d’Estat Islàmic no segrestaven, violaven, apallissaven, vexaven, mutilaven o esbudellaven totes les dones que trobaven. Els terroristes d’Estat Islàmic van perpetrar les accions més abjectes contra les dones de Sinjar perquè eren dones yazidites. De la mateixa manera que no es dedicaven a fúmer trets al clatell de qualsevol, ni decapitaven homes de Sinjar a l’atzar. Això ho feien només als homes yazidites.
Els primers dies d’agost, els homes yazidites de Sinjar i altres viles properes, com Kocho, que no van tenir la sort de fugir de la ciutat van ser assassinats. Mentre que les dones van ser traslladades per la força a diverses ciutats controlades per Estat Islàmic, on van ser lliurades com a regal o venudes als seus membres. A les xarxes podeu trobar vídeos enregistrats el dia de la captura, en què homes barbuts fan bromes sobre les seves esclaves mentre, de fons, se senten els crits, xiscles, esgarips, plors de noies que estan sent violades i torturades en aquell precís moment. Les imatges no són fortes. El so, sí. L’escena i el contrast entre les rialles i els xiscles de dolor és angoixant i vomitiu. També n’hi ha del dia del mercat, on podeu veure grups de joves que comenten amb ostensibles mostres d’alegria que són a punt de comprar esclaves yazidites.
En total, l’agost de 2014, uns 300.000 yazidites van fugir de Sinjar, la majoria cap a la regió kurda, i uns 6.000 van ser assassinats o segrestats.
Un nen yazida mostra un cartell: “No hi ha vida després de Sinjar”.
El retorn a Sinjar
Quan, finalment, el regne de terror d’Estat Islàmic va acabar, les autoritats kurdes van dificultar tant com van poder el retorn dels refugiats yazidites. No sé sap ben bé perquè. Les explicacions oficials semblaven més aviat una excusa per mantenir la zona deshabitada fins que els peixmergues en poguessin assumir el control.
Tot indica que els partits polítics kurds iraquians mantenen un pols amb els grups kurds originaris de Síria pel control de la comunitat yazidita. Em refereixo a les Unitats de Protecció Popular (YPG), que van començar a tenir un paper molt important a la regió el 3 d’agost del 2014, quan van travessar la frontera per a rescatar les famílies que havien fugit cap a les muntanyes de Sinjar i defensar la població civil abandonada pels peixmergues del Partit Democràtic del Kurdistan.
Han hagut de passar molts anys fins que, finalment, els refugiats han pogut tornar a un Sinjar on ja no se senten trets ni esgarips de terror, per començar a aixecar la ciutat i fer un esforç per recuperar les ganes de viure. Primer van tornar els yazidites, després van arribar els musulmans xiïtes i, ara, comencen a tornar les famílies sunnites. En aquest punt s’ha desfermat la polèmica perquè alguns veïns sunnites van col·laborar amb Estat Islàmic. N’hi ha que van delatar yazidites que després van ser afusellats, decapitats o violats per Estat Islàmic. Altres van prendre una dona per violar-la ells mateixos o van prendre la casa i les propietats dels yazidites esclavitzats.
Voleu rebre al vostre mail els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?
Introduïu el vostre correu electrònic en la pàgina de subscripció.
El rumor de l’atac a la mesquita
A l’abril, la protagonista del cas real amb què comença aquest article va reconèixer el seu violador entre un grup de sunnites tornats a Sinjar per instal·lar-s’hi. De seguida, va córrer la veu. La gent va sortir al carrer per protestar i exigir a les autoritats que controlin qui torna a la ciutat. Això és el que ha passat. Però els mitjans de comunicació àrabs i kurds que n’han informat ho han explicat d’una altra manera. Més aviat, han difós una mentida que només ha servit per denigrar els yazidites. Aquesta vegada, els acusen d’intolerants. Segons aquests mitjans, durant les protestes els yazidites van assaltar i calar foc a una mesquita de Sinjar. Concretament, s’ha acusat a les Unitats de Protecció de Sinjar, un grup afiliat a les milícies kurdes de Síria i al PKK, de ser al darrera del suposat assalt a la mesquita.
El govern del Kurdistan iraquià, rival dels grups armats kurds de Síria i enemic del PKK, s’ha sumat a la campanya de calúmnies i ha condemnat oficialment el suposat atac. Per la seva banda, cap mitjà regional ha contrastat els fets. S’han limitat a difondre les dures crítiques de polítics i líders comunitaris contra un fet inexistent.
N’hi ha que han difós imatges dels sacs de runa i les piles de pedres que s’estan usant en la restauració d’una part de la mesquita i ens han volgut fer creure que la pols i les totxanes per terra eren la prova que demostra que els yazidites han trencat alguna cosa.
Tenint en compte els antecedents a Sinjar, les conseqüències d’aquestes informacions falses i malintencionades seran desastroses. L’endemà que s’escampés el rumor de l’atac com la pólvora, els màxims responsables de les comunitats de musulmans sunnites i xiïtes de Sinjar van visitar la mesquita amb alguns mitjans de comunicació i van assegurar amb tota la contundència de la que van ser capaços que les informacions que han difós els mitjans sobre l’atac a la mesquita són falses. Però el mal ja està fet.
La mesquita Al-Rahman de Sinjar, va ser el centre d’operacions d’Estat Islàmic durant els mesos d’ocupació i terror. En aquest edifici es reunien, hi portaven els yazidites, els torturaven i els assassinaven. Per als yazidites, aquesta edificació ha esdevingut un monument a la infàmia, un record permanent dels assassinats i les violacions a les que van ser sotmesos. Amb tot, a ningú no se li va acudir d’atacar-la i els yazidites han respectat la mesquita. Val a dir que aquest senyal de respecte no els ha servit de res. Com us deia, el mal ja està fet. De fet, ara mateix, els musulmans de l’Iraq i el Kurdistan creuen que els yazidites cremen mesquites.
مدير الوقف السني في سنجار وبحضور ممثلي مكونات سنجار وطوائفها من داخل جامع الرحمن وسط المدينة يؤكد أنه، "تبين لهم وبعد مشاهدة جامع الرحمن في مركز قضاء سنجار انه لم يتعرض إلى أية أضرار مادية أو حرق أو شيء مما ذكر في الإعلام وأوصى بعدم الانجرار وراء الفتن". #سنجار #العراق pic.twitter.com/ZjSrvPv5yV
— Shahab Al Sameer (@Shahab4shingal) April 29, 2023